Formació per a homes: Reclama el teu tron intern (Reclaim your inner throne)

El noruec Eivind Figenschau Skjellum, company meu al grup d’homes virtual i autor de la execel.lent web MasculinityMovies ha llençat una nova edició d’una formació per a homes anomenada “Reclama el teu tron intern”en anglès. En aquesta web es pot trobar més informació.

Aquesta formació treballa amb els arquetips jungians del Rei, Mag, Guerrer i Amant. Tot i que no he treballat específicament amb Eivind, pel que conec d'ell estic segur que és una formació profunda i rigorosa. Per a la mateixa ha escrit un text de 26 pàgines. L’he trobat tan interessant que amb l’ajuda de Google he traduït alguns paràgrafs:

Al cor de la foscor

Així que molts homes d'avui són impotents, fugint de la foscor que viu dins d'ells. Hem estat entrenats per mal interpretar els nostres impulsos instintius cap al poder i el sexe com quelcom malvat i no digne de confiança. En conseqüència, en un esforç per ser bo, els homes més progressistes del món s’esforcen per ser dolços i inofensius.(...)

A les parts més progressistes del món d'avui en dia, als nens i als homes se'ls ensenya – amb més o menys força - que són el sexe violent i destructiu, que el patriarcat és responsable de tot el sofriment i la depravació en la història del món i que, ja que ets un home, ets una bomba de rellotgeria que cal entrenar per desactivar les teves tendències destructives innates.

Aquesta propaganda es difon a través del sistema escolar, les institucions de l'Estat i els mitjans de comunicació. Perquè els homes són vistos com a perillosos, s’ha estés un moviment cultural cap a la nostra domesticació.

Aquesta tendència cultural ha sorgit per una raó. I és l'hora de ser realistes: hi ha alguna cosa fosca i salvatge que viu en el dins nostre més profund dels homes. No és res de què avergonyir-se (a menys que vulguis passar per la mateixa experiència infernal he descrit anteriorment). L'evolució ens va fer així per una raó. Hem de tractar amb el fet que el còctel hormonal que es cola roent per les nostres venes té un potencial destructiu, demana tractar-lo amb habilitat.

Això és del que pots no adonar-te: Aquesta campanya de domesticació ha sorgit per fer front al mateix problema que estaven destinades les iniciacions de l’antiguitat. Igual que en el proverbi africà, les feministes volen assegurar-se que els joves no cremin el poble.

La terrible tragèdia és que en la nostra cultura, en el seu increïble desconeixement de la psicologia masculina, tracta de resoldre el problema del poder destructiu masculí mitjançant la prevenció dels homes d'aprofitar el seu poder complet. A partir d'aquí, els homes es mouen per la casa de la ingenuïtat al gueto de l'apatia i la irrellevància. Totes les finestres tenen persianes de Peter Pan i tothom somriu somriures falsos. És un barri espantós.

No es pot canviar la biologia. No es pot inserir una idea intel·lectual de dolça innocuïtat en un home i esperar que canviïn mil·lennis d'evolució en una nit. El que passa, en canvi, és que es crea una olla a pressió d'impulsos psicològics reprimits. En el millor escenari per a un  home tal és que es desborda amb el sarcasme i l'agressió passiva. El pitjor escenari és que es converteix en un psicòpata.

En l'estiu de 2011, un home de la meva edat va matar 77 persones dins i fora d'Oslo. Primer va volar les oficines del govern socialdemòcrata, matant-ne a vuit. Després es va anar al seu campament d'estiu per a joves i, disfressat de policia, va massacrar 69 nois i noies.

L'home porta totes les característiques dels autors de les massacres escolars de tot el món (un arquetip en si mateix): sense pretensions, reservat, tímid, aïllat, retirat emocionalment, un marginat social. He fet la investigació sobre aquests joves. Tots comparteixen un sentiment d'impotència total. Amb la manca de poder i d’una estructura d’ego estable, són consumits per una energia arquetípica i es comencen a veure com figures messiàniques que tenen dret a triar qui viu i mor.

El que semblen compartir una relació traumàtica amb els seu pare i un aferrament insà o dependència amb la mare, que és el mateix còctel perillós que va crear Adolf Hitler.

Els nois que romanen massa temps dins del món femení sense estar exposats a una cultura masculina sana corren el risc d’arribar a ser molt perillosos. Donat que la seva estructura de l’ego no ha adquirit característiques alineades amb la seva biologia, és fràgil i no funciona com un filtre per a l'inconscient. Els homes que romanen en un món de dones corren el risc de ser inundats per energies arquetípiques, que els venceran.

Aquest perill freqüent es tracta mitjançant la introducció dels nois en la cultura dels homes madurs. Però no hi ha tal cosa en la nostra cultura. Els valors femenins es consideren superiors, de manera que s'anima als homes a romandre en aquesta visió del món.

En altres paraules, si vols crear un psicòpata assassí múltiple que es creu l’àngel del judici final, llavors el millor pla d’acció és el que s’està implementant en el món progressista d’avui dia. En altres paraules, els assassinats massius duts a terme pels joves il·lusos que busquen un sentit de significat i de poder és probable que augmentin en freqüència en els propers anys si seguim propagant un missatge que és profundament hostil a poder masculí primigeni.

Això no és mera teoria el que t'estic oferint. Els meus primers 20 anys em van donar l'experiència de primera mà de la psicologia involucrada. I si vostè és un "bon noi", hauria d'estar prenent notes.

Això em porta al que alguns poden trobar impactant part del meu ensenyament: Cada vegada que sentis una energia que vol matar o fer coses sexuals bestials, abraça-la. Només et convertiràs en un home segur una vegada esdevinguis un home apoderat, que és per això que és important que redimeixis el teu poder masculí fosc.

Aquest ensenyament no és complet abans que et transmeti que l'adopció d'alguna cosa no vol dir realitzar-la. Simplement vol dir que permets que un pensament i un impuls es moguin a través de tu sense protegir-se en contra d'ells, sense necessitat d'apagar i crear nusos dins de tu mateix . Has d' aprendre a separar el que tu ets dels continguts dels teus pensaments .

La majoria de la gent no entén que la part de la seva psique masculina que vol penetrar i destruir és una part bona. Aquest és l'arquetip del guerrer, i quan aquesta energia és aprofitada per al bé, la seva penetració i destrucció roman en servei del bé superior. Serveix i protegeix.

No es pot ser un home sobirà si segueixes reprimint aquesta energia del guerrer masculí fosc. Així que en la part del Guerrer de Reclama el teu Tron Interior, convido a tots els participants a desenvolupar una relació amb les parts d'ells que volen fotre o matar qualsevol cosa que es mogui.

I com amb ells, permetin-me ser molt explícit, no duen a terme aquests actes. Per ser honest, és una formalitat més que qualsevol altra cosa, perquè jo sé que aquest exercici, tot i que en principi sembla fosc en la naturalesa, et tornarà menys vulnerables a les energies arquetípiques que et podrien fer-ho.

Deixa’m dir-ho ben clar: Si aquesta idea desencadena la teva aversió, ets un home que està reprimint la seva foscor. I tot el que estàs reprimint te fot pel cul! En altres paraules, no ets un home segur. I aquí hi ha un secret: La majoria de la gent ho pot dir.

Més informació aquí

Com ser un "home de debó". Per Tom Kelley

Consell: No pots fer-ho sol

Per a la majoria dels homes, "feina d'homes" vol dir coses com anar a treballar com un “home de profit”, portar les garrofes a casa, fer el bricolatge de la llar i involucrar-se en grups socials de l’entorn. Ens han ensenyat que per ser un "home de debò" cal mantenir-se sempre en guàrdia, sense mostrar cap altra emoció que no sigui la ira, i mai no semblar vulnerable.
Aquest estil de pensament ha evolucionat al llarg dels anys, transformant els tipus durs de Hollywood dels anys 50 i 60 en caràcters lleugerament més multidimensionals. Però el missatge central segueix sent: “Brandy Soberano: es cosa de hombres”
La nostra societat i cultura moltes vegades no encoratja els homes a aturar-se alguna vegada i sentir, mirar dintre de si mateixos i preguntar-se 

• Què vull? 
• Importen les meves necessitats?
• Quin és el meu propòsit?
• Com puc sentir-me empoderat en la meva relació sentimental i en el meu treball?

En ignorar aquestes preguntes i en no saber-se mirar a dintre, generacions d’homes no han contactat amb els seus sentiments ni amb el seu poder, i no tenen cap manera d'explicar-se per què se senten frustrats o van a la deriva per la vida.

Torna a connectar amb la teva vida

Una manera per a que els homes es tornin a connectar amb si mateixos i incrementar el seu enfocament és formar amb altres homes un cercle de trobades regulars. La mida òptima per al cercle d’homes és la d’un grup entre 5 i 16 homes. El grup ha de ser prou gran per no centrar-se amb casos particulars, però no tan gran que hi hagi massa membres, impedint que cada home aconsegueixi la mateixa oportunitat que els altres de parlar amb regularitat

Per a que la majoria dels homes es sentin prou còmodes per parlar de temes que abans havien quedat fora dels límits, és important crear un entorn adequat.
Una de les millors maneres de fer-ho és establint unes regles de joc fermes sobre com cal que interactuï el grup. Certs acords inicials són crucials per a construir la confiança necessària per establir un nivell més profund de comunicació.
La primera regla és no interrompre a algú o no deixar-lo acabar mentre està parlant. La propera vegada que et trobis en un grup d'homes, adona’t de com aquesta pràctica és repeteix. És la principal forma de comunicació als bars, camps de esports i llocs de treball. Quan no hi és present en un grup d'homes, això anima a que emergeixi a la superfície un flux lliure de sentiments autèntics, i engega el procés de reconnectar-nos al nostre poder.
Tots els homes també han d'estar d'acord en què totes les coses de les que es parla al cercle són confidencials. Quan s'estableix aquesta confiança, els homes són molt més propensos a aprofundir més en ells mateixos.
Un altre aspecte important per a l’eficàcia d’un grup d’homes és evitar l’intent d’arreglar" l'home o el seu problema. En comptes d’això, millor evocar en ell la veritat que ja sap, però que s’està sentint bloquejat i sense poder fer res al respecte. Això es fa per mitjà de preguntes o oferint noves perspectives sobre el tema.
Amb el temps, aquestes tècniques creen un entorn de suport, sense jutjar. Es converteix en un lloc on es donen avenços reals i els homes poden sentir el que veritablement senten, saben el que volen, i assumeixen el seu poder. I, si volen, fins i tot poden alliberar-se d’aquella necessitat de consumir allò que havia de ser només “cosa de hombres”

Font https://medium.com/@OpenDeepTrue/how-to-be-a-real-man-4f8ca3eafea8

El silencio de los hombres

Antonio Bueno, notable poeta, compañero de exploración de masculinidades, amigo querido, amén de otras virtudes que ya no voy a detallar, hace unos días nos compartió este texto. Más que una mera reflexión intelectual, sale del alma y se dirige a tocar el alma masculina. Por su interés lo reproduzco aquí

Hay una forma de abuso infantil en el que se subestima la sensibilidad del niño, sobre todo si es chico, al compararla con la adulta. Así, no se le permite expresar sus emociones —sobre todo de dolor— porque no se consideran importantes.

El adulto, sin recordar su niñez, no valora las emociones del niño, piensa que son tan pequeñas como él, insignificantes en comparación con su propio dolor, su sufrimiento.

Ese mensaje lleva su comportamiento, cuando no lo dice literalmente.

El niño sensible se calla entonces sus emociones, a veces incluso sintiéndose culpable o injusto ante el dolor de sus padres.

El joven también se calla lo que siente, o sólo en parte, pues quizá exprese su rabia, su miedo o su tristeza disfrazándolas de indolencia, de descuido, de aburrimiento, de rebeldía o de ira.

Y más tarde, ya adulto, seguirá haciéndolo.

Y puede pasar que de las palabras acabe desconfiando, pensando que es tanto lo que hay que expresar, acumulado o profundo, que las palabras son incapaces de conseguirlo.

Esta puede ser una de las causas del famoso “silencio de los hombres”.

Un hombre no llora su dolor, no expresa sus emociones.

No debe sentir dolor. Y si lo hace, debe callárselo.

De ese no expresarse hay un paso a no sentir, o a no advertir lo que se siente, roto el contacto con su interior.

Tanto se ha endurecido el corazón.

El Cercle d'homes de Tortosa cumpleix dos anys

Com aquell qui no vol la cosa, ja portem dos anys de reunions periòdiques on ens asseiem en Cercle, estem una estona en silenci per connectar amb nosaltres mateixos i amb els altres companys des de la quietud, i comencem a parlar i compartir: què estic fent amb la meva vida, com em sento i cap on vull anar.

No és fàcil a un lloc com Tortosa dur a terme una tasca així. “Cercle d’homes” que es troben per explorar la seva masculinitat en grup, evolucionar i avançar cap al seu propòsit encara sona molt estrany, fins i tot suscita un cert recel, donat el pes que encara té en nosaltres la masculinitat tradicional. Això vol dir: ja se sap què és ser home, quina cosa més extravagant donar-li voltes al tema.

La qüestió, però, és que els els homes ens hem identificat amb una imatge de masculinitat que no és el nostre jo real. Actualment hi ha moltes veus a la societat que, des de  diferents llocs i ideologies reclamen una nova masculinitat, que els homes han de canviar, etc. En aquest guirigall hi ha una mica de confusió, perquè això ho reclamen tant les feministes (que fins i tot han aconseguit lleis específiques que només s’apliquen als homes) com altres sectors que tenen nostàlgia de temps passats on ser home estava més clar. Entre mig d’aquestes postures, molta recança a mirar-se dins. Al Cercle de Tortosa ens hi hem ficat a la tasca.

Al Cercle no ens perdem amb aquestes discussions teòriques. És cert que no se sap ben bé què significa ser home avui en dia, i sobre tot, què ha de ser un home. Precisament perquè no tenim una resposta tancada sobre aquesta qüestió, tenim tota la llibertat per explorar què estem fent a la nostra vida en tant que homes. És una exploració que es torna molt interessant per aquesta manca de referents, ja que ens força a construir les nostres propies respostes a mesura que anem avançant.  Tots tenim les nostres dificultats, els nostres reptes, les nostres penes, les nostres alegries. El que fem al Cercle simplement és compartir-ho. Cadascú de nosaltres es troba amb el que la vida li ha ficat al davant. No alliçonem, no donem consells, no ens tenim conmiseració ni enveja. Simplement escoltem, i a partir del que el company explica un pot aportar la seva experiència. Aquesta escolta, aquest respecte, és el que ens nodreix, ens fa aprendre del company que també està lluitant com nosaltres i ens dóna força per prosseguir amb el que més volem a la nostra vida, allò que ens demana la nostra força i la nostra presència que, en aquest món, té la forma masculina: som homes, és la nostra forma humana d’estar en aquest món, i com a tals procurem actuar.

