Reflexions sobre certa manera d’entendre l’educació afectivo-sexual

Estic de vacances i tafanejo per altres blogs. Entro al d’una col·lega que, com jo, treballa en educació secundària i manté un blog molt centrat en la promoció de la diversitat sexual i la defensa de les minories. Ja hi havia entrat altres vegades, utilitza el blog per a les seves activitats d’educació afectivo-sexual amb els seus alumnes i sempre es pot aprendre alguna cosa de la feina d’una col·lega. La seva fervorosa promoció de les sexualitats minoritàries i sobre tot, la resposta dels seus alumnes (la meva subjectiva i no contrastada opinió és que mostren la típica resposta dels alumnes amb “ganes de quedar bé amb la profe”) ja m’havien fet pensar amb la clàssica “educació moral” devotament impartida per monges i capellans (bé, en aquest cas el contingut és diferent) en que els alumnes havien de demostrar que eren “bons xiquets i xiquetes” donant les respostes estereotipades per rebre l’aprovació del mossèn. Això de la “educació moral”, és a dir, la moralina, sol tractar-se de que hi ha un mal enfora del qual ens hem de guardar. La llista dels mals que assetgen a les pobres criatures elaborada pels capellans és prou llarga i coneguda, em fa peresa reproduir-la. En aquest blog, la llista principalment tracta de la homofòbia, i sobre tot d’una mena de mal ubicu, actiu des del començament de la història, controlador invisible de vides i ments, omnipresent, astut i per tant difícil d’exterminar que, per resumir, li podem dir patriarcat.

El que avui em motiva aquest escrit és haver accedit a aquesta entrada i llegir unes redaccions en que la professora els havia demanat “que imaginaren (o que simplement contaren) com seria un dia de la seua vida sent homosexuals o transsexuals”. En cap de les redaccions reproduïdes hi ha una celebració de la vida o de l’amor, ni tan sols una vivència anodina com sol passar amb la redacció d’un alumne de 1º d’ESO (“explica que has fet el cap de setmana” “imagina que ets un ocell migratori” “Imagina...”). No. Aquí es tracta de recrear-se el terrible drama que suposa això de ser gai. Reproduir tots els tòpics de “ningú com jo, el molt que pateixo i la societat que no m’entén ni em dóna suport (ni tan sols la família)”. En fi, que si els adolescents ja s’ho passen prou malament amb el “no sé què em passa i ningú no m’entén”, doncs per a que es vagin preparant, aquests, que encara són pre-adolescents, una ració doble, ben carregada de drama i narcisisme.

Aprofito doncs la lectura d’aquest blog per escriure les meves reflexions habituals. La cultura postmoderna dominant, com reflexa l’esmentat blog, des de la seva visió pluralista ha fet una gran feina visibilitzant tantes minories aixafades i excloses per la racionalitat moderna i tecno-capitalista que tot ho pretén homogeneïtzar. La seva denúncia i el desenmascarament de ideologies vestides com “la realitat objectiva” ha estat excel·lent per a la dignitat de tantes persones pertanyents a diverses minories. Una tasca que reconec que encara no ha d’acabar. Tanmateix aquest pluralisme sol caure en el relativisme i en el “tot és construcció”, per acabar de vegades amb “la meva construcció de la realitat és tan vàlida com qualsevol altra” i per tant “si tu no me la valides ets un maleït opressor”. La llibertat individual es torna tan sagrada (i no dic que no sigui important, eh!) que degenera en el “a mi ningú em diu el que he de fer! Opressor maleït!”. Si tot és una construcció que respon a motius de poder (patriarcat, colonialisme, racisme, fal.locentrisme, eurocentrisme, logocentrisme...) , i tots els punts de vista són igualment respectables, llavors no hi ha cap punt de vista millor que l’altre, i per tant cal afirmar el jo –l’ego- amb tot el soroll i la fanfàrria: “ningú com jo, que sóc especial (sobre tot, si pertanyo a una minoria)”. Per aquest camí el victimisme està servit. El problema de ser víctima, sobre tot, si es parteix d’una situació inicial d’opressió certa com tantes minories han patit a la nostra societat, és que et dóna una identitat molt llaminera: “ai! com pateixo i com m’oprimeixen, ningú com jo”. Sortir de la víctima és sortir d’aquesta identitat, i per tant renunciar a aquesta identificació com algú especial.

El narcisisme es nodreix del sentiment de pertànyer a un grup especial que se l’ha tractat injustament. Llavors hom s’identifica amb aquest grup especial, s’aferra al seu fet diferencial (no al comú, que deia Heràclit[1]) i consagra la seva vida a “resistir” com a diferent; el sentit de la vida es construeix no buscant tant la inclusió sinó la diferència, per això és tan fàcil caure en el sectarisme. Tot i aparentar una visió pluralista, tan pròpia de la postmodernitat, sovint alena per sota un gran menyspreu dels que no pertanyen al propi grup (un menyspreu anàleg al del discurs del “normalitzat” grup majoritari). La modernitat i sobre tot la pre-modernitat (Vae Victis!) culpabilitzava la víctima i l’esclafava. El narcisisme postmodern frueix d’assumir el rol de víctima com a forma sublimada de recuperar l’autoestima, i allà s’hi recrea davant del que suposaria perdre aquest estatus de tenir una identitat especial

El fotut del victimisme és que necessita d’un victimari: l’opressor dolent, que pot anar des dels més visibles -els masclistes i fatxes-, fins als més invisibles –el patriarcat que, com antany el dimoni, està ficat a tot arreu, inclús dintre dels que volen ser més “progres”...-. D’aquí aquest deler quasi messiànic, salvador, per buscar i denunciar opressors arreu, prevenir als xiquets d’aquest “mal” que els pot enxampar i fins i tot descobrir en les pròpies criatures llavors incipients del mal. (Això últim ho dic perquè desprès dels milions subsidiats a la indústria de gènere en tasques de prevenció educativa, les seves esbiaixades enquestes sostenen que entre els i les joves continua prevalent el masclisme. Calen més mitjans per exterminar el mal –Un cas anàleg a la lluita “contra la droga” de moda fa uns anys). Quan l’inquisidor més persegueix la bruixeria, resulta que més l’expandeix.

Porto bastants anys treballant d’educador. Abans de començar a treballar, a finals dels 80, recordo haver vist amb horror per la TV com escoles organitzaven activitats amb els alumnes “contra la droga”; sort que després en la meva feina mai m’he hagut de tragar res així. Suposo que Stalin devia organitzar activitats semblants “contra els capitalistes” o Franco “per la espanyolitat de Gibraltar”. Els nens sortien pintant murals o jugant partits de fútbol contra la droga, ja no recordo bé El clàssic moviment inquisitorial que pretén cohesionar la societat contra l’enemic extern, portat per fervorosos educadors. En aquest cas, la figura de “el drogoaddicte”, responsable del que deien “inseguretat ciutadana” i demés mals socials (els que més abominaven de “els drogoaddictes” solien ser uns tipus obesos que fumaven diàriament un paquet de Ducados i davant del segon carajillo de brandy Soberano reclamaven de les autoritats més “mà dura” contra tant drogata [disculpeu-me el tòpic... :-)])

De la mateixa manera que aquella “inquisició farmacràtica” (en paraules de Antonio Escohotado) no va ajudar en res a aquells nens que pretenia protegir i educar-los sobre les substàncies psicoactives, la salut i la responsabilitat, espero que els nostres nens actualment no es vegin atrapats en una similar “inquisició antipatriarcal” ara per mor d’una correcció política que sembla estar més al servei del narcisisme que d’una personalitat lliure i autònoma.

---

[1] “Per això és necessari seguir el que és comú, perquè allò comú és el que uneix. Però, encara que el logos és comú, la majoria viuen com si cadascú tingués una intel·ligència particular” . Heràclit, fragment nº2.