El cas Lysenko i el negacionisme polític de la SAP

Versión en castellano

1. Lysenko fou un biòleg soviètic que en l’època de Stalin va defensar que els caràcters adquirits es podien heretar. És a dir, seguia les obsoletes teories de Lamark en comptes de la genètica de Mendel. Així, Lysenko proclamava que, amb la seva tècnica anomenada vernalització, es podia alterar la naturalesa de les plantes en la direcció que interessés, per la qual cosa els russos, en el futur, gràcies al comunisme i a la seva ciència aplicada a l’agricultura, viurien cada vegada millor. Això va agradar en extrem a Stalin i la seva propaganda: la premsa soviètica reportava delerosament els “èxits” de les iniciatives de Lysenko (malgrat que al final, amb el temps, totes mostraven fracassar). Un gran científic, el genetista Vavilov, va augurar un desastre per a l’agricultura russa si aquestes ocurrències no suficientment contrastades es portaven a la pràctica. Lysenko però, s’havia fet amb la presidència de l’Acadèmia de Ciències Agrícoles de la URSS i des d’allà castigava els científics teòrics que no estaven al servei del “poble”. Les seves tesis, a més a més, havien estat aprovades ni més ni menys que pel Partit Comunista de la URSS: veritat científica, materialista i proletària –no podien estar equivocades. El mateix Stalin havia proclamat el seu favor a Lysenko i la superioritat de la pràctica sobre la teoria, pròpia de científics diletants que no s’implicaven en la causa de la redempció proletària. En aquella època, dissentir de la veritat científica proclamada pel Comitè Central del PCUS es pagava molt car. Vavilov fou reduït al silenci i morí entre reixes, i la genètica fou declarada oficialment “pseudociència burgesa”. Per tant, el proletariat va ser protegit amb la veritat oficial i als enemics del poble se’ls va fer callar, però la ruïna en que va quedar sumida l’agricultura soviètica va durar dècades.

2. El Sr. Lorente Acosta, infatigable Delegat per la Violència de Gènere al Ministerio de Igualdad, per fi ha pogut donar carta jurídica al negacionisme de la SAP (Síndrome d'Alienació Parental) que el seu company el catedràtic Jorge Corsi[1] juntament amb ell mateix i altres croats misàndrics van començar fa pocs anys . Han aconseguit que el Congrés dels Diputats recomani prohibir l’ús de la SAP als jutjats. Com van dir els experts[2] que van assessorar els diputats: és una pseudociència inventada per un pederasta que ara invoquen els masclistes per continuar maltractant la ex. La veritat, si la primera vegada que sento parlar de la SAP em diuen que tracta de semblant abominació també m’hauria horroritzat i indignat: dones i nens amenaçats per la pseudociència de la SAP! Una reacció del patriarcat contra els avenços que han aconseguit les dones; “Backlash neomasclista”, en paraules de Lorente. Lysenko i les seves teories, amb el suport del Partit i de la premsa, també va ser sempre molt popular front a la pseudociència burgesa (els biòlegs que “estimen les mosques i detesten el poble”, en paraules de Lysenko), enemiga del proletariat i dels seus avenços sempre amenaçats per la reacció.

3. Abans de grimpar a la primera línia política el Sr. Lorente ja havia donat bones mostres de les seves inquietuds científiques i socials[3]: Te publicat un llibre on, basant-se en la seva competència científica de metge forense, afirma que Jesús no va morir a la creu. De moment tal mèrit no l’ha dut a ser reconegut com el deconstructor del cristianisme (sembla que el Vaticà continua més preocupat per Nietzsche i per Marx que no pas per la gran troballa científica de Lorente) i ni tan sols l’ha dut a “4º Milenio” de l’Iker Giménez o a competir amb aquells best-sellers de José Luís Benitez amb la sèrie “El caballo de Troya”; senzillament ha acabat com ideòleg del Ministerio de Igualdad. La prohibició de la SAP als tribunals només és un dels seus èxits parcials en el gran programa de redissenyar una nova masculinitat que redimeixi les dones i la societat sencera del reaccionarisme patriarcal.

4. La premsa espanyola es va començar a fer ressò de la SAP l’any 2007 quan alguns tribunals van canviar la custòdia de menors en favor del seu pare perquè havien detectat manipulació –maltractament psíquic- sobre l’infant. En concret, a Tenerife, un jutjat donà la custòdia a un pare sobre el que pesaven unes acusacions tremebundes. Les organitzacions feministes van organitzar manifestacions i l’advocada de la mare clamava perquè havien entregat les dues nenes a un monstre. Les televisions sensacionalistes s’hi van presentar, així com també el diari El Mundo que va publicar uns reportatges esborronadors acompanyats de l’autoritzada opinió de l’expert Sr. Lorente que, en un article, qualificava la SAP de “Patraña pseudocientífica”.

5. Per aquella època també es va esdevenir el “Cas Manresa” que va ser el més famós mediàticament i desfermà totes les alarmes del lobby del feminisme del ressentiment. El psicòleg Sr. Montero Gómez, designat com expert en violència pel lobby al qual serveix, va desplegar la seva ciència per denunciar tal sentència fonamentada en l’ideològic SAP (es pot llegir una excel·lent rèplica escrita per un filòsof a tal ciència). Quan mesos més tard el Col·legi Oficial de Psicòlegs va dir que això de la SAP és quelcom seriós que cal investigar, el Sr. Montero també va intervenir amb un escrit més semblant al d’un picaplets que al d’un científic (servituds de la militància al lobby...). Ara ha estat un dels experts que ha alliçonat als diputats amb el resultat polític que comentem.

6. L’autor d’aquest blog ha escrit bastant sobre la SAP, però reconeix no tenir prou competència per pronunciar-me sobre la seva cientificitat –no soc psicòleg; El meu intent és abordar el tema des de la epistemologia i el deconstructivisme postmodernista. Tanmateix, els Srs. Lorente i Montero, si de veritat volen fonamentar científicament el seu negacionisme, no cal que acudeixen a la retòrica ideològica van usar el 2007; ara simplement es pot fer un seguiment del que llavors van denunciar, doncs ja ha passat temps per extreure resultats basats en el cas Manresa i Tenerife. Al menys, aquestes conclusions estarien empíricament fonamentades en un estudi de casos reals. ¿És cert que aquestes sentències van ser aberrants per basar-se en una ideologia masclista i pedòfila? ¿Com estan actualment les nenes a les que el jutge va canviar la custòdia, millor o pitjor? ¿Han estat abusades o violades pel monstre que se suposava que era el seu pare? ¿Què han dit els tècnics dels jutjats, si és que han fet un seguiment? ¿Si aquests es van equivocar amb fets tan greus, ja se’ls ha demanat de rendir comptes? Per desgràcia jo no he tornat a llegir res a la premsa sobre aquests casos, per tant no tinc la resposta a aquestes preguntes.

7. La dificultat de la diagnosi SAP sorgeix perquè, en els casos greus (quan la justícia sol intervenir), l’infant alienat col·labora activament amb l’alienació, per això l’alienador pot dir “Manipular jo? És el mateix fill qui el rebutja, això és perquè alguna cosa haurà fet l’altre, no jo” (“por algo será” que deien les nenes de Canàries). Si amb aquest estudi de la continuïtat de casos en que s’ha diagnosticat SAP –una manera científica per a no caure en controvèrsies ideològiques- aquelles previsions apocalíptiques de Lorente i companys quedessin demostrades (és a dir, que les nenes han patit abús per part d’un maltractador), confesso que hauria d’admetre que el negacionisme té raó i que la SAP no és una eina adient per prevenir el maltractament psíquic infantil. En terminologia popperiana: la SAP no només seria falsable –que ara ja ho és- sinó que quedaria falsada. Caldria enviar la SAP a les escombraries de la ciència com la hipòtesi del flogist, la frenologia i tantes altres teories que s’han evidenciat equivocades. Donat el poder que tenen aquests lobbies feministes, em sembla que si aquelles acusacions haguessin quedat demostrades, la bomba mediàtica hauria durat setmanes. Tanmateix, com he comentat, jo no he llegit res en aquest sentit. És com amb Lysenko, la premsa reflectia les seves previsions, però no els seus resultats.

8. Ara bé, si aquest no ha estat el cas, i les nenes no han estat abusades ni maltractades sinó que han millorat (repeteixo, ignoro si aquest ha estat el cas), no només queden invalidades les tesis negacionistes del lobby de Lorente i companyia sinó que, el més greu, d’haver fet cas als seus supòsits s’hauria abandonat les nenes a una terrible situació de maltractament. La literatura científica ha recollit nombrosos testimonis de les devastadores seqüeles per als infants sotmesos a la SAP, unes conseqüències de difícil remei que es poden allargar en tota una vida de dolor i desestructuració[4].

9. De moment, els Srs Lorente, Montero Gómez i demés afiliats al lobby ultrafeminista i al Ministerio de Igualdad sembla que no han tingut tant d’interès en validar aquesta tasca científica d’estudiar el seguiment de casos on s’ha diagnosticat SAP com sí que l’han tingut en prosseguir la campanya política i ideològica de desacreditació del la SAP per masclista. La lluita ideològica pels grans principis emancipadors deu ser més important que el benestar concret de Judith i tants altres nens i nenes. Cal reconèixer que aquests croats han fet un treball eficaç, de la mateixa manera que en el seu dia el va fer Lysenko barrejant ciència i política. Els paral·lelismes amb la Rússia stalinista de moment es queden aquí, doncs no es ficarà ningú a la presó per defensar la validesa de la SAP, com li va passar al pobre Vavilov per defensar la genètica. En aquella època qui va pagar el preu fou el poble rus amb fam a causa dels desastres agrícoles. Ara la desinformació dels nostres polítics, per escoltar fanàtics disfressats de científics, la poden acabar pagant milers de nens sotmesos a maltractament psíquic invisibilitzat pel dogmatisme ideològic.

10. He dit “poden” perquè ja veurem fins a quin punt els professionals utilitzaran o deixaran d’utilitzar una categoria diagnòstica perquè així ho mani la llei (per molt que aquest sigui el somni lysenkoista del lobby). Aquesta mesura política suposo que es farà servir com una eina de pressió. En aquesta informació es pot veure un bon exemple de com actua el lobby: denuncia contra uns professionals d’un Punt d’Encontre Familiar perquè en la seva feina de protegir els infants de maltractament van usar la paraula SAP (o “altres denominacions”, com subratlla la denúncia). El maltractador no sol reconeixer-se a si mateix com a tal (“manipular jo?!”), si ara s’invalida l’eina diagnòstica que el detecta, no només demanarà impunitat com clamaven les mares de Tenerife i Manresa, sinó que fins i tot podrà denunciar a qui s’atreveixi a usar la categoria SAP per assenyalar maltractament. Davant aquest ambient qui sap quants professionals evitaran “mullar-se” per estalviar-se problemes, com van fer tants científics durant l’època de Stalin i Lysenko. Com diu la recomanació a l’apartat V.iii 10 de l’informe de la Subcomisió de Violència de Gènere del Congrés de Diputats: “La no aceptación del llamado Síndrome de Alienación Parental (SAP) ni la aplicación de su terapia, por parte de los tribunales de justicia, de los organismos públicos ni de los puntos de encuentro”

11. ¿Lysenko s’ha instal·lat entre nosaltres?

____________________________________________

---

[1] Sembla, però, que el Dr. Corsi només abomina dels masclistes madurs. El seu pedagògic deler per una nova masculinitat –que tenia encantades a les feministes de la subvenció, per això als actes que organitzaven estava tan sol·licitat - el duia a una philia molt especial amb els jovenets, especialment els de classe baixa, tot i que aquests acostumen a ser bastant masclistes. Aquí hi ha una semblança d’aquest expert –un pèl apassionada per al meu gust..

[2] Els Srs. Lorente i Montero Gómez, la Sra. Pérez del Campo i altres experts d’organitzacions ultrafeministes misàndriques. No va comparèixer cap psicòleg dels que ha investigat empíricament la SAP, i n’hi ha una bona colla de catedràtics, doctors i molts altres que treballen amb nens maltractats i les seves famílies.

[3] Aquí es pot llegir una maliciosa biografia –i ideològicament carregada- del Sr. Lorente. Certament invasiva amb la seva privacitat familiar. El que diu sobre les falsedats estadístiques que fica als seus llibres no sé si és veritat, no ho tinc contrastat

[4] Per a més detalls es pot consultar la pàgina 31 del meu treball: http://www.filo.cat/textos/tesinasap.pdf

