dijous, 14 d’octubre de 2010

Comentari a una resposta del post anterior.

Hola Sara, com ja t'he dit, estic encantat de que visitis el meu blog amb disposició a polemitzar amb arguments. Sobre tot perquè he visitat el teu blog (només he llegit amb detall la 1ª entrada) i estic molt en desacord amb el que dius. Habitualment, quan el desacord és tan gran, amb aquests temes de gènere, el que sobre tot he trobat són desqualificacions genèriques i fins i tot insults, sobre tot des de l'ideologia políticament correcta dominant -el feminisme de gènere- contra qualsevol veu discrepant -acusant-los de masclistes, maltractadors i coses així. Per això, malgrat la meva discrepància, estic content de que hagis escrit aquí.

Respecte de la última entrada del teu blog, trobo que és forçar els arguments que tot el “dolent” de la política -prepotència, comparar-se amb els altres...- sigui cosa de la testosterona, de valors masculins i de misatges subliminals de “qui la té més llarga”. Tu mateixa reculls exemples de dones que cauen en aquesta “mala” política.

El que dius dels valors associats a la feminitat -compassió, escolta, cura- sí que hi estic d'acord. Tot i que no comparteixo aquesta visió victimista de que “són depreciats”, que feminitzar-se és sinònim de devaluar-se. Qui els deprecia i devalua? Els homes només? Què no voten homes i dones plegats?

Respecte d'això dels valors masculins i femenins, ja fa dies que vull escriure una entrada sobre les interessants aportacions de Carol Gilligan. No tant perquè cregui que els valors femenins s'hagin d'imposar per sobre dels masculins -o viceversa, tot i que ara està de moda el primer (com el teu blog :-))- sinó per recullir ambdues veus. Hi ha una masculinitat patològica i una masculinitat sana, com hi ha una feminitat patològica i una altra sana, que recull aquests valors que menciones al teu blog. El debat que vull mantenir al meu blog és sobre les aportacions sanes d'ambdues, sobre tot de la masculina, i de la crítica a les insanes d'ambdues.

Anant a la teva crítica sobre els centres d'acollida, aquesta és la proposta de Pelle Billing, que jo he traduït. Aquest és un tema que jo personalment no conec bé i per tant no m'atreveixo a pronunciar-me obertament. M'he fixat que al blog de Pelle Billing aquest tema també ha generat molts comentaris entre els lectors. Tanmateix, entenc que aquesta proposta la fa des d'aquests fets constatables: 1) la violència contra els homes en l'àmbit domèstic genera més culpabilitat, estigma, vergonya i silenci que l'exercida contra les dones. La socialització tradicional dels homes els porta a negar i silenciar les seves necessitats emocionals. Al menys, la socialització tradicional de les dones podía fer admisible davant les veïnes i el rector del poble el “ser una pobra màrtir abnegada que li ha tocat un mal marit”. Els homes ni a aquesta excusa es poden agafar. Deixant de banda que la legislació actual no els protegeix front a aquest maltracte. Probablement (dic probablement perquè no hi ha estudis sobre el tema) els homes maltractats són quantitativament inferiors a les dones maltractades. Però el sofriment no es pot mesurar per majories o minories. És completament inadmisible menysprear i fins i tot negar ajuda a qui pateix simplement perquè pertany a una minoria. Aquí també s'hauria de parlar de gais i lesbianes, ja que hi ha estudis que diuen que els índexs de maltractament -sobre tot entre lesbianes- és superior 2) Amb l'alarmisme i l'urgència habilment creats sobre la xacra del maltractament a les dones es fàcil que es crein entitats fiscalitzades de manera insuficient. És la tècnica que Naomí Campbell explica a “La doctrina del Shock” tot i que ella parla d'economia, no del maltractament. L'exigència de que es compleixin els estàndarts mínims és quelcom que sempre ha de fer l'administració. Aquí et fico un exemple ,i un altre del que ha passat en alguna d'aquestes entitats d'acollida, sé que hi ha més casos de corrupció, però les autoritats es senten molt incòmodes fiscalitzant-ho precisament per aquesta aura de necessitat social.


5 comentaris:

  1. Respecte a la manca d'estudis sobre el maltractament masculí, vull fer esment del comentari de Emilio a com s'estan fent actualment les enqüestes, ja que en comptes d'aclarir la qüestió la enfosqueixen més:
    http://personasnogenero.blogspot.com/2010/06/encuesta-del-mde-i-ciencia-o-ideologia.html

    ResponElimina
  2. Hola Enric,
    En primer lloc agraïr-te tot aquest temps que em dediques i el to d'amabilitat amb el que m'escrius. Estic segura que estic davant d'un home sensible, despullat de masculinitats caduques malenteses. No tinc cap dubte de la teva bona intenció.
    Dir-te alhora que les teves reflexions em semblen més que interessants. Em semben útils per fer contrapès a un feminisme erroni que s'estén arreu i del qual jo no hi participo, em sento feminista per la meva lluita entorn la igualtat d'oportunitats, més enllà d'aquesta fita, tot el que s'escriu sobre gènere generalment em sembla fullaraca.
    És molt possible que hagi fet ús del feminisme polítcament correcte per arribar als meus lectors que estic segura són d'una condició molt diferent als teus. En primer lloc, sóc una noia senzilla de poble que ve de família humil, tinc dos germans (homes)i t'explico que m'ha tocat reproduïr els rols de gènere per educació, de la mateixa manera que els meus germans.
    No sóc andrògina si és això el que has pogut percebre, i combato activament aquest feminisme ranci de la mateixa manera que combato el masclisme caduc.
    No estic d'acord en que hagi insultat, degradat ni ridiculitzat i molt menys haver tractat de maltractadors els homes que juguen a competir en l'àmbit polític. En tot cas també crec que deixo molt clar que les dones també ho fan, i ho he volgut fer així perquè penso que allò que fins ara ha estat típicament masculí i femení ha de deixar de tenir amo. El feminisme de la diferència i del ressentiment, com molt bé deies ha de ser superat. Aspiro a una normalització entre homes i dones on hom es pugui sentir lliure de fer i comportar-se independentment de les crítiques de gènere i els pressupostos políticament correctes.
    Crec que el teu blog és una molt bona manera de fer contrapès al feminisme ranci, al que ridiculitza i maltracta l'home, ara bé, crec que estàs tan acostumat a trobar-te el contrari que no has sabut veure en el meu escrit la intencionalitat de deixar ambdós sexes retratats. Podies haver llegit els altres articles que tinc homenatjant els homes igualitaris, i crec que llavors haguessis pogut llegir el meu darrer amb unes altres ulleres.
    Et felicito de nou per la tasca que fas que de ben segur toca la gaita a moltes feministes equivocades i per això la trobo tan genuina! En tot cas permet-me que et digui que continues traçant cert ressentiment en les teves explicacions (segur que jo també) i estic convençuda que és per tot allò que el sexe contrari ens ha fet patir, de forma conscient i inconscient.

    una abraçada

    ResponElimina
  3. Hola Sara
    Un breu comentari a una qüestió que vull aclarir. (Si tenim temps, ja parlarem més relaxadament dels nostres punts de vista sobre gènere)
    Lamento si t'he donat la impressió que et tractava d'andrògina o que hagis entès que jo deia que m'insultaves, degradaves o ridiculitzaves. Hi ha hagut una mala lectura teva o una mala escriptura meva.
    Precisament estava dient el contrari i que em ficava content que entressis a aquest blog a donar arguments, tal com havies fet. El que deia és que en aquests temes, quan es desqualifica la posició del contrari (en el meu cas cert feminisme, igual que tu) de seguida es cau en l'insult o la desqualificació personal de l'oponent, no de les seves opinions. Aquí no hi ha hagut res de tot això, sino arguments i discrepàncies (em sembla que ben poques) raonades.
    Respecte a això que a la teva casa has reproduït els rols de gènere... doncs benvinguda al club (o jo benvingut al teu club). Tots estem igual, tractant d'aclarir-nos amb aquest embolic

    ResponElimina
  4. Hola Enric,
    m'he llegit de nou el teu comentari i sí, tens raó estava una mica embolicat i jo ho he interpretat malament.
    En tot cas també aclarir que aquells valors "típicament femenins" són valors que molts homes comparteixen i si són devaluats efectivament ho són per la societat en general, tant per homes com per dones. Ja et dic que em sembla útil la teva feina defentsant els drets dels homes que són ridiculitzats i oblidats per l'administració quan han esta víctima de maltractaments. No saps com ens hem arribat a baralla amb l'Institut Català de les Dones per aquest motiu i la resposta sempre és la materixa i molt desagradable "que s'ho facin ells si tenen algun problema". És a dir com si els homes maltractats no paguessin impostos i no tinguessin dret a ésser protegits. Estaria d'acord fins i tot en crear un Institut de Gènere per poder treballar la transformació de la masculinitat i de la feminitat errònies de les que parles, no et sembla una bona proposta? Doncs ni a ERC ni al PSC els hi sembla, fins i tot trobo resistències a ICV amb les dones. Però sé que em toca fer aquest paper de dona que ve del futur i que "parla estrany" i ningú l'entén. No obstant no deixarem de picar pedra fins que s'esverli si més no.
    Estic d'acord amb Pelle Billing, el maltractament de les dones cap als homes és insofrible en el sentit que causa mofa i és molt més difícil de tractar perquè ara no està de moda. Espero que entenguis que ara que jo em dedico a la política, un món, com bé saps hipermasculinitzat sobretot a nivell rural i territorial, intenti obrir pas a nous pensaments per al meu entorn social (el que et deia dels meus lectors). Sé que a tu no et causa sorpresa i creus que parlar de feminització de la política i de la manca de sensibilitat dels homes que fan política al meu entorn et sembla poc original i que segueix el discurs de moda, però en aquest sentit apelo al títol del meu blog que parla des del territori... l'escandol de l'alcalde del PP per les declaracions sexuals sobre Leire Pajín, són coses que he d'aguantar a diari o setmanalment. Sempre hi ha algun graciós, molts més d'un, que intenta desacreditar-me dient en definitiva que el que menys els interessa de mi és el meu discurs i molt el meu físic. Davant aquesta discriminació i ridiculització constant de la meva feina, he d'anar utilitzatn l'escriptura per desfogar-me una mica.
    Ha estat un encert haver-te trobat
    una abraçada

    sara

    ResponElimina
  5. Hola Sara
    Em sembla molt interessant això que et vegis com una dona "que ve del futur" i que no es cansa de picar pedra per a que es canviin les visions de gènere dominants, en que, al meu parer nomès es considera possible que la dona sigui víctima i l'home agressor. M'agrada molt llegir això, i em porta a una autocrítica que ja he fet aquí: en qüestions de gènere els homes estem molt adormits, i que la visió política dominant sigui força esbiaixada contra els homes no em sembla prou excusa. L'autocrítica ve perquè de nou és una dona ficada en política, com tu, la que emprèn aquesta feina; mentrestant massa homes estan o bé adormits o bé queixant-se sense fer res per fer sentir la seva veu i promoure una visió més positiva de la masculinitat.
    Salutacions cordials

    ResponElimina