Formació per a homes: Reclama el teu tron intern (Reclaim your inner throne)

El noruec Eivind Figenschau Skjellum, company meu al grup d’homes virtual i autor de la execel.lent web MasculinityMovies ha llençat una nova edició d’una formació per a homes anomenada “Reclama el teu tron intern”en anglès. En aquesta web es pot trobar més informació.

Aquesta formació treballa amb els arquetips jungians del Rei, Mag, Guerrer i Amant. Tot i que no he treballat específicament amb Eivind, pel que conec d'ell estic segur que és una formació profunda i rigorosa. Per a la mateixa ha escrit un text de 26 pàgines. L’he trobat tan interessant que amb l’ajuda de Google he traduït alguns paràgrafs:

Al cor de la foscor

Així que molts homes d'avui són impotents, fugint de la foscor que viu dins d'ells. Hem estat entrenats per mal interpretar els nostres impulsos instintius cap al poder i el sexe com quelcom malvat i no digne de confiança. En conseqüència, en un esforç per ser bo, els homes més progressistes del món s’esforcen per ser dolços i inofensius.(...)

A les parts més progressistes del món d'avui en dia, als nens i als homes se'ls ensenya – amb més o menys força - que són el sexe violent i destructiu, que el patriarcat és responsable de tot el sofriment i la depravació en la història del món i que, ja que ets un home, ets una bomba de rellotgeria que cal entrenar per desactivar les teves tendències destructives innates.

Aquesta propaganda es difon a través del sistema escolar, les institucions de l'Estat i els mitjans de comunicació. Perquè els homes són vistos com a perillosos, s’ha estés un moviment cultural cap a la nostra domesticació.

Aquesta tendència cultural ha sorgit per una raó. I és l'hora de ser realistes: hi ha alguna cosa fosca i salvatge que viu en el dins nostre més profund dels homes. No és res de què avergonyir-se (a menys que vulguis passar per la mateixa experiència infernal he descrit anteriorment). L'evolució ens va fer així per una raó. Hem de tractar amb el fet que el còctel hormonal que es cola roent per les nostres venes té un potencial destructiu, demana tractar-lo amb habilitat.

Això és del que pots no adonar-te: Aquesta campanya de domesticació ha sorgit per fer front al mateix problema que estaven destinades les iniciacions de l’antiguitat. Igual que en el proverbi africà, les feministes volen assegurar-se que els joves no cremin el poble.

La terrible tragèdia és que en la nostra cultura, en el seu increïble desconeixement de la psicologia masculina, tracta de resoldre el problema del poder destructiu masculí mitjançant la prevenció dels homes d'aprofitar el seu poder complet. A partir d'aquí, els homes es mouen per la casa de la ingenuïtat al gueto de l'apatia i la irrellevància. Totes les finestres tenen persianes de Peter Pan i tothom somriu somriures falsos. És un barri espantós.

No es pot canviar la biologia. No es pot inserir una idea intel·lectual de dolça innocuïtat en un home i esperar que canviïn mil·lennis d'evolució en una nit. El que passa, en canvi, és que es crea una olla a pressió d'impulsos psicològics reprimits. En el millor escenari per a un  home tal és que es desborda amb el sarcasme i l'agressió passiva. El pitjor escenari és que es converteix en un psicòpata.

En l'estiu de 2011, un home de la meva edat va matar 77 persones dins i fora d'Oslo. Primer va volar les oficines del govern socialdemòcrata, matant-ne a vuit. Després es va anar al seu campament d'estiu per a joves i, disfressat de policia, va massacrar 69 nois i noies.

L'home porta totes les característiques dels autors de les massacres escolars de tot el món (un arquetip en si mateix): sense pretensions, reservat, tímid, aïllat, retirat emocionalment, un marginat social. He fet la investigació sobre aquests joves. Tots comparteixen un sentiment d'impotència total. Amb la manca de poder i d’una estructura d’ego estable, són consumits per una energia arquetípica i es comencen a veure com figures messiàniques que tenen dret a triar qui viu i mor.

El que semblen compartir una relació traumàtica amb els seu pare i un aferrament insà o dependència amb la mare, que és el mateix còctel perillós que va crear Adolf Hitler.

Els nois que romanen massa temps dins del món femení sense estar exposats a una cultura masculina sana corren el risc d’arribar a ser molt perillosos. Donat que la seva estructura de l’ego no ha adquirit característiques alineades amb la seva biologia, és fràgil i no funciona com un filtre per a l'inconscient. Els homes que romanen en un món de dones corren el risc de ser inundats per energies arquetípiques, que els venceran.

Aquest perill freqüent es tracta mitjançant la introducció dels nois en la cultura dels homes madurs. Però no hi ha tal cosa en la nostra cultura. Els valors femenins es consideren superiors, de manera que s'anima als homes a romandre en aquesta visió del món.

En altres paraules, si vols crear un psicòpata assassí múltiple que es creu l’àngel del judici final, llavors el millor pla d’acció és el que s’està implementant en el món progressista d’avui dia. En altres paraules, els assassinats massius duts a terme pels joves il·lusos que busquen un sentit de significat i de poder és probable que augmentin en freqüència en els propers anys si seguim propagant un missatge que és profundament hostil a poder masculí primigeni.

Això no és mera teoria el que t'estic oferint. Els meus primers 20 anys em van donar l'experiència de primera mà de la psicologia involucrada. I si vostè és un "bon noi", hauria d'estar prenent notes.

Això em porta al que alguns poden trobar impactant part del meu ensenyament: Cada vegada que sentis una energia que vol matar o fer coses sexuals bestials, abraça-la. Només et convertiràs en un home segur una vegada esdevinguis un home apoderat, que és per això que és important que redimeixis el teu poder masculí fosc.

Aquest ensenyament no és complet abans que et transmeti que l'adopció d'alguna cosa no vol dir realitzar-la. Simplement vol dir que permets que un pensament i un impuls es moguin a través de tu sense protegir-se en contra d'ells, sense necessitat d'apagar i crear nusos dins de tu mateix . Has d' aprendre a separar el que tu ets dels continguts dels teus pensaments .

La majoria de la gent no entén que la part de la seva psique masculina que vol penetrar i destruir és una part bona. Aquest és l'arquetip del guerrer, i quan aquesta energia és aprofitada per al bé, la seva penetració i destrucció roman en servei del bé superior. Serveix i protegeix.

No es pot ser un home sobirà si segueixes reprimint aquesta energia del guerrer masculí fosc. Així que en la part del Guerrer de Reclama el teu Tron Interior, convido a tots els participants a desenvolupar una relació amb les parts d'ells que volen fotre o matar qualsevol cosa que es mogui.

I com amb ells, permetin-me ser molt explícit, no duen a terme aquests actes. Per ser honest, és una formalitat més que qualsevol altra cosa, perquè jo sé que aquest exercici, tot i que en principi sembla fosc en la naturalesa, et tornarà menys vulnerables a les energies arquetípiques que et podrien fer-ho.

