Estic de vacances i tafanejo per altres blogs.
Entro al d’una col·lega que, com jo, treballa en educació secundària i manté un blog molt centrat en la promoció
de la diversitat sexual i la defensa de les minories. Ja hi havia entrat altres
vegades, utilitza el blog per a les seves activitats d’educació afectivo-sexual
amb els seus alumnes i sempre es pot aprendre alguna cosa de la feina d’una col·lega.
La seva fervorosa promoció de les sexualitats minoritàries i sobre tot, la
resposta dels seus alumnes (la meva subjectiva i no contrastada opinió és que mostren
la típica resposta dels alumnes amb “ganes de quedar bé amb la profe”) ja
m’havien fet pensar amb la clàssica “educació moral” devotament impartida per
monges i capellans (bé, en aquest cas el contingut és diferent) en que els
alumnes havien de demostrar que eren “bons xiquets i xiquetes” donant les
respostes estereotipades per rebre l’aprovació del mossèn. Això de la “educació
moral”, és a dir, la moralina, sol tractar-se de que hi ha un mal enfora del qual ens hem de guardar. La
llista dels mals que assetgen a les pobres criatures elaborada pels capellans
és prou llarga i coneguda, em fa peresa reproduir-la. En aquest blog, la llista
principalment tracta de la homofòbia, i sobre tot d’una mena de mal ubicu, actiu
des del començament de la història, controlador invisible de vides i ments, omnipresent,
astut i per tant difícil d’exterminar que, per resumir, li podem dir
patriarcat.
El que avui em motiva aquest escrit és haver
accedit a aquesta
entrada i llegir unes redaccions en que la professora els havia demanat “que imaginaren (o que simplement contaren)
com seria un dia de la seua vida sent homosexuals o transsexuals”. En cap
de les redaccions reproduïdes hi ha una celebració de la vida o de l’amor, ni
tan sols una vivència anodina com sol passar amb la redacció d’un alumne de 1º
d’ESO (“explica que has fet el cap de setmana” “imagina que ets un ocell
migratori” “Imagina...”). No. Aquí es tracta de recrear-se el terrible drama
que suposa això de ser gai. Reproduir tots els tòpics de “ningú com jo, el molt que pateixo i la societat que no m’entén ni em
dóna suport (ni tan sols la família)”. En fi, que si els adolescents ja s’ho
passen prou malament amb el “no sé què em
passa i ningú no m’entén”, doncs per a que es vagin preparant, aquests, que
encara són pre-adolescents, una ració doble, ben carregada de drama i narcisisme.
Aprofito doncs la lectura d’aquest blog per escriure
les meves reflexions habituals. La cultura postmoderna dominant, com reflexa l’esmentat
blog, des de la seva visió pluralista ha fet una gran feina visibilitzant tantes
minories aixafades i excloses per la racionalitat moderna i tecno-capitalista
que tot ho pretén homogeneïtzar. La seva denúncia i el desenmascarament de
ideologies vestides com “la realitat objectiva” ha estat excel·lent per a la
dignitat de tantes persones pertanyents a diverses minories. Una tasca que
reconec que encara no ha d’acabar. Tanmateix aquest pluralisme sol caure en el
relativisme i en el “tot és construcció”,
per acabar de vegades amb “la meva
construcció de la realitat és tan vàlida com qualsevol altra” i per tant “si tu no me la valides ets un maleït
opressor”. La llibertat individual es torna tan sagrada (i no dic que no
sigui important, eh!) que degenera en el “a mi
ningú em diu el que he de fer! Opressor maleït!”. Si tot és una construcció
que respon a motius de poder (patriarcat, colonialisme, racisme,
fal.locentrisme, eurocentrisme, logocentrisme...) , i tots els punts de vista
són igualment respectables, llavors no hi ha cap punt de vista millor que
l’altre, i per tant cal afirmar el jo –l’ego- amb tot el soroll i la fanfàrria:
“ningú com jo, que sóc especial (sobre
tot, si pertanyo a una minoria)”. Per aquest camí el victimisme està servit. El problema de ser víctima, sobre tot, si
es parteix d’una situació inicial d’opressió certa com tantes minories han
patit a la nostra societat, és que et dóna una identitat molt llaminera: “ai!
com pateixo i com m’oprimeixen, ningú com jo”. Sortir de la víctima és
sortir d’aquesta identitat, i per tant renunciar a aquesta identificació com
algú especial.
El narcisisme es nodreix del sentiment de
pertànyer a un grup especial que se l’ha tractat injustament. Llavors hom
s’identifica amb aquest grup especial, s’aferra al seu fet diferencial (no al comú, que deia Heràclit[1]) i consagra
la seva vida a “resistir” com a diferent; el sentit de la vida es construeix no
buscant tant la inclusió sinó la diferència, per això és tan fàcil caure en el
sectarisme. Tot i aparentar una visió pluralista, tan pròpia de la
postmodernitat, sovint alena per sota un gran menyspreu dels que no pertanyen
al propi grup (un menyspreu anàleg al del discurs del “normalitzat” grup
majoritari). La modernitat i sobre tot la pre-modernitat (Vae Victis!) culpabilitzava
la víctima i l’esclafava. El narcisisme
postmodern frueix d’assumir el rol de víctima com a forma sublimada de
recuperar l’autoestima, i allà s’hi recrea davant del que suposaria perdre
aquest estatus de tenir una identitat especial
El fotut del victimisme és que necessita d’un
victimari: l’opressor dolent, que
pot anar des dels més visibles -els masclistes i fatxes-, fins als més
invisibles –el patriarcat que, com antany el dimoni, està ficat a tot arreu,
inclús dintre dels que volen ser més “progres”...-.
D’aquí aquest deler quasi messiànic, salvador, per buscar i denunciar opressors
arreu, prevenir als xiquets d’aquest “mal” que els pot enxampar i fins i tot
descobrir en les pròpies criatures llavors incipients del mal. (Això últim ho
dic perquè desprès dels milions subsidiats a la indústria de gènere en tasques
de prevenció
educativa, les seves esbiaixades enquestes sostenen que entre els i les
joves continua prevalent el masclisme. Calen més mitjans per exterminar el mal
–Un cas anàleg a la lluita “contra la droga” de moda fa uns anys). Quan l’inquisidor
més persegueix la bruixeria, resulta que més l’expandeix.
Porto bastants anys treballant d’educador.
Abans de començar a treballar, a finals dels 80, recordo haver vist amb horror
per la TV com escoles organitzaven activitats amb els alumnes “contra la droga”;
sort que després en la meva feina mai m’he hagut de tragar res així. Suposo que
Stalin devia organitzar activitats semblants “contra els capitalistes” o Franco
“per la espanyolitat de Gibraltar”. Els nens sortien pintant murals o jugant
partits de fútbol contra la droga, ja no recordo bé El clàssic moviment
inquisitorial que pretén cohesionar la societat contra l’enemic extern, portat per fervorosos educadors. En aquest
cas, la figura de “el drogoaddicte”,
responsable del que deien “inseguretat ciutadana” i demés mals socials (els que
més abominaven de “els drogoaddictes” solien ser uns tipus obesos que fumaven
diàriament un paquet de Ducados i davant del segon carajillo de brandy Soberano
reclamaven de les autoritats més “mà dura” contra tant drogata [disculpeu-me el
tòpic... :-)])
De la mateixa manera que aquella “inquisició
farmacràtica” (en paraules de Antonio
Escohotado) no va ajudar en res a
aquells nens que pretenia protegir i educar-los sobre les substàncies
psicoactives, la salut i la responsabilitat, espero que els nostres nens actualment
no es vegin atrapats en una similar “inquisició antipatriarcal” ara per mor
d’una correcció política que sembla estar més al servei del narcisisme que
d’una personalitat lliure i autònoma.
[1] “Per això és necessari seguir el que és comú,
perquè allò comú és el que uneix. Però, encara que el logos és comú, la majoria
viuen com si cadascú tingués una intel·ligència particular” . Heràclit,
fragment nº2.
