Masculinitat incontinent a Haití

Llegeixo a EL PAÍS que a Haití, desprès del terratrèmol, s’han disparat els embarassos i les agressions sexuals. Segons la notícia “Las violaciones de mujeres y niñas, mientras van a las letrinas o a recoger agua por las noches, es cada vez más frecuente”. Podria ser una d’aquestes notícies alarmistes que aquest diari tan bé sap difondre a benefici del lobby misàndric, però aquesta vegada ve fonamentada empíricament per estudis que parlen d’un augment d’embarassos del 4 al 12% desprès del terrible terratrèmol.

Un horror més que es suma a la llarga llista patida pel país abans i desprès del sisme. Em fa pensar que, en moments d’extrema angoixa, d’ensorrament de qualsevol esperança d’assolir una vida amb dignitat, es deu produir una regressió a la satisfacció immediata de les pulsions més primàries: menjar, fred i calor i, pel que diu l’article, sexe. Passant per damunt del que sigui. De vegades la TV mostra escenes de pillatge a països del Tercer Món entre els més desposseïts, mancats fins i tot de qualsevol consciència col·lectiva o solidària, assaltant les agències d’ajuda. La conseqüència d’aquests embarassos irresponsables (més aviat criminals, si són fruit de la violació) serà expandir el cicle de la misèria durant generacions.

Per una altra banda, sovint escolto a les ONG i les agències de cooperació que el suport ha d’anar només a les dones, si no l’ajuda no és eficaç. No conec de prop com funciona exactament aquesta política, però quan sento parlar d’ajuda al tercer món sempre es parla de les dones: treure-les de la pobresa, treure-les de l’analfabetisme, “empoderar-les”... Suposo que tenen raó, però ara em pregunto ¿i els homes? ¿se’ls hi ofereixen mateixes oportunitats? ¿Hi ha un gènere millor i un de pitjor per rebre ajuda? Quan els nens es converteixin en adolescents amb la brutal pujada de testosterona, ¿què serà d’ells, si no tenen un pare que els hagi servit de model per canalitzar aquesta força? ¿El seu destí serà alimentar les bandes masculines d’atac social? I posats a diferenciar gèneres: ¿no és el gènere masculí el qui està més disposat a emprendre riscos i construir més prosperitat per tothom (quan té un motiu i un vincle per qui lluitar, si no també és el més proclivi al saqueig)? No mereixen un suport específic? O la famosa perspectiva de gènere només contempla les dones, en comptes de tota la societat: infants, dones i homes?

Aquesta retrocés als aspectes més primaris de la masculinitat, totalment inconscient de les devastadores conseqüències a curt termini –increment de la violència i el sectarisme- i a llarg termini –explosió demogràfica- , em sembla que en la Dinàmica Espiral de Beck i Cowan seria una regressió del Vmeme blau al roig o fins i tot al morat en els seus aspectes més insans.

La Dinàmica Espiral és una teoria creada per Graves i desenvolupada per Beck i Cowan que serveix per jerarquitzar en un mapa els nivells de consciència d’individus i grups, les seves visions del món i valors, que anomenen vMemes (partint dels “memes” del biòleg R. Dawkin). Aquí no hi ha prou espai per fer-ne un resum, però el color blau seria la mentalitat de “llei i ordre” i sotmetiment a les regles col·lectives, per exemple els republicans dels EUA o els nacionalcatòlics espanyols. El color roig representa la mentalitat de dominació i de conquesta on el dèbil es sotmet al fort, i el color morat la mentalitat tribal que veu el món com incomprensible i amenaçant.

Cada nivell de consciència té els seus aspectes bons i insans. La paraula “espiral” fa referència a que els nivells no són graons rígids d’una escala, tot i que n’hi ha uns superiors a altres. Les terribles condicions de Haití han portat a aquesta regressió de la masculinitat als nivells més baixos de la espiral en la seva versió més insana. Tanmateix, si els responsables de la solidaritat, per explicar-se aquesta duríssima realitat humana que pretenen alleugir, apliquen una visió esbiaixada de la masculinitat (el vMeme verd patològic, que tant domina en la nostre món polític i social) molt em temo que poc ajudaran. I, amb aquest empitjorament, reforçaran encara més els seus prejudicis previs de que el masculí és la causa de tots els mals del món, des de la crisi ecològica fins a la violència a tots els nivells.

Notícies com la de El País són desencoratjadores; Trobo a faltar models de masculinitat sana, tant en el nivell pre-modern, com en el modern i sobre tot en el post-modern (aquests tres graus és una altra forma més simple que la D.E. de referir-me també als nivells de consciència). El nivell postmodern és el que està en les millors condicions de fer una crítica (deconstrucció) als models anteriors, però també és on s’estan produint els disbarats més grans respecte a la masculinitat. Intentaré parlar-ne en més posts.