Deixa’m dir-ho ben clar: Si aquesta idea desencadena la teva aversió, ets un home que està reprimint la seva foscor. I tot el que estàs reprimint te fot pel cul! En altres paraules, no ets un home segur. I aquí hi ha un secret: La majoria de la gent ho pot dir.

Més informació aquí

De la actitud inquisitorial en el pensamiento “progre” y un recuerdo de Pasolini

En el antepenúltimo post escribí mis impresiones sobre cierta forma de entender la educación afectivo-sexual a partir de la visita al blog de una profesora que hace apologética de su lesbianismo y tilda de “machitos” a los alumnos varones cuyo nivel de conciencia no alcanza los valores que postula el neofeminismo. En concreto, yo trataba de argumentar que el narcisismo me parece un valor nefasto, un anti-valor, para los jóvenes (bueno, también para nosotros los adultos que tampoco nos libramos de ello). Los que nos dedicamos a la enseñanza, y también a la educación emocional, vemos como los adolescentes ya sufren bastante con el “no sé que me pasa, y nadie me entiende”, es decir la confusión y los cambios que les toca afrontar en esa edad. Mi impresión es que los discursos progres de liberación homosexual, con su insistencia en las políticas de identidad, están tan trufados de narcisismo que muy poco van a ayudar a nuestros adolescentes construirse una personalidad sana y autónoma.

Un compañero de profesión me tildó de “macho que teme perder privilegios” en el blog y en un mailing list de profesores de filosofia. Este deslizamiento del debate de ideas al ataque personal se llama falacia ad hominem, un recurso ante la falta de argumentos. En este caso, el ataque parecía venir de una altura moral superior, de una persona comprometida con la igualdad que había renunciado a no sé qué privilegios gratuitos, mientras que otros parece que tenemos miedo de perderlos. Al exigirle que detallara cuales son esos privilegios y favoritismos que estoy gozando (no me quedó claro si los gozo por ser hombre o por pensar lo que pienso), el inquisidor pro-feminista soltó una perorata llena de bonitos lugares comunes en que afirmaba ser muy demócrata y que “ser demócrata es ser feminista porque la democrácia exige la igualdad...” etc. Vamos, la típica estrategia de lanzar una acusación para poner el acusado a la defensiva (“glups, que no me llamen machista, que no me consideren cómplice del maltrato a mujeres…”) con la cual el acusador ya no necesita argumentar cómo llegó a tal superioridad moral.

En ese momento intervino Emilio, -del imprescindible blog "Personas no género" para un análisis de las contradicciones cotidianas de lo que acertadamente llama neofeminismo- con una pequeña experiencia personal –pero muy signficativa- que contradecía esa fácil identificación de (neo)feminismo con democrácia. En concreto la censura (una más...) de este comentario en el blog “mujeres” del diario El País: “No es de recibo que un profesor de Derecho constitucional pueda mostrar tan poco respeto por los derechos de las personas y en concreto por los de Francisco Garzón y realice una mascarada como la que este artículo representa"

Entro a leer el artículo "El macho veloz" sobre el maquinista del tren accidentado en Galicia y me quedo asombrado no sólo ante la falta de respeto que dice Emilio, sino sobre todo ante lo que he llamado actitud inquisitorial. Ésta consiste en buscar “malos” a los que denunciar para que uno pueda reafirmarse como “bueno” y absolverse así de un mal omnipresente.  De esta característica inquisitorial no se libran los discursos progres con su narcisismo victimista que necesitan encontrar opresores por todas partes (y no estoy diciendo que no haya opresores, sinó hablando de la actitud que necesita encontrarlos como sea) . El neofeminismo es un ejemplo excelente de esa actitud.  Me ha recordado un memorable post del blog “buenamente” en que se comparaba esa ideología con una religión que se queda sólo con la culpa sin posibilidad redención a no ser que se abraze el dogma: “Según el guión establecido, para intentar redimirse de los pecados de su género y sus malévolos efectos, los hombres han de convertirse al feminismo radical y abominar constantemente de su condición corrupta en señal de pública penitencia. A partir de este rito iniciático, y sólo si se ajustan fielmente al guión que le ha preparado el feminismo radical esos hombres se harán acreedores de cierta indulgencia”.

En el artículo que censuró el comentario de Emilio, se trata de señalar con el dedo acusador (igual que hizo el diario ABC, en su caso para disimular la posible responsabilidad del gobierno) al maquinista del tren siniestrado en Galicia, en este caso como reo de los peores males de una masculinidad por desgracia muy prevalente todavía. Ante tanto dolor por el accidente, y si es verdad todo lo que se dijo en los periódicos del maquinista, puede comprenderse que el profesor universitario no logre una visión compasiva de ese trabajador. El inquisidor detalla bien los males de esa masculinidad poco evolucionada que tanto daño está causando a demasiados hombres, pero solamente para justificar su adscripción al modelo neofeminista, por eso tiene que cargar personalmente contra el maquinista sin ningún escrúpulo como si esa masculinidad no tuviera nada que ver con él, ya que ese modelo neofeminista, como dice E. Jimeno de "Buenamente", sólo tiene para los hombres el ser mamá-bis o la auto-flagelación, puesto que el mal reside en ellos.

Esa esa necesidad de acusar con el dedo al “malo” para absolverse a si mismo es lo que llamo la actitud inquisitorial.  Ya se sabe, los neoconversos siempre han sido los inquisidores más crueles; cuando la autoflagelación no basta hay que buscar a otros para flagelar. Sobre esa cuestión de la culpa alimentada por inquisidores combatientes de un mal que no deja de crecer también me viene a la memoria un texto de Ayn Rand que ya cité hace tiempo en que se revuelve contra los inquisidores que escupen "el mal" hacia otros.

Lo que Emilio simplemente llama “no es de recibo que un catedrático” le “falte el respeto” a mi me ha hecho pensar de nuevo en Pier Paolo Pasolini, al que en el último post citaba  por acuñar en los años 60 término “fascismo de izquierdas” para referirse a ciertas actitudes contestatarias de su época promovidas por burguesitos que se pretendían revolucionarios. Este artículo del blog mujeres donde el catedrático “progre” necesita compararse con el currante obtuso y machista (“yo no soy como él”) me ha hecho recordar otra vez la clarividencia profética de sus denuncias. Cuando en su época se producían disturbios entre estudiantes y policía, Pasolini se ponía del lado de los policías, a los que llamaba “hijos del pueblo”, en contra de los estudiantes que tildaba de “hijos de la burguesía”. Sus lúcidos análisis para llegar a esta provocativa conclusión son demasiado complejos para reproducirlos aquí. Tiene que ver con la actitud sectaria que Pasolini detestaba en los pretendidos liberadores sociales. A quien no conozca sus escritos le sería fácil reducirlo a un facha demagogo por tales provocaciones, pero Pasolini era un espíritu libre que estaba en las antípodas del fascismo, al que combatió denodadamente y según algunos fue lo que finalmente le costó la vida. Frente a todo stablishment (ahora diriamos lo “políticamente correcto”) era un auténtico cristiano de Jesús de Nazaret, rechazado por los católicos y el Vaticano porque se proclamaba comunista, y rechazado por los comunistas por su homosexualidad. Con la inquisición progre que ahora tenemos, me temo que ahora sería exaltado por su homosexualidad y abominado por su cristianismo (en su época las feministas ya lo atacaron por sus declaraciones acerca del problema del aborto), con lo cual pienso que su insobornable escritura nos resulta más necesaria que nunca, pues el sectarismo de género, como en su época el “fascismo de izquierdas”, cada vez se está volviendo más ciego, más poderoso y más intolerante. Para muestra, la anécdota de la censura a Emilio, y que diarios de la talla intelectual del “El País” contínuamente alberguen en sus páginas estas muestras de guerras culturales (el dogma neofeminista) que no sólo enmascara la vieja lucha de clases de Marx, sinó que distrae de cuestiones de liberación muchísimo más urgentes.

Aclariments al post anterior (Reflexions sobre certa manera d'entendre l'educació afectivo-sexual)

Un company de professió m’ha fet crítiques al post anterior sobre certa manera d’entendre l’educació afectivo-sexual a partir de les meves crítiques a ideologies postmodernes infectades de narcisisme. He tractat de respondre-li al mateix fil, a sota de l’anterior, però sembla que la resposta és massa llarga i blogspot no em deixa publicar-ho de cap manera. És una discussió que també s’ha reproduït en una llista de professors de filosofia de Catalunya. La reprodueixo doncs en aquest nou post

Hola Enric Senabre

Passo a comentar els teus punts en l’ordre que els has exposat

En primer lloc. Veig que no m’he expressat prou clar. Comparo el blog amb la “moralina religiosa” no tant per l’adjectiu “religiosa” (a l’article ja havia subratllat que el contingut era diferent) sinó pel substantiu “moralina”, és a dir, per la forma. És el que m’incita a la reflexió per als qui hem d’impartir educació moral. Als pares els sol agradar que donem educació moral i que ensenyem “modos” als nens per a que es portin bé. Però això és tasca de tots els professors. Els que som de filosofia tenim la responsabilitat d’una tasca més específica: raonament moral.

Parles de “La valentia d'aquests alumnes en manifestar aquestes opinions és digna de reconeixement”. En aquest cas, amb aquesta professora en concret, a mi no em sembla valentia sinó “fer la pilota” [m’ho sembla des la distància de no conèixer directament el cas, basant-me en el que jo m’he trobat a les meves classes]. Valentia seria que els alumnes fessin exactament això amb una altra professora (per exemple de l’Opus). O que un alumne li digués a aquesta profe que no voldrà que la seva dona treballi fora de casa (jo m’ho he trobat a classe), -per a ser titllat despectivament de “machito”. La virtut moral de la valentia va per un altre costat. Per això parlo de moralina. I em sembla lamentable confondre-la amb una virtut moral.

En segon lloc. ¿He dit en algun lloc que el victimisme només afecta els homosexuals? Esperava que quedés clar que és una característica de cert postmodernisme “progre”, molt prevalent en la nostra cultura narcisista, que s’estén a molts altres àmbits (per exemple Catalunya-Espanya...).

No m’havia adonat que “em sento atacat per un feminisme que només busca la igualtat” ni que tinc “tanta por a la igualtat” (de la bona col·lecció de pors que arrossego al damunt, aquesta no me l’havia vista). M’interessa combatre amb raons quan trobo idees mal argumentades. Si hem de passar de la discussió sobre idees a la discussió sobre la meva persona, doncs fem-ho, però em temo que resultarà avorrit per a la resta de lectors. De tota manera, ja que tens aquesta clarividència que et permet proclamar públicament com es senten els altres, t’agrairé que amplies les teves raons, doncs no em reconec en el que dius.

En tercer lloc. Estic d’acord amb “una bona dosi de relativisme i tolerància” i tot el demés. No em reconec amb aquesta frase: “És molt tendenciós atribuir el relativisme només a la postmodernitat”. Si així es desprèn del meu escrit, doncs abjuro ara mateix d’ella. Des de Protàgores en l’antiguitat (jo l’explico cada any als de 2º de batxillerat!) n’hi ha hagut una bona colla. El que he tractat de dir és que en la cultura de la postmodernitat hi ha un relativisme que porta a camins sense sortida, com fa segles ja van demostrar els filòsofs.

I per acabar. “la "inquisició antipatriarcal" de la que parles et delata”. Glups, pensava que delataria el deute que tinc amb Antonio Escohotado per manllevar-li conceptes (poca originalitat, transposició incorrecta...). Tractava de comparar el patriarcat amb la bruixeria per ser un concepte opac, difícil de precisar amb les Cª Socials. Veig que no, que tracta de “la teua imaginació de mascle assetjat, o millor dit, de mascle victimista que es creu assetjat perquè veu trontollar antics privilegis i estructures de poder que l'afavorien”.

Pel bé dels nostres lectors et demano que expliques quins són aquests “privilegis i estructures de poder que m’afavorien” i que ara veig trontollar (és a dir, que encara no els he perdut del tot). No sé de quins privilegis estant parlant; aclareix-ho, si us plau Donat que també ets de sexe mascle com jo, ¿quina diferència hi ha entre tu i jo? ¿Tu ja hi has renunciat a aquests privilegis? ¿Pots explicar en què consisteixen? ¿O potser és la forma postmoderna de parlar de culpa? Quan hi ha culpa hi ha víctima i victimari, n’he parlat bastant en l’article (i Nietzsche encara ho ha fet millor, afegint que hi ha un deute a rescabalar).

No admeto (és insultant i inquisitorial) que se m’atribueixin uns ignots privilegis o favoritismes que jo mai no he demanat. No accepto res que no em mereixi, i només em faig responsable de les meves accions i dels deutes que jo lliurement hagi contragut. Aquesta responsabilitat és un principi moral bàsic. Imputar-me altres deutes, o culpes per accions que jo no he comés és totalitari i, repeteixo, inquisitorial

“Em sap greu, però s'ha acabat el bròquil per als mascles prepotents i heterosexuals excloents”. Tot i no reconèixer-me ni com a mascle prepotent, ni com a heterosexual, ni com a excloent, em sap mal per ells aquest to d’amenaça. Vull dir que a classe en tinc uns quants d’aquest caire. Recordo en concret petit un grup que tots eren magrebins. No crec que la intimidació i el “s’ha acabat el bròquil” serveixin de gaire; tot i que en una altra època ( veig que enyorada per molts) sí que funcionava. Ja sé que jo tenia l’autoritat a classe; i si els hagués demanat un exercici escrit, m’haurien redactat unes respostes molt boniques sobre les relacions igualitàries entre homes i dones, perquè el que ells volien sobre tot era aprovar. Jo content perquè m’haurien respòs el que jo pensava que era correcte i ells contents per aprovar. Però hauria estat moralina. Precisament el meu escrit que he volgut compartir amb els meus companys no era tant per debatre el tema del patriarcat i el narcisisme postmodern (que també) sinó sobre tot el tema de la moralina a les nostres classes d’educació ètica i cívica.

Reflexions sobre certa manera d’entendre l’educació afectivo-sexual

Estic de vacances i tafanejo per altres blogs. Entro al d’una col·lega que, com jo, treballa en educació secundària i manté un blog molt centrat en la promoció de la diversitat sexual i la defensa de les minories. Ja hi havia entrat altres vegades, utilitza el blog per a les seves activitats d’educació afectivo-sexual amb els seus alumnes i sempre es pot aprendre alguna cosa de la feina d’una col·lega. La seva fervorosa promoció de les sexualitats minoritàries i sobre tot, la resposta dels seus alumnes (la meva subjectiva i no contrastada opinió és que mostren la típica resposta dels alumnes amb “ganes de quedar bé amb la profe”) ja m’havien fet pensar amb la clàssica “educació moral” devotament impartida per monges i capellans (bé, en aquest cas el contingut és diferent) en que els alumnes havien de demostrar que eren “bons xiquets i xiquetes” donant les respostes estereotipades per rebre l’aprovació del mossèn. Això de la “educació moral”, és a dir, la moralina, sol tractar-se de que hi ha un mal enfora del qual ens hem de guardar. La llista dels mals que assetgen a les pobres criatures elaborada pels capellans és prou llarga i coneguda, em fa peresa reproduir-la. En aquest blog, la llista principalment tracta de la homofòbia, i sobre tot d’una mena de mal ubicu, actiu des del començament de la història, controlador invisible de vides i ments, omnipresent, astut i per tant difícil d’exterminar que, per resumir, li podem dir patriarcat.

El que avui em motiva aquest escrit és haver accedit a aquesta entrada i llegir unes redaccions en que la professora els havia demanat “que imaginaren (o que simplement contaren) com seria un dia de la seua vida sent homosexuals o transsexuals”. En cap de les redaccions reproduïdes hi ha una celebració de la vida o de l’amor, ni tan sols una vivència anodina com sol passar amb la redacció d’un alumne de 1º d’ESO (“explica que has fet el cap de setmana” “imagina que ets un ocell migratori” “Imagina...”). No. Aquí es tracta de recrear-se el terrible drama que suposa això de ser gai. Reproduir tots els tòpics de “ningú com jo, el molt que pateixo i la societat que no m’entén ni em dóna suport (ni tan sols la família)”. En fi, que si els adolescents ja s’ho passen prou malament amb el “no sé què em passa i ningú no m’entén”, doncs per a que es vagin preparant, aquests, que encara són pre-adolescents, una ració doble, ben carregada de drama i narcisisme.

Aprofito doncs la lectura d’aquest blog per escriure les meves reflexions habituals. La cultura postmoderna dominant, com reflexa l’esmentat blog, des de la seva visió pluralista ha fet una gran feina visibilitzant tantes minories aixafades i excloses per la racionalitat moderna i tecno-capitalista que tot ho pretén homogeneïtzar. La seva denúncia i el desenmascarament de ideologies vestides com “la realitat objectiva” ha estat excel·lent per a la dignitat de tantes persones pertanyents a diverses minories. Una tasca que reconec que encara no ha d’acabar. Tanmateix aquest pluralisme sol caure en el relativisme i en el “tot és construcció”, per acabar de vegades amb “la meva construcció de la realitat és tan vàlida com qualsevol altra” i per tant “si tu no me la valides ets un maleït opressor”. La llibertat individual es torna tan sagrada (i no dic que no sigui important, eh!) que degenera en el “a mi ningú em diu el que he de fer! Opressor maleït!”. Si tot és una construcció que respon a motius de poder (patriarcat, colonialisme, racisme, fal.locentrisme, eurocentrisme, logocentrisme...) , i tots els punts de vista són igualment respectables, llavors no hi ha cap punt de vista millor que l’altre, i per tant cal afirmar el jo –l’ego- amb tot el soroll i la fanfàrria: “ningú com jo, que sóc especial (sobre tot, si pertanyo a una minoria)”. Per aquest camí el victimisme està servit. El problema de ser víctima, sobre tot, si es parteix d’una situació inicial d’opressió certa com tantes minories han patit a la nostra societat, és que et dóna una identitat molt llaminera: “ai! com pateixo i com m’oprimeixen, ningú com jo”. Sortir de la víctima és sortir d’aquesta identitat, i per tant renunciar a aquesta identificació com algú especial.

El narcisisme es nodreix del sentiment de pertànyer a un grup especial que se l’ha tractat injustament. Llavors hom s’identifica amb aquest grup especial, s’aferra al seu fet diferencial (no al comú, que deia Heràclit[1]) i consagra la seva vida a “resistir” com a diferent; el sentit de la vida es construeix no buscant tant la inclusió sinó la diferència, per això és tan fàcil caure en el sectarisme. Tot i aparentar una visió pluralista, tan pròpia de la postmodernitat, sovint alena per sota un gran menyspreu dels que no pertanyen al propi grup (un menyspreu anàleg al del discurs del “normalitzat” grup majoritari). La modernitat i sobre tot la pre-modernitat (Vae Victis!) culpabilitzava la víctima i l’esclafava. El narcisisme postmodern frueix d’assumir el rol de víctima com a forma sublimada de recuperar l’autoestima, i allà s’hi recrea davant del que suposaria perdre aquest estatus de tenir una identitat especial

El fotut del victimisme és que necessita d’un victimari: l’opressor dolent, que pot anar des dels més visibles -els masclistes i fatxes-, fins als més invisibles –el patriarcat que, com antany el dimoni, està ficat a tot arreu, inclús dintre dels que volen ser més “progres”...-. D’aquí aquest deler quasi messiànic, salvador, per buscar i denunciar opressors arreu, prevenir als xiquets d’aquest “mal” que els pot enxampar i fins i tot descobrir en les pròpies criatures llavors incipients del mal. (Això últim ho dic perquè desprès dels milions subsidiats a la indústria de gènere en tasques de prevenció educativa, les seves esbiaixades enquestes sostenen que entre els i les joves continua prevalent el masclisme. Calen més mitjans per exterminar el mal –Un cas anàleg a la lluita “contra la droga” de moda fa uns anys). Quan l’inquisidor més persegueix la bruixeria, resulta que més l’expandeix.

Porto bastants anys treballant d’educador. Abans de començar a treballar, a finals dels 80, recordo haver vist amb horror per la TV com escoles organitzaven activitats amb els alumnes “contra la droga”; sort que després en la meva feina mai m’he hagut de tragar res així. Suposo que Stalin devia organitzar activitats semblants “contra els capitalistes” o Franco “per la espanyolitat de Gibraltar”. Els nens sortien pintant murals o jugant partits de fútbol contra la droga, ja no recordo bé El clàssic moviment inquisitorial que pretén cohesionar la societat contra l’enemic extern, portat per fervorosos educadors. En aquest cas, la figura de “el drogoaddicte”, responsable del que deien “inseguretat ciutadana” i demés mals socials (els que més abominaven de “els drogoaddictes” solien ser uns tipus obesos que fumaven diàriament un paquet de Ducados i davant del segon carajillo de brandy Soberano reclamaven de les autoritats més “mà dura” contra tant drogata [disculpeu-me el tòpic... :-)])

De la mateixa manera que aquella “inquisició farmacràtica” (en paraules de Antonio Escohotado) no va ajudar en res a aquells nens que pretenia protegir i educar-los sobre les substàncies psicoactives, la salut i la responsabilitat, espero que els nostres nens actualment no es vegin atrapats en una similar “inquisició antipatriarcal” ara per mor d’una correcció política que sembla estar més al servei del narcisisme que d’una personalitat lliure i autònoma.

---

[1] “Per això és necessari seguir el que és comú, perquè allò comú és el que uneix. Però, encara que el logos és comú, la majoria viuen com si cadascú tingués una intel·ligència particular” . Heràclit, fragment nº2.

LA AGENDA DE LOS HOMBRES POR LA IGUALDAD. BARCELONA CIME 2011 (y II)

Continuo con los comentarios (en negro) a esa agenda que inicié en el anterior post sobre las propuestas (en rojo) de esos "hombres igualitarios"

6. Apostamos por la coeducación en la comunidad educativa para transmitir valores que ayuden a crecer, también a los chicos, como agentes activos de igualdad. Esto ha de servir para prevenir el abandono escolar, las conductas disruptivas, el maltrato entre el alumnado y las  actitudes machistas que acaban perjudicando la formación de la población adolescente.

Para ayudar “a crecer, también a los chicos, como agentes activos de la igualdad” lo primero tendría que ser el preguntarse por la tremenda desigualdad que sufren los chicos en el fracaso escolar. Hablan de valores a transmitir, pero no cuestionan los valores vigentes que causan este fracaso mayoritariamente masculino. Es más, ni siquiera toman como punto de partida de su análisis el escandaloso hecho del fracaso escolar masculino. Parece que estén insinuando (al menos, mi comprensión de su texto no alcanza para más) que atribuyan a las “actitudes machistas” ese terrible fracaso escolar. Dado lo confuso y unilateral con que usan el término machismo (ver puntos 2 y 3) es muy dudoso que este punto 6 sirva para emprender una revisión y una crítica del sistema educativo vigente y sus valores que, por estilo de aprendizaje y por ambiente educativo, ha demostrado fehacientemente que tiene menos en cuenta las necesidades y el ser de los chicos que de las chicas. Si este fracaso además lo atribuyen al confuso término de “las actitudes machistas” parece que estén incurriendo en la estrategia de “culpar a la víctima” con lo cual se ahorran la revisión del sistema que produce tal fracaso masculino.

7. Apostamos por un lenguaje igualitario, que no represente ni sostenga el modelo de dominación sexista.

Su apuesta es un fárrago para los usuarios de cualquier lengua indoeuropea. La confusión entre el género gramatical y el género como construcción social es de lo más ridículo –además de una pesadez para los que leen o escuchan sus textos. Por suerte, ni ellos mismos han sido nunca capaces de aplicar totalmente semejante normativa a su lengua. A sus confusiones en sociología y otras disciplinas, y a su ignorancia de las neurociencias, habrá que añadir también la filología. Los gramáticos históricos ya han explicado que la división en géneros de las lenguas es bastante anterior a la división social en géneros, y que el término “no marcado” (que sirve para englobar el masculino y el femenino) nada tiene que ver con el sexismo ni con la dominación política de un género sobre otro.
Esta auto-vigilancia de lo más íntimo de uno mismo, esto es, de las estructuras de la lengua que habla, las reglas gramaticales que uno ha interiorizado en el subconsciente manera automática desde su infancia, en ese lugar en que la conciencia apenas puede intervenir, tal auto-análisis para alejarse del “mal” (la dominación sexista!), me parece que tiene que ver con la voluntad de auto-flagelación que exhiben los pro-feministas para hacerse perdonar su condición masculina. Me hace recordar lo que explica Michel Foucault en su libro “Tecnologías del yo” (págs. 90 y 116):

“El examen de conciencia consiste en ...examinar cualquier pensamiento que se presente a la conciencia …para ver si hay algo en este pensamiento que aleje nuestro espíritu de Dios. El examen se basa en la idea de una concupiscencia secreta (…) el examen de si, referido a la relación entre el pensamiento y una pureza interior. En este momento empieza la hermenéutica cristiana del yo con su desciframiento de los pensamientos ocultos. Implica que hay algo desconocido en nosotros mismos y que siempre nos movemos en una autoilusión que esconde un secreto” (...)

“Todas estas técnicas cristianas de examen, de confesión, de dirección de conciencia y de obediencia tienen una finalidad: conseguir que los individuos lleven a cabo su propia mortificación. La mortificación es una renuncia al mundo y a uno mismo: una especie de muerte diaria. Una muerte que, en teoría, proporciona la vida en el otro mundo. No se trata de un sacrificio para la ciudad: la mortificación cristiana es una forma de relación con uno mismo”

8.Defendemos las cuotas paritarias y de presencia de mujeres y hombres, tanto en los cargos de responsabilidad pública y empresarial, como en las tareas de cuidado y enseñanza.

Hasta ahora había leído en los textos feministas la confusión entre a) igualdad como punto partida y b) igualdad como punto de llegada, que es lo que las cuotas paritarias defienden. Es decir, a) se refiere al principio de igualdad de oportunidades: mismos derechos, deberes y oportunidades con independencia de género o cualquier otra condición social. La confusión con b) sirve para que el criterio de mérito, esfuerzo y capacidad para cubrir un puesto sea sustituido por el criterio biológico del sexo con que se nace, igual que en otras épocas era el criterio de cuna o linaje. Por eso es comprensible que haya bastantes mujeres, competentes y trabajadoras, que se enciendan de furia cuando se les insinúa que han llegado a su puesto por méritos ajenos a su valía, y abominan de esta argucia de las cuotas paritarias, que más parece un invento de mediocres que quieren gozar, sin competir, de los frutos que la competencia proporciona. (Por cierto, personalmente, los valores más bien femeninos de la no-competitividad en favor de cuidar las relaciones me parecen muy necesarios en nuestro mundo. Pero si alguien quiere competir, sea hombre o mujer, mientras lo haga dentro de unas reglas para el bien común, creo que también debe disponer de esa libertad).

Lo que hasta ahora no había leído es eso de la defensa de las cuotas paritarias en las tareas de cuidado y enseñanza, que son más bien profesiones feminizadas. ¿Los hombres que se presenten a las oposiciones de maestro de pre-escolar o de comadrona van a obtener puntos extra en el concurso por tener pene? No me creo que propongan en serio semejante ridiculez. Más bien me parece que, en tanto que adheridos a los postulados más etnocéntricos del feminismo, que defiende algo tan antidemocrático como las cuotas paritarias, estos hombres, para contrarrestar las críticas, ahora extienden esta falsa igualdad b), que la confunden con la igualdad a), a las profesiones feminizadas. Supongo que, en su autoasignado papel de “rescatadores” de las “victimas” discriminadas, ya se habrán encontrado con más de una mujer que rechaza furiosa ese papel de “victima” en que esos “salvadores” la pretenden encuadrar dentro de una cuota aritmética al margen de su mérito.

Sin embargo, si pretenden disimular el despropósito que suponen las cuotas feministas para proseguir en ese papel de “salvadores” que casi nadie les ha pedido, con esta lógica, deberían extenderlo a otros dos supuestos que no mencionan: las profesiones masculinizadas menos valoradas (mineras, pescadoras de altura...) e ídem para las feminizadas (amos de casa...). Es decir, confunden la igualdad con que el Estado obligue a todos y a todas a ser lo mismo.

9. Reconocemos las diferentes formas de ser hombre, así como los derechos cívicos y humanos de las distintas expresiones de la sexualidad, superando la patologización, la homofobia y la transfobia.

También de acuerdo. Ahora bien, pienso que no debe calificarse de transfobia el negarse a que los impuestos financien las operaciones de cambio de sexo (como si se tratara de enfermedades como las cataratas o los trasplantes de riñón). Dado que hay que superar la patologización, ese tipo de operación debe ir a cargo de quien libremente la ha elegido, no a cargo del erario público financiado por el contribuyente. Aquí lo personal no es público.

10. Revisamos las expresiones de nuestra sexualidad basadas en el dominio, para disfrutar de una sexualidad libre, respetuosa y consentida. Nos manifestamos, por consiguiente, en contra de la trata de seres humanos vinculada a la prostitución y a la explotación sexual de menores.

También de acuerdo. Sin embargo no aclaran si apoyan la prohibición de la prostitución aunque sea ejercida libre y consentidamente. En textos de hombres pro-feministas, siguiendo a sus compañeras, la trata de seres humanos (bueno, en los textos feministas hablan sólo de “trata de mujeres”, los hombres prostituidos parece que no les importan) la confunden con todo tipo de prostitución, y por eso piden su prohibición y el castigo a todo hombre que solicite un servicio sexual como pasa en Suecia (de las mujeres que solicitan tales servicios no dicen nada). Para ellos no existe la posibilidad de que alguien ejerza esa actividad por propia elección, saben más que el propio interesado/a, y por eso piden al Estado que los salven de si mismos. 
Este neo-puritanismo de entrometerse entre dos personas y su placer (monetario o sexual) quizás acabe triunfando allá donde siempre fracasó el puritanismo de las religiones tradicionales. (Por cierto, en lo personal, no me parece un placer deseable. Pero aun me parece más indeseable la intervención del Estado en esas tristes transacciones de sexo por dinero)

11. Propiciamos la mejora de la salud física y emocional de los hombres, visibilizando los costes de las formas dañinas de ser hombre, que reducen nuestra esperanza y calidad de vida, además de generar graves problemas de salud pública.

Totalmente de acuerdo, me parece muy necesario

Por un lado encuentro muy interesante que grupos de hombres se reúnan para hablar de masculinidad y sociedad. De otro lado me parece lamentable que, habiendo tan poco movimiento de masculinidad y política, los pocos que se dedican a ello abunden en los peores aspectos de lo que –para resumir- en la teoría de la Dinámica Espiral según el modelo integral sería el vMeme verde patológico, es decir, los peores aspectos del postmodernismo. En su afán pluralista de proteger la diversidad frente a la racionalidad tecnocapitalista uniformizante (el vMeme naranja) y la intolerancia mítico-religiosa (el vMeme azul  –ámbar para la escala de K. Wilber), estos pro-feministas no se dan cuenta de que caen en un etnocentrismo tan nocivo como el de esos estadios anteriores que ellos abominan. Los “derechos de las mujeres” se absolutizan confundiéndolos con los “derechos iguales”, con el grave olvido de las responsabilidades, que también deben ser iguales para todos. Este etnocentrismo de “mis derechos ante todo (sin deberes)” se sustenta en una estrategia típica de la cultura postmoderna: el recurso a la culpabilización y el victimismo. “Como los míos han sufrido tanto en el pasado, ahora merezco compensación”. Y así, se pasa de las cuestiones políticas al narcisismo en un continuum indiferenciado

Estos hombres pro-feministas están planteando cuestiones muy interesantes respecto de la masculinidad, creo que en la mayoría de sus puntos no sólo estoy de acuerdo sino que me parece muy necesario que se planteen públicamente. Sin embargo, al identificarse con esas estrategias de culpabilización y victimismo no sólo se desprestigian a si mismos ante tantos hombres anclados en posiciones arcaicas e insostenibles que deberían estar escuchando estos planteamientos, sino que sus mismas posiciones –las valiosas- quedan desactivadas al mezclarlas con otras posiciones ridículas, auto-flagelantes y científicamente infundadas.

El panorama de la masculinidad en nuestra sociedad está demasiado desértico de propuestas constructivas y válidas. Me temo que si las propuestas tienen que venir de este lado, apoyado por las subvenciones y la élite cultural, donde se confunde la política con el narcisismo, no saldremos de ese desierto. Mientras la polaridad masculino-femenino se plantee en estos términos que dan pábulo a los aspectos más etnocéntricos y regresivos de lo que sólo debería ser un reconocimiento de la diferencia y la pluralidad, poco avanzaremos en la necesidad de promover visiones inclusivas e integradoras que honren y reconozcan tanto las aportaciones como los sacrificios de ambos géneros para el momento que ahora vive la humanidad.

A classe amb el programa “Talla amb els mals rotllos” per prevenir la violència masclista.

Això és un programa subvencionat per la Generalitat de Catalunya que uns monitors duen als instituts per treballar amb els alumnes les qüestions de la violència de gènere. Com jo soc professor d’ètica i ciutadania, des de la direcció em van dir que això es faria a les meves classes. Aquests monitors no volen que jo em quedi a classe. És poc habitual; Normalment quan ve gent de fora de l’institut amb programes d’aquest tipus (enguany recordo que va venir un policia d’uniforme a parlar-los de discriminació i atenció a la víctima, i també una noia del Consell Comarcal a parlar sobre malalties de transmissió sexual) els va bé que jo em quedi a classe, ja que així resulta més fàcil mantenir l’ordre (amb una cara nova, els alumnes poden aprofitar per jugar i descontrolar-se una mica).

De tota manera, fa uns anys, sí que em vaig quedar a una classe de 4º d’ESO mentre impartien una part del programa. Ara he trobat les notes que llavors vaig prendre i les transcriuré aquí. Aquell any probablement m’hi vaig quedar perquè era un grup podriem dir que problemàtic, és a dir, un grup de futurs ni-ni (ni estudien ni treballen). Era una classe només de nois. No estaven fora del sistema –cursaven 4º d’ESO- , tanmateix ho semblava. Eren tan passius que quasi es pot dir que ni tan sols arribaven a ser gamberros, tot i el seu aspecte d’una pubertat recent erupcionada. No els interessava res en absolut del que es feia a classe. Pensant amb ells, una situació bastant trista. Com jo no era tutor d’ells i només els tenia una hora a la setmana no coneixia de prop les seves situacions familiars, però només pel seu aspecte era obvi que pertanyien a una classe social baixa, també hi havia nouvinguts i fills d’inmigrants extracomunitaris. Molt pocs d’ells van obtenir el graduat de la ESO; cap va anar al batxillerat.

