dijous, 1 d’agost de 2013

Aclariments al post anterior (Reflexions sobre certa manera d'entendre l'educació afectivo-sexual)

Un company de professió m’ha fet crítiques al post anterior sobre certa manera d’entendre l’educació afectivo-sexual a partir de les meves crítiques a ideologies postmodernes infectades de narcisisme. He tractat de respondre-li al mateix fil, a sota de l’anterior, però sembla que la resposta és massa llarga i blogspot no em deixa publicar-ho de cap manera. És una discussió que també s’ha reproduït en una llista de professors de filosofia de Catalunya. La reprodueixo doncs en aquest nou post

Hola Enric Senabre
Passo a comentar els teus punts en l’ordre que els has exposat
En primer lloc. Veig que no m’he expressat prou clar. Comparo el blog amb la “moralina religiosa” no tant per l’adjectiu “religiosa” (a l’article ja havia subratllat que el contingut era diferent) sinó pel substantiu “moralina”, és a dir, per la forma. És el que m’incita a la reflexió per als qui hem d’impartir educació moral. Als pares els sol agradar que donem educació moral i que ensenyem “modos” als nens per a que es portin bé. Però això és tasca de tots els professors. Els que som de filosofia tenim la responsabilitat d’una tasca més específica: raonament moral.
Parles de “La valentia d'aquests alumnes en manifestar aquestes opinions és digna de reconeixement”. En aquest cas, amb aquesta professora en concret, a mi no em sembla valentia sinó “fer la pilota” [m’ho sembla des la distància de no conèixer directament el cas, basant-me en el que jo m’he trobat a les meves classes]. Valentia seria que els alumnes fessin exactament això amb una altra professora (per exemple de l’Opus). O que un alumne li digués a aquesta profe que no voldrà que la seva dona treballi fora de casa (jo m’ho he trobat a classe), -per a ser titllat despectivament de “machito”. La virtut moral de la valentia va per un altre costat. Per això parlo de moralina. I em sembla lamentable confondre-la amb una virtut moral.
En segon lloc. ¿He dit en algun lloc que el victimisme només afecta els homosexuals? Esperava que quedés clar que és una característica de cert postmodernisme “progre”, molt prevalent en la nostra cultura narcisista, que s’estén a molts altres àmbits (per exemple Catalunya-Espanya...).
No m’havia adonat que “em sento atacat per un feminisme que només busca la igualtat” ni que tinc “tanta por a la igualtat” (de la bona col·lecció de pors que arrossego al damunt, aquesta no me l’havia vista). M’interessa combatre amb raons quan trobo idees mal argumentades. Si hem de passar de la discussió sobre idees a la discussió sobre la meva persona, doncs fem-ho, però em temo que resultarà avorrit per a la resta de lectors. De tota manera, ja que tens aquesta clarividència que et permet proclamar públicament com es senten els altres, t’agrairé que amplies les teves raons, doncs no em reconec en el que dius.
En tercer lloc. Estic d’acord amb “una bona dosi de relativisme i tolerància” i tot el demés. No em reconec amb aquesta frase: “És molt tendenciós atribuir el relativisme només a la postmodernitat”. Si així es desprèn del meu escrit, doncs abjuro ara mateix d’ella. Des de Protàgores en l’antiguitat (jo l’explico cada any als de 2º de batxillerat!) n’hi ha hagut una bona colla. El que he tractat de dir és que en la cultura de la postmodernitat hi ha un relativisme que porta a camins sense sortida, com fa segles ja van demostrar els filòsofs.
I per acabar. “la "inquisició antipatriarcal" de la que parles et delata”. Glups, pensava que delataria el deute que tinc amb Antonio Escohotado per manllevar-li conceptes (poca originalitat, transposició incorrecta...). Tractava de comparar el patriarcat amb la bruixeria per ser un concepte opac, difícil de precisar amb les Cª Socials. Veig que no, que tracta de “la teua imaginació de mascle assetjat, o millor dit, de mascle victimista que es creu assetjat perquè veu trontollar antics privilegis i estructures de poder que l'afavorien”.
Pel bé dels nostres lectors et demano que expliques quins són aquests “privilegis i estructures de poder que m’afavorien” i que ara veig trontollar (és a dir, que encara no els he perdut del tot). No sé de quins privilegis estant parlant; aclareix-ho, si us plau Donat que també ets de sexe mascle com jo, ¿quina diferència hi ha entre tu i jo? ¿Tu ja hi has renunciat a aquests privilegis? ¿Pots explicar en què consisteixen? ¿O potser és la forma postmoderna de parlar de culpa? Quan hi ha culpa hi ha víctima i victimari, n’he parlat bastant en l’article (i Nietzsche encara ho ha fet millor, afegint que hi ha un deute a rescabalar).
No admeto (és insultant i inquisitorial) que se m’atribueixin uns ignots privilegis o favoritismes que jo mai no he demanat. No accepto res que no em mereixi, i només em faig responsable de les meves accions i dels deutes que jo lliurement hagi contragut. Aquesta responsabilitat és un principi moral bàsic. Imputar-me altres deutes, o culpes per accions que jo no he comés és totalitari i, repeteixo, inquisitorial
“Em sap greu, però s'ha acabat el bròquil per als mascles prepotents i heterosexuals excloents”. Tot i no reconèixer-me ni com a mascle prepotent, ni com a heterosexual, ni com a excloent, em sap mal per ells aquest to d’amenaça. Vull dir que a classe en tinc uns quants d’aquest caire. Recordo en concret petit un grup que tots eren magrebins. No crec que la intimidació i el “s’ha acabat el bròquil” serveixin de gaire; tot i que en una altra època ( veig que enyorada per molts) sí que funcionava. Ja sé que jo tenia l’autoritat a classe; i si els hagués demanat un exercici escrit, m’haurien redactat unes respostes molt boniques sobre les relacions igualitàries entre homes i dones, perquè el que ells volien sobre tot era aprovar. Jo content perquè m’haurien respòs el que jo pensava que era correcte i ells contents per aprovar. Però hauria estat moralina. Precisament el meu escrit que he volgut compartir amb els meus companys no era tant per debatre el tema del patriarcat i el narcisisme postmodern (que també) sinó sobre tot el tema de la moralina a les nostres classes d’educació ètica i cívica.

5 comentaris:

  1. 1. No és "moralina" perquè hi ha divergència i , sobretot, perquè les condicions socials des de les que es parla no coincideixen amb el suposat discurs oficial del blog. En realitat hi ha discurs alternatiu, possibilitat de conéixer maneres noves de viure la sexualitat i de ser home o dona.
    2. No parlava de tu, parlava d'un tipus de discurs sobre la masculinitat del qual tu te n'has fet abanderat, i que en realitat és un refugi de la por que senten una bona part d'homes en adonar-se'n que per aconseguir una igualtat real, les seues condicions també han de canviar.
    3. Doncs això, ací estem d'acord, la teua caracterització de la post modernitat és tendenciosa, o millor dit, de la modernitat, perquè evites posar damunt la taula els arguments que contradirien la teua visió. En realitat, per a tu, la postmodernitat és tot allò que no t'agrada, però el problema és quina modernitat vols? Quin esperit de la il·lustració vols mantenir? Això està per aclarir, però on podem arribar és a un decisionisme postmodern amb l'excusa que s'estan defensant valors il·lustrats. En realitat jo veig el teu plantejament, i la teua visió de la masculinitat molt post moderna, perquè la conceps d'una manera abstracta i ideal, però no fonamentada, sinó recolzada en el que tu voldries que fora, però les condicions socials estan ahi i son reals, i pesen. No construïm els nostres rols de manera abstracta, sinó en una mediació social amb els altres, i en aquest sentit pesen els estereotips, la moral tradicional, la religió i aquests ja sabem el que diuen.
    4. I per últim, el terme "inquisició antipatriarcal" no l'has inventat tu, ni li l'has manllevat a Escohotado, és un terme molt utilitzat entre els defensors de l "statu quo" de gènere, entre aquells que es senten atacats per una reivindicació tan legítima com la democràcia mateixa. Jo, com a home, no soc millor ni pitjor ni tu, però si més no, tinc clar que soc demòcrata, i ser demòcrata és ser feminista, perquè la democràcia exigeix la igualtat de totes les persones sense distinció d'ètnia, sexe, etc. I en aquest sentit crec que encara falta molt de camí per aconseguir que les dones arriben a tenir les mateixes oportunitats que els homes, i que els homosexuals puguen viure de manera lliure i sense pressions la seua sexualitat, per això crec que cal seguir treballant la igualtat i la visibilitat, i per això crec que el discurs que tu defenses és conservador, immobilista i aprofitat, perquè ajuda conscientment a que les coses no canvien.
    Salut i bones vacances

    ResponElimina
  2. Brevemente Enric Senabre.

    Para colar esa identificación entre feminismo y democracia me da la impresión de que deberás esmerar algo más tu argumentación, aunque estoy por asegurarte que tal intento difícilmente pueda ir más allá de una escaramuza verbal.

    El statu quo es el que es y me da la impresión que está más cerca de lo que tú defiendes que de lo que sostiene Enric Carbó. Desde luego el tuyo coincide más con el oficial y el que tiene eco en los medios. En cualquier caso el adoctrinamiento no es buen método en ningún caso, excepto que haya quien crea que solo es malo si lo practican los curas.

    En cuanto a la expresión “inquisición antipatriarcal” desconozco el origen pero define muy bien un tipo de discurso, y el tuyo me parece que va por esa senda, cargado de superioridad moral y que pregona muy altos valores pero le cuesta mucho ponerlos en práctica y por ello recurre con enorme facilidad a la descalificación gruesa y la desconsideración, incluso personal, del interlocutor.

    ResponElimina
  3. Enric Senabre
    L’actitut inquisitorial està en “jo estic del costat dels bons (i si convé tornaré a fer professió de fe de les bondats de la doctrina -visca la democràcia, visca l’amor de Jesús, visca la redempció proletària...), i qui no pensa com jo senyal que està del costat de la tenebra (és un masclista, és un fatxa, és un comunista, és un endimoniat, és una bruixa... depén de la doctrina)”. És a això que anomeno moralina, i em preocupa que estigui present a les meves classes (la meva opinió per damunt del raonament) com també em preocupa quan la detecto en companys, i al damunt la usen per debatre.
    T’havia fet unes preguntes molt específiques i continues sense respondre: ¿quins són aquells privilegis i favoritismes que suposadament gaudia (no sé si per ser home, o per pensar com penso)? Et preguntava, ja que també ets home, si tu hi havies renunciat, i com ho havies fet, a veure si per fi m’entero de què es tracta. No fugis d’estudi invocant els llocs comuns de “Jo, com a home, no soc millor ni pitjor ni tu, però si més no, tinc clar que soc demòcrata...”. No es tracta de si se és millor o pitjor, ni d’això tan bonic (que comparteixo) de “la igualtat i la visibilitat”, es tracta de definir quins són aquests privilegis que has usat per a la falàcia ad hominem de qualificar l’oponent de por “de perdre un lloc preeminent” (quin és aquest lloc?) i de “mascle victimista”. Insisteixo en el principi moral de fer-se responsable –no la víctima- de les pròpies accions (ni tampoc assumir culpes llençades per inquisidors).
    Les preguntes no les contestes sinó que continues tirant la pedra i amagant la mà: “un refugi de la por que senten una bona part d'homes en adonar-se'n que per aconseguir una igualtat real, les seues condicions també han de canviar”. ¿Pots explicar on és aquest refugi, ja que sembla que tú sí que l’has abandonat? No t’ho pregunto perquè tingui un interés especial per la teva persona, però donat que en aquest debat continues amb la teva clarividència d’assenyalar-me personalment tancat en no sé quin refugi per no sé quina por i per no sé quines condicions que no he canviat, doncs arriba fins al final i explica-ho bé, si us plau.

    ResponElimina
  4. Per acabar, el debat d’idees. “la teua caracterització de la post modernitat és tendenciosa, o millor dit, de la modernitat, perquè evites posar damunt la taula els arguments que contradirien la teua visió. En realitat, per a tu, la postmodernitat és tot allò que no t'agrada, però el problema és quina modernitat vols? Quin esperit de la il•lustració vols mantenir?” No crec que jo pugui “voler” el que sigui la modernitat. Això ja està ben definit en els llibres: “sortida de l’home de la minoria d’edat”, “ús de la raó [il.lustració] per abordar i solucionar tots els problemes humans”. “drets iguals per a tothom”, etc. Això és la modernitat, m’ho ha ensenyat Weber i Habermas, m’agrada i ho defenso.
    La postmodernitat també m’agrada; sorgeix al segle XX per denunciar les mancances de la modernitat, amb discursos que sobre tot es centren en el llenguatge i el poder. És exactament això que tu dius: “No construïm els nostres rols de manera abstracta, sinó en una mediació social amb els altres, i en aquest sentit pesen els estereotips”. A l’article anterior vaig parlar de la denuncia que han realitzat els discursos postmoderns dels estereotips, que es presenten com “realitat racional” (modernitat). És quelcom que m’agrada i trobo necessari. El que no m’agrada de la postmodernitat, com també he volgut explicar a l'article, és quan amb aquesta denuncia dels mals moderns i pre-moderns s’hi cola el narcisisme. És a dir “ell és el dolent (el fatxa, l’homòfob) ERGO jo sóc el bo”. Amb la primera part també hi estic d’acord, ser fatxa o homòfob no és desitjable. El que no em convenç gaire és la segona part “jo soc el bo”. Això alimenta l’actitud inquisitorial de la que parlava. I en la cultura que estic vivint, des dels àmbits “progres” (postmoderns) cada vegada trobo més sectarisme i intolerància precisament per part d’aquells que es proclamen més tolerants. Tenim bons exemples
    No sóc original. Als anys 70 Pier Paolo Pasolini va encunyar el terme “feixisme d’esquerres” per denunciar als burgesets que a la universitat s’havien fet “progres” desprès del maig del 68. Si avui aixequés el cap, davant del panorama que tenim, em temo que se’n torna a la tomba

    ResponElimina
  5. No es de recibo que un profesor de Derecho constitucional pueda mostrar tan poco respeto por los derechos de las personas y en concreto por los de Francisco Garzón y realice una mascarada como la que este artículo representa.

    Este es el artículo: http://blogs.elpais.com/mujeres/2013/07/el-macho-veloz.html

    Un comentario como éste era el que había escrito en ese blog. Fue censurado y borrado. El espíritu censor de este blog es de sobra conocido por todos los que en él participan o han participado. Quizá haya que ir con más cuidado a la hora de identificar feminismo y democracia.

    ResponElimina