dimecres, 28 de setembre del 2011

Absència de vulnerabilitat masculina

L’altre dia vaig veure per la TV part d’un programa molt ben fet sobre l’Alzheimer. A més de sortir Pasqual Maragall, metges, investigadors, etc. van treure un senyor madur, enginyer i empresari, a qui havien diagnosticat la malaltia. Es veia pels tests i les proves que li feien com se li havia deteriorat la memòria i certes capacitats cognitives que segur que, per la seva professió i posició, les havia tingut força desenvolupades. Em va impressionar com relatava el moment que li van comunicar el diagnòstic. La seva esposa, també present al programa, fou la primera que intuí que al seu marit li passava alguna cosa, i els metges tardaren bastant en establir el diagnòstic.

Imagino que ha de ser molt dur quan et comuniquen que tens Alzheimer. Aquest home contava com va pensar amb els anys que li quedaven de vida i els anys que podria viure amb dignitat –més tenint en compte els seus éssers estimats que ell mateix. Afirmava amb contundència “en aquell moment jo sabia que havia de fer quelcom”. Més tard, al programa, es veia com es sotmetia voluntariament a assajos dels investigadors. Suposo que els responsables del programa van triar aquest home per aquesta exemplar voluntat de lluita i de superació que mostrava.

Tanmateix, el que a mi em va cridar l’atenció fou precisament que aquest home, de qui la TV mostrava el seu coratge admirable, no li vaig veure que mostrés l’altra part humana que tots tenim: la nostra vulnerabilitat. Així ens hem construït els homes: en el fer, l’aconseguir, assolir, el mirar cap enfora i no cap endins. Per això em va cridar tant l’atenció que, inclús en un moment tan dur com quan et comuniquen un diagnòstic així, no es permetés contactar amb les parts interiors que forçosament es deuen activar davant d’una notícia tan terrible: la por, el desvaliment, l’angoixa, potser la ràbia...

És un fet habitual en els homes grans, això d’estar deslligats de l’estat emocional intern, de només poder parlar en tercera persona (de futbol, de política... o fins i tot d’ells mateixos quan eren joves) però no en primera persona del què els passa a dintre, ja que ells tampoc ho saben. Per això hi ha tantíssima soledat en els homes grans quan ja han deixat de ser “productors”, tanta dificultat de comunicació. Hi ha llibres populars d’autoajuda dirigits a “dones que estimen massa”, o llibres que a elles les aconsellen sobre aquests homes emocionalment freds i inaccesibles. És el que ens diu la cultura pop: això d’estimar és cosa de dones, tal com avalen els llibres supervendes i els programes d’èxit de la TV. Els homes no hem tingut les eines cognitives i emocionals per contactar amb la nostra vulnerabilitat, i encara menys per ser capaços d’expressar-la.

Alguns psicòlegs evolutius expliquen aquesta incapacitat per contactar amb les pròpies emocions com una estratègia de l’evolució per evitar el dolor. Durant mil.lenis, en un ambient extremadament hostil i perillós, els homínids mascles se la jugaven per aconseguir proteina per a la resta del clan; i els més insensibles, els més invulnerables al dolor foren els que sobreviviren, accediren a les femelles i pogueren transmetre els seus gens al fecundar-les. Avui dia la cosa no és així, però encara es manifesten aquestes estratègies que molts homes hem interioritzat: has de tenir èxit, has de cuidar dels teus, has de ser fort i confiable, no pots mostrar debilitat.

No sé si serà instintiu com diuen aquests psicòlegs evolutius, o serà un comportament après, però és un fet vigent de la masculinitat.

dijous, 22 de setembre del 2011

Els “Herois de Fukushima” reben el Príncipe de Asturias

A la web de la Fundació descriuen molt bé els valors que els han fet mereixedors d’aquest premi: sacrifici, coratge front a l’adversitat, sentit del deure, defensa del bé comú, consciència cívica... Tot reconeixement em sembla poc davant el que risc que han assumit.

Fa uns mesos sentía per la ràdio un periodista que havia escrit sobre la catàstrofe de Txernòbil i els milers d'homes que s'hi van deixar la vida. Havia entrevistat un vell ucraïnés que li relatava: “Em vaig quedar astorat del que vaig veure a la carretera del meu poble. Va ser una repetició exacta del que havia passat 45 anys abans quan la Gran Guerra Patriòtica [així és com anomenen la II Guerra Mundial]. Passaven camions i més camions atapeïts d’homes: soldats, miners, bombers, treballadors... tots cantaven les mateixes cançons patriòtiques que llavors, quan els soldats anaven a la guerra a lluitar contra els nazis i molts d’ells no van tornar”. Com sol esdevenir-se una vegada ha passat el temps de les heroicitats i els cants, els “liquidadors de Txernòbil” sobrevivents no han tingut gaire suport posterior, tal com van mostrar els reportatges del a TV que es van fer ressó de l’aniversari de la catàstrofe.

En ambdós casos, Txernòbil i Fukushima, aquest sacrifici és admirable. El que no he vist en cap mitjà de comunicació és una anàlisi d’aquest comportament altruista des de la famosa “perspectiva de gènere” que continuament apliquen a altres àmbits. La nostra cultura dóna per fet que, quan cal un heroi sacrificable (“disposable hero” li diu Warren Farrell), el sacrifici correrà sempre a càrrec d’un home

Potser entre els herois de Fukushima hi haurà alguna dona. Si és així, els mitjans la destacaran per sobre dels demés. També ho van fer amb aquella dona policia mexicana que l’ascendiren a la prefectura en un poble infestat de narcotràfic. “La dona més valenta de Mèxic” en deien, tot i que al cap de poques setmanes fugí per salvar la vida; cosa totalment disculpable tal com les gasten els sicaris, que no fan distincions de gènere a l’hora d’assassinar policies. La majoria d’assassinats són homes, però tampoc s’aplica aquí l’anàlisi de gènere de qui està pagant el pitjor preu per mantenir la seguretat. La pràctica totalitat d’assassins també són homes. Intentaré escriure un nou post sobre el tema.

dilluns, 12 de setembre del 2011

A classe amb el programa “Talla amb els mals rotllos” per prevenir la violència masclista.

Això és un programa subvencionat per la Generalitat de Catalunya que uns monitors duen als instituts per treballar amb els alumnes les qüestions de la violència de gènere. Com jo soc professor d’ètica i ciutadania, des de la direcció em van dir que això es faria a les meves classes. Aquests monitors no volen que jo em quedi a classe. És poc habitual; Normalment quan ve gent de fora de l’institut amb programes d’aquest tipus (enguany recordo que va venir un policia d’uniforme a parlar-los de discriminació i atenció a la víctima, i també una noia del Consell Comarcal a parlar sobre malalties de transmissió sexual) els va bé que jo em quedi a classe, ja que així resulta més fàcil mantenir l’ordre (amb una cara nova, els alumnes poden aprofitar per jugar i descontrolar-se una mica).
De tota manera, fa uns anys, sí que em vaig quedar a una classe de 4º d’ESO mentre impartien una part del programa. Ara he trobat les notes que llavors vaig prendre i les transcriuré aquí. Aquell any probablement m’hi vaig quedar perquè era un grup podriem dir que problemàtic, és a dir, un grup de futurs ni-ni (ni estudien ni treballen). Era una classe només de nois. No estaven fora del sistema –cursaven 4º d’ESO- , tanmateix ho semblava. Eren tan passius que quasi es pot dir que ni tan sols arribaven a ser gamberros, tot i el seu aspecte d’una pubertat recent erupcionada. No els interessava res en absolut del que es feia a classe. Pensant amb ells, una situació bastant trista. Com jo no era tutor d’ells i només els tenia una hora a la setmana no coneixia de prop les seves situacions familiars, però només pel seu aspecte era obvi que pertanyien a una classe social baixa, també hi havia nouvinguts i fills d’inmigrants extracomunitaris. Molt pocs d’ells van obtenir el graduat de la ESO; cap va anar al batxillerat.
He de dir que desprès m’he trobat a alguns d’aquests nois i estaven cursant FP. Tenien més bon aspecte que a la ESO. Potser allà van trobar alguna cosa que els motivava més. Resumint: era una d’aquestes classes on es palpa el fracàs escolar, un fracàs majoritariament masculí, que ningú sap bé com abordar, un grup d’aquests que als professors, els que estem en primera línia fent la nostra feina el millor que podem, sol desanimar-nos i cansar-nos.
Val a dir que en el meu cas era una mica diferent, ja que la meva assignatura –Educació Etico-cívica- a més de només ser d’una hora a la setmana, tampoc té una exigència acadèmica alta. Cada setmana, quan entrava a classe, em deien “mestre, fem un debat”, que és la seva manera de dir “avui no fem classe si us plau”. Probablement anteriorment havien tingut porfessors que no eren de la especialitat de filosofia i es debien passar l’estona xerrant, és a dir “debatint”. Jo sempre els contestava: “si alceu la mà, jo us dono la paraula, sempre. Però per debatre cal tenir quelcom a dir. Ara obriu el llibre per la pàgina...”. Escollia les parts més fàcils del llibre de text, i a partir dels temes alguns dies sí que haviem pogut parlar de coses interessants i els havia pogut fer treballar una mica. Recordo que la classe que van estar tota l’hora absolutament callats va ser un dia que vam parlar de drogues i els vaig respondre totes les preguntes que em van fer. Les drogues i enteògens és un tema que conec bé, i ells ho van notar. Fou una classe informal, no sobre el treball de les típiques coses que surten al llibre, que ja s’ho saben i els avorreix. Les respostes sobre tot van consistir en informar-los dels efectes de cada substància, sense moralina (allò de: “això és dolent i no ho heu de provar”), sobre tot perquè ja n'estaven consumint i vaig veure que no sabien ni com consumir-les ni dels efectes secundaris ni què era el que realment prenien. Recordo la seva sorpresa quan els vaig dir que el “xocolate” (hashish) que es compra al mercat negre, fins i tot el que no està “tallat” pels petits “manguis” als quals acudeixen (i els solen estafar), s’hi ha trobat fem de burro, cosa que indica l’adulteració en origen al Marroc, ja que solen transportar-lo amb aquests animals (ho vaig llegir en un llibre de Antonio Escohotado). El resum era: fes-te responsable de les teves accions, i si et vols prendre quelcom el primer és saber què t'estàs prenent realment i què provoca. En tota experiència d’aquestes 1/3 és el set (la substància), 1/3 el setting (el context en que es pren) i l’altre 1/3 és l’estat intern de la persona.
Anant al programa “talla amb els mals rotllos”, deprès del mateix vaig preguntar a uns altres alumnes de 4º d’ESO més desperts (que posteriorment he tingut al batxillerat) què els havia semblat la sessió. Les noies em van contestar amb indiferència “Psè, està bé”, sense entusiasme. Als nois, també amb bastant indiferència, no els havia agradat. Em van dir que el resum era que només els homes eren els dolents. Un noi, en concret, em va dir: “en comptes de parlar dels maltractaments, el que fan és parlar malament dels homes”. Ni els nois ni les noies semblava que s’identifiquessin amb res del que allà se’ls va impartir. En fi, com el programa antidrogues “just say no”, que mai va servir de res.
L’estona que jo vaig estar en aquella classe d’alumnes “dolents” em va fer una mica de gràcia les expectatives i la ingenuïtat dels monitors. En concret, volien parlar dels estereotips; per a això passaven diapositives d’anuncis i coses així (ja se sap, la publicitat és molt masclista...). El monitors esperaven era que els nois caiguessin en els estereotips que mostraven, jo veia la seva cara d’expectació que denotava unes enormes ganes d’intervenir per corregir-los quan els passaven la imatge. Però els nois no hi caien, perquè encara superaven en relativisme a aquests benintencionats agents de la correcció política. “Buah, tohom pot ser tothom” (home o dona) contestaven amb fastidi i avorriment quan els preguntaven pel fet que fos precissament una dona i no un home, o al revés, segons la imatge estereotipada a la diapositiva. Indiferència total als papers estereotipats per part dels alumnes, contrarietat per part dels monitors que es quedaven sense poder impartir l’alliçonament que tantes ganes tenien. Si ensenyaven una foto d’una dona fent feines de casa, un noi contestava “a casa ho fa mon pare això”; nova decepció del monitor que veia de nou frustrada la seva expectativa de brillar impartint doctrina. Quan ensenyaven la foto d’una màquina rentadora i d’un mecànic arreglant-la, un altre replicava “però si no hi ha cap llei que prohibeixi ser enginyera”. En fi, que tots els esforços per alliçonar-los de les grans diferències que hi ha hagut i encara hi ha entre homes i dones (fins i tot analitzant el llenguatge: “coñazo, zorra...”) i del tremendament injustes i opressives que són aquestes diferències, es van topar amb una muralla d’indiferència i de relativisme total. “No et sentiries indignat si aquest anunci fos d’un home?” pregunta el monitor, amb l’esperança d’iniciar un diàleg. “No” contesta amb rotunditat l’alumne. Com vaig dir al post anterior, el relativisme és la posició que domina entre l’alumnat (espero que els de batxillerat que han passat per les meves mans, al menys, siguin més crítics ;-) ). I fins i tot ultrapassa el mateix relativisme dels apòstols de la doctrina de gènere.
L’altre ingredient d’aquesta doctrina és el constructivisme cultural. També hi tenia la seva ració a la classe quan van parlar de violència. Sobre aquest tema no vaig prendre tantes notes i només tinc apuntat que els monitors alliçonaven els alumnes: la ira i demés emocions negatives (discussions, gelos) es poden eliminar si hom s'ho proposa. Vaig apuntar: “To de moralina: Si tens això és perquè tu vols --> culpa”. És a dir, ens podem construïr com volem. Així doncs els aspectes problemàtics que generen tant el conflicte social per un costat com la infelicitat personal per l'altre simplement es poden esborrar amb només decidir-se a voler-ho de veritat. Vaja, encara més fàcil que amb els de la “New Age”, que per esborrar-los els cal invocar certes energies esotèriques. No sé si els monitors van poder esborrar de si mateixos la decepció i el cansament que mostraven al final de la classe, cosa comprensible, era un grup difícil.
Ara que acabo aquest post penso en aquells nois. Alguns encara me’ls trobo. Eren adolescents desconcertats, però ells no se n’adonaven. De la mateixa manera que recordo quan jo era molt petitet que ficava monedes a una vidriola que tenia la forma del cap d’un negre, una recapta que es deia el Domund que servia per cristianitzar els africans, doncs aquests adolescents també van estar objecte d’una altra mena d’evangelització. La bona intenció d’aquells joves monitors era patent. En ambdós casos compta més la passió de l’evangelitzador que les necessitats reals de l’evangelitzat, per això els resultats solen ser tan decepcionants atenent a l’esforç esmerçat. Per allà dalt al Dept. d’Ensenyament algún polític se sentirà orgullós d’aquests programes preventius, i les expertes en gènere que estan cobrant per dissenyar-los se sentiran totalment justificades. Aquells nois tenien l’autoestima per terra: eren uns fracassats escolars, molts estaven obesos, probablement la majoria fumava (tabac i més), miraven a les noies com qui veu marcians... la seva competència comunicativa era molt tosca (no només per a les assignatures), igual que la competència emocional per expressar el que sentien. El que l’institut els podia donar no els servia ni els interessava, no diguem ja aquest programa educatiu de gènere que aquí comento. Ara em pregunto què serà d’ells. El lloc que ocuparan a la societat, si tenen sort, serà el de les feines més dures, mal pagades i poc considerades, en competència amb els inmigrants, contra qui potser dirigiran la seva frustració ("en foten la feina!"). Tanmateix ells pertanyen al “gènere opressor”, al “gènere privilegiat”, i així és com se’ls pretenia alliçonar. A l’institut també tenim noies que no fan res, futures ni-ni. Si em fico a pensar què serà d’elles, la principal diferència que ara se m’acut és que, si als vint-i-poc anys es queden embarassades, ja tenen una justificació per a la resta de la seva vida.
El tema del fracàs escolar no és fàcil, entre altres coses, per les visions simplistes. Només cal escoltar els mass media: tothom té una solució (la seva). Si al fracàs escolar hi afegim la variable del gènere (masculí) encara es torna més complicat, en aquest cas perquè és invisible, estructural. Amb la cultura que ara domina em temo que es tardarà molt en corregir aquestes injustícies, sobre tot perquè ni tan sols es reconeix com a això, injustícia.

diumenge, 11 de setembre del 2011

Diàleg sobre el relativisme amb els meus alumnes

Un dels temes recurrents amb que tots els anys em trobo amb els meus alumnes, a l’hora de treballar la consistència dels seus raonaments, és la seva adhesió acrítica al relativisme gnoseològic i també moral. Ells no saben que la seva posició és “relativista”, és un dels conceptes que toca aprendre a 1º i 2º de batxillerat. Es tracta de la concepció que, més o menys, diu “tothom té la seva opinió i totes les opinions són respectables”. Vaja, el que Clint Eastwood diu a “Harry el brut”: “Les opinions són com els culs: cadascú té el seu”.

De vegades, adopto una actitud provocativa per ficar-los al davant la inconsistència d’aquesta manera de raonar. Per exemple, acabo d’explicar un tema a 1º de batxillerat, llavors em dirigeixo a un alumn@

- JO: A veure, explica’m amb les teves paraules el tema del que acabo de parlar

- ALUMN@: És que això depèn

- --Què vol dir que depèn?

- -- Doncs que cadascú pot tenir un pensament diferent sobre aquest tema

- --Ja. El que passa és que en filosofia no ens interessa el pensament diferent que la gent pugui tenir, el que ens interessa en filosofia és allò comú que tots tenim al pensar.

- --Però la gent té opinions diferents sobre la mateixa cosa

- --La opinió, en filosofia, no ens interessa gaire. Tot i que està de moda en aquests horrorosos programes de la TV on la gent s’escridassa defensant les seves opinions. L’any que ve, quan estudiarem Plató, ja veuràs com aquest definia la opinió com el contrari de la veritat. I en filosofia ens interessa la veritat.

- --És que la veritat és diferent per a cada persona. Jo no sé quina és la veritat; tu tens la teva i un altre té la seva.

- --Ja. Saps? Estic pensant en assassinar el meu veí. N’estic fart de la seva cara. No l’aguanto quan me’l trobo per l’escala.

- --??!!

- --Recordes que l’any passat, a Ciutadania, dèiem que la ètica servia per a ser feliç? Doncs jo seré molt més feliç el dia que deixi de veure per sempre més el meu veí.

- --Però això no ho pots fer

- --Per què no? Que no tinc dret a ser feliç? Per què he d’aguantar la cara del meu veí? Me’l carrego i ja està!

- --Com pots dir això! Està malament

- --Està malament per a tu. Per a mi, matar-lo, està molt bé. N’estic fart d’aguantar-lo. Viuré molt millor sense ell.

- --No pots matar a ningú, això està malament

- --Aquesta és la teva opinió. I jo respecto la teva opinió. Però jo en tinc una altra; per tant, fes el favor de respectar la meva opinió

- --??!!

- --Em pareix molt bé que tu opinis que matar a qui et cau malament no està bé. Però jo tinc una opinió diferent. I per què la teva opinió ha de ser millor que la meva? Respecta la meva veritat com jo respecto la teva...

Arribats en aquest punt, els alumnes es solen quedar paralitzats sense saber què contestar. De vegades faig variacions en aquests tipus de diàlegs. Per exemple, em fico en el paper d’una àvia africana que vol tallar-li el clítoris a la seva néta. Quan em diuen que això està malament els replico amb aquests arguments:

- --Entenc que vosaltres, els europeus, no vulgueu tallar el clítoris a les vostres nenes. Vosaltres teniu una altre costum, els hi foradeu l’orella. Jo respecto la vostra opinió. Però no teniu cap dret a venir aquí a criticar els nostres costums. Durant segles ens heu envaït, ens heu colonitzat, dèieu que érem salvatges i que els negres érem inferiors. Nosaltres mai no hem imposat els nostres costums als europeus, per què heu de venir vosaltres a criticar els nostres valors? Vosaltres no sou superiors a nosaltres. Cadascú té la seva cultura i ningú té dret a ficar-se amb els costums dels altres.

En aquest cas, la majoria, davant d’aquesta argumentació pròpia del relativisme cultural (el contrari del etnocentrisme, que té una mala fama ben merescuda) assenteixen. Sort que sempre hi ha una minoria d’alumnes que diuen que no i que no, que fer això és inacceptable, tot i que no saben (encara) desenvolupar els arguments per atacar la meva posició. És llavors quan els parlo de la universalitat dels Drets Humans, que garanteixen les particularitats de cada cultura, però que aquesta particularitat no es pot posar per sobre dels drets bàsics com la integritat física.

La qüestió del relativisme és un cavall de batalla recurrent a les meves classes. La confusió entre “totes les persones són respectables i tenen drets” i “totes les opinions són respectables” la tenen molt arrelada. De fet, està molt arrelada en la nostra cultura postmoderna, que pretén afavorir a tots els grups per igual i detesta tant les jerarquies com les imposicions. Òbviament aquesta visió representa un avenç front a la racionalitat tecnocapitalista homogeneïtzadora que no tenia prou en compte les minories ni la pluralitat (el vMeme taronja front al següent verd), però quan això es duu a un extrem, com ara passa, acaba degenerant en el “tot s’hi val; qualsevol cosa que tu facis, mentre a mi no m’afecti, està bé. Cadascú fa el que vol i cadascú és com és”. En l’àmbit cultural, la patologia del vMeme verd, o postmodern, o “progre”, ha portat a la confusió que ara es viu amb les qüestions de gènere i a les injustes lleis misàndriques, entre altres coses.

divendres, 9 de setembre del 2011

Teoria sexual. Por Joan Umbert Font

Fuente: http://gabinetepedagogico.jimdo.com/2011/02/20/eros-%C3%A1gape/

Vista la evolución que ha seguido el concepto de masculinidad-feminidad, desde Sandra Bem (1974), proponiendo el concepto de androginia, y los diferentes problemas que conlleva dicha teoría, Spence dice que lo ideal sería que la conducta no tuviera sexo, mas, en mi opinión, el problema viene cuando la cuestión de masculino o femenino es un aspecto fundamental y primordial… Me estoy refiriendo a las relaciones íntimas de pareja. Aquí, la conducta sí que tiene sexo. Estoy de acuerdo de que atributos como fuerte, sensible, etc., no se tendrían que atribuir a estereotipos masculinos o femeninos, ahora bien, una vez liberados estos atributos de toda identificación sexual, es preciso preservar la polaridad que hace que los miembros de una pareja se sientan atraídos. Para eso, no es necesario retornar a patrones patriarcales de relación de pareja, sino que es posible ser muy masculino o muy femenina desde el respeto mutuo. Y hablo tanto de parejas hétero como homosexuales. Partiendo de estas premisas, analizaré qué es ser masculino o femenina en esta dimensión del ser, pues la energía sexual reverbera en todas las dimensiones del ser humano (cuerpo, emoción, mente, etc.) y una conducta sexualmente neutral en la relación de pareja disminuye la polarización y, por tanto, la atracción. Una relación íntima en la que haya una gran atracción mutua, fuertemente polarizada, hace que la energía sexual (que es la energía vital, pues no existen energías diferentes, solamente hay una energía de vida, que es el mismo amor, en hindú prajna, en el Tao lo llaman Chi...) bañe todos los rincones de nuestro ser, provocando que traspue alegría, vitalidad y gozo de vivir.

Si observamos detenidamente la acertada afirmación de que la ciencia hecha por hombres es parcial y que se tiene que completar con la visión femenina, esto implica que los hombres y las mujeres conciben el mundo de forma diferente. Y yo diría que esta diferencia no se debe al sexo, sino a la polaridad energética que expresan. Según David Deida[1], un 80% de las mujeres expresan una polaridad energética con su núcleo tendiente a lo que él llama Comunión, Plenitud o Ágape; un 10% expresan una polaridad tendiente a la Libertad o Eros; un 80% de los hombres expresan una polaridad energética con tendencia a la Libertad o Eros; y un 10% de Ágape. El 10% de las mujeres y el 10% de hombres que faltan tendrían las fuerzas más equilibradas. Y lo que es más importante, que equilibrado energéticamente no significa mejor que encontrarse en un extremo, pues esta base o núcleo de la personalidad sostiene la construcción posterior de todo el ser.

Este mismo autor reconoce como algunas de las principales quejas de sus clientes en terapia esgrimen son, por una parte, y cito textual, “las mujeres quejándose de que los hombres se están volviendo más débiles, menos comprometidos y que carecen de determinación y decisión, en definitiva se quejan de que los hombres se han vuelto afeminados. Y los hombres se quejan de que las mujeres se están endureciendo, son más resistentes e independientes, hasta el punto de resultar poco atractivas. En resumen, se quejan de que las mujeres se están volviendo demasiado masculinas. Los hombres y mujeres modernos han descubierto que la igualdad, por sí misma, no asegura una relación apasionada y floreciente”.

Tener un predominio energético de Eros-Libertad o Ágape-Plenitud no influye en la tendencia sexual, ya sea hétero, homo o bisexual. Se puede tener un fuerte predominio de Ágape (considerado femenino) y ser un hombre heterosexual.

Este enfoque aporta una novedosa visión que supera la insostenible tesis sobre el grado de masculinidad o feminidad, medible por tests, llena de escollos difíciles de superar, como, por ejemplo, responder a la pregunta de porqué una determinada conducta era considerada masculina o femenina. Con este enfoque, la conducta queda libre de sexo y, además, toda persona tiene, en más o menos medida, las dos fuerzas primordiales en su propio ser.

Toda persona debería cuidar el desarrollo de su Eros y de su Ágape, mas no es lo mismo que la equilibración entre lo masculino y lo femenino que propugna la teoría andrógina. Eros y Ágape no tienen el por qué equilibrarse. En la vida pública conviene el equilibrio, aunque en la esfera privada no, si se desea polaridad, atracción y pasión en la pareja.

Cada una de estas energías tiene sus virtudes y patologías. Y citando textualmente a Ken Wilber[2], “Eros sano tiende hacia la autonomía, la fortaleza, la independencia y la libertad, mientras que su versión insana o patológica tiende a infravalorar o a supravalorar esas virtudes, en cuyo caso, la autonomía se convierte en alienación, la fortaleza en dominio, la independencia en temor patológico al compromiso y la relación no conduce hacia la libertad, sino que se convierte en un impulso hacia la destrucción que deja al individuo sumido en el miedo. Y algo parecido ocurre también con la fuerza Ágape, que sana tiende hacia la relación, el flujo, el respeto y la compasión, y su modalidad enfermiza acaba naufragando en cada una de esas dimensiones. En tal caso, en lugar de mantener las relaciones, se pierde en ellas, y en vez de alentar el desarrollo de un yo sano en comunión con los demás, pierde el yo y se confunde con las relaciones en que se halla sumida/o. Entonces es cuando la conexión acaba convirtiéndose en fusión, el flujo en pánico y la comunión en una auténtica empanada. Por este motivo, la energía Ágape insana no encuentra la plenitud en la relación, sino el caos en la fusión”.

En cuanto a los hombres[3], por su predominio en Eros, estudios científicos modernos demuestran que les es más fácil entrar en un estado de observación, que precisamente es en lo que se ha basado tradicionalmente el método científico patriarcal, porque hay una distancia involucrada. En cambio las mujeres tienden a la comunión o “tocar”.

Yendo hacia atrás en la psicología evolucionista, cuando los hombres cazaban y las mujeres cuidaban a los niños, el tipo de conocimiento que hizo que la supervivencia siguiera fue juntarse en grupos y mantener una cierta distancia entre ellos para cazar. La ventaja de una observación en tercera persona es que pueden ver “enteros” (cosas completas). Así pues es sólo en la distancia que puedes ver un bosque. Puedes tocar un árbol, mas para ver el bosque necesitas la distancia, necesitas distancia para ver “enteros”.

Por otra parte, el trabajo primario de las mujeres era táctil: tienes un bebé, y tienes que captar todos los matices de ese bebé para que sobreviva (si tiene hambre, si está triste, si siente dolor, etc.). Así que las mujeres han desarrollado una escala emocional exquisita.

Ambos tienen fortalezas y debilidades; las mujeres tienen un modo de relacionarse táctil, mas no es holístico. Los hombres tienen una visión “holística”, aunque distante, separada.