Versión en castellano

Un document sobre el gènere gramatical i el llenguatge no sexista

La superficialitat de la correcció política pseudo-feminista sovint porta a confondre el gènere gramatical amb el gènere com a construcció social, i d’aquí extreuen els consabuts discursos culpabilitzants sobre la discriminació de les dones per part dels mascles, aquesta vegada a càrrec de la gramàtica. Més d’una vegada he tingut discussions pel gènere gramatical amb persones ben intencionades però bastant desconeixedores de com funciona la llengua. Fins on jo sé, la divisió gramatical en un gènere, o dos (com el català) o tres (com l’alemany) és molt més anterior –segons els gramàtics històrics- que la divisió patriarcal en que als homes se’ls assigna el rol públic/productiu i a les dones el privat/reproductiu. Una divisió que si es rigiditza perjudica a ambdós, ja que els privilegis –seguint el Marx més clàssic- tenen més a veure amb el sistema de classes que amb el de sexe/gènere (tot i que cert feminisme ha tingut prou èxit en readaptar com a guerra de sexes allò de la lluita de classes dels catecismes marxistes, i assenyalen els homes com la classe privilegiada i les dones la classe oprimida al llarg de tota la història, un disbarat que no té cap base històrica malgrat que en alguns ambients frueix de popularitat). Sobre sexe i gènere es pot consultar aquesta entrada del blog

En fi, que aquest document de la Universitat de les Illes Balears, Departament de Filologia Catalana i Lingüística General, és del tot encomiable per la claredat de la seva exposició. Fins i tot fica exemples de com aquesta artificiositat del llenguatge políticament correcte du a incoherències que poden crear dubtes sobre el significat. (Ho confesso: jo mateix he caigut en l’error d’emprar “el professorat” que esmenten com a exemple...).

Legislació misàndrica II

M’ha agradat aquest comunicat d’associacions de pares i mares que defensen un jutge que ha criticat la nova legislació que comentava al post anterior. Parla que aquesta proposta de llei només considera lesiu la relació d’un infant amb un maltractador però no amb una maltractadora, com si tal cosa no existís. També parla del “dret penal de l’enemic”, un concepte que dóna per suposat que a la societat no només hi ha persones sino també enemics als quals cal privar-los de drets que tenen la resta de delinqüents. Veig que és un concepte que enllaça amb el que deia a l’anterior post de la igualtat de les persones i els drets especials que trenquen aquesta igualtat segons les propostes del feminisme del ressentiment.

De tota manera no sé si l’he encertat amb aquest títol de “misàndrica”, doncs a més a més dels homes, els que de veritat surten perdent amb aquestes lleis són els nens, com subratlla aquest altre comunicat de ASEMIP, una associació que vetlla pels seus drets. La Síndrome d’Alienació Parental és una eina per protegir els infants del maltractament psíquic, i ara la volen invalidar per motius ideològics. He escrit bastant sobre la SAP i el seu negacionisme, que aquest sí que és ideològic perquè no aporta proves empíriques que falsin la teoria del SAP. De tota manera, el negacionisme no pretén tant negar la qüestió de “Síndrome” –que entenc que és discutible i fins i tot podria perfectament ser rebutjat si s’aportessin proves contrastades (fins ara no n’he llegit a cap lloc)- com sobre tot negar el fenòmen (la Alienació Parental) que la síndrome pretén descriure, és a dir: neguen la possibilitat que una mare (i de retruc un pare) pugui maltractar psíquicament un infant portant-lo a que trenqui amb vincles afectius que li són necessaris. Amb això s’avala la impunitat del maltractament, la seva invisibilitat i la impossibilitat d’erradicar-lo.

Legislació misàndrica

Em quedo astorat de veure les lleis que s’estan proposant respecte de les relacions home/dona/fills: amb una mera denúncia d’agressió a la dona, sense comprovar res més, es vol apartar l'home dels seus fills i fer-li perdre la pàtria potestat. Hom es podria preguntar perquè no proposen aquesta mesura per a les dones condemnades a presó que tenen els seus fills amb elles. (Espero que ningú es prengui seriosament aquesta pregunta retòrica, no pretenc corregir una barbaritat amb una altra de més grossa. Simplement vull mostrar l’asimetria de drets i deures de les lleis actuals respecte d’homes i dones). També es pot preguntar si pensen aplicar aquestes mesures a les parelles de lesbianes amb fills quan hi hagi maltractament (hi ha estudis que diuen que els nivells d’agressió entre lesbianes són superiors a les parelles hetero).

