dissabte, 19 de març del 2011

Libia i perspectiva de gènere

Les revoltes del món àrab són un aconteixement extraordinàriament positiu. Entre els canvis socials que les han fet possibles s’han destacat la revolució informàtica i la incorporació de les dones. Comparteixo aquesta anàlisi.

Els mitjans se n’han fet molt ressò de la participació de les dones. Tanmateix vull afegir aquest reportatge del diari AVUI en que també es mostra els límits d’aquesta participació i com encara pesen els rols tradicionals de gènere. Destaco aquestes frases:

  • "Estem orgulloses dels nostres marits i els nostres fills, que hagin agafat les armes per alliberar el país de la tirania”
  • "Nosaltres animem els nostres fills que lluitin i morin pel seu país. Ells són els nostres herois

Unes altres frases em sorprenen i em creen dubtes, per exemple Quant al rol de la dona a Líbia, considera que les dones tenen, “fins i tot, més drets que els homes” No conec bé la societat libia, però vist des de fora, en quant a drets polítics, a mi no m’ho sembla. Una altra cosa és qui ho té millor pel rol que li ha tocat, és difícil fer una valoració objectiva. De tota manera, la qüestió no és quin paper et toca, sinó quin paper pots elegir.

El que es veu en aquest reportatge és que els rols tradicionals de gènere es mantenen: els qui van a morir per la llibertat són els homes. Les dones només els animen a que s’ hi sacrifiquin i els consideren herois. Com els herois de la central nuclear de Fukushima. Com sempre, la vida dels homes és la més prescindible per a la societat. Així és com han funcionat els rols tradicionals de gènere: des del poder femení (la mare, la futura amant o esposa) es suborna als homes per a que esdevinguin herois. Els que tornin. Els que no tornin seran sincerament plorats

Si els revolucionaris perden la guerra, seran assassinats i torturats també per homes. Les dones dels botxins, com a molt, faran el paper de l’esposa del dictador Ben Alí: mentre aquest somicava davant l’avió amb que havia d’escapar-se ella li cridà “Puja, imbècil! Tota la meva vida haurà calgut que hagi suportat les teves ximpleries.” tal com explica aquest altre article de l’AVUI que també recorda les esposes d’altres tirans.

Respecte de la revolució informàtica, dels analistes més lúcids em quedo amb Manuel Castells. Destaco la última frase de l’article, on es queixa de que la “ministra” d’exteriors de la UE, la baronesa Ashton, està desapareguda. El paper de la UE, davant aquesta aurora de llibertat i de sacrifici (predominantment masculí) del món àrab, ha estat prou vergonyós. Al capdavant tenim a la incompetent Ashton, que també em fa enyorar a Javier Solana (que no era sant de la meva devoció). Caldria esbrinar en quins aspectes del seu currículum es van fixar els euroburócrates que l’han ficada al capdamunt de la diplomàcia europea. Molt em temo que un dels mèrits d’aquesta inepta és que la naturalesa l’ha dotada d’ovaris, igual que un altre mèrit és que “tocava” que fos britànica. La famosa política de quotes, bé per territori o bé per gónades. Així ens hem lluït els europeus.

I ara, per acabar un article així, em toca proclamar que no tinc res contra els britànics ni les portadores del cormosoma XY (de fet, sento molta philia per ambdós). No pretenc ser políticament incorrecte, simplement vindicar que els mèrits per seleccionar càrrecs es centrin en l’esforç i la capacitat personal, i no en la biologia o la geografia

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada