diumenge, 26 de juny de 2011

Sobre les xerrades de masculinitat

L’altre dia vaig publicar un post amb uns enllaços a unes conferències sobre masculinitat en anglès. N’hi ha moltes, i només me n’he escoltat algunes. Les de Evolutionary Man les he trobat de molt bona qualitat. La de Ken Wilber la vaig trobar tan bona que l’he transcrita al post anterior. La majoria dels ponents no els coneixia i m’han agradat molt. Per exemple Robert Augusts Masters, que en un moment de la xerrada, davant la pregunta de si l’home, tornant-se més suau, deixant-se plorar, etc. si així s’arreglaran tots els mals d’aquest món que els homes estan causant (el patriarcat!) més o menys diu:

Hi ha una reacció a la pròpia vergonya que es tradueix en agresivitat, sovint cap a ell mateix. Per exemple si la dona arriba a casa i li crida. Les dones, els ho dic a la teràpia, no s’adonen com poden arribar a avergonyir els homes, exposant públicament aquest sentiment que ells tenen –i amaguen- de “no ser prou”. És un sentiment que inhibeix, no ens fa millors, genera culpa que pot derivar en agressió.

Hi ha homes que volen sortir del rol de “èxit”, consolidat en el món laboral, sortir d’això per trobar quelcom més profund. Però tenen por de “no arribar”, què dirà la dona si no porta prous diners, por de no ser prou forts.

La questió és com combinar a) el caure en la vulnerabilitat emocional de ficar-se dins d’un mateix, i b) la necessitat de conduir aquesta energia masculina, ferotge, que ens pot donar la voluntat per entrar en aquests “llocs perillosos” interiors que ens fan por.

Volem protegir la nostra part feble, el nen que tenim dintre. Quan es toca el dolor emocional intern surt aquest guerrer ferotge que vol protegir aquesta part dèbil, tendra, d’un mateix. En protegir-la evitem ensenyar-la al món. Però si no abraça aquesta part vulnerable també li lleva la capacitat de sentir, en tractar de demostrar que no és dèbil sino fort, volent tapar-ho amb la imatge de fortalesa.

Està bé deixar sentir vives aquestes parts suaus, pot haver-hi una gran joia quan te les deixes sentir, el que cal es que aquestes parts no et dirigeixin, ni tampoc fugir d’elles.

Una altra conferència que m’ha agradat moltíssim és la d’un tal Michael Dowd, en que parla demostrant un bon coneixement sobre la base biològica –la testosterona- d’alguns aspectes “problemàtics” propis de la masculinitat: l’impuls sexual i l’agressivitat; i de quina manera es pot integrar això en una masculinitat evolutiva sana. Això passa per reconèixer-ho, no per negar-ho o fugir-ne.

La veritat, fins ara no hi havia parat esment amb tanta importància que tenen les qüestions biològiques, tot i que sabia que era un factor important. El que diu Wilber a l’anterior xerrada sobre la testosterona no ho sabia, i ho he trobat força interessant. Les neurociències cada vegada prenen més importància, i poden servir per contrarestar les exageracions del constructivisme cultural postmodernista del que tant ha abusat cert feminisme, amb uns resultats nefastos com per exemple en l’educació, tal com no es cansa de clamar (em sembla que en el desert!) Emilio des del seu blog. No obstant, fins i tot des de la neurociència es pot aprofitar per muntar discursos misàndrics, tal com denuncia agudament Enrique Gimeno a buenamente.

Com havia dit al post de les xerrades, per algun lloc he llegit que en el moviment d’homes, o masculinisme, es poden distingir quatre corrents

A)Els tradicionals. Correspon a la mentalitat premoderna, on es tendeix a associar el sexe i el gènere. Els rols per a homes i dones estan ben definits. És la mentalitat religiosa, els “Family Values” etc. Infamats com a masclistes pels moderns i postmoderns. Cal recordar, però, que fins i tot la mentalitat tradicional té un aspecte sa

B) Els pro-feministes. Típic de la mentalitat postmoderna. En la meva opinió, tot i les seves bones intencions antimarginadores, en general estan contaminats per les patologies del postmodernisme o, més concretament, del vMeme verd patològic segons la teoria de la Dinàmica Espiral. Penso que estan en un carreró sense sortida. I com a més a més ara dominen l’esfera cultural i política, estan causant un dany enorme, sobre tot en l’educació i les generacions joves. No n’hi ha prou en voler fugir d’un ambient tradicional masclista (que també era nefast) per poder construir una alternativa sana. El que he vist d’ells, en general, és que són tan o més dogmàtics que els tradicionals. Sembla que estiguin fugint dels seus propis fantasmes d’una masculinitat danyada i busquin l’absolució adherint-se a una ideologia que estimula el victimisme i la culpabilització com és el feminisme del ressentiment.

C) El moviment pels drets dels pares (Father Rights Movement). Són els més visibles políticament (tampoc no gaire visibles). Els canvis legislatius misàndrics patrocinats pel feminisme del ressentiment ha deixat nombroses víctimes pel camí. No només homes, també dones com àvies, i sobre tot, nens i nenes . Com diuen les estadístiques, cada vegada creixen més infants sense pare, i això té unes greus conseqüències socials. Aquesta generació amb absència de pare és un fenomen complex, aquestes lleis misàndriques no l’han causat però sí que han coadjuvat al seu creixement. Contra el que sovint se l’acusa, no és un moviment nodrit exclusivament per homes de la mentalitat tradicional (masclistes!), però sí per homes molt desconcertats pel seu paper. Malauradament també alguns estan molt emprenyats, comprensible al ser víctimes de la injustícia. Tanmateix, aquest emprenyo, traduït en acció política, és molt contraproduent.

D) El moviment mitopoiètic. Fa molts d’anys vaig llegir “Iron John” de Robert Bly i el vaig trobar molt avorrit, no em va dir res. Cal dir que llavors no coneixia gens la psicologia jungiana, potser ara el llegiria amb més interès. Cito aquest llibre perquè diuen que és el que va iniciar aquest corrent. Aquí s’hi barregen molts corrents de la New Age. Per tant, és una altra versió vMeme verd que sovint també es torna patològic. No vol confrontar amb el feminisme, com el 1 i el 3, però tampoc s’hi adhereix. La New Age, personalment, sempre l’he trobada una autèntica bajanada, tot i que els seus seguidors solen caure’m simpàtics; serà perquè jo també em sento de la mentalitat postmoderna. De fet, la meva mentalitat ve del que es coneix com “progre”, una altra forma de dir postmodern. Com explicava a la presentació de la meva novel·la, considero la gent del maig del 68 com els meus “germans grans”, perquè que van iniciar un camí que per edat jo no vaig viure però que desprès he seguit gràcies a que ells van lluitar per obrir-lo.

Aquestes xerrades van una més enllà de la mentalitat New Age, per això m’han agradat. I les que he escoltat de Warren Farrell, Ken Wilber i els altres que he citat a dalt m’han semblat d’un nivell científic que supera de molt les bajanades pseudocientífiques irracionalistes de la New Age

6 comentaris:

  1. 2/3
    Però sí ens cal un mínim anclatge històric per entendre allò del present que volem superar. Des de la perspectiva integral, si es vol respectar i prendre de tots els moviments masculinistes presents, les idees centrals podrien ser aquestes:

