De la mort de Fraga, la masculinitat i la tortura. Fragment de la meva novel.la.

Ahir els diaris anaven plens amb la mort del polític Fragra Iribarne. Fa uns deu anys vaig començar a escriure una novel.la (la única que he escrit, va guanyar el premi Despuig) ambientada als anys 60 del s. XX. Vaig tractar de que fos una novel.la humorística i amable, tot i que el que reflecteix no ho és gens. Documentant-me sobre aquella època per al llibre vaig descobrir coses prou repugnants d’aquest personatge, i ho vaig reflectir vel.ladament en un episodi. Em refereixo a Fraga com “el joveníssim ministre del ram”

En aquella època encara no m’havia interessat pels aspectes de la masculinitat. Tanmateix, rellegint-la m’adono que l’episodi reflecteix com l’Estat construeix la masculinitat al seu servei. En aquest cas la tortura al servei de l’Estat, tortura majoritàriament exercida per homes (“han de desmostrar els seus collons i la seva vàlua”), tot i que els beneficiats eren tant els prohoms del règim i com les seves damisel.les enjoiades. El bloqueig emocional, la manca d’empatia, la submissió a un ideal abstracte (“la pàtria!”): trets tan característics de certa masculinitat que s’exacerben per introjectar-los en uns nois de classe baixa (els guàrdies civils de la novel.la) i confondre així la masculinitat i la valentia amb la deshumanització i la violència.

Aquí va el text

En aquells mateixos moments, mentre Riobaldo i Diodoro havien descobert els hippies -i més coses- realitzant els primers serveis de la seva carrera, uns altres companys seus de promoció, que com a primer destí se’ls havia enviat a Astúries, començaven a curtir-se de veritat en la defensa de la pàtria. Havia esclatat una vaga dels miners, clara mostra que el marxisme i el bandidatge no descansava. S’havien d’aplicar a fons, i tenir els collons molt ben posats per aguantar tot el que havien d’aguantar, demostrant així la seva vàlua. L’enemic estava experimentat en la lluita, i no es podien tolerar febleses. El sargento Hidalgo, més conegut com el caparojos, constitutia un exemple per a tots aquells novençans poc avesats a com s’havia de guerrejar contra la subversió. Era un veterà que ja havia estat amb Franco reprimint la revolta minera del 34. Sabia fer-se respectar. Si amb les tenalles s’havia d’arrencar les ungles d’un subversiu, doncs sense vacil.lar. Un paio amb collons, sí senyor. El sergent Hidalgo, només de sentir el seu nom al calabós, el comunista s’ho feia al damunt.
La lluita contra els vaguistes estava essent molt dura. Aquesta vegada el sergent fins i tot havia hagut de fer honor al seu àlias. Aquestos abusos provocaren que alguns intel.lectuals abandonessin els seus llibres per signar una carta de protesta per tanta barbàrie contra els miners. El joveníssim ministre del ram, feu mostra del caràcter oberturista tant de la nova etapa del Règim –s’havia entrat en el periode del desenvolupament- com del seu propi tarannà (-oberturista i democràtic fins entrat el segle XXI, en tots els càrrecs públics que des de llavors ha estat ocupant, sempre al servei de la democràcia i la llibertat, com així li ha estat reconegut per periodistes, polítics i acadèmics –gran país, el que honora els seus millors homes i no permet que es jubilin!). No prohibí doncs la publicació de la tímida carta en una revista especialitzada, però posà els punts sobre les i d’aquells erudits poc responsables que no se n’adonaven que estaven fent el joc al comunisme internacional i a les campanyes de desprestigi urdides pels que pretenen enfonsar Espanya una altra vegada.