dimarts, 28 de setembre de 2010

Masculinitat premoderna. Els miners xilens.

Qualificar de premoderns els miners xilens atrapats sota terra és una simplificació excessiva. Tanmateix, utilitzaré aquesta etiqueta (i als miners) com excusa intentar parlar d'uns valors que estan molt oblidats en la cultura dominant.

Quan vaig veure la notícia a la TV vaig pensar d'escriure un post preguntant com és que cap media plantejava la famosa "perspectiva de gènere" en aquest cas. Emilio, de "persona no género", se'm va adelantar plantejant la qüestió amb la seva agudesa habitual. Ara agafaré aquests miners com a excusa per parlar d'uns valors denostats per la cultura dominant

Veig als miners, enmig del seu drama, amb la bandera, cantant l'himne nacional. Són molt lluny dels valors que ara es volen per als homes. Pertanyen a una classe, a una cultura, que representa el pitjor per a certa mentalitat postmoderna entestada en superar el "masclisme". És una gent que quan surt de la feina suposo que deu anar al bar a fer el carajillo -o el que beguin a Xile (no com jo, que en el meu temps lliure consumeixo cultura, col.laboro amb ONGs o escric aquest blog, ja que obtinc més satisfacció amb els valors postmaterials de comunicar les meves idees que no pas estar pendent de guanyar més diners o d'anar a bars). La TV ha ensenyat que un d'aquests miners ha tingut una nena que li han dit Esperanza. Probablement el seu pare no serà d'aquests "homes nous" que li canvien els bolquers o s'aixequen de nit per donar-li el biberó (candidat perfecte a perdre la custòdia en cas de divorci). Per no mencionar com aquests homes es deuen relacionar amb el seu propi món emocional, els toscos mecanismes interiors que tindran per expressar la tendresa, o l'agressivitat, o la sexualitat. Respecte d'això últim, si són representants dels valors premoderns, com aquests identifiquen el gènere amb el sexe, tindran tindran totalment assumit que la dona té un paper -rebre l'impuls sexual de l'home, tenir i criar fills- i l'home un altre -proveir-, i que la homosexualitat és una aberració repugnant, cosa que justificarà la burla o agressió als maricons. Com ja he dit, exemple del pitjor masclisme, exemple de la mentalitat a combatre i a canviar per part dels nostres representants de la cultura dominant, de caire postmodern.

Aquesta cultura dominant ha fet circular el mite fantasiós de que en el principi de la història, els homes -astuts, cruels i violents- com a grup van decidir sotmetre i dominar a les dones com a grup, i que ara ja toca revertir aquesta imposició milenària, causa de totes les desgràcies, guerres i desastres ecològics que la humanitat ha patit. Així els miners deuen ser una mostra d'aquest grup dominant.

Tota aquesta introducció ve perquè em faig la pregunta ¿quins valors positius es poden trobar en la mentalitat premoderna? ¿Cal combatre-la, execrar-la com un tot, tal com ara es pretén?

Torno als miners xilens ¿Quins valors els fa baixar a la mina i arriscar la vida? Hi ha valors de la masculinitat tradicional que, davant el drama que ara em mostra la TV, trobo que són admirables, malgrat aquest intent de culpabilització general (una culpa que alguns han decidit que genera uns deutes que cal cobrar). Potser jo encara els trobo més admirables per trobar-me lluny d'aquesta mentalitat premoderna. Sobre tot penso en la lleialtat, a més de l'esforç i el compromís. S'ha parlat molt de l'esforç que han fet les dones al llarg de la història, i actualment, per ser elles mateixes i mantenir la familia. És innegable. Aquests miners ens recorden l'esforç físic, fins l'esgotament, malmetent la salut, que fan els homes, que han fet durant tant de temps. Un esforç conseqüència del compromís i també de la lleialtat; una lleialtat que tenen clar que va més enllà de la seva familia, com mostra això de la bandera i l'himne. No pretenc vindicar nostàlgicament artefactes criminals com les nacions o les ideologies, que tantes vides han sacrificat els últims segles, i sincerament m'alegro que cada día hi hagi menys homes disposats a morir -i matar- per la seva pàtria o la seva religió. Simplement estic parlant del valor de la lleialtat, no de l'objecte de la lleialtat. És un valor típicament masculí, això de la lleialtat, com el d'arriscar la vida pel bé dels fills i el manteniment de la esposa. Sofrir en silenci l'esgotament físic, assumir-lo. Deixar de banda el món emocional interior, no fer-li cas, reprimir-lo, perquè la vàlua de l'home està en la seva força física, no emocional. M'acabo de donar que això últim que he escrit no és un valor positiu, només és premodern.

Bé, potser encara hi hauran més valors positius de la masculinitat premoderna que cal tenir en compte. Aquests miners, igual que els mariners del vaixell ALAKRANA, o fins i tot els soldats que van a l'Afganistan, tan lluny de la meva forma de vida, m'han ajudat a comprendre i rescatar alguns del valors premoderns que, malgrat que alguns apologistes de la masculinitat postmoderna els denostin rabiosament, penso que encara val la pena de tenir en compte.

1 comentari:

  1. Quien se le adelantó con su agudeza habitual (28-8-10) fue Guillermo tell del blog "el feminismo desvelado".

    http://feminofascismo.blogspot.com/2010/08/el-origen-de-la-palabra-machista-y-los.html

    Las cosas como son.

    ResponElimina