L'últim dia vaig publicar un tros de la novel·la amb motiu de la mort de Fraga. En rellegir aquell capítol “La defensa
dels valors occidentals contra totes les amenaces”, la continuació del qual ara
reprodueixo a sota, em va fer pensar amb la qüestió del fanatisme. Continuo parlant
del tema de la tortura ficant dades reals del què va ser l’Escola de les
Amèriques. M’invento el personatge del Comandante Pindado en aquella escola de torturadors i, inspirat per la excel·lent obra d’Antonio Escohotado, faig que
apareixi un personatge històric: H. J. Anslinguer, un dels grans
inquisidors fanàtics del s. XX. Al rellegir aquest capítol d’Anslinguer m’ha
fet pensar amb un paral·lelisme amb qui considero el gran inquisidor de l’Espanya
contemporània, el Dr. Lorente Acosta, antic delegat del govern per a la
violència de gènere. De la mateixa manera que l’alcoholitzat Anslinguer va
reeixir amb els seus arguments delirants contra la droga (la “inquisició
farmacràtica”, en paraules d’Escohotado), els arguments misàndrics fanatitzats
del Dr. Lorente contra els homes i el masculí també han tingut el seu èxit.
Els companys de promoció de Riobaldo i
Diodoro a Astúries els havia tocat aprendre ràpid quina era la seva missió,
mentre que els nostres protagonistes encara romanien prou descol·locats per les
novetats de la patrulla. S’havien quedat una estona més espiant els hippies.
Van observar que aquestos, en comptes de fumar tabac americà de paquet com
feien habitualment els estrangers, que tots eren rics, el tabac el cargolaven,
com els pobres. A més a més, amb el tabac hi barrejaven el que amb la distància
els semblà una herbeta verda triturada. Curiosament, només fumaven un únic
cigarret el qual se l’anaven passant d’un a l’altre i llavors es quedaven
riallers, relaxats, lànguids. La parella de guàrdies civils no entenia aquests
estranys rituals.
Precisament el Comandante Pindado, que havia abandonat la direcció de
l’acadèmia de la Guàrdia Civil per travessar l’oceà i realitzar uns cursets de
formació a l’Escola de les Amèriques, en aquell moment estava rebent una
conferència sobre drogues, en concret sobre el perillós potencial de la
marihuana, tremenda amenaça als nostres valors occidentals i a l’estabilitat
planetària.
Quan al Comandante Pindado li van comunicar que aniria a l’Escola de les
Amèriques, situada a Fort Gülick, zona del Canal de Panamà, per a rebre
l’entrenament que l’exèrcit dels Estats Units impartia en castellà als militars
de tota Amèrica Llatina per formar-los en la seva missió de defensa contra el
comunisme, torçà la boca amb mitja rialla. Què ens han d’ensenyar els ianquis a
nosaltres, si hem estat els primers al món en vèncer el marxisme al camp de
batalla ja fa més de vint anys?. De tota manera, una vegada a l’Escola s’adonà
que aquells americans eren una gent força organitzada i competent a l’hora
d’ensenyar. Només el manual per interrogar els sospitosos, per exemple, tenia
més de 145 pàgines, amb tota mena de tècniques psicològiques per “doblegar” el
detingut. Dosificar el dolor amb la intensitat necessària per aconseguir
l’objectiu proposat. “Com són de prolixos, aquesta gent”,
reflexionava el Comandante Pindado mentre pensava amb els mètodes expeditius
que usava el sergent Hidalgo, massa poc subtil per als refinats procediments
dels gringos. Tècniques ben pensades i eficients, com totes les invencions americanes, que
deixaven enrere el meritori estadi d’artesania representat pel caparrojos i els seus col·legues a
Espanya. El Comandante, home cabal malgrat el seu orgull d’espanyol victoriós,
havia de reconèixer que aquestos americans sabien fer les coses ben fetes. La
millor mostra han estat els seus col·legues militars d’escola quan tornaren a
Xile, el Salvador, etc. Només els de Nicaragua van fallar.
Ara bé, la classe d’aquell dia, “L’amenaça de la droga”, ja li semblava una
extravagància típica dels ianquis. Dels Estats Units havia arribat en persona
ni més ni menys que H. J. Anslinger, el tsar
de la lluita contra la droga, per impartir una conferència sobre els nous
desafiaments a la seguretat i als nostres valors, centrant-se amb la terrible
marihuana, com a reconegut expert que era. Al 1937, mentre Espanya guanyava els
seu futur batint-se al front contra el comunisme, el coratjós Anslinger també
perfilava un nou futur per a la humanitat en aconseguir per al seu país, en
contra dels pusil·lànimes informes mèdics que ho desaconsellaven, la primera
prohibició al món de la marihuana. Convencé els legisladors reticents
relacionant-la amb immigrants mexicans degenerats que perpetraven tota mena de
crims horrorosos, i per la irreprimible inclinació a la violència i a les
orgies sexuals que suscitava. La lluita contra aquesta “substància diabòlica”
no havia acabat, com havia assegurat feia poc al Congrés, calia redoblar els
esforços per combatre aquest “assassí de la joventut”, ara per raons oposades a
les de l’any 37, ja que els usuaris de la marihuana “es tornen malaltissament
pacifistes” i “propensos a picar l’esquer del comunisme…”, en un moment que la
nació necessitava dels seus joves per enviar-los a la guerra del Vietnam. El
Comandante Pindado sacsava el cap. Aquests americans!: grenyuts, maricons,
pacifistes, drogoaddictes… a la victoriosa Espanya de Franco no tenim aquests
problemes.
Riobaldo i Diodoro finalment abandonaren Cala Maria per retornar a la caserna i
informar el sergent de les novetats hagudes en la ronda, -no de totes, però.
Enric Carbó. "
Els emprenedors" Ed. Montflorit 2004. pgs 47-50
