A la web de la Fundació descriuen molt bé els valors que els han fet mereixedors d’aquest premi: sacrifici, coratge front a l’adversitat, sentit del deure, defensa del bé comú, consciència cívica... Tot reconeixement em sembla poc davant el que risc que han assumit.
Fa uns mesos sentía per la ràdio un periodista que havia escrit sobre la catàstrofe de Txernòbil i els milers d'homes que s'hi van deixar la vida. Havia entrevistat un vell ucraïnés que li relatava: “Em vaig quedar astorat del que vaig veure a la carretera del meu poble. Va ser una repetició exacta del que havia passat 45 anys abans quan la Gran Guerra Patriòtica [així és com anomenen la II Guerra Mundial]. Passaven camions i més camions atapeïts d’homes: soldats, miners, bombers, treballadors... tots cantaven les mateixes cançons patriòtiques que llavors, quan els soldats anaven a la guerra a lluitar contra els nazis i molts d’ells no van tornar”. Com sol esdevenir-se una vegada ha passat el temps de les heroicitats i els cants, els “liquidadors de Txernòbil” sobrevivents no han tingut gaire suport posterior, tal com van mostrar els reportatges del a TV que es van fer ressó de l’aniversari de la catàstrofe.
En ambdós casos, Txernòbil i Fukushima, aquest sacrifici és admirable. El que no he vist en cap mitjà de comunicació és una anàlisi d’aquest comportament altruista des de la famosa “perspectiva de gènere” que continuament apliquen a altres àmbits. La nostra cultura dóna per fet que, quan cal un heroi sacrificable (“disposable hero” li diu Warren Farrell), el sacrifici correrà sempre a càrrec d’un home
Potser entre els herois de Fukushima hi haurà alguna dona. Si és així, els mitjans la destacaran per sobre dels demés. També ho van fer amb aquella dona policia mexicana que l’ascendiren a la prefectura en un poble infestat de narcotràfic. “La dona més valenta de Mèxic” en deien, tot i que al cap de poques setmanes fugí per salvar la vida; cosa totalment disculpable tal com les gasten els sicaris, que no fan distincions de gènere a l’hora d’assassinar policies. La majoria d’assassinats són homes, però tampoc s’aplica aquí l’anàlisi de gènere de qui està pagant el pitjor preu per mantenir la seguretat. La pràctica totalitat d’assassins també són homes. Intentaré escriure un nou post sobre el tema.
Parece que lo del rol protector masculino está garantizado pase lo que pase, en sociedades más patriarcales y en las que no lo son tanto. Los mineros en Chile, los bomberos en Nueva York, o los trabajadores de la central en Fukushima. Es un tema sobre el que merece la pena reflexionar, porque como ya hemos comentado más veces las sociedades serán machistas pero quienes tienen verdaderos problemas para cambiar su rol son los varones no las mujeres que lo hacen con mucha más facilidad.
ResponEliminaAcabas de apuntar uno de los temas centrales de este blog. Las mujeres pueden elegir roles antes vedados para ellas como en el mundo del trabajo o de la autoridad política. Pero los hombres -y esta es nuestra responsabilidad que todavía tenemos demasiado abandonada- estamos demasiado sometidos a los roles tradicionales.
ResponEliminaEs cierto que la cultura dominante así lo tiene asumido y ya le va bien. También es cierto que los lobbies feministas apoyan (con éxito envidiable) una legislación asimétrica donde los privilegios son para unas y las responsabilidades para otros. No me extiendo porque tu blog http://personasnogenero.blogspot.com/ (hasta donde yo sé) es un referente en lengua castellana sobre ese tema.
Esa es la clave, como romper el corsé de esos roles sin caer en el "todo vale" o cualquiera puede ser cualquiera, puesto que masculinidad y feminidad no és algo arbitrario.
como digo, lo lamentable es la carga que tantos hombres acarrean por el mero hecho de ser hombres (no me refiero ahora a los heroes de Fukushima, aunque quizás también) sin tomar conciencia de que hay vias de liberación y sin responsabilizarse de luchar por esa liberación