dimecres, 31 de juliol de 2013

Reflexions sobre certa manera d’entendre l’educació afectivo-sexual

Estic de vacances i tafanejo per altres blogs. Entro al d’una col·lega que, com jo, treballa en educació secundària i manté un blog molt centrat en la promoció de la diversitat sexual i la defensa de les minories. Ja hi havia entrat altres vegades, utilitza el blog per a les seves activitats d’educació afectivo-sexual amb els seus alumnes i sempre es pot aprendre alguna cosa de la feina d’una col·lega. La seva fervorosa promoció de les sexualitats minoritàries i sobre tot, la resposta dels seus alumnes (la meva subjectiva i no contrastada opinió és que mostren la típica resposta dels alumnes amb “ganes de quedar bé amb la profe”) ja m’havien fet pensar amb la clàssica “educació moral” devotament impartida per monges i capellans (bé, en aquest cas el contingut és diferent) en que els alumnes havien de demostrar que eren “bons xiquets i xiquetes” donant les respostes estereotipades per rebre l’aprovació del mossèn. Això de la “educació moral”, és a dir, la moralina, sol tractar-se de que hi ha un mal enfora del qual ens hem de guardar. La llista dels mals que assetgen a les pobres criatures elaborada pels capellans és prou llarga i coneguda, em fa peresa reproduir-la. En aquest blog, la llista principalment tracta de la homofòbia, i sobre tot d’una mena de mal ubicu, actiu des del començament de la història, controlador invisible de vides i ments, omnipresent, astut i per tant difícil d’exterminar que, per resumir, li podem dir patriarcat.
El que avui em motiva aquest escrit és haver accedit a aquesta entrada i llegir unes redaccions en que la professora els havia demanat “que imaginaren (o que simplement contaren) com seria un dia de la seua vida sent homosexuals o transsexuals”. En cap de les redaccions reproduïdes hi ha una celebració de la vida o de l’amor, ni tan sols una vivència anodina com sol passar amb la redacció d’un alumne de 1º d’ESO (“explica que has fet el cap de setmana” “imagina que ets un ocell migratori” “Imagina...”). No. Aquí es tracta de recrear-se el terrible drama que suposa això de ser gai. Reproduir tots els tòpics de “ningú com jo, el molt que pateixo i la societat que no m’entén ni em dóna suport (ni tan sols la família)”. En fi, que si els adolescents ja s’ho passen prou malament amb el “no sé què em passa i ningú no m’entén”, doncs per a que es vagin preparant, aquests, que encara són pre-adolescents, una ració doble, ben carregada de drama i narcisisme.
Aprofito doncs la lectura d’aquest blog per escriure les meves reflexions habituals. La cultura postmoderna dominant, com reflexa l’esmentat blog, des de la seva visió pluralista ha fet una gran feina visibilitzant tantes minories aixafades i excloses per la racionalitat moderna i tecno-capitalista que tot ho pretén homogeneïtzar. La seva denúncia i el desenmascarament de ideologies vestides com “la realitat objectiva” ha estat excel·lent per a la dignitat de tantes persones pertanyents a diverses minories. Una tasca que reconec que encara no ha d’acabar. Tanmateix aquest pluralisme sol caure en el relativisme i en el “tot és construcció”, per acabar de vegades amb “la meva construcció de la realitat és tan vàlida com qualsevol altra” i per tant “si tu no me la valides ets un maleït opressor”. La llibertat individual es torna tan sagrada (i no dic que no sigui important, eh!) que degenera en el “a mi ningú em diu el que he de fer! Opressor maleït!”. Si tot és una construcció que respon a motius de poder (patriarcat, colonialisme, racisme, fal.locentrisme, eurocentrisme, logocentrisme...) , i tots els punts de vista són igualment respectables, llavors no hi ha cap punt de vista millor que l’altre, i per tant cal afirmar el jo –l’ego- amb tot el soroll i la fanfàrria: “ningú com jo, que sóc especial (sobre tot, si pertanyo a una minoria)”. Per aquest camí el victimisme està servit. El problema de ser víctima, sobre tot, si es parteix d’una situació inicial d’opressió certa com tantes minories han patit a la nostra societat, és que et dóna una identitat molt llaminera: “ai! com pateixo i com m’oprimeixen, ningú com jo”. Sortir de la víctima és sortir d’aquesta identitat, i per tant renunciar a aquesta identificació com algú especial.
El narcisisme es nodreix del sentiment de pertànyer a un grup especial que se l’ha tractat injustament. Llavors hom s’identifica amb aquest grup especial, s’aferra al seu fet diferencial (no al comú, que deia Heràclit[1]) i consagra la seva vida a “resistir” com a diferent; el sentit de la vida es construeix no buscant tant la inclusió sinó la diferència, per això és tan fàcil caure en el sectarisme. Tot i aparentar una visió pluralista, tan pròpia de la postmodernitat, sovint alena per sota un gran menyspreu dels que no pertanyen al propi grup (un menyspreu anàleg al del discurs del “normalitzat” grup majoritari). La modernitat i sobre tot la pre-modernitat (Vae Victis!) culpabilitzava la víctima i l’esclafava. El narcisisme postmodern frueix d’assumir el rol de víctima com a forma sublimada de recuperar l’autoestima, i allà s’hi recrea davant del que suposaria perdre aquest estatus de tenir una identitat especial
El fotut del victimisme és que necessita d’un victimari: l’opressor dolent, que pot anar des dels més visibles -els masclistes i fatxes-, fins als més invisibles –el patriarcat que, com antany el dimoni, està ficat a tot arreu, inclús dintre dels que volen ser més “progres”...-. D’aquí aquest deler quasi messiànic, salvador, per buscar i denunciar opressors arreu, prevenir als xiquets d’aquest “mal” que els pot enxampar i fins i tot descobrir en les pròpies criatures llavors incipients del mal. (Això últim ho dic perquè desprès dels milions subsidiats a la indústria de gènere en tasques de prevenció educativa, les seves esbiaixades enquestes sostenen que entre els i les joves continua prevalent el masclisme. Calen més mitjans per exterminar el mal –Un cas anàleg a la lluita “contra la droga” de moda fa uns anys). Quan l’inquisidor més persegueix la bruixeria, resulta que més l’expandeix.
Porto bastants anys treballant d’educador. Abans de començar a treballar, a finals dels 80, recordo haver vist amb horror per la TV com escoles organitzaven activitats amb els alumnes “contra la droga”; sort que després en la meva feina mai m’he hagut de tragar res així. Suposo que Stalin devia organitzar activitats semblants “contra els capitalistes” o Franco “per la espanyolitat de Gibraltar”. Els nens sortien pintant murals o jugant partits de fútbol contra la droga, ja no recordo bé El clàssic moviment inquisitorial que pretén cohesionar la societat contra l’enemic extern, portat per fervorosos educadors. En aquest cas, la figura de “el drogoaddicte”, responsable del que deien “inseguretat ciutadana” i demés mals socials (els que més abominaven de “els drogoaddictes” solien ser uns tipus obesos que fumaven diàriament un paquet de Ducados i davant del segon carajillo de brandy Soberano reclamaven de les autoritats més “mà dura” contra tant drogata [disculpeu-me el tòpic... :-)])
De la mateixa manera que aquella “inquisició farmacràtica” (en paraules de Antonio Escohotado) no va ajudar en res a aquells nens que pretenia protegir i educar-los sobre les substàncies psicoactives, la salut i la responsabilitat, espero que els nostres nens actualment no es vegin atrapats en una similar “inquisició antipatriarcal” ara per mor d’una correcció política que sembla estar més al servei del narcisisme que d’una personalitat lliure i autònoma.


[1] Per això és necessari seguir el que és comú, perquè allò comú és el que uneix. Però, encara que el logos és comú, la majoria viuen com si cadascú tingués una intel·ligència particular” . Heràclit, fragment nº2.

9 comentaris:

  1. Torno a entrar al post citat (per veure si el link funciona) i m’adono que la última redacció de baix de tot no es correspòn al to que ha motivat aquesta diatriba meva. Probablement vaig començar a llegir el post i en veure el to general me’n vaig tipar i no vaig arribar a llegir fins al final. En fi, reconec la meva precipitació; tanmateix continuo mantenint les reflexions inspirades pel to general del blog

    ResponElimina
  2. Estimat Enric, crec que has ficat la pota considerablement, no se si per falta d'atenció i lectura atenta i respectuosa, com reconeixes al teu comentari, o per avançar prejudicis que volies trobar al blog que comentes. O potser no has ficat la pota, és que penses així, amb aquesta característica tan posmoderna (que justament critiques) que planteja una igualtat abstracta entre homes i dones, homosexuals i heterosexuals, sense tenir en compte una realitat social que oprimeix, mutila i mata.
    De totes dues maneres el teu judici està carregat de tòpics i de masclisme, i és molt trist comprovar com perviuen aquests estereotips patriarcals en persones, en altres aspectes, tan interessants.
    En primer lloc, comparar el blog amb la moralina religiosa és no tocar de peus a terra, recorda que aquella moralina estava recolzada per tota una societat, i aquesta els pot costar una burla considerable entre els companys. La valentia d'aquests alumnes en manifestar aquestes opinions és digna de reconeixement, i la de la mestra ajudant a manifestar opinions com aquesta també és d'assenyalar. No es moralitza ningú, només es permet l'expressió de sentiments i pensaments que en altres situacions no es podrien expressar.
    En segon lloc, el suposat victimisme del que parles, en tot cas, ens afecta a tots, no sols els homosexuals. Tu mateix, com a home et sents atacat per un feminisme que només busca la igualtat. Tanta por per la igualtat? No és un poc de narcisisme masculí, o de victimisme per perdre un lloc preeminent?
    En tercer lloc la suposada postmodernitat del punt de vista pluralista o relativista és ben saludable per fer front a altres punts de vista unívocs i excloents, que no permeten altres formes d'estimar, que les anul·len, les esborren, les estigmatitzen. Una bona dosi de relativisme i tolerància en les maneres de manifestar l'amor no ens vindrà gens mal. I no oblides que dins de la tradició de la modernitat el relativisme, l'escepticisme, la tolerància han ocupat un lloc ben destacat entre els seus pensadors. És molt tendenciós atribuir el relativisme només a la postmodernitat.
    I per acabar, la "inquisició antipatriarcal" de la que parles et delata, perquè només existeix en la teua imaginació de mascle assetjat, o millor dit, de mascle victimista que es creu assetjat perquè veu trontollar antics privilegis i estructures de poder que l'afavorien. Em sap greu, però s'ha acabat el bròquil per als mascles prepotents i declaradament heterosexuals.
    En fi, el blog que critiques és ben saludable i educatiu, i ajuda d'una manera innovadora i atrevida a fer el món de les emocions i els sentiments una mica més amable. Et convindria llegir-lo més atentament, potser aprens alguna cosa.

    ResponElimina
  3. Conec el blog de Rosa Sanchis, Karicies. Sóc docent i sóc homosexual. Certament, açò ja pot semblar per a molts tota una declaració de principis: "Clar, coneix el blog perquè...". Però la veritat i la bona notícia és que no cal ser ni docent ni homosexual per a conéixer i gaudir de Karicies. Sé d'un fum de persones -totes elles ben variades- addictes a les entrades del blog de Sanchis. A més, el comptador de visites parla per si sol, també a l'estiu.
    Dit açò, he d'admetre que sé més aviat poc sobre filosofia. És una llàstima. Amb tot, la meua intenció no és en absolut rebatre els continguts teòrics que has exposat. Sí que m'agradaria, en canvi, mostrar el meu desacord profund amb certes comparacions i afirmacions que has fet al post. El primer que voldria dir és que, en la meua opinió, em sembla força deplorable utilitzar el blog d'educació afectivosexual de Sanchis com a pretext per a parlar de conceptes que no s'hi adiuen gens, com el de victimisme. Si hi ha algun concepte que destil·la el blog esmentat és, entre d'altres, el d'apoderament, el de donar als alumnes les eines i els arguments necessaris per ser crítics amb el món que els envolta i ser capaços de transformar-lo. I, per favor, no siguem simplificadors. Afirmes que Karicies és un blog "molt centrat en la promoció de la diversitat sexual i la defensa de les minories". Diria que això és quedar-se molt curt a l'hora de definir l'abast de la tasca que fa el blog en qüestió. Tothom sap que el treball en pro de la diversitat sexual no és sols un treball en benefici del col·lectiu LGTB. Ben al contrari, és una enorme tasca els fruits de la qual arriben i han d'arribar a tots i totes. És lluitar contra els estereotips de gènere, contra la violència, és llevar-se de damunt cuirasses i rols que pesen molt, que fan massa mal sobretot quan eres adolescent. D'altra banda, tampoc m'ha semblat gens encertada la comparació que fas de Karicies com a moralista. Sincerament, i amb tots els respectes, crec que has pixat fora de test. Karicies és un blog immens i hi ha comentaris dels alumnes per a tots els gustos. N'hi que "combreguen" -aquesta paraula els agradaria a les monges i els capellans, oi?- amb la professora i n'hi ha que no, i ho diuen. I no passa res. És debat, riquesa, aprenentatge. La meua conclusió -òbviament diferent de la que desprén el teu post- és que el blog de Karicies, si no existira, caldria inventar-lo. I per sort, el tenim.

    ResponElimina
  4. Hola Betlem
    Trobo que amb tot això que dius de llevar-se cuirasses i demés, estàs donant la raó al que diu l’article sobre aspectes positius de la postmodernitat que també reflexa el blog que comento. Poc tinc a objectar al que dius, excepte que jo sí el trobo moralista. (També el trobo molt polític). En filosofia, la moral indica les accions per a ser feliç. No crec que hi hagi res de dolent en això. Simplement que de morals n’hi ha moltes; per aquí ve la controvèrsia. En concret, la meva crítica és que quan la moral i la política, si s’infecten de narcisisme, llavors erren amb allò que pretenen

    ResponElimina
  5. Hola Enric Senabre
    He tractat de respondre aquí, però blogspot no em deixa de cap de les maneres. Sembla que el que he escrit es massa llarg i no puc publicar-ho (o jo no m'he aclarit).
    Et faig la rèplica en un post nou en aquest mateix blog

    ResponElimina
  6. Ostres, Carbó, quasi caic de tos amb la teua “reflexió”. Sort que estava a l’hamaca, a vora platja, i que estic de vacances ben relaxada, prenent el sol, llegint i petonejant la meua xicota.

    Quina manera d’entrar al bloc d’una companya de feina, no trobes? “Com a educador, trobo que el resultat d’aquesta activitat és veritablement lamentable.” I quina reflexió, disparant a tort i a dret contra el meu bloc (un enemic?)!!

    Compartisc els arguments d’Enric Senabre i de Betlem i no afegiré molt més, només una mica de l’alumnat i de l’activitat.

    Pel que fa a l’alumnat, és cert que sovint repeteixen la lliçó, molt al meu pesar. Si tu tens la fórmula perquè això no siga així, doncs sort per a tu i per al teu alumnat. Amb els meus, em quede amb qui, d’altra manera, i si no tinguera l’espai del bloc o de l’aula per a fer-ho, no diria el que pensa i el que sent.

    Pel que fa a l’activitat, la vaig fer just unes hores abans d’una xarrada, on vaig convidar Miquel Missé, a qui et recomane escoltar, i dos exalumnes meus homosexuals. I em van sorprendre els tòpics que destil•len els seus relats sobre les persones homosexuals: cabells curts per a les xiques, roba rosa per als xics... Per això estan a l’entrada. N’hi havia de més positius i també de més negatius. I alguns dels més negatius són precisament de persones que sé del cert que ja estan patint els insults per portar roba diferent o per no fer activitats considerades masculines o femenines.

    Precisament per això, i entre molts altres objectius, un de ben important és el de donar veu a les altres maneres de viure la sexualitat i les relacions, i també a les altres maneres de ser home i dona alternatives a l’hegemònica. Sincerament, a reflexions com la teua no els trobe ni el sentit ni la lògica, a no ser que, i ja ho diu Enric Senabre, la crítica que em fas de victimisme no siga més que un espill del teu propi victimisme que potser necessita defensar-se d’enemics que no són tals.

    En fi, vaig a fumar-me un canut a la salut d’Escohotado, i a veure’m una copeta de vi a la salut de Betlem, d’Enric i a la teua també.

    Signat: Narcisa

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Rosa Sanchís
      La meva manera d’entrar al blog d’una companya, sobre tot perquè és un blog que fa pensar, és expressant clarament el que penso
      Jo tampoc tinc la fórmula per a que l’alumnat no repeteixi la (meva) lliçó en comptes de que pugui demostrar més autonomia de pensament. Això és el que tracto de fer a classe, el que tractem de fer tots suposo. Amb això que dius “sovint repeteixen la lliçó, *molt al meu pesar*” potser em faràs canviar una mica la visió que tenia del teu blog, doncs gran part del meu escrit l’havia motivat la impressió de “bons nens que volen quedar bé davant la profe” (que és qui té l’autoritat). És a dir, fer la pilota.
      Des de la meva visió, la desorientació i el patiment dels nostres adolescents a l’institut s’estén a moltíssims més àmbits que el de la homofòbia – un tema específic del teu blog-. No pretenc desqualificar els discursos “d’alliberament” per se (espero no haver donat aquesta impressió), tanmateix no crec per accentuar-los o convertir-los en el centre de la nostra pràctica serveixin per abordar eficaçment tants problemes que sofreixen els alumnes.
      Una altra cosa és que he vist prou homosexuals acomplexats dedicats a l’apologètica que necessiten proclamar al món el meravellós de la seva condició i l’alliberats que s’hi troben (a veure si així el món els retorna aquesta imatge de si mateixos que tenen insegura). Ja sé que això també ho fan (ho fem) els nacionalistes, els fans del Barça, els que ens neguem a entrar a McDonalds, i tants d’altres. Quan més es proclama una virtut, més sospito que no hi és present. És tot aquest tema de la moralina i el narcisisme del que aquests dies estic escrivint i debatint
      Veig que al final, com fa Enric Senabre, passes a del debat d’idees a especular sobre la meva persona “espill del teu propi victimisme” etc. En fi, a ell ja l’he emplaçat per a que s’expliqui millor. Llegeix les meves rèpliques sobre el tema i sobre l’actitud inquisitorial.
      Espero que el canut fumat a la salut d’Escohotado t’hagi donat una bona estona. Però també espero, sincerament, que la copeta dedicada a la salut de tots plegats -ja que també m’inclous a mi-, no l’hagis pres al mateix temps. Aquests plaers no solen sentar bé quan es barregen, cadascun té el seu moment.

      Elimina
  7. Enric, enhorabona per la teva reflexió, la qual comparteixo totalment. Amb aquestes frases dones just al clau, per això més d'una persona es sentirà molt ofesa, ja que poses el dit en la llaga, mostres la sombra (que és sombra perquè no és reconeguda): "...en la moralina, sol tractar-se de que hi ha un mal enfora del qual ens hem de guardar... d’una mena de mal ubicu, actiu des del començament de la història, controlador invisible de vides i ments, omnipresent, astut i per tant difícil d’exterminar que, per resumir, li podem dir patriarcat...“ningú com jo, que sóc especial (sobre tot, si pertanyo a una minoria)”. Per aquest camí el victimisme està servit... sobre tot, si es parteix d’una situació inicial d’opressió certa com tantes minories han patit a la nostra societat, és que et dóna una identitat molt llaminera: “ai! com pateixo i com m’oprimeixen, ningú com jo”. "Sortir de la víctima és sortir d’aquesta identitat, i per tant renunciar a aquesta identificació com algú especial"...

    Gràcies Enric!

    ResponElimina