dissabte, 2 de juliol de 2011

Resposta a un comentari

Hola jordi

Comento les teves interessants aportacions que has fet al meu post sobre les xerrades de la masculinitat.

Cites un document d’AHIGE que encara no he llegit “Por una masculinidad inclusiva”. A veure què diuen aquesta vegada. Dius que aquesta entitat ha estat ningunejada pel feminisme institucional. A mi em semblava el contrari, sempre havia vist total concordança entre ambdós, al menys ells s’hi identifiquen amb els seus objectius. Tot i que tenen propostes lúcides i interessants.

Tampoc tinc tan clar que s’hagi esgotat això que la “política de gènere” només inclogui un gènere i no les relacions masculines. De la mateixa manera que veus que els que han dirigit les institucions econòmiques (ministeris, FMI, etc.) passen a dirigir grans empreses (Goldman Sachs per ex.) i al revés, aquests lobbys al marge de la democràcia que ens han dut al desastre que ara denuncien els del 15M, doncs de la mateixa manera veig que la “política de gènere” està en mans d’un lobby de professionals de classe mitjana alta, majoritàriament dones, que han sapigut apropiar-se d’una part dels pressupostos socials amb un discurs fanatitzat en el que encara no he vist per a res això que s’hagi tornat més inclusiu.

Entrant amb les teves idees centrals, en la nº1 estic totalment d’acord que el sexisme és un mal present. Tanmateix jo penso que sí és una aportació entendre com s’ha generat el patriarcat. La “teoria de la imposició”, és a dir, a la nit dels temps uns homes astuts i malvats per essència es van imposar sobre unes dones idiotes i dèbils, i això ha perdurat fins que unes altres dones que ja no es volien sentir inferiors (i alguns homes que no es volien sentir culpables) han dit PROU a aquesta colla de cabrons que fins ara estan vivint com a marahàs a costa d’explotar-les a elles. En primer lloc, aquesta explicació manipula i contradiu la història i l’antropologia. En segón lloc, aquesta falsetat ha contribuit a l’estat emocional misàndric que ara domina i que ha servit per a molts dels abusos “de gènere” que ara pateix la nostra societat (a més dels abusos sexistes que malauradament no s’han eliminat del tot).

Vull fer esment del que dius al punt 3.

No és només el rol el que resulta opressiu, la identitat estereotipada és encara més frustrant. Si no mirem als i a les que s’identifiquen amb alguna orientació sexual no estàndard.

Estic d’acord que les minories sexuals solen patir més. Tanmateix, penso que el problema està en la qüestió de la identitat i sobre tot de la identificació. ¿Qui necessita identificar-se com a homo, hetero etc? És el Poder el que el defineix a un (gran tema de Michel Foucault); clar que, amb la identificació, el meu ego aconsegueix seguretat. Per això la nostra cultura es dedica a “vendre” tota mena d’identitats i particularismes, (només cal fixar-se en l’evolució de la publicitat: l’important ja no és mostrar les virtuts del producte, sinó la “manera de ser” que et confereix). Per això de vegades trobo una mica sorprenents les sorolloses vindicacions polítiques que les minories sexuals fan de la seva condició, em dóna la impressió que són mostres de narcissisme (“mireu-me, sóc clarament diferent, però vull que vosaltres em reconegueu aquesta diferència...”), sense que per això vulgui disculpar les escandaloses discriminacions i agressions per part de les religions i dels pre-moderns en general. Però si la resposta a aquestes discriminacions és un augment del narcissisme, malament anem.

Estic molt d’acord amb el 4, el 5 i el 6 i com ho has expressat. Al 6, tanmateix, dius que tots els moviments parteixen de la desculpabilització. Com hauràs llegit a aquest blog, la meva reiterada crítica a cert feminisme, que he anomenat “del ressentiment”, precisament és pel seu abús de la culpabilització i del victimisme i per abonar la falsetat de la “teoria de la imposició”. Això de ressentiment ho he tret de Nietzshe, quan critica les morals reactives front a les creatives. I per desgràcia aquest corrent reactiu ha contaminat altres moviments que genuinament lluiten per la llibertat.

