dissabte, 30 de novembre del 2013

El test Bechdel i la seva aplicació des de la masculinitat

Fa molt de temps segueixo un blog excel.lent sobre pel·lícules comentades des l’òpitca de la masculinitat, Masculinity Movies, escrit pel noruec Eivind Figenschau. A la seva última entrada fa referència al test Bechdel aplicat a pel.lícules que s’ha ficat molt de moda en cercles feministes. 
Aquest test dóna l’aprovat si:
  • Al menys apareixen dues dones amb el seu nom al film
  • que parlen entre elles
  • d’alguna altra cosa que d’homes
Molt poques pel.lícules passen el test, cosa que des de la nostra cultura políticament correcta s’interpreta com mostra de la marginació secular que pateixen les dones i d’aquí ja es dona el pas automàtic de clamar discriminació contra elles
Tanmateix Eivind li dona la volta a aquesta interpretació, indagant sobre els rols de gènere tradicionals per a homes i dones i el paper dels mites -que el cinema reflexa- en la construcció d’aquests rols tradicionals. No tinc prou temps per explicar la seva argumentació, recomano llegir el blog encara que sigui amb el traductor de google.
El que ha fet és proposar un test equivalent des de la masculinitat, tenint en compte aquests dos fets fonamentals del rol masculí
  1. Hi ha el doble de dones que d’homes en la nostra ascendència genètica. Molts d’homes al llarg de la història van viure una vida de solitud sense dona ni fill
  2. Les  vides dels homes són prescindibles.
Per tant una pel·lícula a no superarà aquesta nova "prova de Masculinity-Movies.com" si conté un paper protagonista masculí que:

  • Arrisqui la seva vida per servir / protegir
  • Arrisqui la seva vida al servei de la veritat i / o la justícia
  • Arrisqui la seva vida / benestar per tal de tenir èxit en el món / "ser un triomfador”
  • Passi per l’adreçador per tal d’ aconseguir la noia
Amb aquest test, que pocs films superen, es veu que la majoria d’homes són retratats des dels rols de gènere tradicionals. També hi ha altres aspectes no tan visibles: una pel·lícula com “Salvar el soldat Ryan” no supera el test Bechdel, cosa que pot donar peu a les consabudes queixes de la manca de dones en papers protagonistes, i així ja no es presta atenció al paper sacrificat que en pel·lícules així  realitzen els homes mentre les dones s'hi estan a casa ben segures . És a dir, es dóna per suposat que cal mostrar les dones sota la lent postmoderna de persones autònomes que poden fer el que vulguin sense estar limitades pel seu rol tradicional, sobre tot a Suècia (“la Arabia Saudí del feminisme”, en paraules de Julian Assange) on el text Bechdel ara serà obligatori al cinema, però a quasi ningú se li acut argumentar quelcom similar per als homes. Eivind reflexiona com li aniria de malament a la societat si els homes es deslliuressin del seu rol tradicional de ser sacrificables,  ja que la societat funciona perquè la seva vida i salut són prescindibles.
També m’ha agradat una rèplica que al blog li fa Linda M sobre la hipocresia del test Bechdel. En comptes de ficar els gèneres del test del revès, ella proposa canviar el positiu (individualitat) pel negatiu (prescindibilitat) i que els media mostressin la violència així
  • Mostra dues dones normals i assenyades
  • que exerceixen la violència una contra l’altra
  • sense que hi hagi cap home involucrat
Sobre tot es refereix als videojocs on és veu com a normal una munió de bàrbars – de vida prescindible- es maten entre ells. El diàleg mantingut entre Eivind i Linda és força interessant.

dissabte, 2 de novembre del 2013

Excelente blog sobre masculinidad

A menudo he lamentado el desértico panorama que hay sobre la reflexión y el debate acerca de la masculinidad. (Y este blog mío de "masculinidad y política" no está muy activo...). Hoy traigo una magnífica notícia. He descubierto un blog de gran nivel "Quien se beneficia de tu hombría", que discute los temas de la masculinidad desde una perspectiva que se autodefine  como "masculinista, de género y liberal". Hasta ahora sólo había leído en inglés (por ejemplo Warren Farrell o los blogs reseñados en la columna de la derecha) temas así de bien argumentados. Que haya aparecido este blog en castellano me parece una gran notícia.

Gramàtica i gènere. Entrevista a una filòloga

En aquest blog he parlat més d'una vegada de les bajanades que el neofeminisme i la "política de gènere" cometen quan l'emprenen contra la gramàtica de la llengua. Amb l'excusa política de ficar-se amb l'estructa més profunda dels hábits automàtics que ens fan humans -la grámatica- el que feien era enfarfegar la llengua i crear culpa als seus usuaris.
Adjunto un enllaç a l'entrevista a una filòloga que torna a ficar les coses al seu lloc amb aquest intent d'infiltrar de política la gramàtica amb tot allò de la "visibilitat" "androcentrisme de llenguatge" i demés. Carme Junyent es declara feminista, però abans que res és una científica. Donat el nivell de sectarisme que sol haver en els debats on s'hi fiquen els dogmes neofeministes, el fet de citar una científica feminista em resulta una clàusula de salvaguàrdia per estalviar-me les previsibles desqualificacions ad hominem i de gènere que solen surgir
http://www.vilaweb.cat/noticia/4153027/20131031/carme-junyent-sacabi-comedia-desdoblar-masculi-femeni.html

dilluns, 2 de setembre del 2013

El Cercle d'homes de Tortosa cumpleix un any

Estic molt content de poder escriure aquest post. De fet, el Cercle ja porta més d’un any funcionant perquè vam començar al maig del 2012. Un any de trobades regulars d’homes a Tortosa. Trobades amb un compromís d’honestedat i d’autenticitat, de valentia per ser capaços d’obrir-nos davant els altres, compartir la nostra situació de vida i plantejar públicament els nostres propòsits i reptes.
Estic tant content perquè el mer fet d’haver-nos mantingut un any ho considero tot un èxit. Per una banda no és fàcil trobar el temps que demana el compromís d’assistència regular al Cercle. Tots tenim moltes coses a fer, i parar per mirar-se un mateix no sol ser una prioritat en el vertigen que vivim. M’admira alguns companys que conduïen força kilòmetres d’anada i de tornada per assistir al Cercle. Per una altra banda, això d’”homes que es troben per parlar” a molts encara els sembla cosa de marcians, i més a una zona tan “dura” com Tortosa i les Terres de l’Ebre. Els homes no estem socialitzats per compartir, per obrir, per sincerar-nos i mostrar-nos vulnerables. Quan explicava el que fèiem a gent que no ho coneixia, en molts homes captava una mirada d’interés però també de reticència. Als homes ens han ensenyat a competir i mostrar-nos forts. El que planteja el Cercle per a alguns resulta excessiu.
Al Cercle simplement parlem i fem una miqueta de meditació. Quan la gent em preguntava què fèiem els homes al Cercle solia respondre amb una broma. “Acabaré abans explicant-te de què no parlem els homes quan ens trobem tots plegats: 
  • No parlem de fútbol
  • No parlem de cotxes 
  • No parlem de dones (si hom para l’orella, quan els homes estan a soles al bar, més que de dones, en concret solen parlar de culs i de mamelles :-D  “doncs mengana sí que està ben dotada” “I què em dius del cul de sotana...”)
Doncs nosaltres no parlem de res de tot això quan estem a soles a la nostra trobada. No som al bar, sinó en el Cercle. Més d’una persona (sobre tot dones), amb tota la ingenuïtat, davant d’aquesta brometa, de seguida pregunta: “I de què parleu, llavors, els homes?”. La meva resposta és “Parlem de nosaltres mateixos, d’on som, del que fem, com ens sentim, què volem”. Així de simple, i així de difícil.
Pel Cercle han passat uns quants homes. Alguns s’han quedat des del primer dia. Uns altres van venir un o dos dies i van veure que no era per a ells, ho van raonar i van marxar. Uns altres han vingut, s’han estat una temporada més o menys llarga i finalment se n’han anat als sorgir-los altres qüestions vitals. A tots em sento molt agraït. Heu vingut i heu compartit el que sou i on us trobeu en la vostra vida; heu donat vida al Cercle. Especialment em sento agraït als que heu vingut unes quantes sessions, doncs així profunditzàvem en el nostre compartir i es tornava molt més ric
Aquest compartir crec que ens ha nodrit a tots, millorant la nostra vida i centrant-la. Vull contar una anècdota que la recordo il·lustrativa. En acabar de la sessió un dels homes va dir: “Avui volia venir per contar-vos una qüestió que em preocupa, a veure què opinàveu. No ha calgut; ara que hem acabat, desprès d’escoltar-vos, ja sé la decisió he de prendre”. La energia que es genera en el Cercle al compartir li va donar prou força per trobar per ell mateix la solució, perquè en un Cercle ningú està per damunt de ningú, ni estem per aconsellar o jutjar. Tots ens nodrim de tots.
La supervivència del Cercle en aquest moments està compromesa. Alguns companys que viuen lluny no poden esmerçar tantes hores acudint-hi. Espero que després de l’estiu puguem reprendre la nostra activitat i siguem suficients per a que el Cercle generi la seva energia. Estem oberts a noves incorporacions. La condició és un compromís d’honestedat amb un mateix i amb els companys. Si creus que pots aportar i que també et pots nodrir d’aquest treball de desenvolupament personal, pots llegir aquí més detalls de com funcionem

dimarts, 27 d’agost del 2013

De la actitud inquisitorial en el pensamiento “progre” y un recuerdo de Pasolini

En el antepenúltimo post escribí mis impresiones sobre cierta forma de entender la educación afectivo-sexual a partir de la visita al blog de una profesora que hace apologética de su lesbianismo y tilda de “machitos” a los alumnos varones cuyo nivel de conciencia no alcanza los valores que postula el neofeminismo. En concreto, yo trataba de argumentar que el narcisismo me parece un valor nefasto, un anti-valor, para los jóvenes (bueno, también para nosotros los adultos que tampoco nos libramos de ello). Los que nos dedicamos a la enseñanza, y también a la educación emocional, vemos como los adolescentes ya sufren bastante con el “no sé que me pasa, y nadie me entiende”, es decir la confusión y los cambios que les toca afrontar en esa edad. Mi impresión es que los discursos progres de liberación homosexual, con su insistencia en las políticas de identidad, están tan trufados de narcisismo que muy poco van a ayudar a nuestros adolescentes construirse una personalidad sana y autónoma.
Un compañero de profesión me tildó de “macho que teme perder privilegios” en el blog y en un mailing list de profesores de filosofia. Este deslizamiento del debate de ideas al ataque personal se llama falacia ad hominem, un recurso ante la falta de argumentos. En este caso, el ataque parecía venir de una altura moral superior, de una persona comprometida con la igualdad que había renunciado a no sé qué privilegios gratuitos, mientras que otros parece que tenemos miedo de perderlos. Al exigirle que detallara cuales son esos privilegios y favoritismos que estoy gozando (no me quedó claro si los gozo por ser hombre o por pensar lo que pienso), el inquisidor pro-feminista soltó una perorata llena de bonitos lugares comunes en que afirmaba ser muy demócrata y que “ser demócrata es ser feminista porque la democrácia exige la igualdad...” etc. Vamos, la típica estrategia de lanzar una acusación para poner el acusado a la defensiva (“glups, que no me llamen machista, que no me consideren cómplice del maltrato a mujeres…”) con la cual el acusador ya no necesita argumentar cómo llegó a tal superioridad moral.
En ese momento intervino Emilio, -del imprescindible blog "Personas no género" para un análisis de las contradicciones cotidianas de lo que acertadamente llama neofeminismo- con una pequeña experiencia personal –pero muy signficativa- que contradecía esa fácil identificación de (neo)feminismo con democrácia. En concreto la censura (una más...) de este comentario en el blog “mujeres” del diario El País: No es de recibo que un profesor de Derecho constitucional pueda mostrar tan poco respeto por los derechos de las personas y en concreto por los de Francisco Garzón y realice una mascarada como la que este artículo representa"
Entro a leer el artículo "El macho veloz" sobre el maquinista del tren accidentado en Galicia y me quedo asombrado no sólo ante la falta de respeto que dice Emilio, sino sobre todo ante lo que he llamado actitud inquisitorial. Ésta consiste en buscar “malos” a los que denunciar para que uno pueda reafirmarse como “bueno” y absolverse así de un mal omnipresente.  De esta característica inquisitorial no se libran los discursos progres con su narcisismo victimista que necesitan encontrar opresores por todas partes (y no estoy diciendo que no haya opresores, sinó hablando de la actitud que necesita encontrarlos como sea) . El neofeminismo es un ejemplo excelente de esa actitud.  Me ha recordado un memorable post del blog “buenamente” en que se comparaba esa ideología con una religión que se queda sólo con la culpa sin posibilidad redención a no ser que se abraze el dogma: “Según el guión establecido, para intentar redimirse de los pecados de su género y sus malévolos efectos, los hombres han de convertirse al feminismo radical y abominar constantemente de su condición corrupta en señal de pública penitencia. A partir de este rito iniciático, y sólo si se ajustan fielmente al guión que le ha preparado el feminismo radical esos hombres se harán acreedores de cierta indulgencia”.
En el artículo que censuró el comentario de Emilio, se trata de señalar con el dedo acusador (igual que hizo el diario ABC, en su caso para disimular la posible responsabilidad del gobierno) al maquinista del tren siniestrado en Galicia, en este caso como reo de los peores males de una masculinidad por desgracia muy prevalente todavía. Ante tanto dolor por el accidente, y si es verdad todo lo que se dijo en los periódicos del maquinista, puede comprenderse que el profesor universitario no logre una visión compasiva de ese trabajador. El inquisidor detalla bien los males de esa masculinidad poco evolucionada que tanto daño está causando a demasiados hombres, pero solamente para justificar su adscripción al modelo neofeminista, por eso tiene que cargar personalmente contra el maquinista sin ningún escrúpulo como si esa masculinidad no tuviera nada que ver con él, ya que ese modelo neofeminista, como dice E. Jimeno de "Buenamente", sólo tiene para los hombres el ser mamá-bis o la auto-flagelación, puesto que el mal reside en ellos.
Esa esa necesidad de acusar con el dedo al “malo” para absolverse a si mismo es lo que llamo la actitud inquisitorial.  Ya se sabe, los neoconversos siempre han sido los inquisidores más crueles; cuando la autoflagelación no basta hay que buscar a otros para flagelar. Sobre esa cuestión de la culpa alimentada por inquisidores combatientes de un mal que no deja de crecer también me viene a la memoria un texto de Ayn Rand que ya cité hace tiempo en que se revuelve contra los inquisidores que escupen "el mal" hacia otros.

Lo que Emilio simplemente llama “no es de recibo que un catedrático” le “falte el respeto” a mi me ha hecho pensar de nuevo en Pier Paolo Pasolini, al que en el último post citaba  por acuñar en los años 60 término “fascismo de izquierdas” para referirse a ciertas actitudes contestatarias de su época promovidas por burguesitos que se pretendían revolucionarios. Este artículo del blog mujeres donde el catedrático “progre” necesita compararse con el currante obtuso y machista (“yo no soy como él”) me ha hecho recordar otra vez la clarividencia profética de sus denuncias. Cuando en su época se producían disturbios entre estudiantes y policía, Pasolini se ponía del lado de los policías, a los que llamaba “hijos del pueblo”, en contra de los estudiantes que tildaba de “hijos de la burguesía”. Sus lúcidos análisis para llegar a esta provocativa conclusión son demasiado complejos para reproducirlos aquí. Tiene que ver con la actitud sectaria que Pasolini detestaba en los pretendidos liberadores sociales. A quien no conozca sus escritos le sería fácil reducirlo a un facha demagogo por tales provocaciones, pero Pasolini era un espíritu libre que estaba en las antípodas del fascismo, al que combatió denodadamente y según algunos fue lo que finalmente le costó la vida. Frente a todo stablishment (ahora diriamos lo “políticamente correcto”) era un auténtico cristiano de Jesús de Nazaret, rechazado por los católicos y el Vaticano porque se proclamaba comunista, y rechazado por los comunistas por su homosexualidad. Con la inquisición progre que ahora tenemos, me temo que ahora sería exaltado por su homosexualidad y abominado por su cristianismo (en su época las feministas ya lo atacaron por sus declaraciones acerca del problema del aborto), con lo cual pienso que su insobornable escritura nos resulta más necesaria que nunca, pues el sectarismo de género, como en su época el “fascismo de izquierdas”, cada vez se está volviendo más ciego, más poderoso y más intolerante. Para muestra, la anécdota de la censura a Emilio, y que diarios de la talla intelectual del “El País” contínuamente alberguen en sus páginas estas muestras de guerras culturales (el dogma neofeminista) que no sólo enmascara la vieja lucha de clases de Marx, sinó que distrae de cuestiones de liberación muchísimo más urgentes.

dijous, 1 d’agost del 2013

Aclariments al post anterior (Reflexions sobre certa manera d'entendre l'educació afectivo-sexual)

Un company de professió m’ha fet crítiques al post anterior sobre certa manera d’entendre l’educació afectivo-sexual a partir de les meves crítiques a ideologies postmodernes infectades de narcisisme. He tractat de respondre-li al mateix fil, a sota de l’anterior, però sembla que la resposta és massa llarga i blogspot no em deixa publicar-ho de cap manera. És una discussió que també s’ha reproduït en una llista de professors de filosofia de Catalunya. La reprodueixo doncs en aquest nou post

Hola Enric Senabre
Passo a comentar els teus punts en l’ordre que els has exposat
En primer lloc. Veig que no m’he expressat prou clar. Comparo el blog amb la “moralina religiosa” no tant per l’adjectiu “religiosa” (a l’article ja havia subratllat que el contingut era diferent) sinó pel substantiu “moralina”, és a dir, per la forma. És el que m’incita a la reflexió per als qui hem d’impartir educació moral. Als pares els sol agradar que donem educació moral i que ensenyem “modos” als nens per a que es portin bé. Però això és tasca de tots els professors. Els que som de filosofia tenim la responsabilitat d’una tasca més específica: raonament moral.
Parles de “La valentia d'aquests alumnes en manifestar aquestes opinions és digna de reconeixement”. En aquest cas, amb aquesta professora en concret, a mi no em sembla valentia sinó “fer la pilota” [m’ho sembla des la distància de no conèixer directament el cas, basant-me en el que jo m’he trobat a les meves classes]. Valentia seria que els alumnes fessin exactament això amb una altra professora (per exemple de l’Opus). O que un alumne li digués a aquesta profe que no voldrà que la seva dona treballi fora de casa (jo m’ho he trobat a classe), -per a ser titllat despectivament de “machito”. La virtut moral de la valentia va per un altre costat. Per això parlo de moralina. I em sembla lamentable confondre-la amb una virtut moral.
En segon lloc. ¿He dit en algun lloc que el victimisme només afecta els homosexuals? Esperava que quedés clar que és una característica de cert postmodernisme “progre”, molt prevalent en la nostra cultura narcisista, que s’estén a molts altres àmbits (per exemple Catalunya-Espanya...).
No m’havia adonat que “em sento atacat per un feminisme que només busca la igualtat” ni que tinc “tanta por a la igualtat” (de la bona col·lecció de pors que arrossego al damunt, aquesta no me l’havia vista). M’interessa combatre amb raons quan trobo idees mal argumentades. Si hem de passar de la discussió sobre idees a la discussió sobre la meva persona, doncs fem-ho, però em temo que resultarà avorrit per a la resta de lectors. De tota manera, ja que tens aquesta clarividència que et permet proclamar públicament com es senten els altres, t’agrairé que amplies les teves raons, doncs no em reconec en el que dius.
En tercer lloc. Estic d’acord amb “una bona dosi de relativisme i tolerància” i tot el demés. No em reconec amb aquesta frase: “És molt tendenciós atribuir el relativisme només a la postmodernitat”. Si així es desprèn del meu escrit, doncs abjuro ara mateix d’ella. Des de Protàgores en l’antiguitat (jo l’explico cada any als de 2º de batxillerat!) n’hi ha hagut una bona colla. El que he tractat de dir és que en la cultura de la postmodernitat hi ha un relativisme que porta a camins sense sortida, com fa segles ja van demostrar els filòsofs.
I per acabar. “la "inquisició antipatriarcal" de la que parles et delata”. Glups, pensava que delataria el deute que tinc amb Antonio Escohotado per manllevar-li conceptes (poca originalitat, transposició incorrecta...). Tractava de comparar el patriarcat amb la bruixeria per ser un concepte opac, difícil de precisar amb les Cª Socials. Veig que no, que tracta de “la teua imaginació de mascle assetjat, o millor dit, de mascle victimista que es creu assetjat perquè veu trontollar antics privilegis i estructures de poder que l'afavorien”.
Pel bé dels nostres lectors et demano que expliques quins són aquests “privilegis i estructures de poder que m’afavorien” i que ara veig trontollar (és a dir, que encara no els he perdut del tot). No sé de quins privilegis estant parlant; aclareix-ho, si us plau Donat que també ets de sexe mascle com jo, ¿quina diferència hi ha entre tu i jo? ¿Tu ja hi has renunciat a aquests privilegis? ¿Pots explicar en què consisteixen? ¿O potser és la forma postmoderna de parlar de culpa? Quan hi ha culpa hi ha víctima i victimari, n’he parlat bastant en l’article (i Nietzsche encara ho ha fet millor, afegint que hi ha un deute a rescabalar).
No admeto (és insultant i inquisitorial) que se m’atribueixin uns ignots privilegis o favoritismes que jo mai no he demanat. No accepto res que no em mereixi, i només em faig responsable de les meves accions i dels deutes que jo lliurement hagi contragut. Aquesta responsabilitat és un principi moral bàsic. Imputar-me altres deutes, o culpes per accions que jo no he comés és totalitari i, repeteixo, inquisitorial
“Em sap greu, però s'ha acabat el bròquil per als mascles prepotents i heterosexuals excloents”. Tot i no reconèixer-me ni com a mascle prepotent, ni com a heterosexual, ni com a excloent, em sap mal per ells aquest to d’amenaça. Vull dir que a classe en tinc uns quants d’aquest caire. Recordo en concret petit un grup que tots eren magrebins. No crec que la intimidació i el “s’ha acabat el bròquil” serveixin de gaire; tot i que en una altra època ( veig que enyorada per molts) sí que funcionava. Ja sé que jo tenia l’autoritat a classe; i si els hagués demanat un exercici escrit, m’haurien redactat unes respostes molt boniques sobre les relacions igualitàries entre homes i dones, perquè el que ells volien sobre tot era aprovar. Jo content perquè m’haurien respòs el que jo pensava que era correcte i ells contents per aprovar. Però hauria estat moralina. Precisament el meu escrit que he volgut compartir amb els meus companys no era tant per debatre el tema del patriarcat i el narcisisme postmodern (que també) sinó sobre tot el tema de la moralina a les nostres classes d’educació ètica i cívica.

dimecres, 31 de juliol del 2013

Reflexions sobre certa manera d’entendre l’educació afectivo-sexual

Estic de vacances i tafanejo per altres blogs. Entro al d’una col·lega que, com jo, treballa en educació secundària i manté un blog molt centrat en la promoció de la diversitat sexual i la defensa de les minories. Ja hi havia entrat altres vegades, utilitza el blog per a les seves activitats d’educació afectivo-sexual amb els seus alumnes i sempre es pot aprendre alguna cosa de la feina d’una col·lega. La seva fervorosa promoció de les sexualitats minoritàries i sobre tot, la resposta dels seus alumnes (la meva subjectiva i no contrastada opinió és que mostren la típica resposta dels alumnes amb “ganes de quedar bé amb la profe”) ja m’havien fet pensar amb la clàssica “educació moral” devotament impartida per monges i capellans (bé, en aquest cas el contingut és diferent) en que els alumnes havien de demostrar que eren “bons xiquets i xiquetes” donant les respostes estereotipades per rebre l’aprovació del mossèn. Això de la “educació moral”, és a dir, la moralina, sol tractar-se de que hi ha un mal enfora del qual ens hem de guardar. La llista dels mals que assetgen a les pobres criatures elaborada pels capellans és prou llarga i coneguda, em fa peresa reproduir-la. En aquest blog, la llista principalment tracta de la homofòbia, i sobre tot d’una mena de mal ubicu, actiu des del començament de la història, controlador invisible de vides i ments, omnipresent, astut i per tant difícil d’exterminar que, per resumir, li podem dir patriarcat.
El que avui em motiva aquest escrit és haver accedit a aquesta entrada i llegir unes redaccions en que la professora els havia demanat “que imaginaren (o que simplement contaren) com seria un dia de la seua vida sent homosexuals o transsexuals”. En cap de les redaccions reproduïdes hi ha una celebració de la vida o de l’amor, ni tan sols una vivència anodina com sol passar amb la redacció d’un alumne de 1º d’ESO (“explica que has fet el cap de setmana” “imagina que ets un ocell migratori” “Imagina...”). No. Aquí es tracta de recrear-se el terrible drama que suposa això de ser gai. Reproduir tots els tòpics de “ningú com jo, el molt que pateixo i la societat que no m’entén ni em dóna suport (ni tan sols la família)”. En fi, que si els adolescents ja s’ho passen prou malament amb el “no sé què em passa i ningú no m’entén”, doncs per a que es vagin preparant, aquests, que encara són pre-adolescents, una ració doble, ben carregada de drama i narcisisme.
Aprofito doncs la lectura d’aquest blog per escriure les meves reflexions habituals. La cultura postmoderna dominant, com reflexa l’esmentat blog, des de la seva visió pluralista ha fet una gran feina visibilitzant tantes minories aixafades i excloses per la racionalitat moderna i tecno-capitalista que tot ho pretén homogeneïtzar. La seva denúncia i el desenmascarament de ideologies vestides com “la realitat objectiva” ha estat excel·lent per a la dignitat de tantes persones pertanyents a diverses minories. Una tasca que reconec que encara no ha d’acabar. Tanmateix aquest pluralisme sol caure en el relativisme i en el “tot és construcció”, per acabar de vegades amb “la meva construcció de la realitat és tan vàlida com qualsevol altra” i per tant “si tu no me la valides ets un maleït opressor”. La llibertat individual es torna tan sagrada (i no dic que no sigui important, eh!) que degenera en el “a mi ningú em diu el que he de fer! Opressor maleït!”. Si tot és una construcció que respon a motius de poder (patriarcat, colonialisme, racisme, fal.locentrisme, eurocentrisme, logocentrisme...) , i tots els punts de vista són igualment respectables, llavors no hi ha cap punt de vista millor que l’altre, i per tant cal afirmar el jo –l’ego- amb tot el soroll i la fanfàrria: “ningú com jo, que sóc especial (sobre tot, si pertanyo a una minoria)”. Per aquest camí el victimisme està servit. El problema de ser víctima, sobre tot, si es parteix d’una situació inicial d’opressió certa com tantes minories han patit a la nostra societat, és que et dóna una identitat molt llaminera: “ai! com pateixo i com m’oprimeixen, ningú com jo”. Sortir de la víctima és sortir d’aquesta identitat, i per tant renunciar a aquesta identificació com algú especial.
El narcisisme es nodreix del sentiment de pertànyer a un grup especial que se l’ha tractat injustament. Llavors hom s’identifica amb aquest grup especial, s’aferra al seu fet diferencial (no al comú, que deia Heràclit[1]) i consagra la seva vida a “resistir” com a diferent; el sentit de la vida es construeix no buscant tant la inclusió sinó la diferència, per això és tan fàcil caure en el sectarisme. Tot i aparentar una visió pluralista, tan pròpia de la postmodernitat, sovint alena per sota un gran menyspreu dels que no pertanyen al propi grup (un menyspreu anàleg al del discurs del “normalitzat” grup majoritari). La modernitat i sobre tot la pre-modernitat (Vae Victis!) culpabilitzava la víctima i l’esclafava. El narcisisme postmodern frueix d’assumir el rol de víctima com a forma sublimada de recuperar l’autoestima, i allà s’hi recrea davant del que suposaria perdre aquest estatus de tenir una identitat especial
El fotut del victimisme és que necessita d’un victimari: l’opressor dolent, que pot anar des dels més visibles -els masclistes i fatxes-, fins als més invisibles –el patriarcat que, com antany el dimoni, està ficat a tot arreu, inclús dintre dels que volen ser més “progres”...-. D’aquí aquest deler quasi messiànic, salvador, per buscar i denunciar opressors arreu, prevenir als xiquets d’aquest “mal” que els pot enxampar i fins i tot descobrir en les pròpies criatures llavors incipients del mal. (Això últim ho dic perquè desprès dels milions subsidiats a la indústria de gènere en tasques de prevenció educativa, les seves esbiaixades enquestes sostenen que entre els i les joves continua prevalent el masclisme. Calen més mitjans per exterminar el mal –Un cas anàleg a la lluita “contra la droga” de moda fa uns anys). Quan l’inquisidor més persegueix la bruixeria, resulta que més l’expandeix.
Porto bastants anys treballant d’educador. Abans de començar a treballar, a finals dels 80, recordo haver vist amb horror per la TV com escoles organitzaven activitats amb els alumnes “contra la droga”; sort que després en la meva feina mai m’he hagut de tragar res així. Suposo que Stalin devia organitzar activitats semblants “contra els capitalistes” o Franco “per la espanyolitat de Gibraltar”. Els nens sortien pintant murals o jugant partits de fútbol contra la droga, ja no recordo bé El clàssic moviment inquisitorial que pretén cohesionar la societat contra l’enemic extern, portat per fervorosos educadors. En aquest cas, la figura de “el drogoaddicte”, responsable del que deien “inseguretat ciutadana” i demés mals socials (els que més abominaven de “els drogoaddictes” solien ser uns tipus obesos que fumaven diàriament un paquet de Ducados i davant del segon carajillo de brandy Soberano reclamaven de les autoritats més “mà dura” contra tant drogata [disculpeu-me el tòpic... :-)])
De la mateixa manera que aquella “inquisició farmacràtica” (en paraules de Antonio Escohotado) no va ajudar en res a aquells nens que pretenia protegir i educar-los sobre les substàncies psicoactives, la salut i la responsabilitat, espero que els nostres nens actualment no es vegin atrapats en una similar “inquisició antipatriarcal” ara per mor d’una correcció política que sembla estar més al servei del narcisisme que d’una personalitat lliure i autònoma.


[1] Per això és necessari seguir el que és comú, perquè allò comú és el que uneix. Però, encara que el logos és comú, la majoria viuen com si cadascú tingués una intel·ligència particular” . Heràclit, fragment nº2.

dimarts, 16 de juliol del 2013

Entrevista en el blog integral

Me han realizado una entrevista en el blog integral. Las primeras preguntas tratan de la filosofía integral y la meditación. En las últimas preguntas hablo del tema de la masculinidad, también desde la perspectiva integral.
La entrevista está aquí (pincha)

divendres, 5 de juliol del 2013

Documental de sexualitat masculina

El mandat de la cultura tradicional decreta que l'home s'ha d'orientar a la producció. Això comporta un oblit de la seva interioritat, sobre tot de la dimensió emocional. També de la seva sexualitat. La vergonya, interioritzada i amagada de la consciència, dicta el comportament extern [penso que la vergonya és l'emoció més temuda pels homes -és tema per a un altre post]. Es cel.lebren i promocionen les formes més burdes de sexualitat masculina, això que en diuen el coitocentrisme. O dit més resumit, el que la pornografia mostra. Aquest oblit d'un mateix, de les seves emocions, del seu propi plaer, es vol compensar amb aquest mandat subtil que tant tortura als homes de "has de quedar bé amb ella". El més patètic és que aquest "quedar bé", com mostra el porno, fins i tot es du a terme sense comptar amb l'opinió d'ella (que al seu torn ha de fingir orgasmes "per tenir-lo content a ell"...).
No és habitual veure el que surt en aquest documental. Homes parlant sincerament d'ells mateixos, de la seva sexualitat, el seu cos, emocions, la pròpia recerca i indagació, pors, dubtes...
Val a dir que em sembla que els que millor han parlat i han indagat sobre la sexualitat masculina han estat els gais. Al menys, han parlat més obertament de les seves experiències i emocions. Potser haurem d'agrair-los que ens hagin aplanat als homes en general el poder parlar d'aquests temes més fàcilment. Al post anterior criticava els gais que exacerben la seva identitat, ho trobo una mostra patològica de narcissisme, el mal de la nostra època. Almenys a aquests que de la seva condició sexual han fet una qüestió política els haurem d'agrair aquesta facilitat per obrir-se i mostrar el seu interior. És un reconeixement anàleg als dels grups de dones (incloent les feministes...): han desenvolupat una consciència de gènere que als homes sovint ens manca, duen un treball que en general mostra l'endarrerits que anem els homes a l'hora de mirar-nos a nosaltres mateixos. Bé, al Cercle d'homes de Tortosa estem fent la nostra feina, i ja portem més d'un any!
Aquí va el documental.