Si están trabajando en la resolución de problemas, las mujeres se van a reunir si algo anda mal, y van a tratar de “tocar el tema”, lo van a charlar. Un hombre, si está en la reunión, va a ir a por su solución; va a decir: -Ok, ¿este es el problema? Vamos a hacer esto y problema resuelto-. Y las mujeres van a decir: -¡Oh no, no!- Porque, de hecho, si aparece la solución significa que la charla se acabó, y no hay más contacto.

En la iconografía budista, el principio masculino es representado todo negro, que simboliza el puro vacío de contenido, el inamovible observador. En cambio el principio femenino es representado como pura luz blanca y radiante. Mientras el principio masculino quiere ver, el femenino quiere ser visto, quiere radiar, quiere brillar. Lo no-manifestado y lo manifestado.

Insisto, las personas los tienen ambos. La feminidad se complementa encontrando la distancia justa de su “tocar”, de otro modo no tiene libertad, volviéndose adicta a su relación, y esto tiene mucho que ver con la adherencia, encontrarse perdidas en la relación. En cambio, la patología clásica de lo masculino es su autonomía, su rigidez, represión, no poder sentir. Por tanto, lo que se debe hacer es equilibrar cada una de estas fuerzas para lograr la salud. El quid de la cuestión es que tenemos ambos aspectos en nosotros y cada uno de estos debe estar sano, sin excederse de demasiado o demasiado poco, y sólo en este sentido es necesaria la equilibración.

Wilber continua diciendo que no se tiene que forzar la paridad en el mundo laboral o esfera de lo público entre hombres y mujeres, sino que es preciso cargos donde se valore la capacidad de relación, de trabajo en grupo, de comunicación, de responsabilidad, equilibrando valores más propios de lo masculino, como la fuerza, el riesgo, la racionalidad, etc. Por tanto, en estos nuevos cargos, de forma natural, las mujeres aventajarían a los hombres. No se trata de suprimir los valores propios del género masculino, sino de equilibrar la balanza.

Respeto a la escuela, podemos observar que de lo que más se habla en la actualidad es de aprendizaje significativo, cooperativo, responsable, grupal, socializador, educar las emociones, etc. Por tanto, se puede afirmar que, al menos en esto, sí se está rectificando una educación patriarcal, que solamente se preocupaba del fomento de la razón, los conceptos, la individualidad, la competitividad, etc. Y lanzo esta pregunta: ¿porqué hay tanta predominancia de mujeres sobre hombres que estudian pedagogía y magisterio? En mi opinión es porque la escuela es un lugar de estrecha interrelación con otros, de colaboración, comunicación, donde no se está solo en casi ningún momento. Y me atrevo a decir que la escuela es femenina.

En cuanto a la lectura de la historia, es totalmente cierto que se ha hecho una lectura totalmente machista, priorizando el ámbito público y olvidando el doméstico en que las mujeres se han dedicado a lo largo del patriarcado, ahora bien, no es justo ni verídico hacer una lectura de este patriarcado como si hubiese dos equipos comtrapuetos, hombres contra mujeres, sino que se trata de la historia de una especie, la humana, sexuada bipolarment (hombres y mujeres), que en sus orígenes intenta abrirse camino, y dado el escaso desarrollo de la cultura, se impone lo más obvio, natural, y si se quiere, brutal, como la mayor corpulencia y fuerza física de los hombres, y que las mujeres son las que dan a luz después de una larga gestación, y estas evidencias o hechos dados dentro de unos sistemas de pensamientos arcàics y míticos dieron como resultado una fuerte diferenciación de los roles por sexos.

Plantear la historia como la lucha entre dos equipos, además de ser falaç, implicaría que las mujeres fueron derrotadas por los hombres, y por lo tanto, más estúpidas, lo cual no es verdad. Ni todos los hombres unos cerdos ni todas las mujeres unas borregas.

-----------------------------------------

[1] DEIDA, David. (2005): En íntima comunión. El despertar de tu esencia sexual. Madrid: Gaia ediciones, pag. 40-41.

[2] WILBER, Ken. (2008): La visión integral. Barcelona: Ed. Kairós.

[3] WILBER, Ken. [Documento en vídeo de Internet]: http://dotsub.com/view/0100de44-f3a4-486f-931f-21f635ab424f. (14 de Mayo del 2009; a las 22:15h.).