Legislació misàndrica II

M’ha agradat aquest comunicat d’associacions de pares i mares que defensen un jutge que ha criticat la nova legislació que comentava al post anterior. Parla que aquesta proposta de llei només considera lesiu la relació d’un infant amb un maltractador però no amb una maltractadora, com si tal cosa no existís. També parla del “dret penal de l’enemic”, un concepte que dóna per suposat que a la societat no només hi ha persones sino també enemics als quals cal privar-los de drets que tenen la resta de delinqüents. Veig que és un concepte que enllaça amb el que deia a l’anterior post de la igualtat de les persones i els drets especials que trenquen aquesta igualtat segons les propostes del feminisme del ressentiment.

De tota manera no sé si l’he encertat amb aquest títol de “misàndrica”, doncs a més a més dels homes, els que de veritat surten perdent amb aquestes lleis són els nens, com subratlla aquest altre comunicat de ASEMIP, una associació que vetlla pels seus drets. La Síndrome d’Alienació Parental és una eina per protegir els infants del maltractament psíquic, i ara la volen invalidar per motius ideològics. He escrit bastant sobre la SAP i el seu negacionisme, que aquest sí que és ideològic perquè no aporta proves empíriques que falsin la teoria del SAP. De tota manera, el negacionisme no pretén tant negar la qüestió de “Síndrome” –que entenc que és discutible i fins i tot podria perfectament ser rebutjat si s’aportessin proves contrastades (fins ara no n’he llegit a cap lloc)- com sobre tot negar el fenòmen (la Alienació Parental) que la síndrome pretén descriure, és a dir: neguen la possibilitat que una mare (i de retruc un pare) pugui maltractar psíquicament un infant portant-lo a que trenqui amb vincles afectius que li són necessaris. Amb això s’avala la impunitat del maltractament, la seva invisibilitat i la impossibilitat d’erradicar-lo.