El Feminisme Personalitza l’Impersonal

Certa mena de retòrica feminista pot ser força dura d'empassar per als homes. Si vostè ha tingut contacte amb feministes postmodernes, llavors probablement haurà sentit locucions com:

• "Els homes oprimeixen dones."
• "El patriarcat està al servei dels homes i dels seus interessos."

Com a home - especialment si és un jove o un noi - probablement se sentirà molt malament amb si mateix quan es trobi amb aquesta classe de declaracions. Pot començar fins i tot a sentir com se li desfà el seu amor propi, per no esmentar l'orgull de ser home. Pot començar a creure que deu alguna cosa a les dones i que està sent intrínsecament opressiu simplement perquè té un cos de mascle, una veu de mascle i una identitat de mascle. Després de tot, les declaracions feministes abans esmentades clamen que els homes, en general, oprimeixen dones. Així, sense tenir en compte fins a quin punt es vostè una bona una persona, el criteri per a ser un opressor roman: si és un home llavors és un opressor, un opressor de dones.

La impossibilitat d'aquesta situació és que no es pot escapar de ser un home! Va néixer com a home i, llevat que estigui contemplant una bona cirurgia radical - vostè romandrà home. El feminisme així infon un sentiment massiu de vergonya en els homes que creixen amb progenitors feministes o amb un sistema educatiu que ha estat influït pel feminisme. Fins i tot homes cultivats que han après les idees feministes i no atorguen cap alternativa acceptable a aquesta visió, probablement adoptaran (conscientment o inconscientment) les reclamacions feministes com a veritat. En la meva experiència, fins i tot els homes que en la superfície es resisteixen al feminisme, inconscientment consideren que la teoria feminista és en gran part correcta, perquè mai no se'ls ha presentat una manera coherent i alternativa de contemplar les relacions de gènere.

Un dels errors més crucials de feminisme és que personalitza l'impersonal. Els homes no oprimeixen dones, simplement no ho fan. Mai no hi ha hagut un imperi que durés més d'uns quants centenars d'anys, tanmateix hem de creure que els homes han aconseguit col·lectivament oprimir les dones a tot arreu durant milers d'anys o fins i tot des de l'alba d'humanitat? Clarament hi ha alguna cosa que aquí no funciona. Perquè els homes puguin oprimir dones a tot arreu en tot moment, els homes haurien d'haver estat increïblement dolents i astuts, mentre les dones necessitarien ser increïblement dòcils i estúpides - i naturalment cap d'aquestes descripcions són veritat.

Una manera molt més acurada d'expressar les declaracions feministes de dalt seria:

• "Els homes i dones són oprimits ambdós pels seus rols de gènere."
• "El patriarcat se serveix a si mateix, i usa els homes i les dones segons els necessiti perquè les comunitats sobrevisquin, creixin i evolucionin."

Així no és que el feminisme estigui totalment malament, però suposa equivocadament que els homes eren responsables de que sorgís una certa estructura de gènere, quan en realitat els rols de gènere per a homes i dones simplement s'han ajustat funcionalment a les circumstàncies històriques. Als homes i a les dones se'ls ha assignat el paper que necessitaven tenir per a que la humanitat sobrevisqués, i per a que les cultures evolucionessin i esdevinguessin més complexes i civilitzades. Per això els homes han estat responsables de totes les tasques que exigeixen força física, majoritàriament els ha correspost fer-se responsables de produir el menjar i d'anar-se'n a la guerra. Les dones, d'altra banda, han estat les úniques que podien parir i donar el pit als nens, això volia dir que les dones majoritàriament s'havien de quedar a casa. Cap cosa d'aquestes no tenia lloc perquè els homes volguessin oprimir les dones, simplement era l'elecció disponible més sensata i beneficiosa, i els dos sexes es beneficiaven de tenir aquest arranjament.

Això no significa que els rols de gènere no es puguin tornar menys constrets una vegada que la industrialització i la tecnologia de la informació han eliminat la necessitat de ser físicament fort per treballar a l'esfera pública. Ambdós sexes es beneficiaran de tenir més llibertat i elecció en les seves vides, en comptes d'estar condemnats a seguir els únics camins que tenien disponibles en el passat. Tanmateix, no hi ha cap suport objectiu per infondre un sentit de culpabilitat i de vergonya als homes per com s'organitzaven coses en el passat, tal com fa la teoria feminista.

Els homes i les dones són igualment responsables (o igualment sense responsabilitat) per a com es van organitzar les coses en el passat. Certes estructures i rols sexuals eren necessaris per fer sobreviure els nostres descendents, i per fer avançar la cultura, i el sacrifici que els homes i les dones realitzaren perquè així fos és quelcom del que ens podem sentir orgullosos –en comptes d'intentar fer que algú es senti avergonyit o inadequat.

La premissa bàsica del feminisme, i.e. que les dones hagin estat oprimides pels homes, és objectivament incorrecta - i malgrat la creença comuna no hi ha una necessitat més gran d'un moviment feminista que d'un moviment masculinista. Però per què tenir-ne un? En comptes de perpetuar la separació i malentès entre els sexes, per què no afegir les forces en un moviment d'alliberament de gènere? Preocupant-se igualment pels homes i les dones, i alliberant les constriccions de cada rol sexual, qui sap com de lluny podem arribar?

Extret del blog de Pelle Billing