Absència de vulnerabilitat masculina

L’altre dia vaig veure per la TV part d’un programa molt ben fet sobre l’Alzheimer. A més de sortir Pasqual Maragall, metges, investigadors, etc. van treure un senyor madur, enginyer i empresari, a qui havien diagnosticat la malaltia. Es veia pels tests i les proves que li feien com se li havia deteriorat la memòria i certes capacitats cognitives que segur que, per la seva professió i posició, les havia tingut força desenvolupades. Em va impressionar com relatava el moment que li van comunicar el diagnòstic. La seva esposa, també present al programa, fou la primera que intuí que al seu marit li passava alguna cosa, i els metges tardaren bastant en establir el diagnòstic.

Imagino que ha de ser molt dur quan et comuniquen que tens Alzheimer. Aquest home contava com va pensar amb els anys que li quedaven de vida i els anys que podria viure amb dignitat –més tenint en compte els seus éssers estimats que ell mateix. Afirmava amb contundència “en aquell moment jo sabia que havia de fer quelcom”. Més tard, al programa, es veia com es sotmetia voluntariament a assajos dels investigadors. Suposo que els responsables del programa van triar aquest home per aquesta exemplar voluntat de lluita i de superació que mostrava.

Tanmateix, el que a mi em va cridar l’atenció fou precisament que aquest home, de qui la TV mostrava el seu coratge admirable, no li vaig veure que mostrés l’altra part humana que tots tenim: la nostra vulnerabilitat. Així ens hem construït els homes: en el fer, l’aconseguir, assolir, el mirar cap enfora i no cap endins. Per això em va cridar tant l’atenció que, inclús en un moment tan dur com quan et comuniquen un diagnòstic així, no es permetés contactar amb les parts interiors que forçosament es deuen activar davant d’una notícia tan terrible: la por, el desvaliment, l’angoixa, potser la ràbia...

És un fet habitual en els homes grans, això d’estar deslligats de l’estat emocional intern, de només poder parlar en tercera persona (de futbol, de política... o fins i tot d’ells mateixos quan eren joves) però no en primera persona del què els passa a dintre, ja que ells tampoc ho saben. Per això hi ha tantíssima soledat en els homes grans quan ja han deixat de ser “productors”, tanta dificultat de comunicació. Hi ha llibres populars d’autoajuda dirigits a “dones que estimen massa”, o llibres que a elles les aconsellen sobre aquests homes emocionalment freds i inaccesibles. És el que ens diu la cultura pop: això d’estimar és cosa de dones, tal com avalen els llibres supervendes i els programes d’èxit de la TV. Els homes no hem tingut les eines cognitives i emocionals per contactar amb la nostra vulnerabilitat, i encara menys per ser capaços d’expressar-la.

Alguns psicòlegs evolutius expliquen aquesta incapacitat per contactar amb les pròpies emocions com una estratègia de l’evolució per evitar el dolor. Durant mil.lenis, en un ambient extremadament hostil i perillós, els homínids mascles se la jugaven per aconseguir proteina per a la resta del clan; i els més insensibles, els més invulnerables al dolor foren els que sobreviviren, accediren a les femelles i pogueren transmetre els seus gens al fecundar-les. Avui dia la cosa no és així, però encara es manifesten aquestes estratègies que molts homes hem interioritzat: has de tenir èxit, has de cuidar dels teus, has de ser fort i confiable, no pots mostrar debilitat.

No sé si serà instintiu com diuen aquests psicòlegs evolutius, o serà un comportament après, però és un fet vigent de la masculinitat.