diumenge, 11 de setembre de 2011

Diàleg sobre el relativisme amb els meus alumnes

Un dels temes recurrents amb que tots els anys em trobo amb els meus alumnes, a l’hora de treballar la consistència dels seus raonaments, és la seva adhesió acrítica al relativisme gnoseològic i també moral. Ells no saben que la seva posició és “relativista”, és un dels conceptes que toca aprendre a 1º i 2º de batxillerat. Es tracta de la concepció que, més o menys, diu “tothom té la seva opinió i totes les opinions són respectables”. Vaja, el que Clint Eastwood diu a “Harry el brut”: “Les opinions són com els culs: cadascú té el seu”.

De vegades, adopto una actitud provocativa per ficar-los al davant la inconsistència d’aquesta manera de raonar. Per exemple, acabo d’explicar un tema a 1º de batxillerat, llavors em dirigeixo a un alumn@

- JO: A veure, explica’m amb les teves paraules el tema del que acabo de parlar

- ALUMN@: És que això depèn

- --Què vol dir que depèn?

- -- Doncs que cadascú pot tenir un pensament diferent sobre aquest tema

- --Ja. El que passa és que en filosofia no ens interessa el pensament diferent que la gent pugui tenir, el que ens interessa en filosofia és allò comú que tots tenim al pensar.

- --Però la gent té opinions diferents sobre la mateixa cosa

- --La opinió, en filosofia, no ens interessa gaire. Tot i que està de moda en aquests horrorosos programes de la TV on la gent s’escridassa defensant les seves opinions. L’any que ve, quan estudiarem Plató, ja veuràs com aquest definia la opinió com el contrari de la veritat. I en filosofia ens interessa la veritat.

- --És que la veritat és diferent per a cada persona. Jo no sé quina és la veritat; tu tens la teva i un altre té la seva.

- --Ja. Saps? Estic pensant en assassinar el meu veí. N’estic fart de la seva cara. No l’aguanto quan me’l trobo per l’escala.

- --??!!

- --Recordes que l’any passat, a Ciutadania, dèiem que la ètica servia per a ser feliç? Doncs jo seré molt més feliç el dia que deixi de veure per sempre més el meu veí.

- --Però això no ho pots fer

- --Per què no? Que no tinc dret a ser feliç? Per què he d’aguantar la cara del meu veí? Me’l carrego i ja està!

- --Com pots dir això! Està malament

- --Està malament per a tu. Per a mi, matar-lo, està molt bé. N’estic fart d’aguantar-lo. Viuré molt millor sense ell.

- --No pots matar a ningú, això està malament

- --Aquesta és la teva opinió. I jo respecto la teva opinió. Però jo en tinc una altra; per tant, fes el favor de respectar la meva opinió

- --??!!

- --Em pareix molt bé que tu opinis que matar a qui et cau malament no està bé. Però jo tinc una opinió diferent. I per què la teva opinió ha de ser millor que la meva? Respecta la meva veritat com jo respecto la teva...

Arribats en aquest punt, els alumnes es solen quedar paralitzats sense saber què contestar. De vegades faig variacions en aquests tipus de diàlegs. Per exemple, em fico en el paper d’una àvia africana que vol tallar-li el clítoris a la seva néta. Quan em diuen que això està malament els replico amb aquests arguments:

- --Entenc que vosaltres, els europeus, no vulgueu tallar el clítoris a les vostres nenes. Vosaltres teniu una altre costum, els hi foradeu l’orella. Jo respecto la vostra opinió. Però no teniu cap dret a venir aquí a criticar els nostres costums. Durant segles ens heu envaït, ens heu colonitzat, dèieu que érem salvatges i que els negres érem inferiors. Nosaltres mai no hem imposat els nostres costums als europeus, per què heu de venir vosaltres a criticar els nostres valors? Vosaltres no sou superiors a nosaltres. Cadascú té la seva cultura i ningú té dret a ficar-se amb els costums dels altres.

En aquest cas, la majoria, davant d’aquesta argumentació pròpia del relativisme cultural (el contrari del etnocentrisme, que té una mala fama ben merescuda) assenteixen. Sort que sempre hi ha una minoria d’alumnes que diuen que no i que no, que fer això és inacceptable, tot i que no saben (encara) desenvolupar els arguments per atacar la meva posició. És llavors quan els parlo de la universalitat dels Drets Humans, que garanteixen les particularitats de cada cultura, però que aquesta particularitat no es pot posar per sobre dels drets bàsics com la integritat física.

La qüestió del relativisme és un cavall de batalla recurrent a les meves classes. La confusió entre “totes les persones són respectables i tenen drets” i “totes les opinions són respectables” la tenen molt arrelada. De fet, està molt arrelada en la nostra cultura postmoderna, que pretén afavorir a tots els grups per igual i detesta tant les jerarquies com les imposicions. Òbviament aquesta visió representa un avenç front a la racionalitat tecnocapitalista homogeneïtzadora que no tenia prou en compte les minories ni la pluralitat (el vMeme taronja front al següent verd), però quan això es duu a un extrem, com ara passa, acaba degenerant en el “tot s’hi val; qualsevol cosa que tu facis, mentre a mi no m’afecti, està bé. Cadascú fa el que vol i cadascú és com és”. En l’àmbit cultural, la patologia del vMeme verd, o postmodern, o “progre”, ha portat a la confusió que ara es viu amb les qüestions de gènere i a les injustes lleis misàndriques, entre altres coses.

4 comentaris:

  1. Demasiados universitarios, seguros en su torre de marfil y aislados de las consecuencias para el mundo real de las ideas que abrazan, parecen ciegos al hecho de que la irracionalidad ha contado históricamente entre las armas más poderosas del arsenal ideológico de los opresores. La hipersubjetividad que caracteriza al posmodernismo es un ejemplo perfecto de ello: lejos de ser un legado de la iconoclastia izquierdista, como falsamente pretenden algunos de sus abogados, lo cierto es que (…) hace perfectamente el juego a la tendencia antirracionalista –en realidad, antiintelectual- que actualmente infecta la cultura “dominante” en Estados Unidos.

    David Whiteis, citado por Alan Sokal, en “Más allá de las imposturas intelectuales”.

    ResponElimina
  2. El texto debería decir:
    Demasiados universitarios, seguros en su torre de marfil y aislados de las consecuencias para el mundo real de la ideas que abrazan, parecen ciegos al hecho de que la irracionalidad ha contado históricamente entre las armas más poderosas del arsenal ideológico de los opresores. La hipersubjetividad que caracteriza al posmodernismo es un ejemplo perfecto de ello: lejos de ser un legado de la iconoclastia izquierdista, como falsamente pretenden algunos de sus abogados, lo cierto es que (...) hace perfectamente el juego a la tendencia antirracionalista -en realidad, antiintelectual- que actualmente infecta la cultura "dominante" en Estados Unidos.
    David Whiteis, citado por Alan Sokal, en “Más allá de las imposturas intelectuales”.

    ResponElimina
  3. Pasa algo raro entre lo que yo escribo y veo en visualización previa y lo que luego sale publicado. Un saludo

    ResponElimina
  4. Hola Emilio
    Tus dos primeros comentarios yo los leo iguales. Son esas cosas raras de internet.

    Excelente cita. No es solo la cultura dominante en EEUU, sinó en todo occidente. Sokal fue de los primeros que se hartó de esta jerigonza postmoderna y los avergonzó con su agudísima broma de "imposturas intelectuales". Aquí, como todo va más retrasado, todavía domina lo peor del postmodernismo, que en su traducción política es la legislación misándrica vigente

    ResponElimina