Quan es va equivocar el feminisme?

Per Pelle Billing

Aquesta és una pregunta que em faig sovint. Un moviment que originalment estava lluitant per assolir la simple meta d’igualtat civil i legal entre els sexes, com va poder convertir-se en un moviment feminista radical que considera que tots els homes són inherentment opressius o fins i tot malvats?

Encara hi ha encara moltes feministes que pertanyen a la "vella escola" del feminisme, segur, i normalment són gent molt sana. El millor exemple potser és Christina Hoff-Sommers que ha escrit un parell de llibres excel·lents sobre feminisme radical i les seves conseqüències desafortunades als EUA.

Donem un cop d’ull als factors que crec que han tornat el feminisme en un caos:

1. Des del començament del moviment feminista va haver una manca de claredat. Era un moviment per a la igualtat de gènere, o era un moviment que promovia drets de la dona? Això és una distinció enorme, i la suposició que aquestes dues lluites siguin sempre compatibles està molt lluny de la veritat

2. Aquesta manca de claredat també està en el nom escollit per al moviment. Si s’hagués anomenat igualitarisme, llavors l’objectiu final hauria estat clar. Tanmateix, el nom feminisme implica que l’objectiu final és la supremacia femenina o alguna cosa per l’estil

3. Creant un moviment feminista fort, els assumptes d’homes es defineixen automàticament com inexistents o, com a mínim, menys importants que els assumptes de dones (cosa que discuteixo en els meus escrits). Originalment això no era un problema, ja que el feminisme es centrava en drets iguals per a tota la societat, cosa que ho convertia en una lluita honorable i un procés necessari. Tanmateix, una vegada que es van implementar drets iguals, el feminisme encara suposava que les dones estaven molt pitjor que els homes, i necessitades d’un moviment feminista més fort que mai, sense donar cap pas enrere ni mirar un quadre el més ample que inclogués les perspectives dels homes.

4. Els homes també han estat massa callats en el debat de gènere, un silenci que probablement s’ha interpretat com que se senten culpables, o que com a mínim no tenen cap bon argument per contrarestar la radicalització creixent de teoria feminista. Això ha permès a les feministes radicals aconseguir més i més subvencions governamentals i influència, cosa que a canvi els ha donat més recursos per proposar cada vegada teories més radicals que fan dels homes responsables de cada mal concebible. Els departaments d'”Estudis de Gènere” a les universitats al llarg del món es poden amagar darrere la respectable façana d’ensenyament superior i usar els diners dels contribuents per promoure les teories de feminisme radical.

5. El feminisme radical absol dones de la responsabilitat personal en les seves vides. Tota la culpa és del patriarcat, una estructura mítica que implica que els homes sempre s’enduen la millor part... Això és una posició seductora per a les jovenetes, especialment quan un professor d’universitat que respecta li diu que així és com funciona el món. Això vol dir que per al feminisme de l'equitat i altres branques de l’antic feminisme escolar, que emfasitzen la responsabilitat personal de les dones creant millors vides per a si mateixes, els vinguin temps difícils per guanyar noves partidaries.

Hi ha molts més factors naturalment, però aquests són alguns dels punts clau en la meva opinió.

Traduït de Pelle Billing