Un company de professió m’ha fet crítiques al
post anterior sobre certa manera d’entendre l’educació afectivo-sexual a partir
de les meves crítiques a ideologies postmodernes infectades de narcisisme. He tractat
de respondre-li al mateix fil, a sota de l’anterior, però sembla que la
resposta és massa llarga i blogspot no em deixa publicar-ho de cap manera. És una
discussió que també s’ha reproduït en una llista de professors de filosofia de
Catalunya. La reprodueixo doncs en aquest nou post
Hola Enric Senabre
Passo a comentar els teus punts en l’ordre que
els has exposat
En
primer lloc. Veig que no m’he expressat prou clar.
Comparo el blog amb la “moralina religiosa” no tant per l’adjectiu
“religiosa” (a l’article ja havia subratllat que el contingut era
diferent) sinó pel substantiu “moralina”, és a dir, per la forma. És el
que m’incita a la reflexió per als qui hem d’impartir educació moral. Als pares
els sol agradar que donem educació moral i que ensenyem “modos” als nens per a
que es portin bé. Però això és tasca de tots els professors. Els que som de
filosofia tenim la responsabilitat d’una tasca més específica: raonament moral.
Parles de “La
valentia d'aquests alumnes en manifestar aquestes opinions és digna de
reconeixement”. En aquest cas, amb aquesta professora en concret, a mi no
em sembla valentia sinó “fer la pilota” [m’ho sembla des la distància de no
conèixer directament el cas, basant-me en el que jo m’he trobat a les meves classes].
Valentia seria que els alumnes fessin exactament això amb una altra professora
(per exemple de l’Opus). O que un alumne li digués a aquesta profe que no
voldrà que la seva dona treballi fora de casa (jo m’ho he trobat a classe), -per
a ser titllat despectivament de “machito”. La virtut moral de la valentia va
per un altre costat. Per això parlo de moralina. I em sembla lamentable
confondre-la amb una virtut moral.
En segon
lloc. ¿He dit en algun lloc que el victimisme només
afecta els homosexuals? Esperava que quedés clar que és una característica de
cert postmodernisme “progre”, molt prevalent en la nostra cultura narcisista,
que s’estén a molts altres àmbits (per exemple Catalunya-Espanya...).
No m’havia adonat que “em sento atacat per un feminisme que només busca la igualtat” ni
que tinc “tanta por a la igualtat” (de
la bona col·lecció de pors que arrossego al damunt, aquesta no me l’havia
vista). M’interessa combatre amb raons quan trobo idees mal argumentades. Si
hem de passar de la discussió sobre idees a la discussió sobre la meva persona,
doncs fem-ho, però em temo que resultarà avorrit per a la resta de lectors. De
tota manera, ja que tens aquesta clarividència que et permet proclamar públicament
com es senten els altres, t’agrairé que amplies les teves raons, doncs no em
reconec en el que dius.
En
tercer lloc. Estic d’acord amb “una bona dosi de relativisme i tolerància” i tot el demés. No em
reconec amb aquesta frase: “És molt
tendenciós atribuir el relativisme només a la postmodernitat”. Si així es
desprèn del meu escrit, doncs abjuro ara mateix d’ella. Des de Protàgores en
l’antiguitat (jo l’explico cada any als de 2º de batxillerat!) n’hi ha hagut
una bona colla. El que he tractat de dir és que en la cultura de la
postmodernitat hi ha un relativisme que porta a camins sense sortida, com fa
segles ja van demostrar els filòsofs.
I per acabar. “la "inquisició antipatriarcal" de la que parles et delata”.
Glups, pensava que delataria el deute que tinc amb Antonio Escohotado per
manllevar-li conceptes (poca originalitat, transposició incorrecta...).
Tractava de comparar el patriarcat amb la bruixeria per ser un concepte opac,
difícil de precisar amb les Cª Socials. Veig que no, que tracta de “la teua imaginació de mascle assetjat, o
millor dit, de mascle victimista que es creu assetjat perquè veu trontollar
antics privilegis i estructures de poder que l'afavorien”.
Pel bé dels nostres lectors et demano que
expliques quins són aquests “privilegis i
estructures de poder que m’afavorien” i que ara veig trontollar (és a dir,
que encara no els he perdut del tot). No sé de quins privilegis estant parlant;
aclareix-ho, si us plau Donat que també ets de sexe mascle com jo, ¿quina
diferència hi ha entre tu i jo? ¿Tu ja hi has renunciat a aquests privilegis?
¿Pots explicar en què consisteixen? ¿O potser és la forma postmoderna de parlar
de culpa? Quan hi ha culpa hi ha víctima i victimari, n’he parlat bastant en l’article
(i Nietzsche encara ho ha fet millor, afegint que hi ha un deute a rescabalar).
No admeto (és insultant i inquisitorial) que
se m’atribueixin uns ignots privilegis o favoritismes que jo mai no he demanat.
No accepto res que no em mereixi, i només em faig responsable de les meves
accions i dels deutes que jo lliurement hagi contragut. Aquesta responsabilitat
és un principi moral bàsic. Imputar-me altres deutes, o culpes per accions que
jo no he comés és totalitari i, repeteixo, inquisitorial
“Em sap
greu, però s'ha acabat el bròquil per als mascles prepotents i heterosexuals
excloents”. Tot i no reconèixer-me ni com a mascle
prepotent, ni com a heterosexual, ni com a excloent, em sap mal per ells aquest
to d’amenaça. Vull dir que a classe en tinc uns quants d’aquest caire. Recordo
en concret petit un grup que tots eren magrebins. No crec que la intimidació i
el “s’ha acabat el bròquil” serveixin de gaire; tot i que en una altra època
( veig que enyorada per molts) sí que funcionava. Ja sé que jo tenia l’autoritat a
classe; i si els hagués demanat un exercici escrit, m’haurien redactat unes respostes
molt boniques sobre les relacions igualitàries entre homes i dones, perquè el
que ells volien sobre tot era aprovar. Jo content perquè m’haurien respòs el
que jo pensava que era correcte i ells contents per aprovar. Però hauria estat
moralina. Precisament el meu escrit que he volgut compartir amb els meus
companys no era tant per debatre el tema del patriarcat i el narcisisme
postmodern (que també) sinó sobre tot el tema de la moralina a les nostres
classes d’educació ètica i cívica.
