dissabte, 6 de febrer de 2010

Problemes de l'avortament

Un dia d’aquests s’aprovarà la nova llei de l’avortament. No sé quin, no estic al damunt dels tràmits polítics, tot i que he seguit una mica el debat social. És molt indicador que la llei no l’hagi tramitada el Ministerio de Sanidad o almenys el de Justícia, sinó allò que anomenen estranyament Ministerio de Igualdad.

Sobre la qüestió moral d’aquest tema complex ja vaig escriure una entrada a l’altre bloc que tinc de filosofia. Aquí vull comentar-ho des de la perspectiva de la masculinitat i la política.

Fins on jo he llegit el debat ha estat polaritzat en els termes més previsibles. Per un costat, els inspirats pel discurs religiós mític que contemplen la dona des de la seva funció reproductora i pretenen subordinar els demés aspectes de la seva vida humana (la seva llibertat, capacitat de decisió, projectes...) a l’esmentada funció reproductiva. Per una altre costat, els abanderats de la modernitat i la postmodernitat encantats de reforçar la seva identitat “progre” confrontant-se amb els fonamentalistes pre-moderns. De fet, desprès del que ha passat a Nicaragua (l’antic revolucionari Daniel Ortega ha pactat amb l’Església, per aconseguir els vots que el mantenen al poder, la prohibició absoluta de l’avortament), quasi puc admetre part del seu alarmisme apocalíptic sobre les amenaces de l’obscurantisme contra les llibertats tan àrduament guanyades.

Jo vull introduir una nova perspectiva a aquest debat. De entrada vull manifestar que la qüestió de l’avortament és una clara manifestació de l’asimetria entre drets i deures respecte d’homes i dones, tot i que és un problema tan complex que en aquest cas –a diferència d’altres legislacions misàndriques i discriminadores- no li veig una resolució clara.

L’avortament sempre es planteja davant d’un embaràs no desitjat on estan implicats un una dona, futura mare, i un home, futur pare. També un futur ésser humà. (Deixo de banda els altres tipus d’embaràs que ara permet la tecnologia: bancs d’esperma, ventres de lloguer etc.). Davant d’aquest embaràs, es plantegen aquestes 4 possibilitats:

1.- tant la futura mare com el futur pare estan d’acord en tirar endavant l’embaràs
2.- tant la futura mare com el futur pare estan d’acord en interrompre l’embaràs
3.- la futura mare vol interrompre l’embaràs i el futur pare vol que continuï
4.- la futura mare vol continuar l’embaràs i el futur pare vol interrompre’l

En els casos nº1 i nº2, donat l’acord entre ambdós, no hi ha gaire problema. El nº2 és més delicat, però aquí no vull argumentar més. El problema es planteja en els casos nº3 i nº4. Davant la discrepància, el millor és que privadament s’arribi a un acord transaccional; el problema és quan no s’arriba a l’acord i cal acudir a la llei.

En el cas nº3 l’home no té res a dir, la llei no empara per a res la seva voluntat. Conec casos de sofriment enorme que homes han hagut d’enfrontar per això. Davant la discrepància, la llei únicament té en compte la voluntat de la dona, no la de l’home, fins i tot en el cas que es demostrés que aquesta hagués mentit prèviament a l’home.

En el cas nº4 passa exactament el mateix –la voluntat de l’home no compta davant la llei, tan se val els acords que s'hagin pres abans- però amb la gran diferència afegida de que durant al menys divuit anys l’home es veurà obligat per llei a satisfer les necessitats econòmiques d’una paternitat que no ha desitjat.

Aquesta asimetria, en que la dona té tot el tot el poder, la llibertat reproductiva i el dret a escollir emparades per la llei, i l’home no, només pot fiar-se de la bona voluntat d’ella, no veig que animi a una paternitat responsable (la “manca de compromís” de la que tant s’acusa als homes). A això se li suma que, quan neix la criatura la llei obliga a l’home a fer-se responsable de un 50% de les seves necessitats, però en cas de separació dificilment obtindrà una custòdia compartida.

No pretenc dir que en els casos nº3 i nº4 la llei està malament i que hauria de ser d’una altra manera, o fins i tot del revés. La meva posició és que l’acord intersubjectiu i el consens, entre humans, és fonamental; i més amb qüestions tan delicades com futures vides humanes. Simplement vull constatar la gran asimetria entre la manca de drets i la càrrega de deures que els homes sofreixen en el cas dels embarassos. I també assenyalar la pobresa de la visió política de la masculinitat, perquè en cap lloc del debat de l’avortament he vist plantejada la qüestió des d’aquesta perspectiva

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada