Un altre fragment de la meva novel•la. Del fanatisme.

L'últim dia vaig publicar un tros de la novel·la amb motiu de la mort de Fraga. En rellegir aquell capítol “La defensa dels valors occidentals contra totes les amenaces”, la continuació del qual ara reprodueixo a sota, em va fer pensar amb la qüestió del fanatisme. Continuo parlant del tema de la tortura ficant dades reals del què va ser l’Escola de les Amèriques. M’invento el personatge del Comandante Pindado en aquella escola de torturadors i, inspirat per la excel·lent obra d’Antonio Escohotado, faig que apareixi un personatge històric: H. J. Anslinguer, un dels grans inquisidors fanàtics del s. XX. Al rellegir aquest capítol d’Anslinguer m’ha fet pensar amb un paral·lelisme amb qui considero el gran inquisidor de l’Espanya contemporània, el Dr. Lorente Acosta, antic delegat del govern per a la violència de gènere. De la mateixa manera que l’alcoholitzat Anslinguer va reeixir amb els seus arguments delirants contra la droga (la “inquisició farmacràtica”, en paraules d’Escohotado), els arguments misàndrics fanatitzats del Dr. Lorente contra els homes i el masculí també han tingut el seu èxit.

Els companys de promoció de Riobaldo i Diodoro a Astúries els havia tocat aprendre ràpid quina era la seva missió, mentre que els nostres protagonistes encara romanien prou descol·locats per les novetats de la patrulla. S’havien quedat una estona més espiant els hippies. Van observar que aquestos, en comptes de fumar tabac americà de paquet com feien habitualment els estrangers, que tots eren rics, el tabac el cargolaven, com els pobres. A més a més, amb el tabac hi barrejaven el que amb la distància els semblà una herbeta verda triturada. Curiosament, només fumaven un únic cigarret el qual se l’anaven passant d’un a l’altre i llavors es quedaven riallers, relaxats, lànguids. La parella de guàrdies civils no entenia aquests estranys rituals.

Precisament el Comandante Pindado, que havia abandonat la direcció de l’acadèmia de la Guàrdia Civil per travessar l’oceà i realitzar uns cursets de formació a l’Escola de les Amèriques, en aquell moment estava rebent una conferència sobre drogues, en concret sobre el perillós potencial de la marihuana, tremenda amenaça als nostres valors occidentals i a l’estabilitat planetària.

Quan al Comandante Pindado li van comunicar que aniria a l’Escola de les Amèriques, situada a Fort Gülick, zona del Canal de Panamà, per a rebre l’entrenament que l’exèrcit dels Estats Units impartia en castellà als militars de tota Amèrica Llatina per formar-los en la seva missió de defensa contra el comunisme, torçà la boca amb mitja rialla. Què ens han d’ensenyar els ianquis a nosaltres, si hem estat els primers al món en vèncer el marxisme al camp de batalla ja fa més de vint anys?. De tota manera, una vegada a l’Escola s’adonà que aquells americans eren una gent força organitzada i competent a l’hora d’ensenyar. Només el manual per interrogar els sospitosos, per exemple, tenia més de 145 pàgines, amb tota mena de tècniques psicològiques per “doblegar” el detingut. Dosificar el dolor amb la intensitat necessària per aconseguir l’objectiu proposat. “Com són de prolixos, aquesta gent”, reflexionava el Comandante Pindado mentre pensava amb els mètodes expeditius que usava el sergent Hidalgo, massa poc subtil per als refinats procediments dels gringos. Tècniques ben pensades i eficients, com totes les invencions americanes, que deixaven enrere el meritori estadi d’artesania representat pel caparrojos i els seus col·legues a Espanya. El Comandante, home cabal malgrat el seu orgull d’espanyol victoriós, havia de reconèixer que aquestos americans sabien fer les coses ben fetes. La millor mostra han estat els seus col·legues militars d’escola quan tornaren a Xile, el Salvador, etc. Només els de Nicaragua van fallar.

Ara bé, la classe d’aquell dia, “L’amenaça de la droga”, ja li semblava una extravagància típica dels ianquis. Dels Estats Units havia arribat en persona ni més ni menys que H. J. Anslinger, el tsar de la lluita contra la droga, per impartir una conferència sobre els nous desafiaments a la seguretat i als nostres valors, centrant-se amb la terrible marihuana, com a reconegut expert que era. Al 1937, mentre Espanya guanyava els seu futur batint-se al front contra el comunisme, el coratjós Anslinger també perfilava un nou futur per a la humanitat en aconseguir per al seu país, en contra dels pusil·lànimes informes mèdics que ho desaconsellaven, la primera prohibició al món de la marihuana. Convencé els legisladors reticents relacionant-la amb immigrants mexicans degenerats que perpetraven tota mena de crims horrorosos, i per la irreprimible inclinació a la violència i a les orgies sexuals que suscitava. La lluita contra aquesta “substància diabòlica” no havia acabat, com havia assegurat feia poc al Congrés, calia redoblar els esforços per combatre aquest “assassí de la joventut”, ara per raons oposades a les de l’any 37, ja que els usuaris de la marihuana “es tornen malaltissament pacifistes” i “propensos a picar l’esquer del comunisme…”, en un moment que la nació necessitava dels seus joves per enviar-los a la guerra del Vietnam. El Comandante Pindado sacsava el cap. Aquests americans!: grenyuts, maricons, pacifistes, drogoaddictes… a la victoriosa Espanya de Franco no tenim aquests problemes.

Riobaldo i Diodoro finalment abandonaren Cala Maria per retornar a la caserna i informar el sergent de les novetats hagudes en la ronda, -no de totes, però.

Enric Carbó. "Els emprenedors" Ed. Montflorit 2004. pgs 47-50

De la mort de Fraga, la masculinitat i la tortura. Fragment de la meva novel.la.

Ahir els diaris anaven plens amb la mort del polític Fragra Iribarne. Fa uns deu anys vaig començar a escriure una novel.la (la única que he escrit, va guanyar el premi Despuig) ambientada als anys 60 del s. XX. Vaig tractar de que fos una novel.la humorística i amable, tot i que el que reflecteix no ho és gens. Documentant-me sobre aquella època per al llibre vaig descobrir coses prou repugnants d’aquest personatge, i ho vaig reflectir vel.ladament en un episodi. Em refereixo a Fraga com “el joveníssim ministre del ram”

En aquella època encara no m’havia interessat pels aspectes de la masculinitat. Tanmateix, rellegint-la m’adono que l’episodi reflecteix com l’Estat construeix la masculinitat al seu servei. En aquest cas la tortura al servei de l’Estat, tortura majoritàriament exercida per homes (“han de desmostrar els seus collons i la seva vàlua”), tot i que els beneficiats eren tant els prohoms del règim i com les seves damisel.les enjoiades. El bloqueig emocional, la manca d’empatia, la submissió a un ideal abstracte (“la pàtria!”): trets tan característics de certa masculinitat que s’exacerben per introjectar-los en uns nois de classe baixa (els guàrdies civils de la novel.la) i confondre així la masculinitat i la valentia amb la deshumanització i la violència.

Aquí va el text

En aquells mateixos moments, mentre Riobaldo i Diodoro havien descobert els hippies -i més coses- realitzant els primers serveis de la seva carrera, uns altres companys seus de promoció, que com a primer destí se’ls havia enviat a Astúries, començaven a curtir-se de veritat en la defensa de la pàtria. Havia esclatat una vaga dels miners, clara mostra que el marxisme i el bandidatge no descansava. S’havien d’aplicar a fons, i tenir els collons molt ben posats per aguantar tot el que havien d’aguantar, demostrant així la seva vàlua. L’enemic estava experimentat en la lluita, i no es podien tolerar febleses. El sargento Hidalgo, més conegut com el caparojos, constitutia un exemple per a tots aquells novençans poc avesats a com s’havia de guerrejar contra la subversió. Era un veterà que ja havia estat amb Franco reprimint la revolta minera del 34. Sabia fer-se respectar. Si amb les tenalles s’havia d’arrencar les ungles d’un subversiu, doncs sense vacil.lar. Un paio amb collons, sí senyor. El sergent Hidalgo, només de sentir el seu nom al calabós, el comunista s’ho feia al damunt.
La lluita contra els vaguistes estava essent molt dura. Aquesta vegada el sergent fins i tot havia hagut de fer honor al seu àlias. Aquestos abusos provocaren que alguns intel.lectuals abandonessin els seus llibres per signar una carta de protesta per tanta barbàrie contra els miners. El joveníssim ministre del ram, feu mostra del caràcter oberturista tant de la nova etapa del Règim –s’havia entrat en el periode del desenvolupament- com del seu propi tarannà (-oberturista i democràtic fins entrat el segle XXI, en tots els càrrecs públics que des de llavors ha estat ocupant, sempre al servei de la democràcia i la llibertat, com així li ha estat reconegut per periodistes, polítics i acadèmics –gran país, el que honora els seus millors homes i no permet que es jubilin!). No prohibí doncs la publicació de la tímida carta en una revista especialitzada, però posà els punts sobre les i d’aquells erudits poc responsables que no se n’adonaven que estaven fent el joc al comunisme internacional i a les campanyes de desprestigi urdides pels que pretenen enfonsar Espanya una altra vegada.

Resum d’una xerrada de Ken Wilber sobre masculinitat

Al post anterior parlava d’una sèrie de conferències en anglès sobre el tema de la masculinitat. Aquí va un resum de la xerrada de Ken Wilber (en el que segur que se m’hauran colat errors). La primera part la trobo molt bona, i també més comprensible. Més endavant, si hom no coneix bé els elements de la filosofia integral –els quatre quadrants i els estadis de desenvolupament- pot resultar una mica més confusa

"Hi ha una noció de que el patriarcat és el responsable de tots els mals d’aquest món, i això només s’arreglarà amb un retorn del femení. Això crea confusió en alguns homes.

Aquesta noció, a qui pren el poder veritablement, és a les dones. Si els homes han oprimit a les dones des del començament de la història i les han llevat el poder, vol dir que aquests són tan intel·ligents i poderosos i elles tan dèbils i estúpides?

Hi ha un canvi quan es passa de la producció hortícola (amb aixada) a la agrícola (amb animals i rella), tal com explica la antropòloga feminista Janet Chafetz. Els homes, de promig, tenen més massa muscular, cosa que els fa més preparats per a aquest treball més pesat, en canvi les dones tenen més risc d’avortament. En la primera, hortícola, el 80% del menjar estava produït per dones. Quan es fa el canvi cap a l’agricultura es produeix un canvi d’una esfera pública més dominada per dones a una altra més dominada per homes. Però això no va ser una opressió dels homes, a ambdós va convenir aquest canvi cap a la producció agrícola. A l’hora d’elegir, són les dones les que elegeixen la seva parella, els homes competeixen entre ells. Si algú ha elegit, no van ser els homes sinó les dones.

Quan arribem a la era industrial, les màquines substitueixen el treball físic que abans feia el cos humà. La major força física que tenen els homes ja no és un factor tan important com ho ha estat fins llavors. Per això s’abandona l’esclavitud, perquè surt més a compte les màquines. Canvien els valors i les necessitats.

Segon Jean Gebser hi ha una evolució de la mentalitat que passa de l’arcaic, al mític, al racional, i al pluralístic. Ara estem en un estat que està emergint l’integral. Quan es passa de l’agrari-mític al industrial-racional, ja no val la major força física dels homes. Canvia l’estructura social. Aquesta mentalitat, per primera vegada, no tolera l’esclavitud, que sempre ha estat present en les societats anteriors (malgrat que algunes feministes mitifiquen societats anteriors al patriarcat).

Patriarcat, és a dir, els homes governen, no vol dir que oprimeixen les dones. Les institucions del període agrari són patriarcals. D’aquí surten els estereotips, però molts d’ells estan basats en la biologia. El feminisme comença quan les dones poden accedir al treball en l’esfera pública, i molts homes eren feministes, basats en el principi “els éssers humans són iguals”. Altres homes i dones s’hi oposaven. És una història d’alliberament de rols imposats per homes i dones. No és la història d’un patriarcat “dolent” en que els homes s’imposaren a les dones. Una cultura on els homes només poden tenir sexe amb una única dona no és una cultura dirigida per homes! Els homes van quedar estereotipats en un rol de la mateixa manera que les dones.

L’estereotip masculí és que un home, per a una dona, és un “objecte de triomf” (“success object”), el que el fa atractiu és el seu poder. Mentre que per a una dona, l’estereotip és ser “sex object”, ser atractiva. La dona busca poder en l’home perquè quan ella està embarassada no pot valdre’s per si mateixa, necessita suport, sobre tot quan neix el nen; necessita un protector i un proveïdor. I aquests són els rols que es van desenvolupar per a l’home.

Quan la tribu, l’imperi o la nació entra en guerra, només són els homes els que van a lluitar i morir. Protegint. Els homes són el sexe prescindible (disposable sex) que protegeix i proveeix. Les dones són els objectes sexuals atractius que produeixen nens. Això ve de la biologia. Algunes feministes objecten a la biologia perquè creuen que “biologia és destí”. Els tipus de rols sexuals que desenvolupen homes i dones venen de la biologia: testosterona. La testosterona, en els homes, és un impuls cap a l’agressió i cap al sexe (els homes hi pensen molt en el sexe, porno, somnis, etc. Molt més que les dones, que tenen imagineria romàntica). Per això els homes tendeixen a objectivar les dones com a objecte sexual. I les dones se senten atretes per homes d’èxit i triomf(success objects)

Però l’aspecte biològic és només un aspecte. Hem de tenir en compte els quatre quadrants: interior/exterior, individual/col·lectiu. L’exterior col·lectiu pot ser agrícola, industrial etc. També hi ha un interior col·lectiu. Per biologia les dones prefereixen un company per tota la vida, i els homes moltes companyes (produeixen bilions d’espermatozous, comparats amb un òvul). Quan la dona està prenyada, ja no té raons darwinianes per voler tenir sexe, perquè ja està embarassada. L’home no té aquesta raó, pot voler continuar escampant la seva llavor. Per exemple, un estudi de Harvard, abans de la SIDA, deia que els joves gais tenien una mitjana de 360 companys sexuals a l’any, les lesbianes només 1. Hi ha una gran diferència amb l’impuls sexual entre homes i dones.

Els altres tres quadrants modifiquen aquest impuls sexual tan diferent entre homes i dones. Quan arriba l’era industrial, canvia molt l’esfera exterior productiva. Molts homes estan d’acord amb que les dones poden fer el mateix. Això és la racionalitat moderna. Alliberar les dones d’un rol imposat a l’època agrària, que tenia una visió del món mítica: els que ara anomenem fonamentalistes per la seva visió tradicional. Avui, vas al midwest i et trobes que els grangers tenen encara aquests valors patriarcals (familiy values), creuen en la veritat literal de la bíblia, els homes són homes i les dones, dones, la homosexualitat és inadmissible... A altres llocs creuen en la igualtat. Ara les dones, en la majoria de les universitat, són la majoria dels alumnes.

A partir del moviment de Robert Bly etc, molts homes van anar cap enrere per retrobar els seus elements de masculinitat, però en termes d’alliberament és una direcció equivocada, és anar cap a l’egocèntric.

-Quin és el moviment que han de fer els homes? Cap on hem d’anar?

Hegel diu que la evolució es mou cap a la llibertat. Cada estadi del desenvolupament (agrari, racional, etc.) té un aspecte interior de valors. Els valors de l’agrari és fonamentalisme, la bíblia és la veritat etc. El racional són els valors moderns: drets individuals etc. Aquí (EEUU) tenim un 40% de gent que està en els valors tradicionals. Un 50% en els valors moderns: ciència, tecnologia etc. A partir dels anys 60, surt l’estat pluralístic, postmodern: no hi ha veritat universal, totes les cultures tenen la seva veritat, però cauen en contradiccions. Diuen que no es pot estereotipar a cap individu, forçar-lo a cap rol. Alliberar tant homes i dones dels rols tradicionals, de quan tothom sabia el que era un home i una dona. Les feministes van desafiar i atacar el rol de la dona com “mestressa de casa”, (fins al punt de fer sentir culpables a les mestreses de casa), tothom pot triar el que vol ésser: metge o el que sigui.

Els tradicionalistes creuen que els seus valors són els únics veritables. Els moderns, entre bíblia i ciència trien la ciència, l’anterior ho troben absurd. La postmodernitat diu que hem de mirar a tots per igual, pot haver un “amo de casa” que cuidi dels nens. Però la majoria d’homes i dones ho veuran estrany. L’estadi integral vol donar espai als estadis anteriors: cada estadi està bé, però el següent està millor, és més inclusiu; és el que ara està sorgint. Un home i una dona d’aquest estadi s’hi trobarà bé amb els seus dos costats, inclús si un home es torna més masculí això no serà cap amenaça; i si se’n vol anar cap a rols més femenins (infermera, per ex) també s’hi trobarà bé.

Gilligan va descobrir que l’evolució moral d’homes i dones es diferent (autonomia i comunió), però ambdós sexes travessen els mateixos estadis de desenvolupament: disminuir el narcisisme i augmentar la integració. L’home integral es troba bé amb tots els factors que li emergeixen relacionats amb sexe i gènere, i la dona també. És la visió de holons: una completitud que és part de quelcom més gran –holoarquia, transcendir i incloure.

Gilligan deia “els nois tenen ales, les noies arrels”. Un impuls ascendent, eros, autonomia, i un impuls descendent, àgape, comunió, abraçar. Homes i dones es poden sentir confortables amb aquests quatre impulsos, autonomia i comunió, eros i àgape. Les dones ho tenen més difícil amb l’autonomia, els homes, pel seu impuls a la llibertat, ho tenen més difícil per relacionar-se amb el seu cos, construir relacions, sempre volen anar més enllà de les estrelles. Els homes han de treballar la comunió, l’abraç, baixar i incloure, no només anar “més enllà”. Estem en un punt que ara pot passar.

Els valors agraris encara tenen molta força actualment. Alliberar-se d’aquest rols dominants. Les dones ja s’han alliberat molt d’aquests rols, ara cal als homes, que no s’identifiquen només amb els valors d’èxit. Tots passem pels diferents estadis, i cal vigilar de no quedar-se atrapat en els primers estadis. Els homes no van elegir els valors patriarcals, quan eren el sexe prescindible (disposable) –guerra, treballs perillosos-, que tan mal els ha fet.

Què podem fer, com a homes, per contribuir a aquest alliberament?

Prendre tantes perspectives com puguem. Assolir així uns estadis d’alliberament tant per homes com dones, i ambdós assumir els rols que vulguin, tant de eros com de àgape. És cert que tenim cossos biològics diferents, per tant hi haurà diferents tipus d’èmfasi en homes i dones. Les dones es queden embarassades, per ex. Aquestes diferències estaran en nosaltres. Podem entrar en els rols i no convertir les diferències en absoluts, per això cal adoptar la perspectiva de l’altre. Que l’home vegi a la dona des dels ulls de la dona, i que la dona contempli l’home des dels ulls de l’home, així és com evolucionem, junts. Ningú en el passat va ser un corderet oprimit ni un porc opressor, vam caminar junts. Veure a l’altre, respectar a l’altre i estimar el que veiem; expandir la consciència adoptant les màximes perspectives i honorar-les totes. Amb força i presència, això és l’home integral del futur.

El Feminisme Personalitza l’Impersonal

Certa mena de retòrica feminista pot ser força dura d'empassar per als homes. Si vostè ha tingut contacte amb feministes postmodernes, llavors probablement haurà sentit locucions com:

• "Els homes oprimeixen dones."
• "El patriarcat està al servei dels homes i dels seus interessos."

Com a home - especialment si és un jove o un noi - probablement se sentirà molt malament amb si mateix quan es trobi amb aquesta classe de declaracions. Pot començar fins i tot a sentir com se li desfà el seu amor propi, per no esmentar l'orgull de ser home. Pot començar a creure que deu alguna cosa a les dones i que està sent intrínsecament opressiu simplement perquè té un cos de mascle, una veu de mascle i una identitat de mascle. Després de tot, les declaracions feministes abans esmentades clamen que els homes, en general, oprimeixen dones. Així, sense tenir en compte fins a quin punt es vostè una bona una persona, el criteri per a ser un opressor roman: si és un home llavors és un opressor, un opressor de dones.

La impossibilitat d'aquesta situació és que no es pot escapar de ser un home! Va néixer com a home i, llevat que estigui contemplant una bona cirurgia radical - vostè romandrà home. El feminisme així infon un sentiment massiu de vergonya en els homes que creixen amb progenitors feministes o amb un sistema educatiu que ha estat influït pel feminisme. Fins i tot homes cultivats que han après les idees feministes i no atorguen cap alternativa acceptable a aquesta visió, probablement adoptaran (conscientment o inconscientment) les reclamacions feministes com a veritat. En la meva experiència, fins i tot els homes que en la superfície es resisteixen al feminisme, inconscientment consideren que la teoria feminista és en gran part correcta, perquè mai no se'ls ha presentat una manera coherent i alternativa de contemplar les relacions de gènere.

Un dels errors més crucials de feminisme és que personalitza l'impersonal. Els homes no oprimeixen dones, simplement no ho fan. Mai no hi ha hagut un imperi que durés més d'uns quants centenars d'anys, tanmateix hem de creure que els homes han aconseguit col·lectivament oprimir les dones a tot arreu durant milers d'anys o fins i tot des de l'alba d'humanitat? Clarament hi ha alguna cosa que aquí no funciona. Perquè els homes puguin oprimir dones a tot arreu en tot moment, els homes haurien d'haver estat increïblement dolents i astuts, mentre les dones necessitarien ser increïblement dòcils i estúpides - i naturalment cap d'aquestes descripcions són veritat.

Una manera molt més acurada d'expressar les declaracions feministes de dalt seria:

• "Els homes i dones són oprimits ambdós pels seus rols de gènere."
• "El patriarcat se serveix a si mateix, i usa els homes i les dones segons els necessiti perquè les comunitats sobrevisquin, creixin i evolucionin."

Així no és que el feminisme estigui totalment malament, però suposa equivocadament que els homes eren responsables de que sorgís una certa estructura de gènere, quan en realitat els rols de gènere per a homes i dones simplement s'han ajustat funcionalment a les circumstàncies històriques. Als homes i a les dones se'ls ha assignat el paper que necessitaven tenir per a que la humanitat sobrevisqués, i per a que les cultures evolucionessin i esdevinguessin més complexes i civilitzades. Per això els homes han estat responsables de totes les tasques que exigeixen força física, majoritàriament els ha correspost fer-se responsables de produir el menjar i d'anar-se'n a la guerra. Les dones, d'altra banda, han estat les úniques que podien parir i donar el pit als nens, això volia dir que les dones majoritàriament s'havien de quedar a casa. Cap cosa d'aquestes no tenia lloc perquè els homes volguessin oprimir les dones, simplement era l'elecció disponible més sensata i beneficiosa, i els dos sexes es beneficiaven de tenir aquest arranjament.

Això no significa que els rols de gènere no es puguin tornar menys constrets una vegada que la industrialització i la tecnologia de la informació han eliminat la necessitat de ser físicament fort per treballar a l'esfera pública. Ambdós sexes es beneficiaran de tenir més llibertat i elecció en les seves vides, en comptes d'estar condemnats a seguir els únics camins que tenien disponibles en el passat. Tanmateix, no hi ha cap suport objectiu per infondre un sentit de culpabilitat i de vergonya als homes per com s'organitzaven coses en el passat, tal com fa la teoria feminista.

Els homes i les dones són igualment responsables (o igualment sense responsabilitat) per a com es van organitzar les coses en el passat. Certes estructures i rols sexuals eren necessaris per fer sobreviure els nostres descendents, i per fer avançar la cultura, i el sacrifici que els homes i les dones realitzaren perquè així fos és quelcom del que ens podem sentir orgullosos –en comptes d'intentar fer que algú es senti avergonyit o inadequat.

La premissa bàsica del feminisme, i.e. que les dones hagin estat oprimides pels homes, és objectivament incorrecta - i malgrat la creença comuna no hi ha una necessitat més gran d'un moviment feminista que d'un moviment masculinista. Però per què tenir-ne un? En comptes de perpetuar la separació i malentès entre els sexes, per què no afegir les forces en un moviment d'alliberament de gènere? Preocupant-se igualment pels homes i les dones, i alliberant les constriccions de cada rol sexual, qui sap com de lluny podem arribar?

Extret del blog de Pelle Billing

Pel que fa als rols de gènere

Històricament parlant, els rols de gènere no van ser determinats per la voluntat de les persones; van ser determinats per les necessitats de les persones

Extret del blog de Pelle Billing: Concerning Gender Roles