Resposta a un comentari

Hola jordi

Comento les teves interessants aportacions que has fet al meu post sobre les xerrades de la masculinitat.

Cites un document d’AHIGE que encara no he llegit “Por una masculinidad inclusiva”. A veure què diuen aquesta vegada. Dius que aquesta entitat ha estat ningunejada pel feminisme institucional. A mi em semblava el contrari, sempre havia vist total concordança entre ambdós, al menys ells s’hi identifiquen amb els seus objectius. Tot i que tenen propostes lúcides i interessants.

Tampoc tinc tan clar que s’hagi esgotat això que la “política de gènere” només inclogui un gènere i no les relacions masculines. De la mateixa manera que veus que els que han dirigit les institucions econòmiques (ministeris, FMI, etc.) passen a dirigir grans empreses (Goldman Sachs per ex.) i al revés, aquests lobbys al marge de la democràcia que ens han dut al desastre que ara denuncien els del 15M, doncs de la mateixa manera veig que la “política de gènere” està en mans d’un lobby de professionals de classe mitjana alta, majoritàriament dones, que han sapigut apropiar-se d’una part dels pressupostos socials amb un discurs fanatitzat en el que encara no he vist per a res això que s’hagi tornat més inclusiu.

Entrant amb les teves idees centrals, en la nº1 estic totalment d’acord que el sexisme és un mal present. Tanmateix jo penso que sí és una aportació entendre com s’ha generat el patriarcat. La “teoria de la imposició”, és a dir, a la nit dels temps uns homes astuts i malvats per essència es van imposar sobre unes dones idiotes i dèbils, i això ha perdurat fins que unes altres dones que ja no es volien sentir inferiors (i alguns homes que no es volien sentir culpables) han dit PROU a aquesta colla de cabrons que fins ara estan vivint com a marahàs a costa d’explotar-les a elles. En primer lloc, aquesta explicació manipula i contradiu la història i l’antropologia. En segón lloc, aquesta falsetat ha contribuit a l’estat emocional misàndric que ara domina i que ha servit per a molts dels abusos “de gènere” que ara pateix la nostra societat (a més dels abusos sexistes que malauradament no s’han eliminat del tot).

Vull fer esment del que dius al punt 3.

No és només el rol el que resulta opressiu, la identitat estereotipada és encara més frustrant. Si no mirem als i a les que s’identifiquen amb alguna orientació sexual no estàndard.

Estic d’acord que les minories sexuals solen patir més. Tanmateix, penso que el problema està en la qüestió de la identitat i sobre tot de la identificació. ¿Qui necessita identificar-se com a homo, hetero etc? És el Poder el que el defineix a un (gran tema de Michel Foucault); clar que, amb la identificació, el meu ego aconsegueix seguretat. Per això la nostra cultura es dedica a “vendre” tota mena d’identitats i particularismes, (només cal fixar-se en l’evolució de la publicitat: l’important ja no és mostrar les virtuts del producte, sinó la “manera de ser” que et confereix). Per això de vegades trobo una mica sorprenents les sorolloses vindicacions polítiques que les minories sexuals fan de la seva condició, em dóna la impressió que són mostres de narcissisme (“mireu-me, sóc clarament diferent, però vull que vosaltres em reconegueu aquesta diferència...”), sense que per això vulgui disculpar les escandaloses discriminacions i agressions per part de les religions i dels pre-moderns en general. Però si la resposta a aquestes discriminacions és un augment del narcissisme, malament anem.

Estic molt d’acord amb el 4, el 5 i el 6 i com ho has expressat. Al 6, tanmateix, dius que tots els moviments parteixen de la desculpabilització. Com hauràs llegit a aquest blog, la meva reiterada crítica a cert feminisme, que he anomenat “del ressentiment”, precisament és pel seu abús de la culpabilització i del victimisme i per abonar la falsetat de la “teoria de la imposició”. Això de ressentiment ho he tret de Nietzshe, quan critica les morals reactives front a les creatives. I per desgràcia aquest corrent reactiu ha contaminat altres moviments que genuinament lluiten per la llibertat.

També m’ha agradat molt el que dius al 7. La última part (3/3) trobo que també està molt bé. A veure si més endavant escric més sobre els valors, està molt bé el que dius. El que no em queda clar és si és un resum del document d’AHIGE o és una proposta teva. Si és d’AHIGE doncs molt bé que vagin avançant per aquí. Sóc bastant escèptic amb aquesta associació. He llegit coses coses interessants d’ells, i cal reconèixer que volen reflexionar sobre la masculinitat, quan malauradament a la majoria dels homes aquests temes encara no els importen gaire. Tanmateix considero que representen un clar exemple de la masculinitat patològica pròpia de la postmodernitat: la culpa, el dogmatisme, la misandria, etc. Per exemple: La seva acrítica adhesió als postulats del constructivisme cultural, el mensypreu als factors biològics (neurociències) que expliquen la construcció de la masculinitat, el seu suport a totes les lleis misàndriques vigents, basades en la distorsió ideològica de les ciències socials, com l’abús de les enqüestes esbiaixades, com el famós punt de partida (indemostrat, míllor dit, fals) de “l’impuls masculí de dominació“ amb que justifiquen tota la política de gènere misàndrica. Un punt de partida que, per una banda el consideren atàvic, quasi com un “pecat original” difícil d’eradicar (per això el seu suport a l’enduriment de les lleis misàndriques); per una altra banda, en tant que adherents acrítics del constructivisme cultural, quelcom que hauria de ser molt fàcil d’eliminar, ja que com tot es construcció un es pot construir com vulgui. No he vist que sàpiguen sortir d’aquesta contradicció. En un altre sentit, no és tan diferent del que feia abans l’esglèsia: fer-te sentir culpable dels teus instints naturals (el sexe és pecat!) per així vendre la seva absolució.

Ja vaig escriure sobre ells pel document de la custòdia compartida. Posteriorment vaig parlar amb home que havia estat amb ells uns anys però va marxar desencisat. Aquest home em va passar uns emails interns que s’havia creuat amb altres membres i mostraven el mateix fanatisme i dogmatisme de les feministes del ressentiment, ja que aquest home volia que AHIGE es pronunciés per la Custòdia Compartida. Els insults i desqualificacions que li van dirigir eren astoradors (“qué hace este SOS PAPÁ aquí, que se vaya con los machistas...!” “Como dice Lorente...” .sembla que l’inquisidor fanátic de Lorente Acosta per a ells és como el Papa de Roma per a una beata). El més curiós és que finalment sí que es van pronunciar oficialment a favor de la CC (amb molt de retard, com els criticava en la meva entrada del blog).

Buf, em sembla que he escrit una entrada amb molt de barrija-barreig. Són idees per a explicar més poc a poc. En fi, a veure si així surt més debat.

Cordialment

Enric

De AHIGE, la censura, els lobbies i la Custòdia Compartida

Fa unes setmanes vaig publicar una entrada sobre el pronunciament en favor de la Custòdia Compartida dels homes pro-feministes d’Ahige. Més tard vaig tornar a la seva pàgina web i vaig escriure un petit comentari titulat “Más vale tarde que nunca” que linkava al meu blog. En enviar-lo sortí un missatge que deia “pendent d’autorització”
Ara he tornat a la web i veig que el meu comentari no ha estat publicat. Per descomptat que a la seva web tenen tot el dret de censurar el que els vingui de gust. De tota manera em crida l’atenció que censurin comentaris que no són insultants ni agresius, sinó simplements crítics; no diu gaire d’un talant que proclama “desde ese enfoque plantea un “gran diálogo y debate en los próximos meses” i que “entendemos que sólo a través del diálogo y el consenso, será viable la opción que proponemos”; no sé fins a quin punt serà indicatiu d’aquest col.lectiu que es presenten a si mateixos com heterodoxos i “progres”.
Llegeixo a la seva web el to llastimós amb que es queixen d’insults rebuts i d’incomprensió per la seva postura

Antonio García se resiste a que la custodia compartida se tenga que asociar con hombres machistas, y lamenta que su defensa haya sido acaparada por “un sector extremista” (...) No solamente contra las mujeres que luchan por la igualdad (...), sino contra los hombres igualitarios, que no se han librado de insultos --“traidores, vendidos”--, amenazas y boicoteos de actos. “En otros países no pasa esto”, remacha

De tota manera, respecte d’insults, voldria escoltar la seva posició sobre les seves íntimes companyes feministes amb les que estan associats en nombroses campanyes conjuntes (i en la rebuda de subvencions). Per exemple, al EL PAÍS del 7/06/2006 es va publicar un escrit de 260 signatures [no sé si havia signataris d’Ahige] encapçalades per la Sra. Pérez del Campo, presidenta de la Federación de Asociaciones de Mujeres Separadas y Divorciadas, un dels lobbies feministes més potents de l’Estat espanyol on es deia.

