dilluns, 25 de juliol de 2011

Un escrit de Jordi Pruneda

El meu amic Jordi Pruneda, que treballa amb qüestions d'igualtat a l'ajuntament de Girona, m'ha enviat aquest escrit on amplia uns comentaris que m'havia fet a una entrada anterior i que jo li vaig respondre en una altra entrada a començaments de mes. Ara ell ha revisat els seus comentaris amb la meva resposta i ha escrit el següent article. Si tinc temps ja comentaré aquest escrit, de moment ara només vull reafermar novament el meu escepticisme davant una organització com Ahige, i també lloar el quadre amb els valors, un bon resum.

Per una igualtat inclusiva des d’una perspectiva sistèmica

AHIGE (2011) ha publicat un document constitucional, recent aprovat com proposta política de l’entitat: « Por una igualdad inclusiva ». És tot un programa polític. Satisfà molt veure el nivell d’integralitat i de síntesi que ens dóna el document. Poc a poc el moviment per la igualtat va madurant.

Aquesta entitat espanyola –AHIGE- és la central del dit “masculinisme feminista”. En algunes comunitats autònomes i nacionalitats, altres corrents del masculinisme en diuen d’aquest “masculinisme subvencionat”. En qualsevol cas a Catalunya (2011) això no seria exacte, doncs des del feminisme institucional barceloní s’ha ningunejat força aquesta entitat, perquè està centrat en la “política de dones”. Aquest feminisme que s’expressa institucionalment amb “polítiques de dones” és vist com a intel·lectualment esgotat per masculinistes més integrals o inclusius.

Així doncs, ara AHIGE reivindica –amb aquest document aprovat per l’Assemblea- la integralitat; és a dir, incloure els homes en la política d’igualtat, tot fent-se ressò de com algunes polítiques han desmotivat bona part dels homes per la igualtat, quan ideològicament hom es declara d’acord amb la igualtat.

De fet és una posició reiterativa: parlar d’igualtat inclusiva o perspectiva integral de gènere... és parlar de la linealitat de la recta: reiteratiu. La perspectiva de gènere és per definició integral i a llarg termini la igualtat o és inclusiva o no és igualtat. Perquè, doncs, la reiteració? Ara fa falta insistir en els conceptes originals perquè convertits en politiques des de certs feminismes, la ‘política de gènere’ només ha abordat una part de les relacions de gènere i no ha inclòs a tothom. Però repeteixo, estan esgotats: a la UE quan parlen de “gènere” parlen de tothom, l’Institut Europeu de la Igualtat de Gènere[1] inclou tant les relacions masculines com les femenines.

Celebro aquest document i voldria refermar-lo com una bona política d’igualtat, fent-ne una lectura des d’una perspectiva sistèmica (Compte: no hi ha 4 moviments masculinistes[2], n’hi ha 5, perquè també cal tenir en compte el masculinisme des del que s’observen els 4 primers. A aquest 5è masculinisme potser se’n pot dir “integral”, seguint l’esquema de la teoria evolutiva amb la que treballa Ken Wilber; o potser “sistèmic” si es deixa orientar per que es coneix com a teràpia familiar sistèmica).

El document té dues parts, una diagnostica i una propositiva. Al ser un document programàtic, si tingués en compte la diversitat del masculinisme no tradicional, la part diagnòstica podria obviar-se: que cadascú entengui la història com li convingui i posem-nos d’acord amb la part programàtica, allò pel que necessitem aliances de tots i totes. És a dir, mirant al futur ens entendrem tots els homes –i dones- que volem superar el llastra sexista. Però sí ens cal un mínim anclatge històric per entendre allò del present que volem superar.

Així doncs, des de la perspectiva sistèmica, si es vol respectar i prendre de tots els moviments masculinistes presents, les idees centrals del document poden llegir-se així:

  1. Tots els moviments per la igualtat de gènere tracten de superar el patriarcat. No aporta res el fet discernir si el patriarcat –govern dels homes- ha estat consentit activament tant per homes com per dones, o ha estat imposat maliciosament per alguns homes sobre les dones i infants. Qualsevol interpretació que es vulgui del passat porta a identificar el sexisme (superioritat discriminatòria d’un sexe sobre un altre) com a mal present.
  1. Lo central del sexisme estereotipat en diem “masclisme” per una part, i no oblidem “submisa” per l’altra part. Sistèmicament no hi un sense l’altra. Per evitar l’oblit, millor parlar de “sexisme” que ho engloba tot, tant les relacions d’ells com d’elles. Les dues són ara font d’infelicitat.
  1. La societat encara és sexista i atorga identitats i rols estereotipats en funció del sexe. No és només el rol el que resulta opressiu, la identitat estereotipada és encara més frustrant..
  1. Identificar el sexisme com a fet cultural, canviable, desconstruir els processos com s’empodera... permet el canvi. La crítica cultural postmoderna en això ha contribuït a la superació del model estereotipat que el poder hegemònic construeix pel control social que l’interessa.
  1. Com a model de relacions, el patriarcat –consentit, o imposat, o les dues coses- està a final de cicle: és un final patètic. Avui ja no és útil a ningú. En el mode de desenvolupament globalitzat actual, a ningú l’interessa aportar energia al model per canviar-lo de cicle. Per la raó que sigui, ni per la mentalitat racional, ni per la pluralista, ni per la integral, li serveix el model... doncs, l’evolució es mou cap a la llibertat (Hegel), o el que és el mateix cap a la humanització (Carbonell). El patriarcat és una presó que deshumanitza. El problema central, doncs, és la falta de llibertat.
  1. No hi ha “culpa” en el sexisme. Tots els moviments no tradicionals intenten partir d’aquesta base de desculpabilització, si més no pel que té la culpa de paralitzant. Encara que algunes parts del masculisme feminista mantinguin a l’ombra la flagel·lació i la expiació (què hi farem! No sabria dir si respon més a caràcters personals o a posicions socials). El que tots treuen a la llum, en el que s’explicita, és “responsabilitat”: de fer-se càrrec de la socialització amb la que un/a s’ha fet.... I afegiria: tot agraint-li que ens permet contrastar amb la consciencia del que un/a és: soc feliç amb el que tinc de masclista? No. Doncs em faig càrrec de canviar-ho. Les relacions amb igualtat s’ajusten més al que sóc (al que som). Per tant treballo d’un egocentrisme infeliç, a un “nosaltres” iguals, que satisfà millor la meva essència.
  1. Des d’una perspectiva sistèmica, la llibertat necessita un previ reconeixement responsable del que ara és contrari a la llibertat, és a dir, reconeixement del dolor de l’altre/a en el que s’hi ha participat:
    1. El dolor de les dones esteretipades com a objecte sexual. El dolor dels homes estereotipats com a objecte d’èxit.
    2. L’opressió de ser usada com a paridora o mestressa de casa. L’opressió de ser usat per a la guerra i la provisió, com a “sexe prescindible”.
    3. El dolor i la solidaritat per la violència de gènere i per l’exclusió de gènere. Igualment per les homofòbies.