Veig doncs que es dóna una nova volta de cargol amb lleis misàndriques, és a dir, no en funció de l’acte punible, sinó en funció del grup al qual pertany el perpetrador (per als homes, una pena especial per ser-ho). Una conquesta fonamental de la Il·lustració fou la igualtat de tota persona (això vol dir independentment de sexe o altres condicions socials) davant la llei. La regressió etnocèntrica propiciada per certs grups que innegablement han estat marginats (com les dones), gràcies al discurs postmodern que ha fet de la victimitis una senya d’identitat, ara ha aconseguit que siguin subjecte de drets especials, és a dir, no iguals per a tothom. El problema d’aquests discursos victimistes, etnocèntrics i regressius és que, si el grup abandona la seva condició de víctima, aquests drets especials perden la seva justificació. Per això hi ha tantes dones desafectes o fins i tot furioses (a més d’homes emprenyats) amb aquest rol de gènere que el feminisme del ressentiment promou per a elles, ja que perpetua la seva situació com a éssers sense responsabilitat -i per tant sense llibertat- necessitades de la paternal tutela de l’Estat amb lleis especials.

La notícia també diu que demanaran als jutges que no acceptin la Síndrome d'Alienació Parental (SAP). El delegat de la Violència de Gènere, Sr. Lorente Acosta, per fi ha aconseguit donar carta jurídica al discurs negacionista del seu antic company de croada misàndrica Dr. Jorge Corsi, el pioner en llengua castellana de negar la SAP acusant-lo d’argúcia masclista (ambdós havien participat colze amb colze en nombrosos fòrums -ben subvencionats- del feminisme del ressentiment) . Tanmateix ni el catedràtic Corsi, ni Lorente ni la resta de SAP-negacionistes han aportat encara cap prova empírica (sustentada en estudis de casos, per exemple) que doni suport a aquest negacionisme -abunden les proves en sentit contrari: gràcies a la diagnosi SAP s’ha pogut protegir de situacions de maltractament psíquic molt greus a infants amb nom i cognoms. Per no citar les mares que estan patint aquesta tragèdia a causa del maltractament de l'ex-marit sobre els fills (com assessor filosòfic he treballat amb mares que ho estant patint -alguns casos són terribles).

Per als negacionistes això últim és impossible, perquè segons el seu dogma -que ara volen convertir-lo en llei-, el SAP és un constructe reflex de d’ideologia patriarcal, usat pels masclistes que es fan la víctima per desacreditar les mares custòdies i continuar agredint-les; si els fills rebutgen el pare és perquè "alguna cosa haurà fet". Al ficar la SAP dintre de la ideologia de gènere, els resulta impossible admetre que una mare també pugui ser rebutjada igual que un pare, ja que llavors no podria ser un "constructe de gènere". Ja se sap que, per als fanàtics, si la realitat contradiu el seu dogma, doncs neguen la realitat; i es repeteix ad nauseam que la SAP és un invent masclista -ara, amb l’aval de la llei. Crec que era T. Jefferson qui deia que "la mentida sempre necessita de l’ajut del govern, perquè la veritat ja va sola".

La postmodernitat ens ha ensenyat com sota molts discursos pretesament "objectius" s’amagava el poder i l’opressió (masclisme, racisme, imperialisme, especisme...) Això però, portat a l’extrem, porta a creure que tota diferència entre grups socials és deguda a l’opressió, d’aquí el gran atractiu que per tota mena de grups té la victimitis, ja que en vindicar-se víctima hom justifica l'obtenció de drets especials. El problema és que quan hi ha una víctima cal trobar un victimari -l'home blanc heterosexual, com Empar Moliner bromejava l'altre dia. Cal reconèixer que la branca del feminisme del ressentiment ha reeixit totalment en aquesta visió reactiva, al menys entre els polítics, front a altres branques del feminisme que insisteixen en la responsabilitat de les pròpies dones per transcendir els rols de gènere opressius (Això també és el que ens toca als homes!! –i he de reconèixer que anem molt retardats front a elles!). Aquests lobbies han aconseguit imposar una visió de les relacions home-dona únicament confrontativa -i per tant, les lleis cal redactar-les segons aquesta visió. Per sort observo com la realitat que m’envolta no és així de confrontativa, al menys no sempre, tot i aquestes lleis que pretenen canviar-la. La polaritat en les relacions home-dona crea tensions inevitables, però no necessàriament una guerra que cal resoldre amb vencedors i derrotats. Les paraules de Jefferson em serveixen de consol.