També m’ha agradat molt el que dius al 7. La última part (3/3) trobo que també està molt bé. A veure si més endavant escric més sobre els valors, està molt bé el que dius. El que no em queda clar és si és un resum del document d’AHIGE o és una proposta teva. Si és d’AHIGE doncs molt bé que vagin avançant per aquí. Sóc bastant escèptic amb aquesta associació. He llegit coses coses interessants d’ells, i cal reconèixer que volen reflexionar sobre la masculinitat, quan malauradament a la majoria dels homes aquests temes encara no els importen gaire. Tanmateix considero que representen un clar exemple de la masculinitat patològica pròpia de la postmodernitat: la culpa, el dogmatisme, la misandria, etc. Per exemple: La seva acrítica adhesió als postulats del constructivisme cultural, el mensypreu als factors biològics (neurociències) que expliquen la construcció de la masculinitat, el seu suport a totes les lleis misàndriques vigents, basades en la distorsió ideològica de les ciències socials, com l’abús de les enqüestes esbiaixades, com el famós punt de partida (indemostrat, míllor dit, fals) de “l’impuls masculí de dominació“ amb que justifiquen tota la política de gènere misàndrica. Un punt de partida que, per una banda el consideren atàvic, quasi com un “pecat original” difícil d’eradicar (per això el seu suport a l’enduriment de les lleis misàndriques); per una altra banda, en tant que adherents acrítics del constructivisme cultural, quelcom que hauria de ser molt fàcil d’eliminar, ja que com tot es construcció un es pot construir com vulgui. No he vist que sàpiguen sortir d’aquesta contradicció. En un altre sentit, no és tan diferent del que feia abans l’esglèsia: fer-te sentir culpable dels teus instints naturals (el sexe és pecat!) per així vendre la seva absolució.

Ja vaig escriure sobre ells pel document de la custòdia compartida. Posteriorment vaig parlar amb home que havia estat amb ells uns anys però va marxar desencisat. Aquest home em va passar uns emails interns que s’havia creuat amb altres membres i mostraven el mateix fanatisme i dogmatisme de les feministes del ressentiment, ja que aquest home volia que AHIGE es pronunciés per la Custòdia Compartida. Els insults i desqualificacions que li van dirigir eren astoradors (“qué hace este SOS PAPÁ aquí, que se vaya con los machistas...!” “Como dice Lorente...” .sembla que l’inquisidor fanátic de Lorente Acosta per a ells és como el Papa de Roma per a una beata). El més curiós és que finalment sí que es van pronunciar oficialment a favor de la CC (amb molt de retard, com els criticava en la meva entrada del blog).

Buf, em sembla que he escrit una entrada amb molt de barrija-barreig. Són idees per a explicar més poc a poc. En fi, a veure si així surt més debat.

Cordialment

Enric

3 comentaris:

  1. Benvolgut/s,
    Gràcies per aquest post de resposta. Crec que estem molt d'acord. Surten alguns temes de debat o precisió. Hi entro en aquest i següents comentaris: un per tema.

    1. AHIGE. Veig que n'he fet una presentació confosa. No és que hi tingui un gran vincle: hi estic subscrit, vaig fer fa temps el seu curs on-line sobre masculinismes, i coneixo gent del grup de Barcelona que els considero amics i els tinc un gran respecte.
    Si bé és cert que ha Espanya AHIGE és l'entitat central del masculinisme feminista, i a Andalusia i Madrid -pel que m'arriba- tindria sentit qualificar-los també de "masculinisme subvencionat"... això no és cert a Barcelona, sengons la meva experiència (més avait escassa).
    A Barcelona crec que només han trobat ressò a la Diputació de BCN, la qual cosa els ha permès fer una jornada anual en el marc de l'Oficina d'Igualtat de la Dipu. No he vist res més. A l'ICD explícitament m'han dit que no estan per masculinismes, ni per dedicar cap recurs que no sigui per a les dones. A la pràctica l'ICD del tripartit m'han demostrat que és realment així: fan política de dones, no responen a homes.... per tot això tinc la imatge d'una entiat molt afí al feminisme institucional, però ningunejada per aquest (a Barcelona).
    Sabeu d'altra experiència?
    Gràcies. Segueixo amb altres comentaris
    Jordi

    ResponElimina
  2. 2. Sobre l'esgotament de la "política de dones". Em referia a un esgotament intelectual (no a la pràctica, on és el més vigent i hegemònic... a l'espera del que decideixi fer CiU).
    Dic "esgotat" perquè no pot aportar més del que ha aportat, doncs sense implicar ni motivar els homes no hi ha més avenç possible. Ho he sentit a dir a tothom. Alguns/es després actuen en coherència, altres segueixen amb la política de dones. I altres fem política de gènere alhora que deixem que se'ns qualifiqui com es vulgui mentre ens deixin aportar més per la igualtat.
    La política de dones ja ha fet la "compensació" del dèficit històric i ara té com a mínim desmotivats a tots els tipus de mentalitat masculines.
    jordi

    ResponElimina