Això és independent de que la biologia hi pugi ajudar. La biologia és base, però l’evolució és humana.

  1. I alhora un reconeixement de l’energia de resistència i sacrifici que s’ha dedicat al canvi emancipador:

· en primer lloc al feminisme, en totes les formes. És la lluita de les dones el que més ha transformat.

· També, més recentment, als moviments de masculinitats alternatives a l’hegemònica (de mentalitat tradicional-agrària). Molt espacialment al moviment LGTB.

  1. Finalment, seguint l’esquema típic d’un procés terapèutic aplicat al cas, després del reconeixement, després de l’agraïment al que ha aportar de positiu a la humanitat i de la responsabilització del que de negatiu hom a aprofitat, aniria bé un comiat. Hem de reconèixer d’entrada que per ara no hi ha rituals per a que les noves generacions puguin fer el pas que les acomiadi del patriarcat egocentrista. Sabem de l’eficàcia i utilitat social dels rituals, però s’han anat desdibuixant com si fossin relíquies del passat.

Com deia és un document fonamentalment programàtic. La part de diagnosi només té el sentit d’emmarcar les propostes. Des d’una lectura sistèmica, aquesta part programàtica pot engrescar a totes les mentalitats de dones i homes no tradicionalistes. És a dir, té la virtut d’identificar les polítiques entorn les que hi pot haver un ampli consens social per concretar-les en mesures transformadores. Seguint el document, presento aquesta lectura resumida en 6 punts:

  1. L’objectiu és la igualtat, que vol dir llibertat, que vol dir superar el sexisme. Relacions lliures i consentides entre iguals. És un objectiu declarativament acceptat per quasi tota la societat, 95%, tant homes com dones. El problema és avui el gran salt que hi ha entre el declarat i el practicat, més per part d’homes que de dones. De fet, l’objectiu és cobrir aquest salt entre el que es diu i el que es fa.
  1. Anàlisi integral: considerar tots els factors causants i mantenidors, integrar la perspectiva de dones i la d’homes, cadascú mirant amb els ulls de l’altre/a, considerar holísticament a les persones. Considerar les diferències com a valor, i la llibertat com a integració individualitzadora de potencials humans exclosos pel sexisme.
  1. Canvi de valors postmoderns, en la direcció de ser més complert i de més diversitat. Tot plegat és igual a ser més lliure. Cadascú i cadascuna es fa responsable de desenvolupar el que li falta dels valors abans exclosos, tant d’allò masculí com del femení:

Valors

Femenins

Masculins

Que completen tant a homes com a dones

Comunió

Empatia, solidaritat, cooperació

Expressió emocional

Cura...

Autonomia

Contenció emocional (templança)

Protecció...

Que deshumanitzen tant a homes com a dones

Submissió

Manipulació...

Superioritat

Imposició violenta

Repressió afectiva

Competitivitat...

  1. Transformació personal, tant homes com dones. Ells per obrir-se a l’esfera privada aportant-hi valors nous; elles per deixar-hi entrar i aportar nous valors a l’esfera pública. Valors que tenen traducció en temps i qualitat de dedicació.
  1. El moviment és sistèmic: el que passa a uns afecta a altres. Dit amb altres paraules: el moviment és mixt, dones i homes, junts. Sense deixar la “política de dones” on es necessari, es passa a la “política de gènere” inclusiva de dones i homes.
  1. Coemancipació: superar el sexisme com a realització dels drets humans o de ciutadania; com a humanització, des d’una perspectiva evolutiva.

Jordi

Juliol 2011


[1] se creó el 20 de diciembre de 2006; su cometido consistirá en ayudar a las instituciones europeas y a los Estados miembros a fomentar la igualdad de género en todas las políticas comunitarias y en las políticas nacionales resultantes, y a luchar contra la discriminación por razón de sexo. Otra de las tareas del Instituto será sensibilizar a los ciudadanos de la Unión Europea sobre este tema.

[2] Tradiconal, mitopoiètic, feminista, i de pares separats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada