Estic molt content de poder escriure aquest
post. De fet, el Cercle ja porta més d’un any funcionant perquè vam començar al
maig del 2012. Un any de trobades regulars d’homes a Tortosa. Trobades amb un compromís
d’honestedat i d’autenticitat, de valentia per ser capaços d’obrir-nos davant
els altres, compartir la nostra situació de vida i plantejar públicament els
nostres propòsits i reptes.
Estic tant content perquè el mer fet
d’haver-nos mantingut un any ho considero tot un èxit. Per una banda no és
fàcil trobar el temps que demana el compromís d’assistència regular al Cercle.
Tots tenim moltes coses a fer, i parar per mirar-se un mateix no sol ser una
prioritat en el vertigen que vivim. M’admira alguns companys que conduïen força
kilòmetres d’anada i de tornada per assistir al Cercle. Per una altra banda,
això d’”homes que es troben per parlar” a molts encara els sembla cosa de
marcians, i més a una zona tan “dura” com Tortosa i les Terres de l’Ebre. Els
homes no estem socialitzats per compartir, per obrir, per sincerar-nos i mostrar-nos vulnerables. Quan explicava
el que fèiem a gent que no ho coneixia, en molts homes captava una mirada
d’interés però també de reticència. Als homes ens han ensenyat a competir i
mostrar-nos forts. El que planteja el Cercle per a alguns resulta excessiu.
Al Cercle simplement parlem i fem una miqueta
de meditació. Quan la gent em preguntava què fèiem els homes al Cercle solia respondre
amb una broma. “Acabaré abans explicant-te de què no parlem els homes quan ens trobem tots plegats:
- No parlem de fútbol
- No parlem de cotxes
- No parlem de dones (si hom para l’orella, quan els homes estan a soles al bar, més que de dones, en concret solen parlar de culs i de mamelles :-D “doncs mengana sí que està ben dotada” “I què em dius del cul de sotana...”)
Doncs nosaltres no parlem de res de tot això quan estem a soles a la nostra trobada.
No som al bar, sinó en el Cercle. Més d’una persona (sobre tot dones), amb tota
la ingenuïtat, davant d’aquesta brometa, de seguida pregunta: “I de què parleu, llavors, els homes?”.
La meva resposta és “Parlem de nosaltres
mateixos, d’on som, del que fem, com ens sentim, què volem”. Així de
simple, i així de difícil.
Pel Cercle han passat uns quants homes. Alguns
s’han quedat des del primer dia. Uns altres van venir un o dos dies i van veure
que no era per a ells, ho van raonar i van marxar. Uns altres han vingut, s’han
estat una temporada més o menys llarga i finalment se n’han anat als sorgir-los
altres qüestions vitals. A tots em sento molt agraït. Heu vingut i heu
compartit el que sou i on us trobeu en la vostra vida; heu donat vida al Cercle.
Especialment em sento agraït als que heu vingut unes quantes sessions, doncs
així profunditzàvem en el nostre compartir i es tornava molt més ric
Aquest compartir crec que ens ha nodrit a
tots, millorant la nostra vida i centrant-la. Vull contar una anècdota que la
recordo il·lustrativa. En acabar de la sessió un dels homes va dir: “Avui volia venir per contar-vos una qüestió
que em preocupa, a veure què opinàveu. No ha calgut; ara que hem acabat,
desprès d’escoltar-vos, ja sé la decisió he de prendre”. La energia que es
genera en el Cercle al compartir li va donar prou força per trobar per ell
mateix la solució, perquè en un Cercle ningú està per damunt de ningú, ni estem
per aconsellar o jutjar. Tots ens nodrim de tots.
La supervivència del Cercle en aquest moments
està compromesa. Alguns companys que viuen lluny no poden esmerçar tantes hores
acudint-hi. Espero que després de l’estiu puguem reprendre la nostra activitat
i siguem suficients per a que el Cercle generi la seva energia. Estem oberts a
noves incorporacions. La condició és un compromís d’honestedat amb un mateix i
amb els companys. Si creus que pots aportar i que també et pots nodrir d’aquest
treball de desenvolupament personal,
pots llegir aquí més detalls de com funcionem
