Avantatges per a homes d’una legislació misàndrica

L’altre dia vaig llegir EL PAÍS aquesta notícia que més o menys diu que l’Estat prohibeix a una dona que hagi denunciat al seu company que visqui amb ell, malgrat que ella l’hagi perdonat. Si no ho he entès malament  (de qüestions legislatives no sóc gaire expert), això només afecta a les dones, no als homes. Per això he ficat al títol aquesta paradoxa que una legislació misàndrica (feta contra els homes, amb tracte diferent que a les dones) en realitat els afavoreix, ja que aquesta legislació sembla que fica el poder de l’Estat només per damunt de la lliure voluntat d’una dona adulta –però no d’un home- a l’hora de decidir amb qui pot establir relacions afectives.

Per les notícies dels diaris ja sé que han passat casos gravíssims de dones immadures i infantilitzades  que han retornat amb el seu agressor i posteriorment han estat assassinades. També hi ha noticies(no tan publicitades) d’homes acusats falsament per la seva dona que, en un altercat de parella, ella s’havia aprofitat dels avantatges que la legislació vigent atorga a les dones per “empaperar-lo”, desprès ell l’ha perdonat (o ha tingut massa por a la soledat, ves a saber) i ha decidit reprendre la convivència. Potser algú se li’n fotrà per calçasses, tanmateix la murmuració o la riallada del veïnat no tenen res a fer front a la decisió d’un individu lliure. Un adult sempre és responsable de les seves decisions; cadascú sap el que fa de la seva vida i amb qui decideix establir relacions amoroses.

Bé, aquesta llibertat, pel que sembla, ara només la tindran els homes. Les dones, amb la llei, són com una mena de menors d’edat, i cal protegir-les de si mateixes de segons quines decisions prenen sobre la seva vida afectiva.  Vaja, semblant a com en el passat també es prohibia als adults establir relacions homosexual per raons d’Estat que passaven per damunt de la seva voluntat individual.

Recordo haver llegit a EL PAÍS aquest cas d’una dona de Tarragona emprenyada amb la llei perquè li havien prohibit conviure amb l’home que ella volia ja que ell havia estat condemnat per maltractament.

 "Somos víctimas del sistema penal, ¿por qué no puedo vivir con quien me agredió?", recriminó en 2009 a la Audiencia Provincial de Tarragona E. C., una de esas víctimas. Tras escucharla, la Audiencia consideró que este tipo de casos "cuestionan" ciertos aspectos de la ley española, que puede atentar contra "el respeto de la vida privada y familiar"

Doncs ara la llei ha dit que la seva voluntat, la seva vida privada no compta ni es respectarà a l’hora de decidir com vol establir les seves relacions amoroses. Comprenc  que l’Estat no admeti que el simple perdó de la víctima pugui absoldre el victimari de la seva responsabilitat delictiva. Tanmateix, que s’arribi a immiscir en aquestes intimitats per prohibir-les mostra el projecte totalitari que hi ha en el rerefons d’aquesta legislació (per molt que, en aquest cas concret, paradoxalment garanteixi més la llibertat dels homes que de les dones).

Un apunt final. La notícia estava rematada amb un comentari d’una notable representant del lobby del feminisme del ressentiment. El que em va cridar l’atenció fou la seva factura totalment tècnica, asèptica, ni un comentari ideològic celebrant aquest nova volta de cargol del seu projecte. És allò clàssic dels post-marxistes que deien que la ideologia (ells es referien al capitalisme) es presenta com quelcom merament tècnic, transparent. Com si el que hi ha darrera d’aquesta notícia fos només un simple desajust jurídic.

Per cert, en aquest blog també comenten la notícia i diuen la cosa no està tan tancada com pretenen. Són arguments tan tècnics que s’escapen una mica de la meva comprensió.