dimecres, 11 de novembre de 2009

Legislació misàndrica

Em quedo astorat de veure les lleis que s’estan proposant respecte de les relacions home/dona/fills: amb una mera denúncia d’agressió a la dona, sense comprovar res més, es vol apartar l'home dels seus fills i fer-li perdre la pàtria potestat. Hom es podria preguntar perquè no proposen aquesta mesura per a les dones condemnades a presó que tenen els seus fills amb elles. (Espero que ningú es prengui seriosament aquesta pregunta retòrica, no pretenc corregir una barbaritat amb una altra de més grossa. Simplement vull mostrar l’asimetria de drets i deures de les lleis actuals respecte d’homes i dones). També es pot preguntar si pensen aplicar aquestes mesures a les parelles de lesbianes amb fills quan hi hagi maltractament (hi ha estudis que diuen que els nivells d’agressió entre lesbianes són superiors a les parelles hetero).

Veig doncs que es dóna una nova volta de cargol amb lleis misàndriques, és a dir, no en funció de l’acte punible, sinó en funció del grup al qual pertany el perpetrador (per als homes, una pena especial per ser-ho). Una conquesta fonamental de la Il·lustració fou la igualtat de tota persona (això vol dir independentment de sexe o altres condicions socials) davant la llei. La regressió etnocèntrica propiciada per certs grups que innegablement han estat marginats (com les dones), gràcies al discurs postmodern que ha fet de la victimitis una senya d’identitat, ara ha aconseguit que siguin subjecte de drets especials, és a dir, no iguals per a tothom. El problema d’aquests discursos victimistes, etnocèntrics i regressius és que, si el grup abandona la seva condició de víctima, aquests drets especials perden la seva justificació. Per això hi ha tantes dones desafectes o fins i tot furioses (a més d’homes emprenyats) amb aquest rol de gènere que el feminisme del ressentiment promou per a elles, ja que perpetua la seva situació com a éssers sense responsabilitat -i per tant sense llibertat- necessitades de la paternal tutela de l’Estat amb lleis especials.

La notícia també diu que demanaran als jutges que no acceptin la Síndrome d'Alienació Parental (SAP). El delegat de la Violència de Gènere, Sr. Lorente Acosta, per fi ha aconseguit donar carta jurídica al discurs negacionista del seu antic company de croada misàndrica Dr. Jorge Corsi, el pioner en llengua castellana de negar la SAP acusant-lo d’argúcia masclista (ambdós havien participat colze amb colze en nombrosos fòrums -ben subvencionats- del feminisme del ressentiment) . Tanmateix ni el catedràtic Corsi, ni Lorente ni la resta de SAP-negacionistes han aportat encara cap prova empírica (sustentada en estudis de casos, per exemple) que doni suport a aquest negacionisme -abunden les proves en sentit contrari: gràcies a la diagnosi SAP s’ha pogut protegir de situacions de maltractament psíquic molt greus a infants amb nom i cognoms. Per no citar les mares que estan patint aquesta tragèdia a causa del maltractament de l'ex-marit sobre els fills (com assessor filosòfic he treballat amb mares que ho estant patint -alguns casos són terribles).

Per als negacionistes això últim és impossible, perquè segons el seu dogma -que ara volen convertir-lo en llei-, el SAP és un constructe reflex de d’ideologia patriarcal, usat pels masclistes que es fan la víctima per desacreditar les mares custòdies i continuar agredint-les; si els fills rebutgen el pare és perquè "alguna cosa haurà fet". Al ficar la SAP dintre de la ideologia de gènere, els resulta impossible admetre que una mare també pugui ser rebutjada igual que un pare, ja que llavors no podria ser un "constructe de gènere". Ja se sap que, per als fanàtics, si la realitat contradiu el seu dogma, doncs neguen la realitat; i es repeteix ad nauseam que la SAP és un invent masclista -ara, amb l’aval de la llei. Crec que era T. Jefferson qui deia que "la mentida sempre necessita de l’ajut del govern, perquè la veritat ja va sola".

La postmodernitat ens ha ensenyat com sota molts discursos pretesament "objectius" s’amagava el poder i l’opressió (masclisme, racisme, imperialisme, especisme...) Això però, portat a l’extrem, porta a creure que tota diferència entre grups socials és deguda a l’opressió, d’aquí el gran atractiu que per tota mena de grups té la victimitis, ja que en vindicar-se víctima hom justifica l'obtenció de drets especials. El problema és que quan hi ha una víctima cal trobar un victimari -l'home blanc heterosexual, com Empar Moliner bromejava l'altre dia. Cal reconèixer que la branca del feminisme del ressentiment ha reeixit totalment en aquesta visió reactiva, al menys entre els polítics, front a altres branques del feminisme que insisteixen en la responsabilitat de les pròpies dones per transcendir els rols de gènere opressius (Això també és el que ens toca als homes!! –i he de reconèixer que anem molt retardats front a elles!). Aquests lobbies han aconseguit imposar una visió de les relacions home-dona únicament confrontativa -i per tant, les lleis cal redactar-les segons aquesta visió. Per sort observo com la realitat que m’envolta no és així de confrontativa, al menys no sempre, tot i aquestes lleis que pretenen canviar-la. La polaritat en les relacions home-dona crea tensions inevitables, però no necessàriament una guerra que cal resoldre amb vencedors i derrotats. Les paraules de Jefferson em serveixen de consol.

2 comentaris:

  1. Enric, ja sé que qui cliqui a l'enllaç ho veurà però cal recordar que el Dr. Jorge Corsi va ser detingut com a cap d'una trama de pederastes.

    El nostre amic Chema Espada no va tenir el "gusto de conocerlo"

    http://heterodoxia.wordpress.com/2008/07/24/jorge-corsi-detenido-por-dirigir-una-red-de-pederastia/

    Al final va haver de posar ordre en el seu jardí:

    http://heterodoxia.wordpress.com/2008/08/03/caso-corsi-no-a-los-linchamientos-y-a-la-homofobia-de-rio-revuelto/

    Salut !

    ResponElimina
  2. Aquí hi ha més informació sobre Corsi i els seus "amics i amigues" espanyols
    http://www.secuestro-emocional.org/main/corsi-acusado-pedofilia.html

    ResponElimina