Masculinitat incontinent a Haití

Llegeixo a EL PAÍS que a Haití, desprès del terratrèmol, s’han disparat els embarassos i les agressions sexuals. Segons la notícia “Las violaciones de mujeres y niñas, mientras van a las letrinas o a recoger agua por las noches, es cada vez más frecuente”. Podria ser una d’aquestes notícies alarmistes que aquest diari tan bé sap difondre a benefici del lobby misàndric, però aquesta vegada ve fonamentada empíricament per estudis que parlen d’un augment d’embarassos del 4 al 12% desprès del terrible terratrèmol.

Un horror més que es suma a la llarga llista patida pel país abans i desprès del sisme. Em fa pensar que, en moments d’extrema angoixa, d’ensorrament de qualsevol esperança d’assolir una vida amb dignitat, es deu produir una regressió a la satisfacció immediata de les pulsions més primàries: menjar, fred i calor i, pel que diu l’article, sexe. Passant per damunt del que sigui. De vegades la TV mostra escenes de pillatge a països del Tercer Món entre els més desposseïts, mancats fins i tot de qualsevol consciència col·lectiva o solidària, assaltant les agències d’ajuda. La conseqüència d’aquests embarassos irresponsables (més aviat criminals, si són fruit de la violació) serà expandir el cicle de la misèria durant generacions.

Per una altra banda, sovint escolto a les ONG i les agències de cooperació que el suport ha d’anar només a les dones, si no l’ajuda no és eficaç. No conec de prop com funciona exactament aquesta política, però quan sento parlar d’ajuda al tercer món sempre es parla de les dones: treure-les de la pobresa, treure-les de l’analfabetisme, “empoderar-les”... Suposo que tenen raó, però ara em pregunto ¿i els homes? ¿se’ls hi ofereixen mateixes oportunitats? ¿Hi ha un gènere millor i un de pitjor per rebre ajuda? Quan els nens es converteixin en adolescents amb la brutal pujada de testosterona, ¿què serà d’ells, si no tenen un pare que els hagi servit de model per canalitzar aquesta força? ¿El seu destí serà alimentar les bandes masculines d’atac social? I posats a diferenciar gèneres: ¿no és el gènere masculí el qui està més disposat a emprendre riscos i construir més prosperitat per tothom (quan té un motiu i un vincle per qui lluitar, si no també és el més proclivi al saqueig)? No mereixen un suport específic? O la famosa perspectiva de gènere només contempla les dones, en comptes de tota la societat: infants, dones i homes?

Aquesta retrocés als aspectes més primaris de la masculinitat, totalment inconscient de les devastadores conseqüències a curt termini –increment de la violència i el sectarisme- i a llarg termini –explosió demogràfica- , em sembla que en la Dinàmica Espiral de Beck i Cowan seria una regressió del Vmeme blau al roig o fins i tot al morat en els seus aspectes més insans.

La Dinàmica Espiral és una teoria creada per Graves i desenvolupada per Beck i Cowan que serveix per jerarquitzar en un mapa els nivells de consciència d’individus i grups, les seves visions del món i valors, que anomenen vMemes (partint dels “memes” del biòleg R. Dawkin). Aquí no hi ha prou espai per fer-ne un resum, però el color blau seria la mentalitat de “llei i ordre” i sotmetiment a les regles col·lectives, per exemple els republicans dels EUA o els nacionalcatòlics espanyols. El color roig representa la mentalitat de dominació i de conquesta on el dèbil es sotmet al fort, i el color morat la mentalitat tribal que veu el món com incomprensible i amenaçant.

Cada nivell de consciència té els seus aspectes bons i insans. La paraula “espiral” fa referència a que els nivells no són graons rígids d’una escala, tot i que n’hi ha uns superiors a altres. Les terribles condicions de Haití han portat a aquesta regressió de la masculinitat als nivells més baixos de la espiral en la seva versió més insana. Tanmateix, si els responsables de la solidaritat, per explicar-se aquesta duríssima realitat humana que pretenen alleugir, apliquen una visió esbiaixada de la masculinitat (el vMeme verd patològic, que tant domina en la nostre món polític i social) molt em temo que poc ajudaran. I, amb aquest empitjorament, reforçaran encara més els seus prejudicis previs de que el masculí és la causa de tots els mals del món, des de la crisi ecològica fins a la violència a tots els nivells.

Notícies com la de El País són desencoratjadores; Trobo a faltar models de masculinitat sana, tant en el nivell pre-modern, com en el modern i sobre tot en el post-modern (aquests tres graus és una altra forma més simple que la D.E. de referir-me també als nivells de consciència). El nivell postmodern és el que està en les millors condicions de fer una crítica (deconstrucció) als models anteriors, però també és on s’estan produint els disbarats més grans respecte a la masculinitat. Intentaré parlar-ne en més posts.

Religiones, ideologías, homosexualidades

JUAN GOYTISOLO
EL PAÍS - Opinión - 05-10-2010

Cuando era un muchacho, en el colegio de los frailes en donde fui adoctrinado, memorizábamos la lista de los actos que "claman venganza a Dios". En el segundo puesto de aquel palmarés de la infamia figuraba el "pecado impuro contra naturaleza", simbolizado en el fuego divino que arrasó a las ciudades malditas a orillas del Mar Muerto.

Hoy, este tipo de fábulas hacen reír a quienes sabemos que dicha venganza diezmaría las filas del clero y que, privada de infinidad de sus hijos, la pobre Iglesia no podría levantar cabeza después de semejante escabechina. Pero el mismo discurso apocalíptico se esgrime ahora en el campo del islamismo radical y amenaza extenderse al ámbito de quienes, víctimas de la pobreza e ignorancia en la que se hallan sumidos numerosos pueblos musulmanes, buscan un responsable a los males que les afectan. Recientemente, un imán argelino miembro del Grupo Salafista para la Predicación y el Combate, exhortaba a sus acólitos a la yihad y al martirio redentor de los atentados suicidas aduciendo para ello que la propagación de la homosexualidad era una de las señales anunciadoras del fin del mundo. Dicho argumento revelador de las obsesiones y prejuicios de los autoproclamados salvadores de la Tierra y de las sociedades que la pueblan, es tan viejo como la aparición del ser humano en ella. Basta ojear las crónicas antiguas o modernas sobre Mesopotamia, Grecia, Roma, India, Persia, Al Andalus, el Imperio Otomano, etcétera, para comprobar que un buen número de ellos apuntan al "vicio contra natura" -¿cómo diablos puede llamarse contra natura a lo que es parte intrínseca de ella?- como la causa directa de su decadencia y caída. El Dios colérico de la Biblia -la peor invención, dicho sea de paso, de la mente humana- sigue castigándonos con epidemias, terremotos, inundaciones y otros desastres que no distinguen por cierto, "justos" de "pecadores", pero no atina a reiterar la furia vengativa que redujo a Sodoma a sal y ceniza, ni a remediar, de pura fatiga, la chapuza que creó en una semana. Tascándose el freno, asiste impotente, siglo tras siglo, a la obstinada perversión de sus criaturas, a esa natura fuera de la natura que desde el Génesis se prolonga hasta el tercer milenio, ya sea abiertamente como en la galaxia gay de Occidente, ya de forma discreta, pero integrada en sus tradiciones en la Zona Sotádica descrita por sir Richard Burton hace siglo y medio. A mi llegada a París, huyendo del rigorismo católico y la opresión política del franquismo, comprobé que la homofobia reinante en España infectaba también a mis compatriotas de fuera. Entre los militantes del PCE, del que fui compañero de viaje durante un buen tiempo, la burla y el desprecio a los "invertidos" eran idénticos a los de la Península. El ingreso de Jaime Gil de Biedma en el Partido fue vetado por el responsable barcelonés del mismo y recuerdo las bromas que se gastaban a costade Luis Landinez, un escritor inscrito en aquel que, tras sufrir en las cárceles del Régimen por su doble condición de rojo y maricón, había buscado refugio en Francia. Un miembro de la Redacción de Realidad, la revista intelectual del PCE, de la que fui dado de baja por "desviacionismo" en 1964 junto a Claudín y Semprún, me afirmó rotundamente que la supuesta homosexualidad de García Lorca era una infame calumnia de la derecha y que él estaba escribiendo un libro para desmentirla de forma irrebatible y definitiva. En Cuba, la experiencia fue más dramática. Pese a que el comportamiento sexual de los mulatos y negros de los barrios populares de La Habana Vieja, Regla y Guanabacoa no difería mucho del de los magrebíes, egipcios, paquistaníes o turcos, la violencia del discurso homófono de los dirigentes y cuadros revolucionarios mostraba a las claras que la intolerancia ideológica, ya fuera la del nazismo o la de los regímenes soviéticos, no tenía nada que envidiar a la de las diferentes Iglesias de antaño ni al islamismo de nuevo cuño. El modelo soviético que se impuso en la Isla intentaba crear una sociedad homogénea en la que los deseos e impulsos de una buena parte de sus miembros no tuviera cabida. En nombre de la decretada pureza del hombre nuevo -al que llamé en otra ocasión, el bárbaro viejo-, decenas de millares de pájaros fueron enviados a cortar caña en las siniestras Unidades Militares de Ayuda a la Producción. El monolitismo ideológico, como el religioso de ayer y de hoy, exige una condigna uniformidad sexual que sujeta el cuerpo y la mente del ser humano a un molde único, del que no cabe el menor desvío. No obstante de eso, como describió magistralmente en sus novelas Reinaldo Arenas, los propios guardianes que vigilaban a los reclusos de las UMAP, satisfacían a escondidas sus deseos con ellos, como acaece en las sociedades en las que la homosexualidad identitaria se desdibuja y quien recurre ocasionalmente a ella por la situación en que se encuentra -alejamiento forzado de la familia o dificultad de acceso al otro sexo- no se considera a sí mismo ni es considerado homosexual en la medida en que su "situacionismo" no se convierte en adicción. El lamentable y tardío mea culpa de Castro por las tropelías de la llamada "década ominosa" no disminuye en nada su responsabilidad en las mismas. Miles de cubanos "degenerados" como Virgilio Piñera fueron víctimas de su cruel acoso y marginación. El dilema que afrontan los homosexuales de una buena parte de Oriente Próximo, norte de África y el Caribe -me ciño a los países en los que mis estancias y viajes me han avezado a sus usos y costumbres-, es elegir entre la visibilidad duramente conquistada en Occidente o una práctica satisfactoria pero silenciada; entre salir del armario o ajustar sus impulsos a las normas implícitas de unas sociedades en las que es posible integrarlos gracias a un "ni visto ni oído" avalado por hábitos y tradiciones que se remontan a siglos. El escritor marroquí Abdellah Taïa rompió el tabú en su relato Une mélancolie arabe y ha sido defendido con valentía por el semanario laico Tel Quel. La presente ola de violencia estatal en países antaño permisivos como Irán o Irak, en donde los culpables de sodomía pobres y sin buenos arrimos son lapidados o ahorcados conforme a la hipócrita moral wahabí de la Península Arábiga, pende como una espada sobre la cabeza de las víctimas potenciales de ese totalitarismo teocrático que busca un chivo expiatorio a los abusos de su poder y a su incapacidad de responder a las aspiraciones de sus súbditos menesterosos, sin brújula ni esperanza. Como señalan Stephen Murray y otros autores en su libro de referencia sobre el tema, Islamic homosexualities, no hay una homosexualidad única sino un abanico de homosexualidades que difieren entre sí y rechazan el modelo comunitario gay, visto como algo ajeno a su querencia, sin considerar que el igualitarismo legal que encarna no es un valor exclusivo de Europa y de Norteamérica sino que tiene validez universal. Desde la repugnante misoginia de los talibanes de Kandahar expuesta recientemente en el documental Españoles en Afganistán a la movida de Chueca el trecho es largo y las discusiones sobre lo gay y lo pre-gay lo serán también.

Masculinitat premoderna. Els miners xilens.

Qualificar de premoderns els miners xilens atrapats sota terra és una simplificació excessiva. Tanmateix, utilitzaré aquesta etiqueta (i als miners) com excusa intentar parlar d'uns valors que estan molt oblidats en la cultura dominant.

Quan vaig veure la notícia a la TV vaig pensar d'escriure un post preguntant com és que cap media plantejava la famosa "perspectiva de gènere" en aquest cas. Emilio, de "persona no género", se'm va adelantar plantejant la qüestió amb la seva agudesa habitual. Ara agafaré aquests miners com a excusa per parlar d'uns valors denostats per la cultura dominant

Veig als miners, enmig del seu drama, amb la bandera, cantant l'himne nacional. Són molt lluny dels valors que ara es volen per als homes. Pertanyen a una classe, a una cultura, que representa el pitjor per a certa mentalitat postmoderna entestada en superar el "masclisme". És una gent que quan surt de la feina suposo que deu anar al bar a fer el carajillo -o el que beguin a Xile (no com jo, que en el meu temps lliure consumeixo cultura, col.laboro amb ONGs o escric aquest blog, ja que obtinc més satisfacció amb els valors postmaterials de comunicar les meves idees que no pas estar pendent de guanyar més diners o d'anar a bars). La TV ha ensenyat que un d'aquests miners ha tingut una nena que li han dit Esperanza. Probablement el seu pare no serà d'aquests "homes nous" que li canvien els bolquers o s'aixequen de nit per donar-li el biberó (candidat perfecte a perdre la custòdia en cas de divorci). Per no mencionar com aquests homes es deuen relacionar amb el seu propi món emocional, els toscos mecanismes interiors que tindran per expressar la tendresa, o l'agressivitat, o la sexualitat. Respecte d'això últim, si són representants dels valors premoderns, com aquests identifiquen el gènere amb el sexe, tindran tindran totalment assumit que la dona té un paper -rebre l'impuls sexual de l'home, tenir i criar fills- i l'home un altre -proveir-, i que la homosexualitat és una aberració repugnant, cosa que justificarà la burla o agressió als maricons. Com ja he dit, exemple del pitjor masclisme, exemple de la mentalitat a combatre i a canviar per part dels nostres representants de la cultura dominant, de caire postmodern.

Aquesta cultura dominant ha fet circular el mite fantasiós de que en el principi de la història, els homes -astuts, cruels i violents- com a grup van decidir sotmetre i dominar a les dones com a grup, i que ara ja toca revertir aquesta imposició milenària, causa de totes les desgràcies, guerres i desastres ecològics que la humanitat ha patit. Així els miners deuen ser una mostra d'aquest grup dominant.

Tota aquesta introducció ve perquè em faig la pregunta ¿quins valors positius es poden trobar en la mentalitat premoderna? ¿Cal combatre-la, execrar-la com un tot, tal com ara es pretén?

Torno als miners xilens ¿Quins valors els fa baixar a la mina i arriscar la vida? Hi ha valors de la masculinitat tradicional que, davant el drama que ara em mostra la TV, trobo que són admirables, malgrat aquest intent de culpabilització general (una culpa que alguns han decidit que genera uns deutes que cal cobrar). Potser jo encara els trobo més admirables per trobar-me lluny d'aquesta mentalitat premoderna. Sobre tot penso en la lleialtat, a més de l'esforç i el compromís. S'ha parlat molt de l'esforç que han fet les dones al llarg de la història, i actualment, per ser elles mateixes i mantenir la familia. És innegable. Aquests miners ens recorden l'esforç físic, fins l'esgotament, malmetent la salut, que fan els homes, que han fet durant tant de temps. Un esforç conseqüència del compromís i també de la lleialtat; una lleialtat que tenen clar que va més enllà de la seva familia, com mostra això de la bandera i l'himne. No pretenc vindicar nostàlgicament artefactes criminals com les nacions o les ideologies, que tantes vides han sacrificat els últims segles, i sincerament m'alegro que cada día hi hagi menys homes disposats a morir -i matar- per la seva pàtria o la seva religió. Simplement estic parlant del valor de la lleialtat, no de l'objecte de la lleialtat. És un valor típicament masculí, això de la lleialtat, com el d'arriscar la vida pel bé dels fills i el manteniment de la esposa. Sofrir en silenci l'esgotament físic, assumir-lo. Deixar de banda el món emocional interior, no fer-li cas, reprimir-lo, perquè la vàlua de l'home està en la seva força física, no emocional. M'acabo de donar que això últim que he escrit no és un valor positiu, només és premodern.

Bé, potser encara hi hauran més valors positius de la masculinitat premoderna que cal tenir en compte. Aquests miners, igual que els mariners del vaixell ALAKRANA, o fins i tot els soldats que van a l'Afganistan, tan lluny de la meva forma de vida, m'han ajudat a comprendre i rescatar alguns del valors premoderns que, malgrat que alguns apologistes de la masculinitat postmoderna els denostin rabiosament, penso que encara val la pena de tenir en compte.

Els gais a Uganda

Aquesta noticia del New York Times diu que tres famosos pastors evangèlics nordamericans han anat a Uganda a explicar a les autoritats d'aquell país les maldats de la homosexualitat i com aquesta es pot curar. Als Estats Units les seves teories no tenen gaire èxit, però sembla que desprès de la seva intervenció com a experts en el tema a Uganda, entre altres mesures salvatges, s'aprovarà una llei que imposarà la pena de mort als gais.

L'objectiu de comentar aquesta notícia no és només per la indignació contra aquest bàrbar atac contra els drets humans, sinó el veure fins a quin punt poden arribar les "guerres culturals" típiques de la postmodernitat quan es tradueixen en acció política, en aquest cas sobre els rols del gènere masculí. Fins ara havia trobat desagradable, o massa carregat, l'activisme exageradament polític que alguns gais havien fet de la seva condició (una cosa és que "el personal és polític", i una altra és projectar en el polític el que és personal per no assumir la pròpia responsabilitat). De la mateixa manera que en aquest blog he criticat el que trobo una deriva totalitària d'algunes corrents d'homes pro-feministes. Ara em trobo, a l'altre extrem de la confrontació, amb aquesta notícia brutal sobre com les gasten els fanàtics religiosos pre-moderns als països (EEUU) on domina la postmodernitat. Entre mig d'aquests dos extrems noto un enorme camp on regna la indefinició i la perplexitat sobre els rols de gènere masculí. Una indefinició i una perplexitat que és aprofitada per fanàtics d'una i altra banda perquè intentin implementar les seves agendes polítiques.