Participació en ràdio internacional sobre grups d'homes

Graham Phoenix va muntar al mes de febrer un grup d'homes virtual en el que va invitar homes que ja estan treballant aquest tema de la masculinitat amb grups d'homes (reals, no virtuals). Estic molt content de l'experiència a través de la videoconferència, veritablement enriquidora. És mot interessant i nodridor trobar-te amb homes d'altres paÏsos: Estats Units, Anglaterra, Portugal, Noruega... que no només estan treballant com tu amb les qüestions de masculinitat i grups d'homes sino que a través del video podem obrir-nos, compartir els nostres reptes i també les nostres vulnerabilitats. Respecte dels reptes, em quedo admirat de la creativitat i la força que mostren alguns dels meus companys. Compartir la vulnerabilitat en un entorn masculí de respecte és una joia que només per això val la pena participar en els grups d'homes.

El passat 25 de juny Graham va invitar-nos uns quants homes a participar en un programa de ràdio. Cadascú va parlar de la seva experiència. Jo vaig dir que gran part de la meva vida havia estat a "nice new age man", que ho podria traduír com un "home progre". Això va sorprendre una mica, perquè no és la imatge que es té d'un home espanyol [català! hauria de corregir -que estem en ple procés soberanista! :-D -disculpeu la broma barata :-( ], em van demanar que ho expliqués una mica i que ho comparés amb els new age dels Estats Units. Donat que és quelcom cultural transnacional, més o menys el mateix a tot arreu, no vaig explicar-ho gaire (a més a més, l'anglés no és la meva llengua materna, i no m'expresso amb la mateixa facilitat que amb català o castella). Potser el que més pot caracteritzar aquesta època de la meva vida és que em vaig fer insubmís al servei militar. Alguns companys meus van acabar a la presó. No va ser el meu cas i aquí no és el moment d'explicar per què vaig escapolir-me.

El que trobo més interessant de la xerrada és el que els meus companys van explicar de què vol dir un grup d'homes i el que trobes quan fas aquesta feina. Quelcom autèntic i sincer, i molt recomanable

The power of purpose

Aquests dies es fan unes xerrades per internet sobre el poder del propòsit que guia la vida i dóna força. Estan en aquesta ona de la cultura pop nord-americana de l'optimisme, la positivitat i coses així. Està organitzat per The ManKind Project, una organització que treballa sobre la masculinitat. L'any passat havia escoltat algunes xerrades, aquest any resulta que entre els oradors està Michael Taylor, amb el qual participo en una trobada d'homes virtual per internet organitzada per Graham Phoenix. Aquest grup d'homes virtual per videoconferència m'està resultant una experiència molt interessant i gratificant. Qun un company meu de grup sigui un orador reconegut encara em fa sentir més satisfet. Les xerrades són gratuites. El site per inscriure's és aquest: http://otp.mkp.org/powerofpurposesummit/

Feminidad y virilidad vs machismo y feminismo. Conferencia del Dr Josep Mª Fericgla

Hace tiempo me bajé por internet esta conferencia [aquí está en audio] del antropólogo Josep Maria Fericla y mientras la escuchaba tomé unas notas manuscritas que ahora mecanografío. No se trata de una transcripción fiel de la conferencia sino de unos apuntes tomados apresuradamente que quizás no reflejen completamente lo dicho en la conferencia.

Éste es un tema conflictivo. Las mujeres son más complicadas que los hombres. Cuando un hombre se pelea con una mujer el hombre pierde, siempre.

Las mujeres lleváis EL SER con vosotras, ya lo tenéis. El hombre no, los hombres no tenemos la conexión con la vida, por eso tenemos que salir a fuera a encontrarlo, tenemos que luchar por él para tenerlo.

Hay un patrón que se repite en todas las culturas, sean del norte o del sur: la doncella se queda en el castillo (el castillo simboliza EL SER), y el hombre debe salir a ganarse la conexión con el ser.

Esto se puede ver en una de nuestras tradiciones más enraizadas: EL BELÉN. Siempre tienen que estar el niño Jesús, María, la mula y el buey. Y si te acuerdas, entonces pones a San José. Éste es prescindible. Hay que aceptar este hecho sin problema: las mujeres llevan la conexión con el ser, llevan consigo la vida. Incluso hoy en día, con las técnicas de reproducción asistida las mujeres se pueden reproducir sin un hombre, que es algo lejano.

En todas las culturas, cuando el caballero sale a ganarse el Ser, el hombre es un guerrero. El caballero, cuando sale a luchar contra el mal, siempre acaba herido. Hasta que no se cura no sana el reino. En el Rey Pescador el remedio para sanar al rey herido es el Santo Grial: éste simboliza la conexión con el Ser Interno, que es lo que da sentido a la vida.

El Rey Pescador tiene una herida que ni sana ni lo acaba de matar. Ésta es la situación hoy en día de los hombres y las mujeres en la calle: ni nos deja vivir ni nos acaba de matar. Esta es la imagen de la neurosis.

Las mujeres ya estáis en el castillo. Nunca me he encontrado con un hombre que diga “me siento satisfecho con mi mujer, me entiende completamente”. Tampoco me he encontrado con ninguna mujer que se sienta entendida, complementada y comprendida por su esposo.

En la relación con el otro no se trata de entender (porque por debajo lo que suele haber es un intento de manipular y controlar), lo fundamental es ACEPTAR, a pesar de que no lo entiendas, de que no lo puedas prevenir ni controlar. Se trata de aceptarnos tal como somos.

Hace años realicé un estudio. Las mujeres detentan el poder, y los hombres la autoridad. Si esto se entiende se diluyen muchos de los conflictos. La autoridad es algo simbólico. El poder es una cuestión fáctica: tomar decisiones y que éstas se ejecuten, se tenga la autoridad o no se tenga.

De ahí que cuando la autoridad no se conquista legítimamente no se tenga poder. Es el caso de nuestros gobernantes, tanto en Catalunya, en España o en Europa. Hoy en día el poder lo tienen los bancos, y los políticos que tienen la autoridad los obedecen.

Transculturalmente he visto que las mujeres detentan el poder y los hombres la autoridad en todas las sociedades. Así hay un equilibrio.

La autoridad en una cuestión simbólica. Cada sociedad tiene sus símbolos para indicar quien tiene autoridad.

Los Shuar –también conocidos como Jívaros, aunque para ellos es un término despectivo- parecen un pueblo muy machista. Pero cuando hay que tomar una decisión las mujeres están al acecho escuchando, y es ella la que da el permiso. A veces se confunde el poder y la autoridad. El gobierno tiene la autoridad, pero los que mandan (poder) son las empresas.

Feminidad y masculinidad no son lo mismo que machismo y feminismo. Una cosa es la ideología y otra la identidad. Feminismo es ideología. Feminidad es identidad.

Es curioso que  cuando se habla de “ideología de género” siempre se entienda “feminismo”, y que cuando se hable de “sexismo” implícitamente se entienda  “machismo”.

¿El sexismo es igual al machismo? Sexismo es la preponderancia de un sexo sobre otro, pero en general se hace esta equiparación. En nuestra sociedad –sobre todo mediterránea- hay un matriarcado cruel tan preponderante que ni siquiera se percibe.

He aquí un póster que dice “Cuando maltratas a una mujer dejas de ser hombre”. No dice “si maltratas a una mujer...”. Da por supuesto que todos los hombres maltratamos. ¿Quien está detrás de todo esto?

Hay un sesgo intelectual que iguala sexismo a machismo, incluso en trabajos académicos se habla de “sexismo hostil” –SH- y “sexismo benévolo” –SB-. Ninguna voz se alza contra estas campañas de igualdad. Aquí hay un póster que vi en el aeropuerto donde un niño le dice a papá que no maltrate a mamá...

El “feminismo” lo define la sociedad. No es lo mismo ahora que en los años 60. En cambio la feminidad es algo perenne. Los factores que la definen son los mismos en todas las culturas.

¿Hay objetividad en lo viril? Sí. Y también en lo femenino. Hay factores que permiten objetivar lo masculino y lo femenino, pero no como ideología sino como identidad. La ideología no me interesa.

Por ejemplo, los hombres y mujeres tienen cerebros diferentes, y cuerpos diferentes. Esto es algo objetivo. Las extremidades son más grandes en los hombres. Los hombres somos el sexo más extremo, la campana de Gauss es más suave en las mujeres.

Un ser humano no nace azarosamente hombre o mujer. El nacimiento de un niño no sólo depende del azar en mamíferos. En estudios de laboratorio se ha visto que en contextos estresantes nacen más hembras. La madre, dentro de su rango. Determina el sexo de la camada. En los humanos, en guerras, en postguerras, en mujeres de edad avanzada, tienen más hijos varones. Hay muchos textos antiguos que daban indicaciones de cómo tener hijos varones.

Todo hombre, como todo mamífero, busca lo mismo: triunfar para alcanzar una mujer Lo peor para un hombre es el rechazo de la mujer. Peor aún si le hace burla por haber tratado de seducirla. Ellas ya nos ven venir, porque todos los hombres pensamos en lo mismo: buscar la aceptación de la mujer. Esto se sabe en psicología profunda; alcoholismo, adicciones, conductas compulsivas, lo que hay debajo es la necesidad para un hombre de que una mujer lo apruebe, empezando por la madre. Para los hombres es fundamental que al menos una mujer los acepte y los apruebe.

Los machos somos prescindibles. Pero esto mismo nos hace muy útiles. La reproducción se puede hacer con pocos machos. En todos los mamíferos superiores hay unas siete hembras por macho, más o menos. Con esto es suficiente. ¿Como es que hay tantos hombres, pues?

La especie humana tiene mucho desgaste, mas que los otros mamíferos. Nos hemos expandido por toda la tierra, hay muchos peligros. Los hombres somos el sexo desgaste: son los que van a la guerra, a los trabajos peligrosos. La naturaleza nos crea para que nos desgastemos en situaciones extremas. No somos imprescindibles para la reproducción pero sí somos prescindibles para el peligro, de ahí nuestra utilidad.

Las culturas han definido lo masculino y lo femenino. Cada cultura esto lo aplica de una forma concreta, aunque en todas culturas la autoridad es de los hombres y el poder de las mujeres. 

Hay estudios que dicen que los países más masculinos, hombres y mujeres son masculinos, no hay más maltrato a las mujeres, el maltrato es a lo femenino. La India es muy femenina; los hombres no son afeminados, solo que la masculinidad está denostada. No es que las mujeres maltraten a los hombres ahí.

He viajado mucho por el mundo y no he visto lugar donde las mujeres maltraten más a los hombres que en el País Vasco. Sin embargo ahí las feministas se quejan del maltrato y del machismo de los hombres. Los hombres ahí son muy maltratados, no me extraña que se refugien en los txocos (restaurantes para hombres). Hellinger dice que cuando el hombre busca la paz del hogar se va al bar

Características de lo femenino

• El complejo materno, arquetipo de la gran madre (Jung). Lo que conecta con la vida
• Percepción de la tierra, conexión con la tierra. Pachamama para los indios, Gea para los griegos
• Receptividad. Por eso lo femenino puede ser fecundado: por ideas, espermatozoides... Las feministas lo denostaron porque confundieron receptividad por pasividad y se negaban a ser receptivas. Ahora escuchando esta conferencia, hombres y mujeres, estáis receptivos, estáis en lo femenino
• Ceder. En las sociedades femeninas hay menos conflictos. En la India no han luchado por sus derechos (contra los marahás y opresores), por eso la no-violencia también salió de allá.
• Húmedo, fresco, retraído.
• Creatividad. Los artistas hombres creativos, como dice la imagen estereotipada, son afeminados. También inestable y conservador
• Lo femenino se caracteriza por la intuición. La intuición es la captación directa de la realidad. Esto en nuestra sociedad se considera casi una superstición. 
• Dominio de las emociones. Por ejemplo, en la familia quien las gestiona es la mamá.
• Actuar como elemento de unión entre colectivos. Gestionar las relaciones interpersonales. Actitud conciliadora.
• Es atractivo. Forma parte de lo femenino atraer lo masculino. Formas curvas.
• Lo femenino tiene que seguir lo masculino. Y lo masculino debe servir a lo femenino

Atributos de lo masculino

• Poner límites: a las relaciones, a las realidades. Esto no es lo mismo que autoritarismo, no hay que confundirlo.
• Discriminar. Poner estructura. “Esto es mío, esto es tuyo”
• Abstracción. Logos es determinar, poner límites.
• Valentía para ganar territorio y fijar límites
• Tomar decisiones. Cuando una mujer toma una decisión lo hace desde su parte masculina. Es lo mismo que cuando un hombre es creativo lo hace desde su parte femenina. Lo receptivo también es femenino, cuando un hombre es receptivo lo hace desde su parte femenina.
• Espiritualidad. Se trata de entrar en un territorio desconocido. Las místicas lo hacen desde su parte masculina.
• Dar sentido a acciones e ideas.
• Principio de objetividad
• Proteger y dar estabilidad a lo femenino (que es inestable y curvo)
• Competitividad, agresividad (tienen más masa muscular)
• Crear individualidad (lo femenino crea colectividad)
• Afirmativo, extravertido (lo femenino es introvertido)
• El dios Eros era masculino. El despertar la apetencia sexual no es lo mismo que la atracción, es la excitación erótica
• Lo masculino sirve a lo femenino y abre espacios

Contestaciones al público en el turno de palabras

Eros despierta la apetencia sexual, porque las mujeres nos resultan atractivas. Pero ella es la que dice sí o no.

Los ancianos de la tribu son los que toman las decisiones, pero toman las decisiones que cuenten con el beneplácito de las mujeres. Decidir es saber que las mujeres aceptarán. Se trata de un juego sutil. Con esto, las mujeres lo que hacen es imponer su poder sin tomar decisiones. No es lo mismo poder que autoridad.

La única situación en que los hombres tienen el poder juntamente con la autoridad y toman decisiones es cuando hay guerras y situaciones de desgaste social.

Hasta hace un siglo habían dos escalas de valores: la del hombre y la de la mujer. La industrialización necesitaba más mano de obra. Pero no se homogeneizó la escala de valores sino que lo femenino desapareció. Hasta entonces había una segregación de espacios. El mundo femenino desapareció. Ahora sólo queda el mundo laboral; la identidad viene en función del trabajo. Por eso la jubilación es una fuente de trastornos psíquicos, se quedan sin término de referencia de su propia identidad, han sido entrenados a trabajar hasta la jubilación.

Lo masculino detenta la autoridad. Pero lo masculino no es lo mismo que los hombres.

Hay sociedades masculinas y femeninas. Occidente se está feminizando (que no afeminando), es una sociedad más femenina. Por ejemplo se da más importancia a las relaciones que a la competitividad. Ejemplo de sociedades femeninas son la India y la Amazonía. Los hombres y mujeres son más femeninos en sociedades feminizadas. Los hombres y mujeres son más masculinos en sociedades masculinizadas.

En el s. XII se empezó a valorar lo racional en lugar de lo instintivo. Nació el románico. Después llegó la industrialización que acabó con lo femenino. Ambos, hombres y mujeres, lo sufrimos

http://www.youtube.com/watch?v=tFsz-_qAdeE
http://josepmfericgla.org/2013/feminidad-y-virilidad-vs-feminismo-y-machismo

El test Bechdel i la seva aplicació des de la masculinitat

Fa molt de temps segueixo un blog excel.lent sobre pel·lícules comentades des l’òpitca de la masculinitat, Masculinity Movies, escrit pel noruec Eivind Figenschau. A la seva última entrada fa referència al test Bechdel aplicat a pel.lícules que s’ha ficat molt de moda en cercles feministes. 

Aquest test dóna l’aprovat si:

• Al menys apareixen dues dones amb el seu nom al film
• que parlen entre elles
• d’alguna altra cosa que d’homes

Molt poques pel.lícules passen el test, cosa que des de la nostra cultura políticament correcta s’interpreta com mostra de la marginació secular que pateixen les dones i d’aquí ja es dona el pas automàtic de clamar discriminació contra elles

Tanmateix Eivind li dona la volta a aquesta interpretació, indagant sobre els rols de gènere tradicionals per a homes i dones i el paper dels mites -que el cinema reflexa- en la construcció d’aquests rols tradicionals. No tinc prou temps per explicar la seva argumentació, recomano llegir el blog encara que sigui amb el traductor de google.

El que ha fet és proposar un test equivalent des de la masculinitat, tenint en compte aquests dos fets fonamentals del rol masculí

1. Hi ha el doble de dones que d’homes en la nostra ascendència genètica. Molts d’homes al llarg de la història van viure una vida de solitud sense dona ni fill
2. Les  vides dels homes són prescindibles.

Per tant una pel·lícula a no superarà aquesta nova "prova de Masculinity-Movies.com" si conté un paper protagonista masculí que:

• Arrisqui la seva vida per servir / protegir
• Arrisqui la seva vida al servei de la veritat i / o la justícia
• Arrisqui la seva vida / benestar per tal de tenir èxit en el món / "ser un triomfador”
• Passi per l’adreçador per tal d’ aconseguir la noia

Amb aquest test, que pocs films superen, es veu que la majoria d’homes són retratats des dels rols de gènere tradicionals. També hi ha altres aspectes no tan visibles: una pel·lícula com “Salvar el soldat Ryan” no supera el test Bechdel, cosa que pot donar peu a les consabudes queixes de la manca de dones en papers protagonistes, i així ja no es presta atenció al paper sacrificat que en pel·lícules així  realitzen els homes mentre les dones s'hi estan a casa ben segures . És a dir, es dóna per suposat que cal mostrar les dones sota la lent postmoderna de persones autònomes que poden fer el que vulguin sense estar limitades pel seu rol tradicional, sobre tot a Suècia (“la Arabia Saudí del feminisme”, en paraules de Julian Assange) on el text Bechdel ara serà obligatori al cinema, però a quasi ningú se li acut argumentar quelcom similar per als homes. Eivind reflexiona com li aniria de malament a la societat si els homes es deslliuressin del seu rol tradicional de ser sacrificables,  ja que la societat funciona perquè la seva vida i salut són prescindibles.

També m’ha agradat una rèplica que al blog li fa Linda M sobre la hipocresia del test Bechdel. En comptes de ficar els gèneres del test del revès, ella proposa canviar el positiu (individualitat) pel negatiu (prescindibilitat) i que els media mostressin la violència així

• Mostra dues dones normals i assenyades
• que exerceixen la violència una contra l’altra
• sense que hi hagi cap home involucrat

Sobre tot es refereix als videojocs on és veu com a normal una munió de bàrbars – de vida prescindible- es maten entre ells. El diàleg mantingut entre Eivind i Linda és força interessant.

Excelente blog sobre masculinidad

A menudo he lamentado el desértico panorama que hay sobre la reflexión y el debate acerca de la masculinidad. (Y este blog mío de "masculinidad y política" no está muy activo...). Hoy traigo una magnífica notícia. He descubierto un blog de gran nivel "Quien se beneficia de tu hombría", que discute los temas de la masculinidad desde una perspectiva que se autodefine  como "masculinista, de género y liberal". Hasta ahora sólo había leído en inglés (por ejemplo Warren Farrell o los blogs reseñados en la columna de la derecha) temas así de bien argumentados. Que haya aparecido este blog en castellano me parece una gran notícia.

Gramàtica i gènere. Entrevista a una filòloga

En aquest blog he parlat més d'una vegada de les bajanades que el neofeminisme i la "política de gènere" cometen quan l'emprenen contra la gramàtica de la llengua. Amb l'excusa política de ficar-se amb l'estructa més profunda dels hábits automàtics que ens fan humans -la grámatica- el que feien era enfarfegar la llengua i crear culpa als seus usuaris.
Adjunto un enllaç a l'entrevista a una filòloga que torna a ficar les coses al seu lloc amb aquest intent d'infiltrar de política la gramàtica amb tot allò de la "visibilitat" "androcentrisme de llenguatge" i demés. Carme Junyent es declara feminista, però abans que res és una científica. Donat el nivell de sectarisme que sol haver en els debats on s'hi fiquen els dogmes neofeministes, el fet de citar una científica feminista em resulta una clàusula de salvaguàrdia per estalviar-me les previsibles desqualificacions ad hominem i de gènere que solen surgir
http://www.vilaweb.cat/noticia/4153027/20131031/carme-junyent-sacabi-comedia-desdoblar-masculi-femeni.html

El Cercle d'homes de Tortosa cumpleix un any

Estic molt content de poder escriure aquest post. De fet, el Cercle ja porta més d’un any funcionant perquè vam començar al maig del 2012. Un any de trobades regulars d’homes a Tortosa. Trobades amb un compromís d’honestedat i d’autenticitat, de valentia per ser capaços d’obrir-nos davant els altres, compartir la nostra situació de vida i plantejar públicament els nostres propòsits i reptes.

Estic tant content perquè el mer fet d’haver-nos mantingut un any ho considero tot un èxit. Per una banda no és fàcil trobar el temps que demana el compromís d’assistència regular al Cercle. Tots tenim moltes coses a fer, i parar per mirar-se un mateix no sol ser una prioritat en el vertigen que vivim. M’admira alguns companys que conduïen força kilòmetres d’anada i de tornada per assistir al Cercle. Per una altra banda, això d’”homes que es troben per parlar” a molts encara els sembla cosa de marcians, i més a una zona tan “dura” com Tortosa i les Terres de l’Ebre. Els homes no estem socialitzats per compartir, per obrir, per sincerar-nos i mostrar-nos vulnerables. Quan explicava el que fèiem a gent que no ho coneixia, en molts homes captava una mirada d’interés però també de reticència. Als homes ens han ensenyat a competir i mostrar-nos forts. El que planteja el Cercle per a alguns resulta excessiu.

Al Cercle simplement parlem i fem una miqueta de meditació. Quan la gent em preguntava què fèiem els homes al Cercle solia respondre amb una broma. “Acabaré abans explicant-te de què no parlem els homes quan ens trobem tots plegats: 

• No parlem de fútbol
• No parlem de cotxes 
• No parlem de dones (si hom para l’orella, quan els homes estan a soles al bar, més que de dones, en concret solen parlar de culs i de mamelles :-D  “doncs mengana sí que està ben dotada” “I què em dius del cul de sotana...”)

Doncs nosaltres no parlem de res de tot això quan estem a soles a la nostra trobada. No som al bar, sinó en el Cercle. Més d’una persona (sobre tot dones), amb tota la ingenuïtat, davant d’aquesta brometa, de seguida pregunta: “I de què parleu, llavors, els homes?”. La meva resposta és “Parlem de nosaltres mateixos, d’on som, del que fem, com ens sentim, què volem”. Així de simple, i així de difícil.

Pel Cercle han passat uns quants homes. Alguns s’han quedat des del primer dia. Uns altres van venir un o dos dies i van veure que no era per a ells, ho van raonar i van marxar. Uns altres han vingut, s’han estat una temporada més o menys llarga i finalment se n’han anat als sorgir-los altres qüestions vitals. A tots em sento molt agraït. Heu vingut i heu compartit el que sou i on us trobeu en la vostra vida; heu donat vida al Cercle. Especialment em sento agraït als que heu vingut unes quantes sessions, doncs així profunditzàvem en el nostre compartir i es tornava molt més ric

Aquest compartir crec que ens ha nodrit a tots, millorant la nostra vida i centrant-la. Vull contar una anècdota que la recordo il·lustrativa. En acabar de la sessió un dels homes va dir: “Avui volia venir per contar-vos una qüestió que em preocupa, a veure què opinàveu. No ha calgut; ara que hem acabat, desprès d’escoltar-vos, ja sé la decisió he de prendre”. La energia que es genera en el Cercle al compartir li va donar prou força per trobar per ell mateix la solució, perquè en un Cercle ningú està per damunt de ningú, ni estem per aconsellar o jutjar. Tots ens nodrim de tots.

La supervivència del Cercle en aquest moments està compromesa. Alguns companys que viuen lluny no poden esmerçar tantes hores acudint-hi. Espero que després de l’estiu puguem reprendre la nostra activitat i siguem suficients per a que el Cercle generi la seva energia. Estem oberts a noves incorporacions. La condició és un compromís d’honestedat amb un mateix i amb els companys. Si creus que pots aportar i que també et pots nodrir d’aquest treball de desenvolupament personal, pots llegir aquí més detalls de com funcionem

De la actitud inquisitorial en el pensamiento “progre” y un recuerdo de Pasolini

En el antepenúltimo post escribí mis impresiones sobre cierta forma de entender la educación afectivo-sexual a partir de la visita al blog de una profesora que hace apologética de su lesbianismo y tilda de “machitos” a los alumnos varones cuyo nivel de conciencia no alcanza los valores que postula el neofeminismo. En concreto, yo trataba de argumentar que el narcisismo me parece un valor nefasto, un anti-valor, para los jóvenes (bueno, también para nosotros los adultos que tampoco nos libramos de ello). Los que nos dedicamos a la enseñanza, y también a la educación emocional, vemos como los adolescentes ya sufren bastante con el “no sé que me pasa, y nadie me entiende”, es decir la confusión y los cambios que les toca afrontar en esa edad. Mi impresión es que los discursos progres de liberación homosexual, con su insistencia en las políticas de identidad, están tan trufados de narcisismo que muy poco van a ayudar a nuestros adolescentes construirse una personalidad sana y autónoma.

Un compañero de profesión me tildó de “macho que teme perder privilegios” en el blog y en un mailing list de profesores de filosofia. Este deslizamiento del debate de ideas al ataque personal se llama falacia ad hominem, un recurso ante la falta de argumentos. En este caso, el ataque parecía venir de una altura moral superior, de una persona comprometida con la igualdad que había renunciado a no sé qué privilegios gratuitos, mientras que otros parece que tenemos miedo de perderlos. Al exigirle que detallara cuales son esos privilegios y favoritismos que estoy gozando (no me quedó claro si los gozo por ser hombre o por pensar lo que pienso), el inquisidor pro-feminista soltó una perorata llena de bonitos lugares comunes en que afirmaba ser muy demócrata y que “ser demócrata es ser feminista porque la democrácia exige la igualdad...” etc. Vamos, la típica estrategia de lanzar una acusación para poner el acusado a la defensiva (“glups, que no me llamen machista, que no me consideren cómplice del maltrato a mujeres…”) con la cual el acusador ya no necesita argumentar cómo llegó a tal superioridad moral.

En ese momento intervino Emilio, -del imprescindible blog "Personas no género" para un análisis de las contradicciones cotidianas de lo que acertadamente llama neofeminismo- con una pequeña experiencia personal –pero muy signficativa- que contradecía esa fácil identificación de (neo)feminismo con democrácia. En concreto la censura (una más...) de este comentario en el blog “mujeres” del diario El País: “No es de recibo que un profesor de Derecho constitucional pueda mostrar tan poco respeto por los derechos de las personas y en concreto por los de Francisco Garzón y realice una mascarada como la que este artículo representa"

Entro a leer el artículo "El macho veloz" sobre el maquinista del tren accidentado en Galicia y me quedo asombrado no sólo ante la falta de respeto que dice Emilio, sino sobre todo ante lo que he llamado actitud inquisitorial. Ésta consiste en buscar “malos” a los que denunciar para que uno pueda reafirmarse como “bueno” y absolverse así de un mal omnipresente.  De esta característica inquisitorial no se libran los discursos progres con su narcisismo victimista que necesitan encontrar opresores por todas partes (y no estoy diciendo que no haya opresores, sinó hablando de la actitud que necesita encontrarlos como sea) . El neofeminismo es un ejemplo excelente de esa actitud.  Me ha recordado un memorable post del blog “buenamente” en que se comparaba esa ideología con una religión que se queda sólo con la culpa sin posibilidad redención a no ser que se abraze el dogma: “Según el guión establecido, para intentar redimirse de los pecados de su género y sus malévolos efectos, los hombres han de convertirse al feminismo radical y abominar constantemente de su condición corrupta en señal de pública penitencia. A partir de este rito iniciático, y sólo si se ajustan fielmente al guión que le ha preparado el feminismo radical esos hombres se harán acreedores de cierta indulgencia”.

En el artículo que censuró el comentario de Emilio, se trata de señalar con el dedo acusador (igual que hizo el diario ABC, en su caso para disimular la posible responsabilidad del gobierno) al maquinista del tren siniestrado en Galicia, en este caso como reo de los peores males de una masculinidad por desgracia muy prevalente todavía. Ante tanto dolor por el accidente, y si es verdad todo lo que se dijo en los periódicos del maquinista, puede comprenderse que el profesor universitario no logre una visión compasiva de ese trabajador. El inquisidor detalla bien los males de esa masculinidad poco evolucionada que tanto daño está causando a demasiados hombres, pero solamente para justificar su adscripción al modelo neofeminista, por eso tiene que cargar personalmente contra el maquinista sin ningún escrúpulo como si esa masculinidad no tuviera nada que ver con él, ya que ese modelo neofeminista, como dice E. Jimeno de "Buenamente", sólo tiene para los hombres el ser mamá-bis o la auto-flagelación, puesto que el mal reside en ellos.

Esa esa necesidad de acusar con el dedo al “malo” para absolverse a si mismo es lo que llamo la actitud inquisitorial.  Ya se sabe, los neoconversos siempre han sido los inquisidores más crueles; cuando la autoflagelación no basta hay que buscar a otros para flagelar. Sobre esa cuestión de la culpa alimentada por inquisidores combatientes de un mal que no deja de crecer también me viene a la memoria un texto de Ayn Rand que ya cité hace tiempo en que se revuelve contra los inquisidores que escupen "el mal" hacia otros.

Lo que Emilio simplemente llama “no es de recibo que un catedrático” le “falte el respeto” a mi me ha hecho pensar de nuevo en Pier Paolo Pasolini, al que en el último post citaba  por acuñar en los años 60 término “fascismo de izquierdas” para referirse a ciertas actitudes contestatarias de su época promovidas por burguesitos que se pretendían revolucionarios. Este artículo del blog mujeres donde el catedrático “progre” necesita compararse con el currante obtuso y machista (“yo no soy como él”) me ha hecho recordar otra vez la clarividencia profética de sus denuncias. Cuando en su época se producían disturbios entre estudiantes y policía, Pasolini se ponía del lado de los policías, a los que llamaba “hijos del pueblo”, en contra de los estudiantes que tildaba de “hijos de la burguesía”. Sus lúcidos análisis para llegar a esta provocativa conclusión son demasiado complejos para reproducirlos aquí. Tiene que ver con la actitud sectaria que Pasolini detestaba en los pretendidos liberadores sociales. A quien no conozca sus escritos le sería fácil reducirlo a un facha demagogo por tales provocaciones, pero Pasolini era un espíritu libre que estaba en las antípodas del fascismo, al que combatió denodadamente y según algunos fue lo que finalmente le costó la vida. Frente a todo stablishment (ahora diriamos lo “políticamente correcto”) era un auténtico cristiano de Jesús de Nazaret, rechazado por los católicos y el Vaticano porque se proclamaba comunista, y rechazado por los comunistas por su homosexualidad. Con la inquisición progre que ahora tenemos, me temo que ahora sería exaltado por su homosexualidad y abominado por su cristianismo (en su época las feministas ya lo atacaron por sus declaraciones acerca del problema del aborto), con lo cual pienso que su insobornable escritura nos resulta más necesaria que nunca, pues el sectarismo de género, como en su época el “fascismo de izquierdas”, cada vez se está volviendo más ciego, más poderoso y más intolerante. Para muestra, la anécdota de la censura a Emilio, y que diarios de la talla intelectual del “El País” contínuamente alberguen en sus páginas estas muestras de guerras culturales (el dogma neofeminista) que no sólo enmascara la vieja lucha de clases de Marx, sinó que distrae de cuestiones de liberación muchísimo más urgentes.

Aclariments al post anterior (Reflexions sobre certa manera d'entendre l'educació afectivo-sexual)

Un company de professió m’ha fet crítiques al post anterior sobre certa manera d’entendre l’educació afectivo-sexual a partir de les meves crítiques a ideologies postmodernes infectades de narcisisme. He tractat de respondre-li al mateix fil, a sota de l’anterior, però sembla que la resposta és massa llarga i blogspot no em deixa publicar-ho de cap manera. És una discussió que també s’ha reproduït en una llista de professors de filosofia de Catalunya. La reprodueixo doncs en aquest nou post

Hola Enric Senabre

Passo a comentar els teus punts en l’ordre que els has exposat

En primer lloc. Veig que no m’he expressat prou clar. Comparo el blog amb la “moralina religiosa” no tant per l’adjectiu “religiosa” (a l’article ja havia subratllat que el contingut era diferent) sinó pel substantiu “moralina”, és a dir, per la forma. És el que m’incita a la reflexió per als qui hem d’impartir educació moral. Als pares els sol agradar que donem educació moral i que ensenyem “modos” als nens per a que es portin bé. Però això és tasca de tots els professors. Els que som de filosofia tenim la responsabilitat d’una tasca més específica: raonament moral.

Parles de “La valentia d'aquests alumnes en manifestar aquestes opinions és digna de reconeixement”. En aquest cas, amb aquesta professora en concret, a mi no em sembla valentia sinó “fer la pilota” [m’ho sembla des la distància de no conèixer directament el cas, basant-me en el que jo m’he trobat a les meves classes]. Valentia seria que els alumnes fessin exactament això amb una altra professora (per exemple de l’Opus). O que un alumne li digués a aquesta profe que no voldrà que la seva dona treballi fora de casa (jo m’ho he trobat a classe), -per a ser titllat despectivament de “machito”. La virtut moral de la valentia va per un altre costat. Per això parlo de moralina. I em sembla lamentable confondre-la amb una virtut moral.

En segon lloc. ¿He dit en algun lloc que el victimisme només afecta els homosexuals? Esperava que quedés clar que és una característica de cert postmodernisme “progre”, molt prevalent en la nostra cultura narcisista, que s’estén a molts altres àmbits (per exemple Catalunya-Espanya...).

No m’havia adonat que “em sento atacat per un feminisme que només busca la igualtat” ni que tinc “tanta por a la igualtat” (de la bona col·lecció de pors que arrossego al damunt, aquesta no me l’havia vista). M’interessa combatre amb raons quan trobo idees mal argumentades. Si hem de passar de la discussió sobre idees a la discussió sobre la meva persona, doncs fem-ho, però em temo que resultarà avorrit per a la resta de lectors. De tota manera, ja que tens aquesta clarividència que et permet proclamar públicament com es senten els altres, t’agrairé que amplies les teves raons, doncs no em reconec en el que dius.

En tercer lloc. Estic d’acord amb “una bona dosi de relativisme i tolerància” i tot el demés. No em reconec amb aquesta frase: “És molt tendenciós atribuir el relativisme només a la postmodernitat”. Si així es desprèn del meu escrit, doncs abjuro ara mateix d’ella. Des de Protàgores en l’antiguitat (jo l’explico cada any als de 2º de batxillerat!) n’hi ha hagut una bona colla. El que he tractat de dir és que en la cultura de la postmodernitat hi ha un relativisme que porta a camins sense sortida, com fa segles ja van demostrar els filòsofs.

I per acabar. “la "inquisició antipatriarcal" de la que parles et delata”. Glups, pensava que delataria el deute que tinc amb Antonio Escohotado per manllevar-li conceptes (poca originalitat, transposició incorrecta...). Tractava de comparar el patriarcat amb la bruixeria per ser un concepte opac, difícil de precisar amb les Cª Socials. Veig que no, que tracta de “la teua imaginació de mascle assetjat, o millor dit, de mascle victimista que es creu assetjat perquè veu trontollar antics privilegis i estructures de poder que l'afavorien”.

Pel bé dels nostres lectors et demano que expliques quins són aquests “privilegis i estructures de poder que m’afavorien” i que ara veig trontollar (és a dir, que encara no els he perdut del tot). No sé de quins privilegis estant parlant; aclareix-ho, si us plau Donat que també ets de sexe mascle com jo, ¿quina diferència hi ha entre tu i jo? ¿Tu ja hi has renunciat a aquests privilegis? ¿Pots explicar en què consisteixen? ¿O potser és la forma postmoderna de parlar de culpa? Quan hi ha culpa hi ha víctima i victimari, n’he parlat bastant en l’article (i Nietzsche encara ho ha fet millor, afegint que hi ha un deute a rescabalar).

No admeto (és insultant i inquisitorial) que se m’atribueixin uns ignots privilegis o favoritismes que jo mai no he demanat. No accepto res que no em mereixi, i només em faig responsable de les meves accions i dels deutes que jo lliurement hagi contragut. Aquesta responsabilitat és un principi moral bàsic. Imputar-me altres deutes, o culpes per accions que jo no he comés és totalitari i, repeteixo, inquisitorial

“Em sap greu, però s'ha acabat el bròquil per als mascles prepotents i heterosexuals excloents”. Tot i no reconèixer-me ni com a mascle prepotent, ni com a heterosexual, ni com a excloent, em sap mal per ells aquest to d’amenaça. Vull dir que a classe en tinc uns quants d’aquest caire. Recordo en concret petit un grup que tots eren magrebins. No crec que la intimidació i el “s’ha acabat el bròquil” serveixin de gaire; tot i que en una altra època ( veig que enyorada per molts) sí que funcionava. Ja sé que jo tenia l’autoritat a classe; i si els hagués demanat un exercici escrit, m’haurien redactat unes respostes molt boniques sobre les relacions igualitàries entre homes i dones, perquè el que ells volien sobre tot era aprovar. Jo content perquè m’haurien respòs el que jo pensava que era correcte i ells contents per aprovar. Però hauria estat moralina. Precisament el meu escrit que he volgut compartir amb els meus companys no era tant per debatre el tema del patriarcat i el narcisisme postmodern (que també) sinó sobre tot el tema de la moralina a les nostres classes d’educació ètica i cívica.

Reflexions sobre certa manera d’entendre l’educació afectivo-sexual

Estic de vacances i tafanejo per altres blogs. Entro al d’una col·lega que, com jo, treballa en educació secundària i manté un blog molt centrat en la promoció de la diversitat sexual i la defensa de les minories. Ja hi havia entrat altres vegades, utilitza el blog per a les seves activitats d’educació afectivo-sexual amb els seus alumnes i sempre es pot aprendre alguna cosa de la feina d’una col·lega. La seva fervorosa promoció de les sexualitats minoritàries i sobre tot, la resposta dels seus alumnes (la meva subjectiva i no contrastada opinió és que mostren la típica resposta dels alumnes amb “ganes de quedar bé amb la profe”) ja m’havien fet pensar amb la clàssica “educació moral” devotament impartida per monges i capellans (bé, en aquest cas el contingut és diferent) en que els alumnes havien de demostrar que eren “bons xiquets i xiquetes” donant les respostes estereotipades per rebre l’aprovació del mossèn. Això de la “educació moral”, és a dir, la moralina, sol tractar-se de que hi ha un mal enfora del qual ens hem de guardar. La llista dels mals que assetgen a les pobres criatures elaborada pels capellans és prou llarga i coneguda, em fa peresa reproduir-la. En aquest blog, la llista principalment tracta de la homofòbia, i sobre tot d’una mena de mal ubicu, actiu des del començament de la història, controlador invisible de vides i ments, omnipresent, astut i per tant difícil d’exterminar que, per resumir, li podem dir patriarcat.

El que avui em motiva aquest escrit és haver accedit a aquesta entrada i llegir unes redaccions en que la professora els havia demanat “que imaginaren (o que simplement contaren) com seria un dia de la seua vida sent homosexuals o transsexuals”. En cap de les redaccions reproduïdes hi ha una celebració de la vida o de l’amor, ni tan sols una vivència anodina com sol passar amb la redacció d’un alumne de 1º d’ESO (“explica que has fet el cap de setmana” “imagina que ets un ocell migratori” “Imagina...”). No. Aquí es tracta de recrear-se el terrible drama que suposa això de ser gai. Reproduir tots els tòpics de “ningú com jo, el molt que pateixo i la societat que no m’entén ni em dóna suport (ni tan sols la família)”. En fi, que si els adolescents ja s’ho passen prou malament amb el “no sé què em passa i ningú no m’entén”, doncs per a que es vagin preparant, aquests, que encara són pre-adolescents, una ració doble, ben carregada de drama i narcisisme.

Aprofito doncs la lectura d’aquest blog per escriure les meves reflexions habituals. La cultura postmoderna dominant, com reflexa l’esmentat blog, des de la seva visió pluralista ha fet una gran feina visibilitzant tantes minories aixafades i excloses per la racionalitat moderna i tecno-capitalista que tot ho pretén homogeneïtzar. La seva denúncia i el desenmascarament de ideologies vestides com “la realitat objectiva” ha estat excel·lent per a la dignitat de tantes persones pertanyents a diverses minories. Una tasca que reconec que encara no ha d’acabar. Tanmateix aquest pluralisme sol caure en el relativisme i en el “tot és construcció”, per acabar de vegades amb “la meva construcció de la realitat és tan vàlida com qualsevol altra” i per tant “si tu no me la valides ets un maleït opressor”. La llibertat individual es torna tan sagrada (i no dic que no sigui important, eh!) que degenera en el “a mi ningú em diu el que he de fer! Opressor maleït!”. Si tot és una construcció que respon a motius de poder (patriarcat, colonialisme, racisme, fal.locentrisme, eurocentrisme, logocentrisme...) , i tots els punts de vista són igualment respectables, llavors no hi ha cap punt de vista millor que l’altre, i per tant cal afirmar el jo –l’ego- amb tot el soroll i la fanfàrria: “ningú com jo, que sóc especial (sobre tot, si pertanyo a una minoria)”. Per aquest camí el victimisme està servit. El problema de ser víctima, sobre tot, si es parteix d’una situació inicial d’opressió certa com tantes minories han patit a la nostra societat, és que et dóna una identitat molt llaminera: “ai! com pateixo i com m’oprimeixen, ningú com jo”. Sortir de la víctima és sortir d’aquesta identitat, i per tant renunciar a aquesta identificació com algú especial.

El narcisisme es nodreix del sentiment de pertànyer a un grup especial que se l’ha tractat injustament. Llavors hom s’identifica amb aquest grup especial, s’aferra al seu fet diferencial (no al comú, que deia Heràclit[1]) i consagra la seva vida a “resistir” com a diferent; el sentit de la vida es construeix no buscant tant la inclusió sinó la diferència, per això és tan fàcil caure en el sectarisme. Tot i aparentar una visió pluralista, tan pròpia de la postmodernitat, sovint alena per sota un gran menyspreu dels que no pertanyen al propi grup (un menyspreu anàleg al del discurs del “normalitzat” grup majoritari). La modernitat i sobre tot la pre-modernitat (Vae Victis!) culpabilitzava la víctima i l’esclafava. El narcisisme postmodern frueix d’assumir el rol de víctima com a forma sublimada de recuperar l’autoestima, i allà s’hi recrea davant del que suposaria perdre aquest estatus de tenir una identitat especial

El fotut del victimisme és que necessita d’un victimari: l’opressor dolent, que pot anar des dels més visibles -els masclistes i fatxes-, fins als més invisibles –el patriarcat que, com antany el dimoni, està ficat a tot arreu, inclús dintre dels que volen ser més “progres”...-. D’aquí aquest deler quasi messiànic, salvador, per buscar i denunciar opressors arreu, prevenir als xiquets d’aquest “mal” que els pot enxampar i fins i tot descobrir en les pròpies criatures llavors incipients del mal. (Això últim ho dic perquè desprès dels milions subsidiats a la indústria de gènere en tasques de prevenció educativa, les seves esbiaixades enquestes sostenen que entre els i les joves continua prevalent el masclisme. Calen més mitjans per exterminar el mal –Un cas anàleg a la lluita “contra la droga” de moda fa uns anys). Quan l’inquisidor més persegueix la bruixeria, resulta que més l’expandeix.

Porto bastants anys treballant d’educador. Abans de començar a treballar, a finals dels 80, recordo haver vist amb horror per la TV com escoles organitzaven activitats amb els alumnes “contra la droga”; sort que després en la meva feina mai m’he hagut de tragar res així. Suposo que Stalin devia organitzar activitats semblants “contra els capitalistes” o Franco “per la espanyolitat de Gibraltar”. Els nens sortien pintant murals o jugant partits de fútbol contra la droga, ja no recordo bé El clàssic moviment inquisitorial que pretén cohesionar la societat contra l’enemic extern, portat per fervorosos educadors. En aquest cas, la figura de “el drogoaddicte”, responsable del que deien “inseguretat ciutadana” i demés mals socials (els que més abominaven de “els drogoaddictes” solien ser uns tipus obesos que fumaven diàriament un paquet de Ducados i davant del segon carajillo de brandy Soberano reclamaven de les autoritats més “mà dura” contra tant drogata [disculpeu-me el tòpic... :-)])

De la mateixa manera que aquella “inquisició farmacràtica” (en paraules de Antonio Escohotado) no va ajudar en res a aquells nens que pretenia protegir i educar-los sobre les substàncies psicoactives, la salut i la responsabilitat, espero que els nostres nens actualment no es vegin atrapats en una similar “inquisició antipatriarcal” ara per mor d’una correcció política que sembla estar més al servei del narcisisme que d’una personalitat lliure i autònoma.

---

[1] “Per això és necessari seguir el que és comú, perquè allò comú és el que uneix. Però, encara que el logos és comú, la majoria viuen com si cadascú tingués una intel·ligència particular” . Heràclit, fragment nº2.