He de dir que desprès m’he trobat a alguns d’aquests nois i estaven cursant FP. Tenien més bon aspecte que a la ESO. Potser allà van trobar alguna cosa que els motivava més. Resumint: era una d’aquestes classes on es palpa el fracàs escolar, un fracàs majoritariament masculí, que ningú sap bé com abordar, un grup d’aquests que als professors, els que estem en primera línia fent la nostra feina el millor que podem, sol desanimar-nos i cansar-nos.

Val a dir que en el meu cas era una mica diferent, ja que la meva assignatura –Educació Etico-cívica- a més de només ser d’una hora a la setmana, tampoc té una exigència acadèmica alta. Cada setmana, quan entrava a classe, em deien “mestre, fem un debat”, que és la seva manera de dir “avui no fem classe si us plau”. Probablement anteriorment havien tingut porfessors que no eren de la especialitat de filosofia i es debien passar l’estona xerrant, és a dir “debatint”. Jo sempre els contestava: “si alceu la mà, jo us dono la paraula, sempre. Però per debatre cal tenir quelcom a dir. Ara obriu el llibre per la pàgina...”. Escollia les parts més fàcils del llibre de text, i a partir dels temes alguns dies sí que haviem pogut parlar de coses interessants i els havia pogut fer treballar una mica. Recordo que la classe que van estar tota l’hora absolutament callats va ser un dia que vam parlar de drogues i els vaig respondre totes les preguntes que em van fer. Les drogues i enteògens és un tema que conec bé, i ells ho van notar. Fou una classe informal, no sobre el treball de les típiques coses que surten al llibre, que ja s’ho saben i els avorreix. Les respostes sobre tot van consistir en informar-los dels efectes de cada substància, sense moralina (allò de: “això és dolent i no ho heu de provar”), sobre tot perquè ja n'estaven consumint i vaig veure que no sabien ni com consumir-les ni dels efectes secundaris ni què era el que realment prenien. Recordo la seva sorpresa quan els vaig dir que el “xocolate” (hashish) que es compra al mercat negre, fins i tot el que no està “tallat” pels petits “manguis” als quals acudeixen (i els solen estafar), s’hi ha trobat fem de burro, cosa que indica l’adulteració en origen al Marroc, ja que solen transportar-lo amb aquests animals (ho vaig llegir en un llibre de Antonio Escohotado). El resum era: fes-te responsable de les teves accions, i si et vols prendre quelcom el primer és saber què t'estàs prenent realment i què provoca. En tota experiència d’aquestes 1/3 és el set (la substància), 1/3 el setting (el context en que es pren) i l’altre 1/3 és l’estat intern de la persona.

Anant al programa “talla amb els mals rotllos”, deprès del mateix vaig preguntar a uns altres alumnes de 4º d’ESO més desperts (que posteriorment he tingut al batxillerat) què els havia semblat la sessió. Les noies em van contestar amb indiferència “Psè, està bé”, sense entusiasme. Als nois, també amb bastant indiferència, no els havia agradat. Em van dir que el resum era que només els homes eren els dolents. Un noi, en concret, em va dir: “en comptes de parlar dels maltractaments, el que fan és parlar malament dels homes”. Ni els nois ni les noies semblava que s’identifiquessin amb res del que allà se’ls va impartir. En fi, com el programa antidrogues “just say no”, que mai va servir de res.

L’estona que jo vaig estar en aquella classe d’alumnes “dolents” em va fer una mica de gràcia les expectatives i la ingenuïtat dels monitors. En concret, volien parlar dels estereotips; per a això passaven diapositives d’anuncis i coses així (ja se sap, la publicitat és molt masclista...). El monitors esperaven era que els nois caiguessin en els estereotips que mostraven, jo veia la seva cara d’expectació que denotava unes enormes ganes d’intervenir per corregir-los quan els passaven la imatge. Però els nois no hi caien, perquè encara superaven en relativisme a aquests benintencionats agents de la correcció política. “Buah, tohom pot ser tothom” (home o dona) contestaven amb fastidi i avorriment quan els preguntaven pel fet que fos precissament una dona i no un home, o al revés, segons la imatge estereotipada a la diapositiva. Indiferència total als papers estereotipats per part dels alumnes, contrarietat per part dels monitors que es quedaven sense poder impartir l’alliçonament que tantes ganes tenien. Si ensenyaven una foto d’una dona fent feines de casa, un noi contestava “a casa ho fa mon pare això”; nova decepció del monitor que veia de nou frustrada la seva expectativa de brillar impartint doctrina. Quan ensenyaven la foto d’una màquina rentadora i d’un mecànic arreglant-la, un altre replicava “però si no hi ha cap llei que prohibeixi ser enginyera”. En fi, que tots els esforços per alliçonar-los de les grans diferències que hi ha hagut i encara hi ha entre homes i dones (fins i tot analitzant el llenguatge: “coñazo, zorra...”) i del tremendament injustes i opressives que són aquestes diferències, es van topar amb una muralla d’indiferència i de relativisme total. “No et sentiries indignat si aquest anunci fos d’un home?” pregunta el monitor, amb l’esperança d’iniciar un diàleg. “No” contesta amb rotunditat l’alumne. Com vaig dir al post anterior, el relativisme és la posició que domina entre l’alumnat (espero que els de batxillerat que han passat per les meves mans, al menys, siguin més crítics ;-) ). I fins i tot ultrapassa el mateix relativisme dels apòstols de la doctrina de gènere.

L’altre ingredient d’aquesta doctrina és el constructivisme cultural. També hi tenia la seva ració a la classe quan van parlar de violència. Sobre aquest tema no vaig prendre tantes notes i només tinc apuntat que els monitors alliçonaven els alumnes: la ira i demés emocions negatives (discussions, gelos) es poden eliminar si hom s'ho proposa. Vaig apuntar: “To de moralina: Si tens això és perquè tu vols --> culpa”. És a dir, ens podem construïr com volem. Així doncs els aspectes problemàtics que generen tant el conflicte social per un costat com la infelicitat personal per l'altre simplement es poden esborrar amb només decidir-se a voler-ho de veritat. Vaja, encara més fàcil que amb els de la “New Age”, que per esborrar-los els cal invocar certes energies esotèriques. No sé si els monitors van poder esborrar de si mateixos la decepció i el cansament que mostraven al final de la classe, cosa comprensible, era un grup difícil.

Ara que acabo aquest post penso en aquells nois. Alguns encara me’ls trobo. Eren adolescents desconcertats, però ells no se n’adonaven. De la mateixa manera que recordo quan jo era molt petitet que ficava monedes a una vidriola que tenia la forma del cap d’un negre, una recapta que es deia el Domund que servia per cristianitzar els africans, doncs aquests adolescents també van estar objecte d’una altra mena d’evangelització. La bona intenció d’aquells joves monitors era patent. En ambdós casos compta més la passió de l’evangelitzador que les necessitats reals de l’evangelitzat, per això els resultats solen ser tan decepcionants atenent a l’esforç esmerçat. Per allà dalt al Dept. d’Ensenyament algún polític se sentirà orgullós d’aquests programes preventius, i les expertes en gènere que estan cobrant per dissenyar-los se sentiran totalment justificades. Aquells nois tenien l’autoestima per terra: eren uns fracassats escolars, molts estaven obesos, probablement la majoria fumava (tabac i més), miraven a les noies com qui veu marcians... la seva competència comunicativa era molt tosca (no només per a les assignatures), igual que la competència emocional per expressar el que sentien. El que l’institut els podia donar no els servia ni els interessava, no diguem ja aquest programa educatiu de gènere que aquí comento. Ara em pregunto què serà d’ells. El lloc que ocuparan a la societat, si tenen sort, serà el de les feines més dures, mal pagades i poc considerades, en competència amb els inmigrants, contra qui potser dirigiran la seva frustració ("en foten la feina!"). Tanmateix ells pertanyen al “gènere opressor”, al “gènere privilegiat”, i així és com se’ls pretenia alliçonar. A l’institut també tenim noies que no fan res, futures ni-ni. Si em fico a pensar què serà d’elles, la principal diferència que ara se m’acut és que, si als vint-i-poc anys es queden embarassades, ja tenen una justificació per a la resta de la seva vida.

El tema del fracàs escolar no és fàcil, entre altres coses, per les visions simplistes. Només cal escoltar els mass media: tothom té una solució (la seva). Si al fracàs escolar hi afegim la variable del gènere (masculí) encara es torna més complicat, en aquest cas perquè és invisible, estructural. Amb la cultura que ara domina em temo que es tardarà molt en corregir aquestes injustícies, sobre tot perquè ni tan sols es reconeix com a això, injustícia.

Diàleg sobre el relativisme amb els meus alumnes

Un dels temes recurrents amb que tots els anys em trobo amb els meus alumnes, a l’hora de treballar la consistència dels seus raonaments, és la seva adhesió acrítica al relativisme gnoseològic i també moral. Ells no saben que la seva posició és “relativista”, és un dels conceptes que toca aprendre a 1º i 2º de batxillerat. Es tracta de la concepció que, més o menys, diu “tothom té la seva opinió i totes les opinions són respectables”. Vaja, el que Clint Eastwood diu a “Harry el brut”: “Les opinions són com els culs: cadascú té el seu”.

De vegades, adopto una actitud provocativa per ficar-los al davant la inconsistència d’aquesta manera de raonar. Per exemple, acabo d’explicar un tema a 1º de batxillerat, llavors em dirigeixo a un alumn@

- JO: A veure, explica’m amb les teves paraules el tema del que acabo de parlar

- ALUMN@: És que això depèn

- --Què vol dir que depèn?

- -- Doncs que cadascú pot tenir un pensament diferent sobre aquest tema

- --Ja. El que passa és que en filosofia no ens interessa el pensament diferent que la gent pugui tenir, el que ens interessa en filosofia és allò comú que tots tenim al pensar.

- --Però la gent té opinions diferents sobre la mateixa cosa

- --La opinió, en filosofia, no ens interessa gaire. Tot i que està de moda en aquests horrorosos programes de la TV on la gent s’escridassa defensant les seves opinions. L’any que ve, quan estudiarem Plató, ja veuràs com aquest definia la opinió com el contrari de la veritat. I en filosofia ens interessa la veritat.

- --És que la veritat és diferent per a cada persona. Jo no sé quina és la veritat; tu tens la teva i un altre té la seva.

- --Ja. Saps? Estic pensant en assassinar el meu veí. N’estic fart de la seva cara. No l’aguanto quan me’l trobo per l’escala.

- --??!!

- --Recordes que l’any passat, a Ciutadania, dèiem que la ètica servia per a ser feliç? Doncs jo seré molt més feliç el dia que deixi de veure per sempre més el meu veí.

- --Però això no ho pots fer

- --Per què no? Que no tinc dret a ser feliç? Per què he d’aguantar la cara del meu veí? Me’l carrego i ja està!

- --Com pots dir això! Està malament

- --Està malament per a tu. Per a mi, matar-lo, està molt bé. N’estic fart d’aguantar-lo. Viuré molt millor sense ell.

- --No pots matar a ningú, això està malament

- --Aquesta és la teva opinió. I jo respecto la teva opinió. Però jo en tinc una altra; per tant, fes el favor de respectar la meva opinió

- --??!!

- --Em pareix molt bé que tu opinis que matar a qui et cau malament no està bé. Però jo tinc una opinió diferent. I per què la teva opinió ha de ser millor que la meva? Respecta la meva veritat com jo respecto la teva...

Arribats en aquest punt, els alumnes es solen quedar paralitzats sense saber què contestar. De vegades faig variacions en aquests tipus de diàlegs. Per exemple, em fico en el paper d’una àvia africana que vol tallar-li el clítoris a la seva néta. Quan em diuen que això està malament els replico amb aquests arguments:

- --Entenc que vosaltres, els europeus, no vulgueu tallar el clítoris a les vostres nenes. Vosaltres teniu una altre costum, els hi foradeu l’orella. Jo respecto la vostra opinió. Però no teniu cap dret a venir aquí a criticar els nostres costums. Durant segles ens heu envaït, ens heu colonitzat, dèieu que érem salvatges i que els negres érem inferiors. Nosaltres mai no hem imposat els nostres costums als europeus, per què heu de venir vosaltres a criticar els nostres valors? Vosaltres no sou superiors a nosaltres. Cadascú té la seva cultura i ningú té dret a ficar-se amb els costums dels altres.

En aquest cas, la majoria, davant d’aquesta argumentació pròpia del relativisme cultural (el contrari del etnocentrisme, que té una mala fama ben merescuda) assenteixen. Sort que sempre hi ha una minoria d’alumnes que diuen que no i que no, que fer això és inacceptable, tot i que no saben (encara) desenvolupar els arguments per atacar la meva posició. És llavors quan els parlo de la universalitat dels Drets Humans, que garanteixen les particularitats de cada cultura, però que aquesta particularitat no es pot posar per sobre dels drets bàsics com la integritat física.

La qüestió del relativisme és un cavall de batalla recurrent a les meves classes. La confusió entre “totes les persones són respectables i tenen drets” i “totes les opinions són respectables” la tenen molt arrelada. De fet, està molt arrelada en la nostra cultura postmoderna, que pretén afavorir a tots els grups per igual i detesta tant les jerarquies com les imposicions. Òbviament aquesta visió representa un avenç front a la racionalitat tecnocapitalista homogeneïtzadora que no tenia prou en compte les minories ni la pluralitat (el vMeme taronja front al següent verd), però quan això es duu a un extrem, com ara passa, acaba degenerant en el “tot s’hi val; qualsevol cosa que tu facis, mentre a mi no m’afecti, està bé. Cadascú fa el que vol i cadascú és com és”. En l’àmbit cultural, la patologia del vMeme verd, o postmodern, o “progre”, ha portat a la confusió que ara es viu amb les qüestions de gènere i a les injustes lleis misàndriques, entre altres coses.