“Las asociaciones de mujeres ya habían advertido que la custodia compartida iba a ser motivo de presión, de instrumentalización de los hijos y, en definitiva, un obstáculo para las mujeres en su derecho al divorcio (…) La práctica diaria muestra cómo se va desbaratando el panorama idílico con que se presentó la innovación de la custodia compartida: quienes solicitan esta modalidad de custodia son en su mayoría los agresores”

La representant d’aquesta organització –gràcies als seus contactes amb el PSOE- té linia directa amb les més altes instàncies de l’Estat. Per això el 20 i 21 d’octubre del 2005 va impartir una ponència al “Servicio de Formación Continua del Consejo General del Poder Judicial” en un curs sobre “separación y divorcio” en que en el punt “4.1 Reflexiones sobre la guarda y custodia compartida” y el “4.2 La inevitable instrumentación de la ley por el agresor” instruïa als jutges de la següent manera:

La mal llamada guarda y custodia "compartida" ha sido una demanda insistentemente reclamada por determinados grupos de varones que, cobijados en pintorescas denominaciones, se han distinguido por la violencia que esgrimen hacia las mujeres (...)

La petición de custodia compartida no dejaba de ser, en la práctica judicial, una nota excepcional, que generalmente coincidía con el empleo de argumentos de presión por parte de padres violentos para conseguir que la mujer depusiera su decisión separatoria (...)

debemos añadir ahora la constancia que tenemos de que la demanda de guarda y custodia compartida está claramente abanderada por varones que ejercieron violencia durante la convivencia. (...)

ya se han producido indicios suficientemente expresivos de que algunos padres tratan de utilizar el argumento y la amenaza de la guarda y custodia compartida para satisfacer sus fines particulares dentro del proceso separatorio. Ello nos permite augurar que en no más de un año podremos presentar datos concluyentes del grave error legislativo que ha supuesto esa innovación en nuestro ordenamiento jurídico. Entre tanto, respondan del daño que con ella se ocasione quienes elaboraron y aprobaron la ley. Una ley, entre cuyos gruesos desaciertos se cuenta el de neutralizar los fundamentos de la ley integral de la Violencia de género.

Ara que els homes d’Ahige s’han passat a la Custòdia Compartida, hauran de considerar-se ells també “abanderats dels barons que han exercit la violència”? Desprès del seu silenci (còmplice?) durant aquests quatre anys d’insults, calumnies i campanyes denigratòries contra els homes que pretenien fer de pares, ¿tenen alguna cosa a dir directament a aquests grups feministes amb els qui proclamen concordança d’objectius? Des de la seva autoassumida posició de estructural culpabilitat masculina veig que la seva autocrítica ja no arriba a tant, doncs sembla que per a ells denunciar el dogmatisme i el fanatisme misàndric és incorrer en “enfrentamiento sistemático con las mujeres”:

Es evidente el retraso y la tibieza con que hemos tratado esta problemática, debido a la dificultad para encontrar soluciones concretas e igualitarias y también al rechazo que nos producen las posiciones de enfrentamiento sistemático con las mujeres

Quan Ahige proclama al seu document que “el sistema judicial y los otros organismos públicos implicados pueden apoyar el ejercicio responsable de nuestros deberes de padres y madres, o bien mantener el modelo tradicional de familia, en la que la presencia y el cuidado del padre respecto de su prole tiene un papel secundario. Creemos imprescindible que se incluya la perspectiva de género en la formación del personal de los organismos implicados”.¿Aquesta “perspectiva de género” es referirà a cursos de formació a jutges com l’esmentat més amunt? ¿No tenen res a dir?

Gràcies a les pressions del lobby del feminisme del ressentiment, la llei del “divorci express” de l’any 2005 va bloquejar la CC perquè de facto la deixava a l’arbitri del consentiment de només una de les dues parts: la mare. Aquest desequilibri ha portat molta injustícia i molt de dolor, per no entrar a parlar dels qui més han perdut: els nens i nenes. En aquella època les enqüestes (Gallup) donaven un 90% de ciutadans a favor de la CC i un 83,6% li donaven suport fins i tot sense l’acord dels pares. Un lobby és una organització que fa pressió als polítics per satisfer els seus objectius malgrat que vagin contra la majoria. Per entendre com va funcionar aquest lobby és interessant llegir aquesta nota de premsa d’Europa Press, del 20 d’abril de 2005, el dia abans que s’aprovés la llei del “divorci express”:

El presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, se comprometió hoy a revisar el régimen de custodia compartida de los hijos diseñado en el proyecto de reforma de la Ley del Divorcio, que precisamente será debatido mañana en el pleno del Congreso, para su remisión al Senado.

El presidente del Gobierno hizo esta promesa durante la celebración del acto de balance de la labor del Ejecutivo en materia de igualdad, en el que además estrenó un nuevo formato al someterse, tras una intervención inicial, a un diálogo más informal con representantes de 19 organizaciones de mujeres.

Precisamente, las organizaciones hicieron notar reiteradamente al jefe del Ejecutivo su desacuerdo con la reforma del divorcio en lo que se refiere a la custodia compartida de los hijos. Representantes como la presidenta de la Federación de Mujeres Separadas y Divorciadas, Ana María Pérez del Campo, reclamaron al presidente del Gobierno que intervenga para evitar la imposición judicial de la custodia compartida cuando no hay acuerdo entre las partes. "Si no cambia esta Ley, neutralizará la Ley Integral contra la violencia de género", denunció.

Durante la intervención de Pérez del Campo, el jefe del Ejecutivo le interrumpió para afirmar "esta misma noche". "No hagas más esfuerzos, conmigo, no hace falta", dijo tras el discurso de la feminista en contra de una custodia compartida sin acuerdo de los padres.

La tasca d’aquest lobby va funcionar a la perfecció per convéncer que tot home és un maltractador en potència i que la dona només pot ser víctima, un ésser dèbil i impotent que necessita tutela especial de l’Estat. Van haver altres veus feministes que van ficar el crit al cel per aquesta visió tan ressentida, victimista, unilateral i reduccionista de les relacions home-dona. A la columna de la dreta hi ha un link a un article de la jutge feminista M. Sanahuja sobre les lleis del divorci i de violència de gènere. Tanmateix, aquestes veus no van ser escoltades i el feminisme del ressentiment se’n va sortir amb la seva campanya de denigració masculina. Com s’explicava un any més tard en un article de la revista TIEMPO el 31/07/06

La diputada de ERC Rosa María Bonàs reconoce que esta ley se rebajó de sus objetivos iniciales por la presión de los grupos feministas: “Pretendíamos abrir más la custodia de los hijos a los padres, pero nos dio pánico porque algunas feministas dijeron que lo que queríamos era favorecer a los maltratadores”.

Durant uns quants anys han fet funcionar aquesta mentida de que tot home és un possible maltractador i que si demana la custòdia compartida no ho fa perquè realment vulgui passar més temps ocupant-se dels seus fills sinó per eludir pagar la pensió o per continuar controlant a la ex a través de les criatures (les dones no ho poden fer això últim també?). Mentrestant els homes d’Ahige no només callaven davant d’aquestes infàmies, sinó que anaven colze amb colze amb aquestes organitzacions. En fi, com diu l’adagi : «pots enganyar alguns algun temps, però no pots enganyar tothom tot el temps », i els mateixos d’Ahige han acabat reconeixent l’insostenible de l’argumentació contra la CC:

comprobamos la enorme contradicción que conlleva, por un lado, defender la asunción de responsabilidades, la paternidad afectiva y cercana y la eliminación de los estereotipos sexistas y, por el otro, emitir el mensaje a los hombres de que, en caso de separación, van a ser considerados únicamente padres proveedores y será la madre la que asuma la responsabilidad de la crianza. Esto no hace más que consolidar los roles tradicionales de género.”

Com deia a l’altre post meu, benvinguts al club, més val tard que mai. Tinc una certa curiositat per veure cap on evolucionarà aquesta organització, perquè malgrat les meves crítiques pel seu dogmatisme acrític (per molt que es presentin com crítics, tolerants etc –ja he parlat de la seva censura), en ells he llegit alguns plantejaments interessants. A veure si algun dia són capaços de parlar clarament de la Sindrome d’Alienació Parental (SAP) i de les violacions dels Drets Humans de la infància, o de si continuarant aferrant-se al negacionisme fanatitzat del que van fer gala quan va sortir la 1ª sentència a Espanya sobre la SAP, el “cas de Manresa”. Per cert, l’altre dia vaig llegir això a internet. La font no la tinc contrastada, però sembla verosímil

Apreciado Juan Manuel:

Soy Jesús, el "padre de Manresa", y durante 3.5 años me encontré con una situación absolútamente insostenible de no poder ver a mi hija porque mi ex-mujer no me dejaba verla (lo tengo en sentencia ratificado por la audiencia provinciald e Barcelona)...; ¿sabes cómo se resolvió el tema?: me dieron la guarda y custodia a mí, mi ex no vió a mi hija durante 10 meses y finalmente, tras un periodo de unos 4-6 meses (no recuerdo ahora) de visitas de fines de semana (cada 15 días) de mi ex-mujer a nuestra hija, pudimos llegar a un acuerdo amistoso -increíble, pero fue así- de guarda y custodia compartida, que todavía mantenemos de lo más satisdfactorio para todos, y principalmente para nuestra hija, que está encantada con ese acuerdo. Dado lo antgedicho, dame la dirección de correo de esas tales "feministas", que tal vez les pueda decir cuatro verdades, aunque aún así, no hay peor ciego que el que no quiere ver.

Un abrazo.

Jesús

Potser aquest pare tindrà també la paciència explicar també quatre veritats a aquests “homes nous i dialogants” de ahige que, quan va sortir la sentència que protegia a la seva nena d’un greu maltracte, van ficar el crit al cel (simplement van “retallar i enganxar” el que van dir les feministes fanàtiques) donant per suposat que es tractava d’un masclista i un maltractador.

Els “homes pro-feministes” es pronuncien a favor de la custòdia compartida

Llegeixo que els homes d'AHIGE per fi s'han pronunciat favorablement per la Custòdia Compartida, desprès de més de quatre anys de solitària i incompresa lluita de tants altres col·lectius. M'entren temptacions de contestar-los "benvinguts al club", si no fos perquè no soc de cap club ni aquest blog representa a ningú excepte les meves opinions –tot i que espero que estiguin en connexió amb un corrent molt més ample que la meva persona.

A la seva web havia llegit reflexions veritablement interessants i molt profitoses sobre la condició masculina i els desafiaments que ha d'afrontar en aquests temps. Però, per una altra banda, la seva total identificació amb els postulats més radicals del feminisme del ressentiment – un lobby que està dictant a les nostres institucions la política de gènere i de família- en la meva opinió tornava invàlides la major part de les seves propostes, o si més no, les mostrava llunyanes, poc connectades amb les necessitats i el sentir de gran part d'homes. A n'això últim crec que també hi contribuïa prou com traspuava als seus escrits una preocupació per la problemàtica gai. Potser en un altre post escriuré més com veig això dels gais i la masculinitat; de moment només vull apuntar que sempre m'ha sorprès l'exagerada posició política que alguns d'aquests grups han fet de la seva condició, tot i que entenc que un grup minoritari i marginalitzat mai pot deixar de banda les qüestions polítiques. De tota manera, com a grup minoritari, un accent exagerat en la política de la identitat tan pròpia de la postmodernitat (a veure si explico què entenc per això en un altre post) simplement els allunyava de la majoria dels homes i de la posició que crec que cal prendre avui davant les qüestions de gènere.

Com apuntava Enrique Gimeno en un intel·ligent post del seu blog, el problema d'aquests grups d'homes pro-feministes és que, amb aquesta identificació amb el feminisme del ressentiment més radical, sembla que la proposta que ofereixen als homes solament és la de l'auto-flagel.lació per la culpa inexpiable de pertànyer al pervers col·lectiu que des de temps immemorials ha oprimit, maltractat i marginat les dones (cosa no només indemostrada, sinó falsa, com dic a la columna de la dreta i espero anar argumentant). Per això, tot i l'interés d'alguns dels plantejaments d'AHIGE, com he dit, els veia desconnectats. De fet, quan jo entrava a una web sobre masculinitat, el "test" que feia per veure per on anaven, era mirar la seva posició sobre la Custòdia Compartida i també sobre la Síndrome d'Alienació Parental. Aquest últim punt encara és molt més crític, perquè fa referència a gravíssimes situacions de maltracte infantil. El negacionisme fanàtic d'aquest cruel maltractament, un negacionisme totalment ideologitzat, per mi deixava "retratat" la solvència i la integritat d'aquests grups. I AHIGE, si no recordo malament, estava alineat amb aquest negacionisme. Em pregunto si tardaran molt de temps en rectificar i si seran capaços de fer una autocrítica per la seva ceguesa davant la greu violació dels drets humans d'un col·lectiu –el dels infants- que no pertanyia al nucli de les seves preocupacions.

Em pregunto també què passarà amb molts dels col·lectius –sobre tot d'homes- que estan lluitant per la Custòdia Compartida. Encara no he llegit amb deteniment la proposta d'AHIGE, però si aquests grups que són tan prop del Govern han fet aquest moviment en favor de la CC, penso que no tardarà gaire en arribar la reforma legislativa que per fi contempli la elecció real de la CC sense les trampes actuals, que fa que només sigui possible quan una de les dues parts –la dona- atorga el seu consentiment. Dic això perquè molts d'aquests col·lectius traspuen un masclisme i un ressentiment antifeminista que crec que no va enlloc. S'han agafat a una causa totalment justa –la lluita per la CC- per fer-se visibles i guanyar adeptes. ¿Què faran, llavors, quan per fi s'hagi aconseguit la CC?