El Orgasmo de El – TeleDocumentales

divendres, 21 de juny del 2013

¿Alliberament gai?

L'altre dia vaig llegir a El País aquesta notícia que em va deixar parat: "Un niño gay consigue retirar un premio a un político homófobo en EE UU". Amb només 11 anys. El que em deixa parat no és que engegui una campanya política benintencionalda -els bons nens s'apunten a les bones causes dels seus educadors per rebre la seva aprovació-, sinó la seva aplaudida auto-identificació com a gai.
Les polítiques d'identitat cada vegada més rígides. És a dir, no cal ni que arribi el canvi hormonal amb el que es desperta el desig per a que a aquest nen ja es pugui identificar a si mateix en una sexualitat que ni tan sols pot experimentar.
Em pregunto si els seus educadors, amb aquest fanatisme de la definició, pensen simplificar els complexos vaivens de l'amor i del desig, (no sé si els seus o els del nen). Front a la incertesa, identitat, i ja no cal discutir més. En aquest cas el transfons cultural és el típic del vMeme verd o post-modern: absolutització de les identitats parcials.
Tanmateix em pregunto com respondrien aquests postmoderns que tan celebren la gesta d'aquest nen mediàtic si es plantegés un cas invers; imaginem-nos una notícia així "Amb el suport dels seus pares i professors (suposem un col.legi de capellans...), un nen d'11 anys proclama la seva heterosexualitat i promet mantenir-la la resta de la seva vida en una carta adreçada al front GLBT on els exigeix que mai es dirigeixin a ell". Em temo que els escarafalls dels grups d'alliberament es sentirien de lluny, i amb prou raó. Els nens són nens, i tenen els seus propis maldecaps, prou diferents dels adults; "adultitzar-los" així em sembla un maltracte.
Front a la ideologia de l'alliberament per la definició ("Què passa!?: sóc gai, sóc negre,sóc blanc, sóc català, sóc espanyol, sóc definitivament X...") tan pròpia d'un postmodernisme malaltís, m'inclino per l'alliberament de la definició: "ÉSSER" a soles, sense objecte, i cada vegada menys.
Seria bonic que l'alliberament (sexual, gai, hetero -qualsevol etiqueta) consistís en això: en alliberar-se de la necessitat de definir-se, i per tant, de la necessitat lluitar per defensar i preservar aquesta identitat. Amb notícies com aquesta veig amb tristesa i astorament com el corrent cultural va en direcció contraria. I molt em temo que els infants acabin pagant els plats trencats de la confusió i la incertesa dels adults.

dilluns, 17 de juny del 2013

La violación de la paternidad

Por Gunther Ende. El blog integral

Presentamos en forma de preguntas y respuestas
uno de los temas tabú de nuestra sociedad, el de
la violación de la paternidad por parte de mujeres
que esperan conseguir alguna clase de beneficio.


¿Qué es la Violación de la Paternidad?
Es obligar a un hombre a tener un hijo que no ha deseado tener.

¿Cómo puede producirse algo así?
Es muy común, aunque no suele salir a la luz ya que es un tema tabú. Una mujer mantiene relaciones sexuales con un hombre con la secreta intención de tener un hijo suyo. Le engaña diciendo que puede eyacular sin miedo dentro de ella. La mentira consiste en comunicarle que está tomando la píldora, que tiene un DIU o bien que se encuentra lejos del día de la ovulación.

¿Por qué hace eso una mujer?
Usualmente para no perder a su hombre, para atarle a ella para el resto de su vida. Es un acto desesperado de miedo en el que se crea una vida humana por puro egoísmo. Y sin el consentimiento previo del futuro padre.

¿Se podría abogar por la tipificación como delito de un acto así?
Crear una vida humana para un fin personal, y engañando a la pareja, debería ser tipificado como delito muy grave. Su nombre correcto es Violación de la Paternidad.

¿Por qué se denomina Violación de la Paternidad?
Porque la paternidad debe ser voluntaria y de libre elección, no impuesta por otra persona. Imaginemos que un hombre lograra extraer un óvulo de la mujer con la se está acostando y consiguiera crear un bebé. Luego imagina que le entrega el bebé a esa mujer, quien pasa a ser madre en contra de su voluntad. El mundo se escandalizaría de que un hombre hiciera algo de ese calibre. Pero cuando sucede al revés, cuando es la mujer la que perpetra un acto tan grave, nadie parece inmutarse. Es un ejemplo más del machismo solapado de una sociedad falsamente igualitaria.

¿Es necesario exponer públicamente estos casos?
Es imprescindible hacer público un acto que es por desgracia demasiado común, que es tomado muy a la ligera por mentalidades machistas, y que urge clasificar como delito muy grave contra la dignidad de los niños y de los hombres.

¿Cómo probar algo así?
Esa es la coartada que tienen las mujeres que han violado la paternidad de sus parejas. Puesto que es muy sencillo decir que se trató de un accidente casual, ambos progenitores están obligados a cuidar del bebé. Sin embargo, la realidad es que en un elevado número de casos no se trata de accidentes, sino de simple y pura premeditación por parte de mujeres de mentalidad primitiva. Hemos de encontrar medios para denunciar la Violación de la Paternidad. 

Fuente: http://www.elblogintegral.com/2013/05/la-violacion-de-la-paternidad.html

dimecres, 22 de maig del 2013

Entrevista a Warren Farrell traducida al castellano

En el blog "Mis Rizos" he encontrado esta jugosa entrevista a Warren Farrell realizada hace diecisiete años. Desde entonces ha escrito más libros, todos muy buenos. Són ideas revolucionarias y al mismo tiempo de sentido común. Poner juntos ambos conceptos no es tarea fácil, y Farrell lo consigue
http://misrizos.blogspot.com.es/2013/04/warren-farrell-de-feminista-y-miembro.html
Los datos son de EEUU, pero creo que se pueden extrapolar a la realidad de aquí.
Cuando habla del ejército me ha hecho pensar la desventaja que tuvimos los hombres de mi generación, que nos obligaban a hacer la "mili" y a nuestras compañeras no. Yo me declaré insumiso, y no hice ni la mili ni la Prestación Social Substitutoria (PSS), porque el gobierno de la UCD me amnistió. Cuando llegó el PSOE de Felipe Gonzalez y Narcís Serra, a mis compañeros insumisos los metieron en la cárcel. Finalmente el servicio militar obligatorio fue abolido años después, gracias a su lucha. Ahora que está tan de moda exigir perdón por el pasado, no he visto que esas feministas del PSOE, universitarias que en esa época sacaron ventaja frente a los que "pringaron" en la mili o la PSS, o los encarcelados por su partido, lo hayan reconocido. Como dice Farrell, a los hombre nos cuesta más tener esta mentalidad de queja. De hecho, hasta leer la entrevista no se me había ocurrido esto del privilegio que gozaron esas universitarias que ahora hacen política misándrica en el PSOE
PD La guerra de Yugoslavia y el salvaje sitio de Sarajevo me hicieron evolucionar en mis ideas pacifistas. Ahora miro con mucho más respeto (y espero que con más compasión) el tema de los militares.

diumenge, 31 de març del 2013

¿Qué significa desarrollar los valores femeninos en nuestra cultura?

[1] Escrito redactado a petición de la “Asociación cultural Artemisa para el desarrollo de los valores femeninos”.
La polaridad masculino/femenino forma parte insoslayable de la polaridades que constituyen toda la realidad. No tiene un significado meramente sexual, sinó que se imbrica en el entramado de todo lo existente en el que se desdobla la Unidad del Ser. Así se recoge en las grandes tradiciones: el Sol como principio masculino cósmico y la Luna como femenino; en la Índia, Purusha y Prakriti o también Shiva y Shakti; en China el Yin i el Yang. Es la expresión de dos tendencias antagónicas y complementarias cuya interrelación constante da lugar a todos los fenómenos. Así, el Yin, principio femenino, es receptivo, terrestre, nocturno, contractivo, húmedo, penetrable etc. Y el Yang, principio masculino, es activo, creativo, celeste, diurno, expansivo, seco, penetrante, etc.
En ese nivel no hay el más mínimo componente de valor: un extremo de la polaridad no es superior ni más importante que otro, ni tiene sentido el uno sin el otro. El Tao nos dice que nada es totalmente Yin ni totalmente Yang. Estas dos energias dinamizan y estructuran todo lo existente. Aunque tienen cualidades antagónicas, no son principios contrarios sino complementarios, tal como se ve en el famoso símbolo del Tao: se interpenetran dinámicamente, dependen el uno del otro e incluso pueden transformarse el uno en el otro.
Una manifestación de esa polaridad originaria es la sexuación biológica. En lo relativo a lo humano, hombre y mujer simbolizan, respectivamente, la disyunción yin-yang. Esta sexuación biológica tiene su correspondiente reflejo psicológico, ya que cuerpo y psique no son dos sustancias separadas. Lo femenino y masculino humanos son un reflejo de lo femenino y masculino cósmicos.
También en en el hombre y la mujer están presentes ambos principios, aunque en diferente grado. Dicho de otro modo, en todo hombre hay una mujer y en toda mujer hay un hombre. El padre de la “psicología profunda”, Carl Gustav Jung denominó “animus” a la dimensión masculina interior de la mujer y “anima” a la dimensión femenina interior del hombre: “Una mujer muy femenina tiene un alma masculina, un varón muy masculino tiene un alma femenina (...) cuanto más masculina es la actitud externa, tanto más están eliminados de allí los rasgos femeninos; de ahí que éstos aparezcan en el insconsciente(...) En el alma la relación se invierte, el varón siente hacia dentro, la mujer, en cambio, reflexiona”. Para Jung la mayor fuerza externa o fuerza yang del hombre se corresponde la una mayor fuerza interior o fuerza yin en la mujer: mayor paciencia, aguante o resistencia. La apariencia más intelectual del hombre, su mayor gusto por el análisis, la teoría y la especulación (que a veces se ha tratado de justificar como una supuesta superioridad intelectual sobre de la mujer), se corresponde con una mayor sabiduría yin, profunda, intuitiva en la mujer.
Una mujer que se encuentre totalmente identificada con su femenino externo y se haya desconectado de su interior masculino no será más femenina, al contrario, su feminidad se expresará de forma inmadura. Lo mismo que un hombre que no reconozca ni esté en contacto con sus cualidades femeninas, manifestará una virilidad superficial y desequilibrada. Cuando las cualidades femeninas y masculinas no están compensadas con su contraparte, se desequilibran y se tornan destructivas.

Los valores femeninos en nuestra época

Nuestra cultura, que podemos calificar de postmoderna, se caracteriza por haber cuestionado y dejado atrás muchos de los rígidos roles de género que limitaban el ser de las mujeres. Lo que antes se invocaba como “naturaleza” –y por tanto, destino universal e insoslayable- ahora se ve como un constructo cultural que puede ser cambiado, moldeado y elegido. A veces, sin embargo, se ha exagerado esta visión concluyendo que, como todo es un constructo, pues todo es relativo y no hay cualidades ni diferencias. También se han construido discursos que alimentan el revanchismo y el resentimiento al enfatizar únicamente las constricciones que los roles de género tradicionales han impuesto a lo largo de la historia sobre las mujeres; sin embargo, al hacer del victimismo su definición esencial de lo femenino, le sustrae toda responsabilidad y por ende su complemento indisociable: la libertad.
Nuestra propuesta se basa no tanto en la deconstrucción todos los valores de nuestra época, incluyendo los femeninos y masculinos, sinó en desarrollar las expresiones positivas de las cualidades que muestran estos valores. Estamos comprometidas con nuestra evolución como personas y mujeres, por eso queremos trabajar nuestra relación con las mejores características de nuestro género para ir más allá, hacia nuestra plenitud humana. Abrazamos y tomamos en cuenta tanto nuestra base biológica como nuestro condicionamiento cultural, cualquier aspecto de lo que signifique ser mujer y de lo que pueda llegar a ser, sin apegarnos a ningún esencialismo para llegar a expresar nuestra humanidad más elevada en tanto que mujeres.
El compromiso con nuestro desarrollo comprende tanto la transformación como la traslación. Tanto hombres como mujeres evolucionamos a través de las mismas estructuras, aunque con las características propias de cada género. La traslación es un movimiento horizontal dentro de un nivel conciencia dado, en el que las mujeres tendemos a la comunión y los hombres hacia la individualidad. En la transformación hay dos impulsos verticales: eros y agape. Los hombres tienden hacia Eros, la libertad, una verticalidad ascendente, y las mujeres hacia Agape, la plenitud, una verticalidad descendente que todo lo abraza. Dentro de la traslación horizontal valoramos las versiones sanas de la individualidad que vemos en los hombres, tales como la auto-estima y la responsabilidad; y deploramos sus versiones insanas de esa tendencia masculina a la individualidad todavía tan presentes en nuestro mundo: la rigidez, la alienación, la noción de un “yo” masculino hiperagresivo, el miedo al compromiso, etc. También rechazamos las versiones insanas de Eros, que, en lugar de la libertad, manifiesta la represión, la contracción y el miedo. Nosotras tratamos de tomar conciencia de las versiones insanas de nuestra tendencia femenina, como la incapacidad de reconocernos, de desarrollar nuestras autoestima, o de quedarnos atrapadas en las relaciones por confundir la comunión con una fusión indiferenciada por olvido de nuestra individualidad. Nuestro compromiso estiba en desarrollar los principios femeninos más sanos, los que tienden a la relación, el flujo, el respeto y la compasión.

Hacia el desarrollo de los valores femeninos

Según Mónica Cavallé[2], una deducción analógica basada en la ley de la semejanza a partir de los principios Yin y Yang nos permite hacer una descripción sumaria de lo que serían las cualidades y los valores específicamente femeninos y masculinos

Cualidades y valores masculinos
Cualidades y valores femeninos
La exteriorización
La interiorización y el repliegue
La dureza y la inflexibilidad
La receptividad y la ductilidad
El uso de la fuerza entendido como la aplicación de la energía hacia el exterior
El uso de la fuerza concebida como resistencia, paciencia y aguante
El avance lineal orientado hacia un logro o hacia una meta externa
El avance no visible ni cuantificable, entendido como ahondamiento en lo mismo
El dominio a través de la fuerza, de la acometividad y de la exclusión
La síntesis o la tendencia a incluir lo diverso
La competitividad
La cooperación y la sinergia: la armonía colaboradora entre las partes que configuran un sistema
El imperio de una parte sobre el conjunto
El desarrollo orgánico del conjunto
La especialización
El respeto por el entorno y la conciencia de ser parte de él
La exploración y la conquista del entorno
El contacto con la naturaleza y con la vida
La conciencia del yo
La conciencia del tú y la afirmación del otro
La autoafirmación, la iniciativa y la ambición
El cuidado y la protección
La inteligencia analítica, deductiva y tecnológica y las actividades correspondientes (ciencias, organización, indústria...)
La inteligencia emocional o “conocimiento del corazón” y las actividades correspondientes (música, danza, literatura, poesía...)
El intelecto entendido como razonamiento discursivo y abstracto, como lógica aséptica
La inteligencia entendida como intuición integral, no disociada de lo concreto, y como capacidad de percepción directa
La inclinación hacia lo objetivo
La inclinación hacia lo subjetivo

Esta caracterización no conlleva ningún juicio de valor. Los términos de estas polaridades, igual que las cualidades masculinas y femeninas, sólo pueden concebirse en su referencia mutua: se co-implican, se interpenetran, son indisociables; no cabe establecer ninguna jerarquía entre ellos.
Es cierto que durante siglos la cultura dominante ha enfatizado más el lado teórico y analítico, espiritualmente ascendente, individualista y disociado, con el olvido del cuerpo, de la tierra, del cuidado del yo y del otro. Ahora tenemos la oportunidad de desarrollar estos valores orientados hacia visión más global e integradora, rescatando la importancia de lo concreto, de la persona total en su aquí y ahora, poniéndo el énfasis en cómo vivimos. Gracias a la liberación de tantos condicionamientos que ocultaban nuestro ser y nuestros potenciales ahora emprendemos este camino hacia nuestra propia identidad. Nuestra liberación la entendemos como la expresión del potencial de cada una, como el pleno florecimiento de nuestra humanidad, algo que no está “más allá” sinó siempre ahora. No olvidamos la necesaria emancipación social, política y económica; la conquista de nosotras mismas no se nos regala; tampoco vamos a imitar lo peor de los varones con la conquista del mundo exterior, no vamos a sacrificar nuestra intimidad en el altar del poder, el prestigio y el dinero. La lucha por nuestra libertad no acaba con la consecución de la igualdad social, sinó que ahí donde se alcanzan las reivindicaciones sociales empieza nuestro trabajo como mujeres en busca de su plenitud humana.



[1] Escrito redactado a petición de la “Asociación cultural Artemisa para el desarrollo de los valores femeninos”.
[2] Además de su caracterización de los valores masculinos y femeninos, la primera parte de este escrito también ha sido tomada de su libro "La filosofia, maestra de vida"

dilluns, 18 de febrer del 2013

Xerrades sobre masculinjtat (en anglès)

He trobat per internet unes xerrades en anglès sobre qüestions de masculinitat.
La primera és una entrevista a una de les ments més lúcides sobre els rols de gènere i la masculinat: Warren Farrell. Aquest sociòleg fou el primer home que va accedir al consell de direcció de l'organització feminista més important dels EEUU, uns anys més tard ho deixà en comprovar els plantejaments esbiaixats d'aquell feminisme. L'entrevista la realitza Terry Patten, un mestre espiritual compromés amb els temps actuals. El títol traduït és "Només els homes i dones alliberats poden sanar el nostre món". L'entrevista es troba aquí.

L'altra és un conjunt de xerrades que es faran sobre el tema de masculinitat i propòsit. M'ha agradat trobar-ho perquè aquest tema precisament ara l'estem treballant en el Cercle d'homes de Tortosa. No sé com seran les xerrades (ja veuré si tindré paciència d'escoltar-les totes), en aquestes coses la qualitat sol variar d'un ponent a l'altre. Si alguna em crida l'atenció ja tornaré a escriure

L'home perfecte (segons la dona) -Humor

Aquesta és una peça d'humor (està en anglès). Em recorda un dels motius d'aquest blog: la masculinitat s'està redefinint i sembla que no s'escolta gaire la veu dels homes en qüestions de gènere. Si els homes no assumim la nostra responsabilitat de participar en el debat en les discussions de gènere podem caure en el perill de que altres defineixin què és l'home perfecte. El vídeo el trobo molt graciós, però no resulta gens graciós que els homes esperin que altres defineixin per nosaltres què és un home perfecte.