    1. Tots els moviments per la igualtat de gènere tracten de superar el patriarcat. De fet discernir si el patriarcat –govern dels homes- ha estat consentit activament tant per homes com per dones, o ha estat imposat maliciosament pels homes sobre les dones, no aporta res. Qualsevol interpretació que es vulgui del passat porta a identificar el sexisme (superioritat discriminatòria d’un sexe sobre un altre) com a mal present.
    2. Lo central de la masculinitat estereotipada en diem “masclisme” per una part, i no oblidem “submisa” per l’altra part. Sistèmicament no hi un sense l’altra. Per evitar l’oblit, millor parlar de sexisme que ho engloba tot, tant les relacions d’ells com d’elles. Les dues són ara font d’infelicitat.
    3. La societat és sexista i atorga identitats i rols estereotipats en funció del sexe. No és només el rol el que resulta opressiu, la identitat estereotipada és encara més frustrant. Si no mirem als i a les que s’identifiquen amb alguna orientació sexual no estàndard.
    4. Identificar el sexisme, com a fet cultural canviable, desconstruir els processos com s’empodera... permet el canvi.
    5. El patriarcat –opressor o no- avui ja no és útil a ningú, per la raó que sigui, ni per la mentalitat racional, ni per la pluralista, ni per la integral... l’evolució es mou cap a la llibertat (Hegel), o el que és el mateix cap a la humanització (Carbonell). El sexisme és una presó, ens deshumanitza. El problema és la falta de llibertat.
    6. No hi ha culpa en el sexisme. Tots els moviments parteixen d’aquesta base desculpabilització, si més no pel que té de paralitzant, encara que alguns mantinguin la flagel•lació i la expiació vigent a l’ombra (què hi farem!). El que hi ha és responsabilitat: de fer-se càrrec de la socialització amb la que un/a s’ha fet.... I agraïment a aquest sexisme perquè ens permet contrastar amb la consciencia del que un/a és: soc feliç amb el que tinc de masclista? No. Doncs em faig càrrec de canviar-ho: les relacions d’igualtat s’ajusten més al que sóc, per tant treballo d’un egocentrisme infeliç a un “nosaltres” iguals que satisfà millor la meva essència.
    7. Des d’una perspectiva sistèmica, la llibertat necessita un previ reconeixement responsable del que ara és contrari a la llibertat, és a dir, reconeixement del dolor de l’altre en el que s’hi ha participat:
    a. El dolor de les dones esteretipades com a objecte sexual. El dolor dels homes estereotipats com a objecte d’èxit.
    b. L’opressió de ser usada com a paridora o mestressa de casa. L’opressió de ser usat per a la guerra i la provisió, com a “sexe prescindible”.
    c. El dolor i la solidaritat per la violència de gènere i per l’exclusió de gènere. Igualment per les homofòbies.
    Això és independent de que la biologia hi pugi ajudar. La biologia és base, però l’evolució és humana.
    8. I alhora un reconeixement de l’energia i sacrifici que s’ha dedicat al canvi emancipador:
    • en primer lloc al feminisme, en totes les formes. És la lluita de les dones el que més ha transformat.
    • També, més recentment, als moviments de masculinitats alternatives a la dominant (de mentalitat tradicional-agrària). Molt espcialment al moviment LGTB.

    (segueix en el comentari següent)

    ResponElimina
  2. 1/3
    Por una igualdad inclusiva. AHIGE 2011.

    Benvolgut Enric,

    Faig aquest article inspirat pel teu post de les conferències de masculinitat de Ken Wilber i el document constitucional d’AHIGE, recent aprovat com proposta política de l’entitat « Por una igualdad inclusiva »

    AHIGE és l’entitat espanyola central del dit masculinisme subvencionat, que seria més exacte dir-ne, masculinisme feminista.
    Des del feminisme institucional s’ha ningunejat força aquesta entitat, perquè està centrat en la « política de dones ». Ara això s’ha esgotat, i AHIGE reivindica ara –amb aquest document aprovat per l’Assemblea- la integralitat (incloure els homes en la política d’igualtat). De fet és una posició reiterativa: parlar d’igualtat inclusiva o perspectiva integral de gènere... és parlar de la linealitat de la recta: reiteratiu. La perspectiva de gènere és per definició integral i la igualtat o és inclusiva o no és igualtat. Perquè, doncs, la reiteració? Ara fa falta insistir en els conceptes originals perquè convertits en politiques des de certs feminismes, la ‘política de gènere’ només ha abordat una part de les relacions de gènere i no ha inclòs a tothom. Però repeteixo, està esgotat: a la UE quan parlen de “gènere” parlen de tothom, l’Institut Europeu de la Igualtat de Gènere inclou tant les relacions masculines com les femenines.
    Celebro aquest document i voldria refermar-lo com una bona política d’igualtat des del masculinisme integral (Compte: no hi ha 4 moviments masculinistes, n’hi ha 5, perquè també cal tenir en compte el masculinisme des del que s’observen els 4 primers. A aquest 5è masculinisme potser se’n pot dir “integral”, atès l’esquema de la teoria evolutiva amb la que treballa Wilber).

    El document té dues parts, una diagnóstica i una propositiva. Al ser un document programàtic, si tingués en compte la diversitat del masculisme no tradicionalista, la part diagnòstica més valdria obviar-la: que cadascú entengui la història com li convingui i posem-nos d’acord amb la part programàtica, allò pel que necessitem aliances de tots i totes. És a dir, mirant al futur ens entendrem tots els homes –i dones- que volem superar el llastra tradicionalista.

    (segueix en el comentari 2/3)

    ResponElimina
  3. 3/3
    ...Quins són els acords programàtics que proposa a dones i homes no tradiconalistes?

    1. L’objectiu és la igualtat, que vol dir llibertat, que vol dir superar el sexisme. Relacions lliures i consentides entre iguals. És un objectiu declarativament acceptat per quasi tota la societat, 95%, tant homes com dones. Però avui té un gran salt a la realitat, més per part d’homes que de dones. L’objectiu és de fet cobrir aquest salt entre el declarat i el fet.
    2. Anàlisi integral: considerar tots els factors causants i mantenidors, integrar la perspectiva de dones i la d’homes, cadascú mirant amb els ulls de l’altre/a, considerar holíticament a les persones. Considerar les diferències com a valor, i la llibertat com a integració individualitzadora de potencials exclosos pel sexisme.
    3. Canvi de valors postmoderns, en la direcció de ser més complert i de més diversitat, igual a ser més lliure. Cadascú i cadascuna es fa responsable de desenvolupar el que li falta, valors abans exclosos, tant d’allò masculí com del femení:
    Valors femenins masculins
    Que completen tant a homes com a dones Comunió
    Empatia, solidaritat, cooperació
    Expressió emocional
    Cura Autonomia
    Contenció emocional (templança)
    Protecció
    Que deshumanitzen tant a homes com a dones Submissió
    Manipulació
    Superioritat
    Imposició violenta
    Repressió afectiva
    competitivitat
    4. Trasformació personal, tant homes com dones, ells per obrir-se a l’esfera privada aportant-hi valors nous; elles per deixar-hi entrar i aportar nous valors a l’esfera pública. Valors que tenen traducció en temps i qualitat de dedicació.
    5. El moviment és sistèmic, el que passa a uns afecta a altres. El moviment és mixt, dones i homes, junts. S’ha de passar de les “política de dones” a la “política de gènere”.
    6. Coemancipació: superar el sexisme com a realització dels drets humans o de ciutadania; com a humanització, des d’una perspectiva evolutiva.

    És tot un programa polític. Ho celebro. Em satisfà molt veure el nivell d’integralitat i de síntesi que ens dóna el document. Poc a poc el moviment va madurant. Hi tinc esperança.

    Salutacions

    Jordi
    Salutacions

    Jordi

    ResponElimina
  4. Hola Jordi
    Molt interessants els teus comentaris. A veure si d'aquí uns dies els hi dedico un post.
    Gràcies per l'aportació

    ResponElimina
  5. Profe,
    Faries be en tornar-te a llegir, aquesta vegada més seriosament, l'Iron John d'en R. Bly.

    I de pas, per que no, "The hero of thousand faces" del gran Joseph Cambell, força anterior, del que hi ha una més que bona traducció.

    http://en.wikipedia.org/wiki/The_Hero_with_a_Thousand_Faces

    http://www.casadellibro.com/libro-el-heroe-de-las-mil-caras-psicoanalisis-del-mito/1022612/2900001048399

    ací el tens 'gratis'
    http://es.scribd.com/doc/4958826/Campbell-Joseph-El-heroe-de-las-mil-caras

    Campbell fou membre de l'Eranos Kreis, com Eliade, etc
    stj093

    ResponElimina
  6. Gràcies pels enllaços. Campbell és molt interessant. Ara no tinc temps per rellegir Bly, el que vull estudiar és "King, Warrior, Magician, Lover" de Moore i Gillette, pel que he vist, està molt bé. ¿El coneixes? Al cap i a la fi, ara conec Jung molt millor (i m'agrada força)

    ResponElimina