Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris política de gènere. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris política de gènere. Mostrar tots els missatges

divendres, 21 de juny del 2013

¿Alliberament gai?

L'altre dia vaig llegir a El País aquesta notícia que em va deixar parat: "Un niño gay consigue retirar un premio a un político homófobo en EE UU". Amb només 11 anys. El que em deixa parat no és que engegui una campanya política benintencionalda -els bons nens s'apunten a les bones causes dels seus educadors per rebre la seva aprovació-, sinó la seva aplaudida auto-identificació com a gai.
Les polítiques d'identitat cada vegada més rígides. És a dir, no cal ni que arribi el canvi hormonal amb el que es desperta el desig per a que a aquest nen ja es pugui identificar a si mateix en una sexualitat que ni tan sols pot experimentar.
Em pregunto si els seus educadors, amb aquest fanatisme de la definició, pensen simplificar els complexos vaivens de l'amor i del desig, (no sé si els seus o els del nen). Front a la incertesa, identitat, i ja no cal discutir més. En aquest cas el transfons cultural és el típic del vMeme verd o post-modern: absolutització de les identitats parcials.
Tanmateix em pregunto com respondrien aquests postmoderns que tan celebren la gesta d'aquest nen mediàtic si es plantegés un cas invers; imaginem-nos una notícia així "Amb el suport dels seus pares i professors (suposem un col.legi de capellans...), un nen d'11 anys proclama la seva heterosexualitat i promet mantenir-la la resta de la seva vida en una carta adreçada al front GLBT on els exigeix que mai es dirigeixin a ell". Em temo que els escarafalls dels grups d'alliberament es sentirien de lluny, i amb prou raó. Els nens són nens, i tenen els seus propis maldecaps, prou diferents dels adults; "adultitzar-los" així em sembla un maltracte.
Front a la ideologia de l'alliberament per la definició ("Què passa!?: sóc gai, sóc negre,sóc blanc, sóc català, sóc espanyol, sóc definitivament X...") tan pròpia d'un postmodernisme malaltís, m'inclino per l'alliberament de la definició: "ÉSSER" a soles, sense objecte, i cada vegada menys.
Seria bonic que l'alliberament (sexual, gai, hetero -qualsevol etiqueta) consistís en això: en alliberar-se de la necessitat de definir-se, i per tant, de la necessitat lluitar per defensar i preservar aquesta identitat. Amb notícies com aquesta veig amb tristesa i astorament com el corrent cultural va en direcció contraria. I molt em temo que els infants acabin pagant els plats trencats de la confusió i la incertesa dels adults.

dimecres, 2 de novembre del 2011

LA AGENDA DE LOS HOMBRES POR LA IGUALDAD. BARCELONA CIME 2011 (I)


En Barcelona se ha celebrado este octubre un congreso sobre “Masculinidades y equidad: investigación y activismo” de los autodenominados “hombres por la igualdad”. Me parece una denominación confusionista, antes se solían llamar “hombres pro-feministas” que era una definición mucho más precisa de su postura. Al final de su congreso han publicado la siguiente agenda (en letra roja), sobre la que añado mis comentarios (en negro)

LA AGENDA DE LOS HOMBRES POR LA IGUALDAD. BARCELONA CIME 2011

Algunos de los aspectos en que los hombres por la igualdad coincidimos y que pueden formar parte de nuestra agendfa común hoy son –entre otros-:

1.Rechazamos el ejercicio del poder patriarcal y renunciamos a los privilegios que de él se derivan.
Estaría bien que estos hombres detallaran qué privilegios son esos que proclaman estar renunciando en su primer punto. Se supone que los que no hemos suscrito esa agenda estaremos detentando tales privilegios derivados del poder patriarcal. No sé a qué se refieren. Parece que hablan de una culpa difusa, difícil de ver, que acarreamos los portadores de gónadas masculinas. Cuando hay culpa, hay víctima y victimario, y una deuda a resarcir. También hay el “rescatador” de la víctima, que parece ser el papel que esos hombres se reservan.
Por mi parte declaro que los únicos privilegios que admito son los derechos que me concede la sociedad democrática: libertad de expresión y demás derechos civiles, políticos, sociales y culturales. Junto con ellos, sólo acepto lo que me he ganado con mi trabajo. No quiero regalos de nadie ni privilegios que no se deriven de mi propio esfuerzo.
Por supuesto no pierdo de vista que por vivir en una sociedad europea quizás ya haya sobrepasado mi huella ecológica, como tantas otras injusticias estructurales que van más allá de mi acción y mi ser individual. Acepto mi parte de responsabilidad y los cambios a aplicar en mi comportamiento (por ejemplo, respecto de la huella ecológica, no malgastar energía), cuando se me detallan y se razonan. Lo que yo rechazo es que se me atribuyan unos privilegios que jamás he solicitado y que desconozco, y aún menos que de esos supuestos privilegios se justifique una concreta legislación misándrica como compensación de una extraña deuda que parece que los hombres, como colectivo, tenemos contraída con las mujeres como colectivo; y que tal legislación lamine derechos individuales básicos como la presunción de inocencia o la igualdad con independencia del sexo

2.Denunciamos todas las formas de violencia machista hacia las mujeres, fomentando la revisión crítica del sexismo interiorizado y desarrollando un trabajo de sensibilización y prevención de esta violencia entre los hombres; apostando por la defensa de los Derechos Humanos y la resolución pacífica de los conflictos.
En tanto que soy hombre, me parece bien responsabilizarme de mi posible sexismo interiorizado. Sin embargo, para fomentar la revisión crítica del sexismo, además de la reiterada denuncia de la violencia machista a las mujeres, lo que urge es poner ya sobre la mesa las otras formas de violencia y de sexismo en las relaciones humanas: el maltrato infantil, mayoritariamente ejercido por mujeres –las madres- (no por un perversidad intrínseca de ellas, sino por correlación estadística al pasar más tiempo con niños), lo mismo que con el maltrato los mayores, la consideración social de los hombres –que apenas nadie cuestiona- como el sexo desechable (sacrificables en trabajos peligrosos, guerras, etc.), la violencia que sufren los hombres por ser hombres –tanto por parte de mujeres como de otros hombres- , la misma violencia que las mujeres ejercen contra las mujeres (ver la cita de “La casa de Bernarda Alba” más abajo) etc.
 La violencia sexista no es unidireccional como se deduce de este punto 2. Ni la interiorización del sexismo, algo que arranca de la pre-modernidad, es algo que solamente concierna en exclusividad a los hombres. El pensamiento pre-moderno determinó tanto a hombres como a mujeres; ambos pusieron la base de la civilización que ahora gozamos. Mientras se mantenga esta estrecha visión unidireccional dudo mucho que se pueda dejar atrás estas arcaicas situaciones de sexismo

3. Asimismo rechazamos otras violencias machistas (bullying, homofobia, transfobia).
Lo suscribo. Pero deberían concretar mejor qué quiere decir con que esa violencia es machista. Los y las homosexuales que desprecian a los heteros, o que les hacen burla por no haberse ”liberado” todavía, ¿también es violencia machista?  ¿Cuando las chicas ejercen el bullying es violencia machista? ¿O sólo se considera bullying cuando lo hacen los chicos? ¿Es machista la “Bernarda Alba” de García Lorca, o  el machismo sólo es cosa de hombres?
LA PONCIA: La hija de la Librada, la soltera, tuvo un hijo no se sabe con quién.
ADELA: ¿Un hijo?
LA PONCIA: Y para ocultar su vergüenza lo mató (...)
BERNARDA: Sí que vengan todos con varas de olivo y mangos de azadones, que vengan todos para matarla.
ADELA: No, no. Para matarla, no.
MARTIRIO: Sí, y vamos a salir también nosotras.
BERNARDA: y que pague la que pisotea la decencia.
ADELA: ¡Que la dejen escapar! ¡No salgáis vosotras!
MARTIRIO (Mirando a Adela.): ¡Que pague lo que debe!
BERNARDA (Bajo el arco.): ¡Acabad con ella antes de que lleguen los guardias! ¡Carbón ardiendo en el sitio de su pecado!

4. Promovemos la corresponsabilidad de los hombres y los cuidados compartidos, con especial referencia a la responsabilidad de los hombres en nuestro propio cuidado y el de las personas dependientes y mayores, apoyando medidas de conciliación de la vida laboral y personal.
También lo suscribo. Me complace lo de la “responsabilidad de los hombre en nuestro propio cuidado”. El índice de suicidios, la esperanza de vida y otros indicadores muestran el abandono de si mismos de tantos hombre que encuentran su sentido en lograr éxito en el mundo del trabajo y del dinero. Podrian preguntarse también quien disfruta de ese trabajo y de ese dinero, por qué y para quien están dispuetos a sacrificar su “propio cuidado”, su tiempo y su energía.
Como dice Warren Farrell “Pay is about the power we forfeit to get the power of pay”. Es decir, el hombre pierde el poder sobre si mismo por alcanzar ese poder de “yo soy el que paga” con que se construye la imagen de la masculinidad para hombres y mujeres (si no tiene dinero ¿qué mujer va a querer estar con él?). Este punto 4 nos habla de los cuidados compartidos, otros textos hablan de que estén emocionalmente disponibles, pero estas bellas tareas són un además (no alternativa) al rol fundamental –y todavía incuestionado- del hombre como de “ganador de pan”.

5. Impulsamos la paternidad activa y responsable, fomentando la implicación de los padres y la mejora de las habilidades para la crianza, siendo incluidos en los cursos de preparación al parto, primeros cuidados y cuidado de la madre. En este sentido, reivindicamos que los permisos de maternidad y de paternidad sean iguales, intransferibles y pagados a cargo de la Seguridad Social al 100% del salario.
Comparto tan buenos propósitos. Pero me parece escandaloso que en este punto de la paternidad omitan una cuestión tan sangrante para hombres y menores como es la Custodia Compartida. Cuando casi la mitad de los matrimonios termina en divorcio, ¿de qué “paternidad activa y responsable” están hablando? ¿Qué quieren decir en el punto 4 de "corresponsabilidad y cuidados compartidos"? ¿De que los hombres, gracias a las leyes misándricas actuales, sobre las que estos “igualitarios” no dicen ni pío, sean convertidos en cajeros automáticos? ¿Que sufran de un régimen de visitas como los presos para ver a sus hijos, dependiendo de la buena voluntad de la ex, y cuando no hay esa buena voluntad, sin ninguna ley que los proteja?
Leí que la conferencia inaugural la dió una socióloga australiana experta en masculinidad. Parece que esa aparente mujer nació hombre. Supongo que llegar a ser lo que es le habrá resultado un camino muy duro y difícil, no sé hasta que punto las dificultades de alcanzar su identidad personal y social habrá condicionado su visión de “machismos” y “masculinidades hegemónicas”. Este soslayo de una de las cuestiones centrales de la masculinidad vigente para tantos miles de hombres alejados de sus hijos creo que muestra la confusión en la que están sumidos estos autodenominados hombres igualitarios. Parece que se han tomado tan en serio aquello de que “lo personal es político” que, al hacer de su cuestión personal/sexual algo político, se han olvidado de manera descarada de las cuestiones verdaderamente políticas que ahora estan afectando a una gran mayoría de hombres. Más bien parece que han puesto el slogan del revés y que para ellos “lo político es su cuestión personal” , en otras palabras, una expresión de narcisismo –el mal de nuestra época. 

(CONTINUARÁ EN EL PRÓXIMO POST)

dimarts, 4 de gener del 2011

Un texto de Isaiah Berlin y el “caso Assange”

El fundador de Wikileaks, en un extraño caso donde los presuntos agresor y víctima confraternizaban después de la presunta violación (hasta que la mujer se enteró de los “cuernos”...), ha sido “empapelado” gracias a la durísima ley sueca sobre agresión sexual, ley que los lobbies feministas han puesto en su agenda para implantarla en el resto del planeta. Parece que esta ley, a la hora de poner la raya entre sexo-consentido/abuso/violación, tiende a equiparar cualquier comportamiento masculino a lo sucedido en el Congo con las violaciones masivas de mujeres por la guerra, es decir, un crimen que hay que pagar.

Assange niega las acusaciones de agresión sexual y aduce que “he caído en uno de los avisperos del feminismo revolucionario" ya que “Suecia es la Arabia Saudí del feminismo". Me parece bien recordar la teocracia saudí, cuyas premodernas leyes penales y civiles creo que son las más salvajes y bárbaras del planeta (y ahora no me quiero extender sobre la hipocresia moral que promueve el wahabbismo saudí).

Este “caso Assange” a mi me ha hecho pensar no en la Arabia Saudí sino en la Unión Soviética. Adjunto este interesante texto donde I. Berlin relata una conversación con el filósofo Kojève acerca de la finalidad de las leyes arbitrarias en los Estados totalitarios

Hablamos de Hobbes y del Estado soviético. «No», dijo, «no es un Estado hobbesiano». Y explicó que cuando uno comprendía que Rusia era un país de campesinos ignorantes y trabajadores pobres se daba cuenta de que era muy difícil de controlar. En su opinión, Rusia había estado terriblemente atrasada; atrasada en 1917, no sólo en el siglo XVIII. Así, pues, quien se propusiera hacer algo con Rusia tenía que sacudirla con violencia. Si en una sociedad las reglas son muy severas, por absurdas que sean, (supongamos, por ejemplo, una ley que establece que a las tres y media hay que ponerse de cabeza abajo), todo el mundo la cumplirá para salvar la vida. Pero a Stalin eso no le bastaba, no cambiaba suficientemente la situación. Stalin tenía que hacer con sus súbditos una pasta que él pudiera amasar a su antojo. No debía haber hábitos ni reglas en que la gente pudiera apoyarse; de lo contrario, las cosas seguirían siendo inmanejables. Pero si usted acusa a la gente de romper leyes que no rompió, si la acusa de delitos que no cometió, de actos que ni siquiera puede comprender, acaba reduciéndola a papilla. A partir de entonces nadie sabe dónde está, nadie está nunca seguro porque, haga lo que haga, e incluso si no hace nada, puede acabar destruido. Todo lo cual crea una verdadera «anomia». Una vez tiene usted esa clase de gelatina, en cada momento le puede dar la forma que elija. El objetivo es que nada se asiente. Kojève, un pensador ingenioso, se imaginaba que Stalin también lo era. Hobbes concebía una ley que, de ser obedecida, permitía sobrevivir. Las leyes que hizo Stalin eran tales que uno podía ser castigado por obedecerlas o desobedecerlas, al azar. No había nada que se pudiera hacer para salvarse. A uno le castigaban por transgredir o acatar leyes que no existían. No había salvación. El futuro sólo podía construirse con esa materia pasiva a que se habían reducido los humanos.

Ramin JAHANBEGLOO: CONVERSACIONES CON ISAIAH BERLIN, Barcelona: Arcadia, 2009 [ed. original, 1991], pp.105-111. Trad. de Marcelo Cohen.

dijous, 16 de desembre del 2010

Masculinitat incontinent a Haití


Llegeixo a EL PAÍS que a Haití, desprès del terratrèmol, s’han disparat els embarassos i les agressions sexuals. Segons la notícia “Las violaciones de mujeres y niñas, mientras van a las letrinas o a recoger agua por las noches, es cada vez más frecuente”. Podria ser una d’aquestes notícies alarmistes que aquest diari tan bé sap difondre a benefici del lobby misàndric, però aquesta vegada ve fonamentada empíricament per estudis que parlen d’un augment d’embarassos del 4 al 12% desprès del terrible terratrèmol.

Un horror més que es suma a la llarga llista patida pel país abans i desprès del sisme. Em fa pensar que, en moments d’extrema angoixa, d’ensorrament de qualsevol esperança d’assolir una vida amb dignitat, es deu produir una regressió a la satisfacció immediata de les pulsions més primàries: menjar, fred i calor i, pel que diu l’article, sexe. Passant per damunt del que sigui. De vegades la TV mostra escenes de pillatge a països del Tercer Món entre els més desposseïts, mancats fins i tot de qualsevol consciència col·lectiva o solidària, assaltant les agències d’ajuda. La conseqüència d’aquests embarassos irresponsables (més aviat criminals, si són fruit de la violació) serà expandir el cicle de la misèria durant generacions.

Per una altra banda, sovint escolto a les ONG i les agències de cooperació que el suport ha d’anar només a les dones, si no l’ajuda no és eficaç. No conec de prop com funciona exactament aquesta política, però quan sento parlar d’ajuda al tercer món sempre es parla de les dones: treure-les de la pobresa, treure-les de l’analfabetisme, “empoderar-les”... Suposo que tenen raó, però ara em pregunto ¿i els homes? ¿se’ls hi ofereixen mateixes oportunitats? ¿Hi ha un gènere millor i un de pitjor per rebre ajuda? Quan els nens es converteixin en adolescents amb la brutal pujada de testosterona, ¿què serà d’ells, si no tenen un pare que els hagi servit de model per canalitzar aquesta força? ¿El seu destí serà alimentar les bandes masculines d’atac social? I posats a diferenciar gèneres: ¿no és el gènere masculí el qui està més disposat a emprendre riscos i construir més prosperitat per tothom (quan té un motiu i un vincle per qui lluitar, si no també és el més proclivi al saqueig)? No mereixen un suport específic? O la famosa perspectiva de gènere només contempla les dones, en comptes de tota la societat: infants, dones i homes?

Aquesta retrocés als aspectes més primaris de la masculinitat, totalment inconscient de les devastadores conseqüències a curt termini –increment de la violència i el sectarisme- i a llarg termini –explosió demogràfica- , em sembla que en la Dinàmica Espiral de Beck i Cowan seria una regressió del Vmeme blau al roig o fins i tot al morat en els seus aspectes més insans.

La Dinàmica Espiral és una teoria creada per Graves i desenvolupada per Beck i Cowan que serveix per jerarquitzar en un mapa els nivells de consciència d’individus i grups, les seves visions del món i valors, que anomenen vMemes (partint dels “memes” del biòleg R. Dawkin). Aquí no hi ha prou espai per fer-ne un resum, però el color blau seria la mentalitat de “llei i ordre” i sotmetiment a les regles col·lectives, per exemple els republicans dels EUA o els nacionalcatòlics espanyols. El color roig representa la mentalitat de dominació i de conquesta on el dèbil es sotmet al fort, i el color morat la mentalitat tribal que veu el món com incomprensible i amenaçant.

Cada nivell de consciència té els seus aspectes bons i insans. La paraula “espiral” fa referència a que els nivells no són graons rígids d’una escala, tot i que n’hi ha uns superiors a altres. Les terribles condicions de Haití han portat a aquesta regressió de la masculinitat als nivells més baixos de la espiral en la seva versió més insana. Tanmateix, si els responsables de la solidaritat, per explicar-se aquesta duríssima realitat humana que pretenen alleugir, apliquen una visió esbiaixada de la masculinitat (el vMeme verd patològic, que tant domina en la nostre món polític i social) molt em temo que poc ajudaran. I, amb aquest empitjorament, reforçaran encara més els seus prejudicis previs de que el masculí és la causa de tots els mals del món, des de la crisi ecològica fins a la violència a tots els nivells.

Notícies com la de El País són desencoratjadores; Trobo a faltar models de masculinitat sana, tant en el nivell pre-modern, com en el modern i sobre tot en el post-modern (aquests tres graus és una altra forma més simple que la D.E. de referir-me també als nivells de consciència). El nivell postmodern és el que està en les millors condicions de fer una crítica (deconstrucció) als models anteriors, però també és on s’estan produint els disbarats més grans respecte a la masculinitat. Intentaré parlar-ne en més posts.

diumenge, 5 de setembre del 2010

Gènere gramatical i comisariat polític contra docents

A través del blog “Personas, no género” m'assabento de les intimidacions per part del poder polític que han hagut de patir uns professors de Llengua Espanyola d'un institut a Múrcia. Tot perquè el Seminari de Llengua va mantenir el seu criteri científic i docent front a les pallassades políticament correctes, en aquest cas per la típica confusió entre gènere gramatical i els rols de gènere. Aquí està la notícia contada per ells mateixos, val molt la pena de llegir, així com els comentaris.

Per un costat em complau la dignitat mostrada per aquests col.legues meus de Múrcia, que han escrit una carta al seu govern regional que acaba així

Consideramos deplorable que instituciones públicas como las que usted representa traten de interferir en el trabajo de unos servidores públicos cuyo único objetivo es mejorar, mediante la transmisión de conocimientos, una sociedad y un país que actualmente se encuentra en serias dificultades económicas.

Por eso le exigimos una disculpa formal que dé el asunto por concluido.

Atentamente.»

Per un altre costat, totes aquestes cartes conminatòries que han rebut de diverses institucions em fa pensar en aquella acusació tan fàcil i tan comuna contra els “enxufats” al pessebre de la burocràcia feminista, de que s'hi fiquen pels diners. Potser sí que els diners els importa a aquesta gent, tanmateix la seva contumàcia contra aquests professionals penso que va més enllà del mer interès crematistic o de justificar el sou que els paga el poble, i més aviat mostra el grau de fanatisme que impregna la seva tasca. Això em sembla inquietant, al cap i a la fi, la cobdicia és una debilitat humana prou fàcil de detectar i per tant de corregir o prevenir (en aquests nivells, no en els gestors de Wall Street...). El fanatisme i el dogmatisme, el “jo tinc la raó i t'he de fer canviar sigui com sigui”, que actualment domina tant en els afers de gènere, són molt més difícils d'abordar. Al menys, els meus col.legues de Múrcia han sabut estar al seu lloc, i amb la defensa de la seva dignitat professional -i personal- ens han donat una lliçó a tots. Felicitats

http://deseducativos.com/2010/08/30/la-evolucion-de-las-costumbres-otra-historia-real/

dimecres, 23 de juny del 2010

LA MACROENCUESTA QUE PREPARA EL MINISTERIO DE IGUALDAD: ¿CIENCIA O IDEOLOGÍA?

Fuente: Personas, no género

Un feminismo institucional, el que considera al hombre como el responsable único de cuanto de malo hay en el mundo y que se propone cambiar la masculinidad; el que niega el derecho a un divorcio justo y la custodia compartida de los hijos; el que se ha propuesto destrozar el diccionario con sus: miembras, feminarios y jóvenas; el de las bibliotecas de mujeres; ese que dice que la historia de la humanidad es la historia de un varón azotando y maltratando a una mujer; se propone, al igual que sucedió en otras tres ocasiones, realizar de nuevo una encuesta sobre la violencia de pareja.
Y nada habría que objetar a tal propósito si la intención fuese detectar los protagonistas y las formas de ejercerla: mediante la fuerza física o la presión psicológica, la amenaza abierta o el chantaje velado, por hombres y mujeres o por mujeres y hombres, de tal modo que alcanzásemos a tener una imagen, lo más objetiva y próxima a la realidad, de un fenómeno que, por producirse mayoritariamente en el ámbito privado, no es posible conocer de forma directa.
Pero, al igual que en las tres encuestas previas, el objetivo no parece éste, pues de entrada se excluye al varón; es decir, de antemano se nos dice que sólo hay una posible víctima y un único verdugo, unos seres a quien proteger (ellas) y otros seres a quien castigar (ellos), en una construcción de la realidad no sólo falaz y mentirosa, también interesada. Pretenden engañarnos diciendo que se puede conocer de la disputa entre dos personas pulsando la opinión de sólo una de ellas.
Por eso debemos decir: no, a que se siga alimentando una ideología de género que nada bueno ha aportado a la sociedad; no, a engordar una guerra de sexos basada en el maniqueísmo de buenas y malos; no, al uso de los presupuestos del Estado para elaborar una encuesta no sólo acientífica, también segregadora y sexista; no, a una encuesta que va contra cualquier forma de entender la igualdad y la equidad entre la mujer y el hombre. Y por lo mismo, decir sí, a una encuesta que no presuponga que la violencia entre el hombre y la mujer es unidireccional y sí en los dos sentidos y que, en consecuencia, se pase a todos.
POR LA IGUALDAD, POR LA EQUIDAD, CONTRA LA SEGREGACIÓN Y EL SEXISMO, DIGAMOS SI A UNA ENCUESTA A HOMBRES Y MUJERES.

dimarts, 5 de gener del 2010

Els gais a Uganda

Aquesta noticia del New York Times diu que tres famosos pastors evangèlics nordamericans han anat a Uganda a explicar a les autoritats d'aquell país les maldats de la homosexualitat i com aquesta es pot curar. Als Estats Units les seves teories no tenen gaire èxit, però sembla que desprès de la seva intervenció com a experts en el tema a Uganda, entre altres mesures salvatges, s'aprovarà una llei que imposarà la pena de mort als gais.
L'objectiu de comentar aquesta notícia no és només per la indignació contra aquest bàrbar atac contra els drets humans, sinó el veure fins a quin punt poden arribar les "guerres culturals" típiques de la postmodernitat quan es tradueixen en acció política, en aquest cas sobre els rols del gènere masculí. Fins ara havia trobat desagradable, o massa carregat, l'activisme exageradament polític que alguns gais havien fet de la seva condició (una cosa és que "el personal és polític", i una altra és projectar en el polític el que és personal per no assumir la pròpia responsabilitat). De la mateixa manera que en aquest blog he criticat el que trobo una deriva totalitària d'algunes corrents d'homes pro-feministes. Ara em trobo, a l'altre extrem de la confrontació, amb aquesta notícia brutal sobre com les gasten els fanàtics religiosos pre-moderns als països (EEUU) on domina la postmodernitat. Entre mig d'aquests dos extrems noto un enorme camp on regna la indefinició i la perplexitat sobre els rols de gènere masculí. Una indefinició i una perplexitat que és aprofitada per fanàtics d'una i altra banda perquè intentin implementar les seves agendes polítiques.

dijous, 17 de desembre del 2009

Carta publicada en la Revista de la Asociación Española de Neuropsiquiatría

Publicada en el nº104

Acerca del Síndrome de Alienación Parental (SAP) y su cientificidad

En el nº102 se desacredita el Síndrome de Alienación Parental (SAP) como un “constructo de naturaleza argumental, elaborado a través de argumentos inválidos (falacias)”. Sin embargo sus redactores parecen no haberse percatado que su mismo escrito es otro constructo aun peormente argumentado que no sólo cae en un grosero relativismo pseudocientífico sino que ha coadyuvado a menoscabar derechos de los infantes.

Las acertadas críticas del postmodernismo en los últimos 50 años han mostrado a la psiquiatría como ciencia que, para dar cuenta de la comprensión de las patologías mentales, el paradigma empírico biomédico causal es insuficiente, y que éste debe ser complementado con las disciplinas que esta corriente ha desarrollado: pragmática del lenguaje, sociología de la ciencia, etc. Dicho de otra manera, según las corrientes más sólidas del postmodernismo: toda ciencia es un constructo, ya que no es independiente del lenguaje con el que está formulada

Pero otra cosa muy diferente es que, como sucede en el nº 102, se soslaye el paradigma empírico –que fundamenta la legitimidad de la ciencia médica- y se pretenda dilucidar la cientificidad del SAP acudiendo únicamente a la hermenéutica y la crítica textual, es decir haciendo filosofía. El peligro de enredarse en el manejo de las categorías postmodernas, como les ha sucedido a sus autores, junto con la nula fundamentación empírica de sus afirmaciones –no aportan ningún estudio de casos que las sustenten-, les ha conducido a un relativismo que poco tiene de científico y mucho de ideológico.

Aún más: para levantar su constructo negacionista del SAP han recurrido únicamente a la obra de Gardner, que acuñó el término SAP a mediados de los 80, y han ignorado las numerosas ampliaciones, correcciones y revisiones producidas los últimos quince años (en España mismo hay publicadas tesis doctorales –basadas en investigación empírica de casos, no en crítica textual postmoderna). Y no sólo eso, sino que de esa obra obsoleta han seleccionado ad hoc los pasajes que más les interesaban para que encajasen en su invectiva ideológica erigida de antemano, siguiendo así las peores prácticas de cierto deconstructivismo postestructuralista que tantos desatinos produjo las últimas décadas.

Así, leemos que se atribuye al SAP que “apela a la falsedad inherente a los niños” “este concepto es clave para definir toda denuncia como falsa” “niega el papel del progenitor designado como alienado en el propio rechazo” “la mujer es la causa principal del SAP” “la alienación se trata como crónica” y otros muchos disparates que ningún profesional competente que trabaje con el SAP incorpora a su praxis –sin aportar ninguna demostración de quien, cuando y en donde han sucedido cosas tan tremendas.

Una de las virtudes del postmodernismo ha sido la de “deconstruir” discursos que se pretendían científicos u objetivos pero que de hecho oprimían o marginaban sectores sociales. Sin embargo, en ese noble afán deconstructivista no todo vale, ni todo (especialmente la ciencia) es un simple texto que se pueda interpretar según la corrección política del momento. Entre los defectos del postmodernismo se encuentra que puede alentar un relativismo no sólo epistemológico sino también moral. La visibilización de grupos cuyos derechos se vieron marginados a veces ha alimentado una “cultura de la queja” que utiliza el victimismo como argucia para conseguir derechos especiales sin deberes, con lo cual la universalidad de los Derechos Humanos queda erosionada.

La bienintencionada preocupación por la violencia de género que aún sufren ciertas mujeres ha llevado a los autores del nº 102 a absolutizar de tal manera sus derechos que no sólo caen en disparates como el que reza el abstract “el SAP…puede ser usado como amenaza para disuadir a las mujeres de abandonar su pareja cuando hay violencia de género” (la investigación muestra que el SAP habitualmente se desencadena después de la separación, no antes), sino que tal absolutización –considerarlas que únicamente pueden ser víctimas- invisibiliza los derechos de los niños si éstos están sometidos a maltrato psíquico por la madre. Ignoran todos los estudios etiológicos del SAP para reducirlo a una cuestión de género.

Un posible ejemplo puede estar en la sentencia nº256/08 de la AP. de Vizcaya. Los peritos habían verificado alienación parental en un menor y por tanto diagnosticaron SAP, pero la juez razona: “Los riesgos de la asunción de esta teoría [SAP](…) han sido igualmente advertidos por la AEN (…)Son cada vez más numerosos los profesionales (…) que valoran la formulación del síndrome como un modo más de violencia contra la mujer”. Esta sentencia, que revoca una condena anterior, no se basa en nuevas evidencias que podrían haber desestimado el primer diagnóstico SAP de los peritos, sino que lo que desestima es el mismo concepto de diagnóstico, con lo cual toda evidencia empírica recogida por los peritos se vuelve irrelevante. Es como cuando Galileo invitó al inquisidor a mirar por el telescopio que acababa de inventar y que probaba que Júpiter tenía satélites, y éste le respondió que no le hacía falta mirar por ningún artilugio puesto que ya sabía que los cuerpos celestes solamente son siete, igual que sólo hay siete pecados capitales y siete agujeros en la cabeza. Así, el SAP, como el telescopio para el inquisidor, no sirve para recoger e interpretar datos puesto que la evidencia empírica queda subordinada a la ideología políticamente dominante.

Con la moda postmoderna, las revistas universitarias de los Cultural Studies y los Gender Studies repetían que la ciencia es ideología. Ahora parece que en el nº102 de la AEN se pretenda hacer que la ideología sea ciencia.. Por eso este filósofo lamenta tener que haberse metido en la arena de los neuropsiquiatras –cuando carece de competencia en su disciplina- al advertir como algunos han olvidado el fundamento científico de su praxis para entrar en el deslizante campo del análisis y deconstrucción de significados, con graves consecuencias para atajar el maltrato psíquico a menores[1].

Enric Carbó


[1] Se puede leer un desarrollo de esta argumentación en http://www.filo.cat/textos/tesinasap.pdf

dimecres, 25 de novembre del 2009

El cas Lysenko i el negacionisme polític de la SAP

Versión en castellano

1. Lysenko fou un biòleg soviètic que en l’època de Stalin va defensar que els caràcters adquirits es podien heretar. És a dir, seguia les obsoletes teories de Lamark en comptes de la genètica de Mendel. Així, Lysenko proclamava que, amb la seva tècnica anomenada vernalització, es podia alterar la naturalesa de les plantes en la direcció que interessés, per la qual cosa els russos, en el futur, gràcies al comunisme i a la seva ciència aplicada a l’agricultura, viurien cada vegada millor. Això va agradar en extrem a Stalin i la seva propaganda: la premsa soviètica reportava delerosament els “èxits” de les iniciatives de Lysenko (malgrat que al final, amb el temps, totes mostraven fracassar). Un gran científic, el genetista Vavilov, va augurar un desastre per a l’agricultura russa si aquestes ocurrències no suficientment contrastades es portaven a la pràctica. Lysenko però, s’havia fet amb la presidència de l’Acadèmia de Ciències Agrícoles de la URSS i des d’allà castigava els científics teòrics que no estaven al servei del “poble”. Les seves tesis, a més a més, havien estat aprovades ni més ni menys que pel Partit Comunista de la URSS: veritat científica, materialista i proletària –no podien estar equivocades. El mateix Stalin havia proclamat el seu favor a Lysenko i la superioritat de la pràctica sobre la teoria, pròpia de científics diletants que no s’implicaven en la causa de la redempció proletària. En aquella època, dissentir de la veritat científica proclamada pel Comitè Central del PCUS es pagava molt car. Vavilov fou reduït al silenci i morí entre reixes, i la genètica fou declarada oficialment “pseudociència burgesa”. Per tant, el proletariat va ser protegit amb la veritat oficial i als enemics del poble se’ls va fer callar, però la ruïna en que va quedar sumida l’agricultura soviètica va durar dècades.

2. El Sr. Lorente Acosta, infatigable Delegat per la Violència de Gènere al Ministerio de Igualdad, per fi ha pogut donar carta jurídica al negacionisme de la SAP (Síndrome d'Alienació Parental) que el seu company el catedràtic Jorge Corsi[1] juntament amb ell mateix i altres croats misàndrics van començar fa pocs anys . Han aconseguit que el Congrés dels Diputats recomani prohibir l’ús de la SAP als jutjats. Com van dir els experts[2] que van assessorar els diputats: és una pseudociència inventada per un pederasta que ara invoquen els masclistes per continuar maltractant la ex. La veritat, si la primera vegada que sento parlar de la SAP em diuen que tracta de semblant abominació també m’hauria horroritzat i indignat: dones i nens amenaçats per la pseudociència de la SAP! Una reacció del patriarcat contra els avenços que han aconseguit les dones; “Backlash neomasclista”, en paraules de Lorente. Lysenko i les seves teories, amb el suport del Partit i de la premsa, també va ser sempre molt popular front a la pseudociència burgesa (els biòlegs que “estimen les mosques i detesten el poble”, en paraules de Lysenko), enemiga del proletariat i dels seus avenços sempre amenaçats per la reacció.

3. Abans de grimpar a la primera línia política el Sr. Lorente ja havia donat bones mostres de les seves inquietuds científiques i socials[3]: Te publicat un llibre on, basant-se en la seva competència científica de metge forense, afirma que Jesús no va morir a la creu. De moment tal mèrit no l’ha dut a ser reconegut com el deconstructor del cristianisme (sembla que el Vaticà continua més preocupat per Nietzsche i per Marx que no pas per la gran troballa científica de Lorente) i ni tan sols l’ha dut a “4º Milenio” de l’Iker Giménez o a competir amb aquells best-sellers de José Luís Benitez amb la sèrie “El caballo de Troya”; senzillament ha acabat com ideòleg del Ministerio de Igualdad. La prohibició de la SAP als tribunals només és un dels seus èxits parcials en el gran programa de redissenyar una nova masculinitat que redimeixi les dones i la societat sencera del reaccionarisme patriarcal.

4. La premsa espanyola es va començar a fer ressò de la SAP l’any 2007 quan alguns tribunals van canviar la custòdia de menors en favor del seu pare perquè havien detectat manipulació –maltractament psíquic- sobre l’infant. En concret, a Tenerife, un jutjat donà la custòdia a un pare sobre el que pesaven unes acusacions tremebundes. Les organitzacions feministes van organitzar manifestacions i l’advocada de la mare clamava perquè havien entregat les dues nenes a un monstre. Les televisions sensacionalistes s’hi van presentar, així com també el diari El Mundo que va publicar uns reportatges esborronadors acompanyats de l’autoritzada opinió de l’expert Sr. Lorente que, en un article, qualificava la SAP de “Patraña pseudocientífica”.

5. Per aquella època també es va esdevenir el “Cas Manresa” que va ser el més famós mediàticament i desfermà totes les alarmes del lobby del feminisme del ressentiment. El psicòleg Sr. Montero Gómez, designat com expert en violència pel lobby al qual serveix, va desplegar la seva ciència per denunciar tal sentència fonamentada en l’ideològic SAP (es pot llegir una excel·lent rèplica escrita per un filòsof a tal ciència). Quan mesos més tard el Col·legi Oficial de Psicòlegs va dir que això de la SAP és quelcom seriós que cal investigar, el Sr. Montero també va intervenir amb un escrit més semblant al d’un picaplets que al d’un científic (servituds de la militància al lobby...). Ara ha estat un dels experts que ha alliçonat als diputats amb el resultat polític que comentem.

6. L’autor d’aquest blog ha escrit bastant sobre la SAP, però reconeix no tenir prou competència per pronunciar-me sobre la seva cientificitat –no soc psicòleg; El meu intent és abordar el tema des de la epistemologia i el deconstructivisme postmodernista. Tanmateix, els Srs. Lorente i Montero, si de veritat volen fonamentar científicament el seu negacionisme, no cal que acudeixen a la retòrica ideològica van usar el 2007; ara simplement es pot fer un seguiment del que llavors van denunciar, doncs ja ha passat temps per extreure resultats basats en el cas Manresa i Tenerife. Al menys, aquestes conclusions estarien empíricament fonamentades en un estudi de casos reals. ¿És cert que aquestes sentències van ser aberrants per basar-se en una ideologia masclista i pedòfila? ¿Com estan actualment les nenes a les que el jutge va canviar la custòdia, millor o pitjor? ¿Han estat abusades o violades pel monstre que se suposava que era el seu pare? ¿Què han dit els tècnics dels jutjats, si és que han fet un seguiment? ¿Si aquests es van equivocar amb fets tan greus, ja se’ls ha demanat de rendir comptes? Per desgràcia jo no he tornat a llegir res a la premsa sobre aquests casos, per tant no tinc la resposta a aquestes preguntes.

7. La dificultat de la diagnosi SAP sorgeix perquè, en els casos greus (quan la justícia sol intervenir), l’infant alienat col·labora activament amb l’alienació, per això l’alienador pot dir “Manipular jo? És el mateix fill qui el rebutja, això és perquè alguna cosa haurà fet l’altre, no jo” (“por algo será” que deien les nenes de Canàries). Si amb aquest estudi de la continuïtat de casos en que s’ha diagnosticat SAP –una manera científica per a no caure en controvèrsies ideològiques- aquelles previsions apocalíptiques de Lorente i companys quedessin demostrades (és a dir, que les nenes han patit abús per part d’un maltractador), confesso que hauria d’admetre que el negacionisme té raó i que la SAP no és una eina adient per prevenir el maltractament psíquic infantil. En terminologia popperiana: la SAP no només seria falsable –que ara ja ho és- sinó que quedaria falsada. Caldria enviar la SAP a les escombraries de la ciència com la hipòtesi del flogist, la frenologia i tantes altres teories que s’han evidenciat equivocades. Donat el poder que tenen aquests lobbies feministes, em sembla que si aquelles acusacions haguessin quedat demostrades, la bomba mediàtica hauria durat setmanes. Tanmateix, com he comentat, jo no he llegit res en aquest sentit. És com amb Lysenko, la premsa reflectia les seves previsions, però no els seus resultats.

8. Ara bé, si aquest no ha estat el cas, i les nenes no han estat abusades ni maltractades sinó que han millorat (repeteixo, ignoro si aquest ha estat el cas), no només queden invalidades les tesis negacionistes del lobby de Lorente i companyia sinó que, el més greu, d’haver fet cas als seus supòsits s’hauria abandonat les nenes a una terrible situació de maltractament. La literatura científica ha recollit nombrosos testimonis de les devastadores seqüeles per als infants sotmesos a la SAP, unes conseqüències de difícil remei que es poden allargar en tota una vida de dolor i desestructuració[4].

9. De moment, els Srs Lorente, Montero Gómez i demés afiliats al lobby ultrafeminista i al Ministerio de Igualdad sembla que no han tingut tant d’interès en validar aquesta tasca científica d’estudiar el seguiment de casos on s’ha diagnosticat SAP com sí que l’han tingut en prosseguir la campanya política i ideològica de desacreditació del la SAP per masclista. La lluita ideològica pels grans principis emancipadors deu ser més important que el benestar concret de Judith i tants altres nens i nenes. Cal reconèixer que aquests croats han fet un treball eficaç, de la mateixa manera que en el seu dia el va fer Lysenko barrejant ciència i política. Els paral·lelismes amb la Rússia stalinista de moment es queden aquí, doncs no es ficarà ningú a la presó per defensar la validesa de la SAP, com li va passar al pobre Vavilov per defensar la genètica. En aquella època qui va pagar el preu fou el poble rus amb fam a causa dels desastres agrícoles. Ara la desinformació dels nostres polítics, per escoltar fanàtics disfressats de científics, la poden acabar pagant milers de nens sotmesos a maltractament psíquic invisibilitzat pel dogmatisme ideològic.

10. He dit “poden” perquè ja veurem fins a quin punt els professionals utilitzaran o deixaran d’utilitzar una categoria diagnòstica perquè així ho mani la llei (per molt que aquest sigui el somni lysenkoista del lobby). Aquesta mesura política suposo que es farà servir com una eina de pressió. En aquesta informació es pot veure un bon exemple de com actua el lobby: denuncia contra uns professionals d’un Punt d’Encontre Familiar perquè en la seva feina de protegir els infants de maltractament van usar la paraula SAP (o “altres denominacions”, com subratlla la denúncia). El maltractador no sol reconeixer-se a si mateix com a tal (“manipular jo?!”), si ara s’invalida l’eina diagnòstica que el detecta, no només demanarà impunitat com clamaven les mares de Tenerife i Manresa, sinó que fins i tot podrà denunciar a qui s’atreveixi a usar la categoria SAP per assenyalar maltractament. Davant aquest ambient qui sap quants professionals evitaran “mullar-se” per estalviar-se problemes, com van fer tants científics durant l’època de Stalin i Lysenko. Com diu la recomanació a l’apartat V.iii 10 de l’informe de la Subcomisió de Violència de Gènere del Congrés de Diputats: “La no aceptación del llamado Síndrome de Alienación Parental (SAP) ni la aplicación de su terapia, por parte de los tribunales de justicia, de los organismos públicos ni de los puntos de encuentro”

11. ¿Lysenko s’ha instal·lat entre nosaltres?

____________________________________________

[1] Sembla, però, que el Dr. Corsi només abomina dels masclistes madurs. El seu pedagògic deler per una nova masculinitat –que tenia encantades a les feministes de la subvenció, per això als actes que organitzaven estava tan sol·licitat - el duia a una philia molt especial amb els jovenets, especialment els de classe baixa, tot i que aquests acostumen a ser bastant masclistes. Aquí hi ha una semblança d’aquest expert –un pèl apassionada per al meu gust..

[2] Els Srs. Lorente i Montero Gómez, la Sra. Pérez del Campo i altres experts d’organitzacions ultrafeministes misàndriques. No va comparèixer cap psicòleg dels que ha investigat empíricament la SAP, i n’hi ha una bona colla de catedràtics, doctors i molts altres que treballen amb nens maltractats i les seves famílies.

[3] Aquí es pot llegir una maliciosa biografia –i ideològicament carregada- del Sr. Lorente. Certament invasiva amb la seva privacitat familiar. El que diu sobre les falsedats estadístiques que fica als seus llibres no sé si és veritat, no ho tinc contrastat

[4] Per a més detalls es pot consultar la pàgina 31 del meu treball: http://www.filo.cat/textos/tesinasap.pdf

Versión en castellano

dimecres, 18 de novembre del 2009

Legislació misàndrica II

M’ha agradat aquest comunicat d’associacions de pares i mares que defensen un jutge que ha criticat la nova legislació que comentava al post anterior. Parla que aquesta proposta de llei només considera lesiu la relació d’un infant amb un maltractador però no amb una maltractadora, com si tal cosa no existís. També parla del “dret penal de l’enemic”, un concepte que dóna per suposat que a la societat no només hi ha persones sino també enemics als quals cal privar-los de drets que tenen la resta de delinqüents. Veig que és un concepte que enllaça amb el que deia a l’anterior post de la igualtat de les persones i els drets especials que trenquen aquesta igualtat segons les propostes del feminisme del ressentiment.
De tota manera no sé si l’he encertat amb aquest títol de “misàndrica”, doncs a més a més dels homes, els que de veritat surten perdent amb aquestes lleis són els nens, com subratlla aquest altre comunicat de ASEMIP, una associació que vetlla pels seus drets. La Síndrome d’Alienació Parental és una eina per protegir els infants del maltractament psíquic, i ara la volen invalidar per motius ideològics. He escrit bastant sobre la SAP i el seu negacionisme, que aquest sí que és ideològic perquè no aporta proves empíriques que falsin la teoria del SAP. De tota manera, el negacionisme no pretén tant negar la qüestió de “Síndrome” –que entenc que és discutible i fins i tot podria perfectament ser rebutjat si s’aportessin proves contrastades (fins ara no n’he llegit a cap lloc)- com sobre tot negar el fenòmen (la Alienació Parental) que la síndrome pretén descriure, és a dir: neguen la possibilitat que una mare (i de retruc un pare) pugui maltractar psíquicament un infant portant-lo a que trenqui amb vincles afectius que li són necessaris. Amb això s’avala la impunitat del maltractament, la seva invisibilitat i la impossibilitat d’erradicar-lo.

dimecres, 11 de novembre del 2009

Legislació misàndrica

Em quedo astorat de veure les lleis que s’estan proposant respecte de les relacions home/dona/fills: amb una mera denúncia d’agressió a la dona, sense comprovar res més, es vol apartar l'home dels seus fills i fer-li perdre la pàtria potestat. Hom es podria preguntar perquè no proposen aquesta mesura per a les dones condemnades a presó que tenen els seus fills amb elles. (Espero que ningú es prengui seriosament aquesta pregunta retòrica, no pretenc corregir una barbaritat amb una altra de més grossa. Simplement vull mostrar l’asimetria de drets i deures de les lleis actuals respecte d’homes i dones). També es pot preguntar si pensen aplicar aquestes mesures a les parelles de lesbianes amb fills quan hi hagi maltractament (hi ha estudis que diuen que els nivells d’agressió entre lesbianes són superiors a les parelles hetero).

Veig doncs que es dóna una nova volta de cargol amb lleis misàndriques, és a dir, no en funció de l’acte punible, sinó en funció del grup al qual pertany el perpetrador (per als homes, una pena especial per ser-ho). Una conquesta fonamental de la Il·lustració fou la igualtat de tota persona (això vol dir independentment de sexe o altres condicions socials) davant la llei. La regressió etnocèntrica propiciada per certs grups que innegablement han estat marginats (com les dones), gràcies al discurs postmodern que ha fet de la victimitis una senya d’identitat, ara ha aconseguit que siguin subjecte de drets especials, és a dir, no iguals per a tothom. El problema d’aquests discursos victimistes, etnocèntrics i regressius és que, si el grup abandona la seva condició de víctima, aquests drets especials perden la seva justificació. Per això hi ha tantes dones desafectes o fins i tot furioses (a més d’homes emprenyats) amb aquest rol de gènere que el feminisme del ressentiment promou per a elles, ja que perpetua la seva situació com a éssers sense responsabilitat -i per tant sense llibertat- necessitades de la paternal tutela de l’Estat amb lleis especials.

La notícia també diu que demanaran als jutges que no acceptin la Síndrome d'Alienació Parental (SAP). El delegat de la Violència de Gènere, Sr. Lorente Acosta, per fi ha aconseguit donar carta jurídica al discurs negacionista del seu antic company de croada misàndrica Dr. Jorge Corsi, el pioner en llengua castellana de negar la SAP acusant-lo d’argúcia masclista (ambdós havien participat colze amb colze en nombrosos fòrums -ben subvencionats- del feminisme del ressentiment) . Tanmateix ni el catedràtic Corsi, ni Lorente ni la resta de SAP-negacionistes han aportat encara cap prova empírica (sustentada en estudis de casos, per exemple) que doni suport a aquest negacionisme -abunden les proves en sentit contrari: gràcies a la diagnosi SAP s’ha pogut protegir de situacions de maltractament psíquic molt greus a infants amb nom i cognoms. Per no citar les mares que estan patint aquesta tragèdia a causa del maltractament de l'ex-marit sobre els fills (com assessor filosòfic he treballat amb mares que ho estant patint -alguns casos són terribles).

Per als negacionistes això últim és impossible, perquè segons el seu dogma -que ara volen convertir-lo en llei-, el SAP és un constructe reflex de d’ideologia patriarcal, usat pels masclistes que es fan la víctima per desacreditar les mares custòdies i continuar agredint-les; si els fills rebutgen el pare és perquè "alguna cosa haurà fet". Al ficar la SAP dintre de la ideologia de gènere, els resulta impossible admetre que una mare també pugui ser rebutjada igual que un pare, ja que llavors no podria ser un "constructe de gènere". Ja se sap que, per als fanàtics, si la realitat contradiu el seu dogma, doncs neguen la realitat; i es repeteix ad nauseam que la SAP és un invent masclista -ara, amb l’aval de la llei. Crec que era T. Jefferson qui deia que "la mentida sempre necessita de l’ajut del govern, perquè la veritat ja va sola".

La postmodernitat ens ha ensenyat com sota molts discursos pretesament "objectius" s’amagava el poder i l’opressió (masclisme, racisme, imperialisme, especisme...) Això però, portat a l’extrem, porta a creure que tota diferència entre grups socials és deguda a l’opressió, d’aquí el gran atractiu que per tota mena de grups té la victimitis, ja que en vindicar-se víctima hom justifica l'obtenció de drets especials. El problema és que quan hi ha una víctima cal trobar un victimari -l'home blanc heterosexual, com Empar Moliner bromejava l'altre dia. Cal reconèixer que la branca del feminisme del ressentiment ha reeixit totalment en aquesta visió reactiva, al menys entre els polítics, front a altres branques del feminisme que insisteixen en la responsabilitat de les pròpies dones per transcendir els rols de gènere opressius (Això també és el que ens toca als homes!! –i he de reconèixer que anem molt retardats front a elles!). Aquests lobbies han aconseguit imposar una visió de les relacions home-dona únicament confrontativa -i per tant, les lleis cal redactar-les segons aquesta visió. Per sort observo com la realitat que m’envolta no és així de confrontativa, al menys no sempre, tot i aquestes lleis que pretenen canviar-la. La polaritat en les relacions home-dona crea tensions inevitables, però no necessàriament una guerra que cal resoldre amb vencedors i derrotats. Les paraules de Jefferson em serveixen de consol.

dijous, 8 d’octubre del 2009

Del pluralismo postmodernista a la fragmentación narcisista

Los ejemplos del feminismo del resentimiento con su teoría de la imposición forman parte de una tendencia favorecida por ciertas corrientes postmodernistas que podríamos calificar de esencialistas. Hemos comentado cómo el postmodernismo puso luz en grupos y visiones no tenidas en cuenta anteriormente con el resultado de un pluralismo más abarcador y democrático. Sin embargo éste pluralismo puede degenerar en una regresión etnocéntrica que viene a decir que no se puede hablar de los negros si no eres negro, que hay que ser una mujer para saber cualquier cosa de las mujeres, lo mismo que de los gays o de los emigrantes. En otras palabras, formar parte de un grupo es una experiencia que en primer lugar te separa de los que no están en él y sólo te une a sus miembros, en segundo lugar asumes que tus triunfos y fracasos en la vida son una versión de las luchas de tu grupo –lo personal es político-, y en tercer lugar mantienes que tu grupo tiene intereses que han sido dejados de lado o ha sido directamente agredido, por tanto hay que cambiar como se ve el grupo desde fuera. Esta aceptación parece que debe conseguirse condenando y culpando al grupo al cual se busca su aceptación. Es la emergencia de lo políticamente correcto, que tantos estragos ha causado en los campus norteamericanos[1] –y no solamente allá.
Este esencialismo se inscribe en una tendencia aún más amplia de nuestra sociedad que se puede denominar como la cultura de la queja, la excusa del abuso o la victimitis. Consiste en tomar el modelo de las tragedias de las víctimas reales (esclavitud, discriminación sexual, delincuencia…) para aplicarlo al más ligero insulto al hipersensible ego del miembro del grupo. El resultado es vindicar que uno no es responsable de sus propios problemas, ya que es una víctima (aunque si voy a reprochar a otro de mis problemas, ése sí que debe ser responsable de lo que hace, si no se puede empezar el juego). El estatus de víctima otorga muchas ventajas, básicamente ser acreedor de derechos especiales, es decir: derechos sin deberes. El problema de ese juego es que si se supera este estatus entonces se pierden esos derechos, con lo cual conviene seguir eternamente en la situación de víctima. La denegación crónica de responsabilidades que practica cierto postmodernismo, lejos de aliviar la baja auto-estima de la víctima, asegura su perpetuación como tal.

La forma más fácil y rápida de asegurarse derechos especiales es pues la de competir por un estatus encubierto de víctima, porque esto permite al grupo victimizado reclamar compensaciones sin dar previamente (porque ya ha sufrido tanto…), de ahí la gran popularización de la cultura de la queja o la victimitis. Dondequiera que haya víctimas tiene que haber forzosamente victimarios u opresores. Al principio de esta reivindicación gratuita de derechos sin deberes, la provisión de compensaciones venía del hombre blanco heterosexual y todos los grupos se abastecían de él para declararse su víctima. Sin embargo este proveedor ya se ha agotado y fragmentado: dentro de los hombres blancos ya hay muchos grupos que están compitiendo por obtener derechos especiales bajo el estatus de víctimas: los drogadictos, los discapacitados, los padres divorciados, los bajitos, los gordos, los maltratados en su infancia… se acabó la reserva de los tipos malos. Una nación de oprimidos sin que queden ya opresores. Parece ser que todo el mundo ha victimizado a todo el mundo y todos piden derechos especiales para protegerse de los demás. Una fragmentación que amenaza con una fractura social cuando es la misma sociedad la única que puede asegurar y proteger los derechos de todos.
La sociedad premoderna solía culpabilizar a la víctima, el postmodernismo extremo la crea. Cuando encuentra cualquier clase de disparidad entre las personas, asume que esas diferencias tienen que haber sido impuestas por alguna fuerza vengativa u opresora. Por supuesto que hay este tipo de fuerzas, la filosofía ha dado buena cuenta de ellas los tres últimos siglos, pero no toda diferencia es atribuible a unas fuerzas opresoras. Este postmodernismo falla en diferenciarlo y por lo tanto no le queda más que recurrir al binomio opresor/víctima para poder explicar la realidad social.



[1] Alan Charles Kors and Harvey A. Silverglate The Shadow University: The Betrayal of Liberty on America’s Campuses. Free Press, 1998

divendres, 21 d’agost del 2009

De AHIGE, la censura, els lobbies i la Custòdia Compartida

Fa unes setmanes vaig publicar una entrada sobre el pronunciament en favor de la Custòdia Compartida dels homes pro-feministes d’Ahige. Més tard vaig tornar a la seva pàgina web i vaig escriure un petit comentari titulat “Más vale tarde que nunca” que linkava al meu blog. En enviar-lo sortí un missatge que deia “pendent d’autorització”
Ara he tornat a la web i veig que el meu comentari no ha estat publicat. Per descomptat que a la seva web tenen tot el dret de censurar el que els vingui de gust. De tota manera em crida l’atenció que censurin comentaris que no són insultants ni agresius, sinó simplements crítics; no diu gaire d’un talant que proclama “desde ese enfoque plantea un “gran diálogo y debate en los próximos meses” i que “entendemos que sólo a través del diálogo y el consenso, será viable la opción que proponemos”; no sé fins a quin punt serà indicatiu d’aquest col.lectiu que es presenten a si mateixos com heterodoxos i “progres”.
Llegeixo a la seva web el to llastimós amb que es queixen d’insults rebuts i d’incomprensió per la seva postura
Antonio García se resiste a que la custodia compartida se tenga que asociar con hombres machistas, y lamenta que su defensa haya sido acaparada por “un sector extremista” (...) No solamente contra las mujeres que luchan por la igualdad (...), sino contra los hombres igualitarios, que no se han librado de insultos --“traidores, vendidos”--, amenazas y boicoteos de actos. “En otros países no pasa esto”, remacha
De tota manera, respecte d’insults, voldria escoltar la seva posició sobre les seves íntimes companyes feministes amb les que estan associats en nombroses campanyes conjuntes (i en la rebuda de subvencions). Per exemple, al EL PAÍS del 7/06/2006 es va publicar un escrit de 260 signatures [no sé si havia signataris d’Ahige] encapçalades per la Sra. Pérez del Campo, presidenta de la Federación de Asociaciones de Mujeres Separadas y Divorciadas, un dels lobbies feministes més potents de l’Estat espanyol on es deia.
“Las asociaciones de mujeres ya habían advertido que la custodia compartida iba a ser motivo de presión, de instrumentalización de los hijos y, en definitiva, un obstáculo para las mujeres en su derecho al divorcio (…) La práctica diaria muestra cómo se va desbaratando el panorama idílico con que se presentó la innovación de la custodia compartida: quienes solicitan esta modalidad de custodia son en su mayoría los agresores”

La representant d’aquesta organització –gràcies als seus contactes amb el PSOE- té linia directa amb les més altes instàncies de l’Estat. Per això el 20 i 21 d’octubre del 2005 va impartir una ponència al “Servicio de Formación Continua del Consejo General del Poder Judicial” en un curs sobre “separación y divorcio” en que en el punt “4.1 Reflexiones sobre la guarda y custodia compartida” y el “4.2 La inevitable instrumentación de la ley por el agresor” instruïa als jutges de la següent manera:

La mal llamada guarda y custodia "compartida" ha sido una demanda insistentemente reclamada por determinados grupos de varones que, cobijados en pintorescas denominaciones, se han distinguido por la violencia que esgrimen hacia las mujeres (...)
La petición de custodia compartida no dejaba de ser, en la práctica judicial, una nota excepcional, que generalmente coincidía con el empleo de argumentos de presión por parte de padres violentos para conseguir que la mujer depusiera su decisión separatoria (...)
debemos añadir ahora la constancia que tenemos de que la demanda de guarda y custodia compartida está claramente abanderada por varones que ejercieron violencia durante la convivencia. (...)
ya se han producido indicios suficientemente expresivos de que algunos padres tratan de utilizar el argumento y la amenaza de la guarda y custodia compartida para satisfacer sus fines particulares dentro del proceso separatorio. Ello nos permite augurar que en no más de un año podremos presentar datos concluyentes del grave error legislativo que ha supuesto esa innovación en nuestro ordenamiento jurídico. Entre tanto, respondan del daño que con ella se ocasione quienes elaboraron y aprobaron la ley. Una ley, entre cuyos gruesos desaciertos se cuenta el de neutralizar los fundamentos de la ley integral de la Violencia de género.
Ara que els homes d’Ahige s’han passat a la Custòdia Compartida, hauran de considerar-se ells també “abanderats dels barons que han exercit la violència”? Desprès del seu silenci (còmplice?) durant aquests quatre anys d’insults, calumnies i campanyes denigratòries contra els homes que pretenien fer de pares, ¿tenen alguna cosa a dir directament a aquests grups feministes amb els qui proclamen concordança d’objectius? Des de la seva autoassumida posició de estructural culpabilitat masculina veig que la seva autocrítica ja no arriba a tant, doncs sembla que per a ells denunciar el dogmatisme i el fanatisme misàndric és incorrer en “enfrentamiento sistemático con las mujeres”:
Es evidente el retraso y la tibieza con que hemos tratado esta problemática, debido a la dificultad para encontrar soluciones concretas e igualitarias y también al rechazo que nos producen las posiciones de enfrentamiento sistemático con las mujeres

Quan Ahige proclama al seu document que
“el sistema judicial y los otros organismos públicos implicados pueden apoyar el ejercicio responsable de nuestros deberes de padres y madres, o bien mantener el modelo tradicional de familia, en la que la presencia y el cuidado del padre respecto de su prole tiene un papel secundario. Creemos imprescindible que se incluya la perspectiva de género en la formación del personal de los organismos implicados”.¿Aquesta “perspectiva de género” es referirà a cursos de formació a jutges com l’esmentat més amunt? ¿No tenen res a dir?

Gràcies a les pressions del lobby del feminisme del ressentiment, la llei del “divorci express” de l’any 2005 va bloquejar la CC perquè de facto la deixava a l’arbitri del consentiment de només una de les dues parts: la mare. Aquest desequilibri ha portat molta injustícia i molt de dolor, per no entrar a parlar dels qui més han perdut: els nens i nenes. En aquella època les enqüestes (Gallup) donaven un 90% de ciutadans a favor de la CC i un 83,6% li donaven suport fins i tot sense l’acord dels pares. Un lobby és una organització que fa pressió als polítics per satisfer els seus objectius malgrat que vagin contra la majoria. Per entendre com va funcionar aquest lobby és interessant llegir aquesta nota de premsa d’Europa Press, del 20 d’abril de 2005, el dia abans que s’aprovés la llei del “divorci express”:
El presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, se comprometió hoy a revisar el régimen de custodia compartida de los hijos diseñado en el proyecto de reforma de la Ley del Divorcio, que precisamente será debatido mañana en el pleno del Congreso, para su remisión al Senado.
El presidente del Gobierno hizo esta promesa durante la celebración del acto de balance de la labor del Ejecutivo en materia de igualdad, en el que además estrenó un nuevo formato al someterse, tras una intervención inicial, a un diálogo más informal con representantes de 19 organizaciones de mujeres.
Precisamente, las organizaciones hicieron notar reiteradamente al jefe del Ejecutivo su desacuerdo con la reforma del divorcio en lo que se refiere a la custodia compartida de los hijos. Representantes como la presidenta de la Federación de Mujeres Separadas y Divorciadas, Ana María Pérez del Campo, reclamaron al presidente del Gobierno que intervenga para evitar la imposición judicial de la custodia compartida cuando no hay acuerdo entre las partes. "Si no cambia esta Ley, neutralizará la Ley Integral contra la violencia de género", denunció.
Durante la intervención de Pérez del Campo, el jefe del Ejecutivo le interrumpió para afirmar "esta misma noche". "No hagas más esfuerzos, conmigo, no hace falta", dijo tras el discurso de la feminista en contra de una custodia compartida sin acuerdo de los padres.

La tasca d’aquest lobby va funcionar a la perfecció per convéncer que tot home és un maltractador en potència i que la dona només pot ser víctima, un ésser dèbil i impotent que necessita tutela especial de l’Estat. Van haver altres veus feministes que van ficar el crit al cel per aquesta visió tan ressentida, victimista, unilateral i reduccionista de les relacions home-dona. A la columna de la dreta hi ha un link a un article de la jutge feminista M. Sanahuja sobre les lleis del divorci i de violència de gènere. Tanmateix, aquestes veus no van ser escoltades i el feminisme del ressentiment se’n va sortir amb la seva campanya de denigració masculina. Com s’explicava un any més tard en un article de la revista TIEMPO el 31/07/06

La diputada de ERC Rosa María Bonàs reconoce que esta ley se rebajó de sus objetivos iniciales por la presión de los grupos feministas: “Pretendíamos abrir más la custodia de los hijos a los padres, pero nos dio pánico porque algunas feministas dijeron que lo que queríamos era favorecer a los maltratadores”.
Durant uns quants anys han fet funcionar aquesta mentida de que tot home és un possible maltractador i que si demana la custòdia compartida no ho fa perquè realment vulgui passar més temps ocupant-se dels seus fills sinó per eludir pagar la pensió o per continuar controlant a la ex a través de les criatures (les dones no ho poden fer això últim també?). Mentrestant els homes d’Ahige no només callaven davant d’aquestes infàmies, sinó que anaven colze amb colze amb aquestes organitzacions. En fi, com diu l’adagi : «pots enganyar alguns algun temps, però no pots enganyar tothom tot el temps », i els mateixos d’Ahige han acabat reconeixent l’insostenible de l’argumentació contra la CC:
comprobamos la enorme contradicción que conlleva, por un lado, defender la asunción de responsabilidades, la paternidad afectiva y cercana y la eliminación de los estereotipos sexistas y, por el otro, emitir el mensaje a los hombres de que, en caso de separación, van a ser considerados únicamente padres proveedores y será la madre la que asuma la responsabilidad de la crianza. Esto no hace más que consolidar los roles tradicionales de género.”
Com deia a l’altre post meu, benvinguts al club, més val tard que mai. Tinc una certa curiositat per veure cap on evolucionarà aquesta organització, perquè malgrat les meves crítiques pel seu dogmatisme acrític (per molt que es presentin com crítics, tolerants etc –ja he parlat de la seva censura), en ells he llegit alguns plantejaments interessants. A veure si algun dia són capaços de parlar clarament de la Sindrome d’Alienació Parental (SAP) i de les violacions dels Drets Humans de la infància, o de si continuarant aferrant-se al negacionisme fanatitzat del que van fer gala quan va sortir la 1ª sentència a Espanya sobre la SAP, el “cas de Manresa”. Per cert, l’altre dia vaig llegir això a internet. La font no la tinc contrastada, però sembla verosímil
Apreciado Juan Manuel:
Soy Jesús, el "padre de Manresa", y durante 3.5 años me encontré con una situación absolútamente insostenible de no poder ver a mi hija porque mi ex-mujer no me dejaba verla (lo tengo en sentencia ratificado por la audiencia provinciald e Barcelona)...; ¿sabes cómo se resolvió el tema?: me dieron la guarda y custodia a mí, mi ex no vió a mi hija durante 10 meses y finalmente, tras un periodo de unos 4-6 meses (no recuerdo ahora) de visitas de fines de semana (cada 15 días) de mi ex-mujer a nuestra hija, pudimos llegar a un acuerdo amistoso -increíble, pero fue así- de guarda y custodia compartida, que todavía mantenemos de lo más satisdfactorio para todos, y principalmente para nuestra hija, que está encantada con ese acuerdo. Dado lo antgedicho, dame la dirección de correo de esas tales "feministas", que tal vez les pueda decir cuatro verdades, aunque aún así, no hay peor ciego que el que no quiere ver.
Un abrazo.
Jesús

Potser aquest pare tindrà també la paciència explicar també quatre veritats a aquests “homes nous i dialogants” de ahige que, quan va sortir la sentència que protegia a la seva nena d’un greu maltracte, van ficar el crit al cel (simplement van “retallar i enganxar” el que van dir les feministes fanàtiques) donant per suposat que es tractava d’un masclista i un maltractador.