divendres, 12 de març de 2010

Masculinisme victimista (ironia)

En un post de Pelle Billing comenta que tots es hem familiaritzat amb la retòrica feminista, que ja és admesa com un fet. Fent broma, proposa usar aquesta retòrica victimista i esbiaixada per descriure el rol de gènere masculí i el sofriment dels homes, és a dir, usar el joc de la culpabilització i la reclamació de la victimitis per a mostrar com aquesta argumentació també la podrien fer els homes per parlar dels seus desavantatges de gènere.

Heus aquí la llista preliminar que presenta de declaracions que podria fer el masculinisme si es tornés tan poderós i patològic com la corrent principal del feminisme

1. Les dones forcen els homes a treballar a jornada completa només pel fet de casar-se amb ells com a proveïdors que són, limitant així les eleccions dels homes.

2. Les dones oprimeixen estructuralment homes reclamant una connexió més estreta amb els nens.

3. Les dones esperen que els homes les protegeixin físicament, per tant els infravaloren (les vides dels homes tenen menys valor).

4. A les dones no els importa que els seus marits tinguin feines perilloses mentre elles estiguin segures a casa, tenint cura dels nens. Aquesta estructura de poder matriarcal manté els homes lluny d’un ambient afectuós, mentre la classe dirigent (dones) es queda fora del perill

5. El poder de la germandat femenina reprimeix qualsevol investigació de per què els homes viuen una vida significativament més curta que les dones. L’única explicació acceptable és la de les diferències biològiques, mentre que en tots els altres escenaris de gènere és una explicació prohibida per la germandat.

6. El càncer de pit aconsegueix més finançament que qualsevol altre càncer, que manlleva recursos de la recerca del càncer de pròstata.

7. Els homes se suïciden molt més sovint que les dones, un altre senyal de com els homes afronten unes estructures matriarcals que els mantenen atrapats en unes condicions de vida impossibles, i en el fons potser l’única sortida és prendre’s la pròpia vida.

8. Les dones demanden en tot moment que els homes siguin resistents i reprimeixin les seves emocions, per això els homes no gosen informar de quan pateixen violència domèstica.

9. Un 70 a 80 per cent dels indigents són homes, ja que la nostra societat matriarcal és reticent d’ajudar un home que no rendeix, mentre que les dones (com a classe dirigent) sempre mantenen intacte el seu valor intrínsec.

10. Als homes sempre se’ls dóna la tasca de defensar el país d’agressors, ja que la classe dirigent s’ha de mantenir segura en tot moment.

11. A les dones no se’ls fa responsables dels delictes de la mateixa manera que als homes i reben sentències de presó més curtes. El matriarcat sap que als homes se’ls ha de castigar adequadament per subordinar-los, mentre que les dones sempre se les considera bàsicament bones i per això no hi ha tanta necessitat de càstig.

12. La societat perdona el tallar teixit genital dels nois, per ensenyar als homes des del començament que són disponibles, i inferiors a dones. Als països en vies de desenvolupament que tallen teixit genital de les nenes se’ls jutja durament.

13. Els nois ho fan pitjor que les noies a l’escola, ja que se senten tremendament insegurs i confosos quan s’adonen de què demanarà d’ells en el futur el constret i perillós rol sexual de mascle

7 comentaris:

  1. hola, uff, me has dejado cavilando, por cierto,conozco que la lucha del hombre ante la femineidad se impone desde el vientre materno, si bien el destino sexual esta cromosomicamente determinado, hasta el dia 40 los embriones xy y xx son anatomicamente identicos ysexualmente bipotenciales. En el feto masculino la diferenciacion sexual empieza hacia el dia 40, cuando el gen SRY empieza a enviar señales quimicas para transformar las glandulas sexuales en testiculos y no en ovarios. Badinter, expone que en el macho el testículo fetal debe oponerse activamente a la realizacion de estructuras femeninas.. el macho se forma contra la feminidad primaria del embrion, convertirse en macho implica una lucha constante. Ahora proceden de figuras maternas.. esta lucha la entiendo,, pero tambien creo que madres y mujeres tenemos nuestra propia lucha contra el caracter discontinuo del varon... seguire cavilando, pues me has dejado pensando.. saludos.

    ResponElimina
  2. También me haces cavilar, no sabía esto de los fetos. De todas maneras, no estoy muy de acuerdo con esto de "la lucha del hombre contra la femineidad" y menos que se dé niveles moleculares prenatales. No creo que los hombres estemos luchando contra la femineidad; la femineidad es un elemento esencial de la vida, y además complementario de la masculinidad. Otra cosa son teorias políticas (como cierto feminismo -no todo- que aquí he criticado) que construye discursos victimistas y discriminadores. No creo en la guerra de sexos, sí en que la polaridad masculino/femenino a veces genera tensiones, sobre todo en estos tiempos de replanteamiento de los roles de género. También sé que la harmonia sólo puede salir de elementos dispares, como esa polaridad que puede llevar a la tensión (o hasta la "guerra de sexos" como algunos pretenden) o a la harmonia y la complementareidad.
    Saludos

    ResponElimina
  3. Asi es, yo tampoco estoy de acuerdo, somos igual y exclusivamente importantes, no debemos ni asfixiarnos ni aplastarnos. Un abrazo.

    ResponElimina
  4. hola,
    fa pensar aquesta prova de la inversió.
    Donant un pas més en la pendent de la negativitat, a una dona victimista li correspon un home culpabilista. Ho dic perquè ara que arriba el Dia de Pare, surten alguns homes igualitaris a flagelar-se el sexe. Mireu aquest paràgraf d'un manifest: <> Per enterrar el patriarcat hem de rebutjar el poder masculí? És la masculinitat o el masclisme el que fa mal a les dones?
    Jordi

    ResponElimina
  5. Hola Pruneda
    Molt interessant aquesta aportació de que a una dona victimista li correspòn un home "culpabilista". De fet, aquest mal anomenats "homes igualitaris" parteixen d'una culpabilitat de gènere tan descomunal que creuen que l'absolució només pot venir d'identificar-se amb el feminisme radical(hi ha un post d'Enrique Gimeno a "buenamente" que ho explica magistralment) i de -com tu assenyales- l'auto-flagelació per ser home. Una postura que rescata el pitjor de la tradició cristiana, per molt que aquests progres es creguin que han deixat enrera l'Esglèsia cristiana.
    Personalment em sembla horrorós que la polaritat del masculí/femení, que genera friccions i tensions inevitables, s'ahgi de resoldre per la via de la culpa, del victimisme i de la redempció pel sacrifici com pretenen aquests pseudo-igualitaris.
    La pregunta final -es la masculinitat o el masclisme el que fa mal a les dones?- també la trobo força pertinent, doncs es tendeix a confondre deliberadament ambdós conceptes. En la meva opinió el masclisme fa tant de mal a les dones com als homes (ves per on, aquí estic d'acord amb els "igualitaris", que també repeteixen aquest slogan). Simplement perquè correspòn a un rol de gènere que ara ja no té raó d'ésser, tot i que hauriem de definir millor que és masclisme. Quan llegeixes segons quins textos del feminisme del ressentiment es veu que el que fa mal a aquelles dones és la seva pròpia part masculina que no han sabut integrar. Si ens fiquem en la perspectiva psicològica probablement s'hauria de lligar amb la relació que han tingut amb el pare. Ja se sap, si has tingut un pare borratxo etc, o has tingut una mare ressentida amb la que t'has identificat per desvaloritzar el teu pare, desprès tots els homes et decepcionen, i d'aquí pots construir una teoria política -ara molt ben establerta- que doni raó del teu drama personal.
    Respecte del que "fa mal a les dones" crec que el feminisme clàssic ho va encertar a emfasitzar la responsabilitat de les dones com a subjectes autónoms no subordinats a l'altre, -per això insistien amb tenir la pròpia feina per disposar d'ingresos propis, i que no fossin discriminades per la feina que volguessin escollir. Amb els discursos victimistes el que "fa mal" es busca a fora, el més còmode doncs és blasmar els homes perquè no fan prou i no canvien...
    He d'admetre que tenen part de raó, són les dones qui més han reflexionat sobre els rols de gènere, els homes no ens hem ficat prou a plantejar-nos que som i què volem ser i què es necessita de nosaltres per construir una humanitat més sana i plena. Hem eludit massa la nostra responsabilitat, i així ens va...
    Salutacions

    ResponElimina
  6. Gràcie Enric,
    M'ho resumeixo així (i no ho dic aquí per resoldre-ho en el context d'un bloc): em sembla que com a gènere en el món modern occidental tenim pendent com a homes l'enterrament del patriarcat amb prou dignitat, amb honor (a la veritat primer), i solemnitat; sense culpes, reconeguent els abusos i víctimes dones i homes que ha comportat el patriarcat (milions de morts en guerres inútils, etc.)
    Penso que està pendent. Wilber s'hi acosta però em sembla que no té acabat el discurs, doncs caldria que integrés tant lo evolutiu i com lo tràgic i fosc que ens va donar el patriarcat.
    A reveure

    Per cert: molt interessant l'aportació de Liliana. Ho havia estudiat a Genètica: la naturalesa bàsica de la natura és femenina, ha de ser un esforç per crear el sexe femení, però si ho fa és que li deu sortir a comtpe (com tot l'augment de complexitat en els sistemes vius)

    Gràcies

    Jordi

    ResponElimina
  7. Errada a l'últim paràgraf: on diu "femení" ha de dir "masculí"

    ResponElimina