¿Alliberament gai?

L'altre dia vaig llegir a El País aquesta notícia que em va deixar parat: "Un niño gay consigue retirar un premio a un político homófobo en EE UU". Amb només 11 anys. El que em deixa parat no és que engegui una campanya política benintencionalda -els bons nens s'apunten a les bones causes dels seus educadors per rebre la seva aprovació-, sinó la seva aplaudida auto-identificació com a gai.

Les polítiques d'identitat cada vegada més rígides. És a dir, no cal ni que arribi el canvi hormonal amb el que es desperta el desig per a que a aquest nen ja es pugui identificar a si mateix en una sexualitat que ni tan sols pot experimentar.

Em pregunto si els seus educadors, amb aquest fanatisme de la definició, pensen simplificar els complexos vaivens de l'amor i del desig, (no sé si els seus o els del nen). Front a la incertesa, identitat, i ja no cal discutir més. En aquest cas el transfons cultural és el típic del vMeme verd o post-modern: absolutització de les identitats parcials.

Tanmateix em pregunto com respondrien aquests postmoderns que tan celebren la gesta d'aquest nen mediàtic si es plantegés un cas invers; imaginem-nos una notícia així "Amb el suport dels seus pares i professors (suposem un col.legi de capellans...), un nen d'11 anys proclama la seva heterosexualitat i promet mantenir-la la resta de la seva vida en una carta adreçada al front GLBT on els exigeix que mai es dirigeixin a ell". Em temo que els escarafalls dels grups d'alliberament es sentirien de lluny, i amb prou raó. Els nens són nens, i tenen els seus propis maldecaps, prou diferents dels adults; "adultitzar-los" així em sembla un maltracte.

Front a la ideologia de l'alliberament per la definició ("Què passa!?: sóc gai, sóc negre,sóc blanc, sóc català, sóc espanyol, sóc definitivament X...") tan pròpia d'un postmodernisme malaltís, m'inclino per l'alliberament de la definició: "ÉSSER" a soles, sense objecte, i cada vegada menys.

Seria bonic que l'alliberament (sexual, gai, hetero -qualsevol etiqueta) consistís en això: en alliberar-se de la necessitat de definir-se, i per tant, de la necessitat lluitar per defensar i preservar aquesta identitat. Amb notícies com aquesta veig amb tristesa i astorament com el corrent cultural va en direcció contraria. I molt em temo que els infants acabin pagant els plats trencats de la confusió i la incertesa dels adults.