dimarts, 7 de setembre de 2010

El nou sexe dèbil

LA DIFErÈNCIA ALARMANT ENTRE EL
FRAcÀS ESCOLAR MASCUlÍ I FEMENÍ

El nou sexe dèbil

seguim capficats en assumptes banals, però, això sí, mediàticament vistosos. Quants ordinadors hi ha a cada aula? Quants barracots s'han plantat o s'han deixat de plantar, enguany? Sempre el mateix: quin avorriment! Hi ha altres qüestions més substancials, però també més incòmodes; les defuig tothom, com si no hi fossin. En aquest article voldríem centrar-nos en un d'aquests temes tabú que afecten el mateix cor del sistema educatiu. La veritat és que, sense necessitat de simplificar gaire, el tema es pot resumir amb una senzilla frase: en l'actualitat, el fracàs escolar és un problema bàsicament masculí. A l'escola hi ha un nou sexe dèbil: els nois. El pedagog i bon amic Gregorio Luri és la primera persona que em va fer reflexionar sobre aquest fet, aportant algunes dades estadístiques realment esfereïdores. És estrany que en una societat suposadament basada en la idea d'igualtat (amb conselleries, regidories o ministeris específics!) de tot això no se'n parli gens.

Rauen en algunes dècimes, les diferències percentuals entre nois i noies? No, en absolut. Estem parlant d'una cosa molt seriosa que, en el cas d'algunes comunitats autònomes espanyoles, resulta directament esperpèntica. A Catalunya, en el període 2000-2007, el percentatge de fracàs escolar de les noies fou de l'ordre del 21,8%. El dels nois, del 32,3%. La diferència és molt important, però no arriba a l'alarmant disparitat d'altres llocs de l'Estat espanyol com ara la Rioja, on el percentatge de fracàs escolar femení és del 21,3%, mentre que el masculí arriba al 40,3%: gairebé el doble. Més dades: el percentatge de nois repetidors entre el total d'alumnes que han finalitzat l'ESO és del 49%; el de noies, el 26%. A més, el tant per cent de noies amb títol de batxillerat supera en 12 punts el dels nois. El reguitzell de dades que podríem anar afegint va sempre en la mateixa direcció: des de fa uns anys, a l'escola passa alguna cosa que fomenta una manifesta desigualtat en el rendiment acadèmic de nois i noies, i és sempre en detriment dels primers. Inexplicablement, les institucions encarregades del foment de la igualtat s'inhibeixen d'un problema que, per raons òbvies –les dades són ben espectaculars!– no ignoren pas. Sobre aquesta actitud desconcertant, cadascú pot pensar el que consideri oportú. Al meu entendre, es tracta d'una inevitable conseqüència de la confusió entre la igualtat, que és una idea jurídica i política, i la paritat, que és una noció merament aritmètica. Aquest és el fons real del problema. A l'escola se'n percep una traducció específica i indirecta, d'aquesta confusió, i en altres llocs, una altra. El tema de fons, però, és exactament el mateix.

L'any 2009, Jean-Louis Auduc va publicar un llibre significativament intitulat Sauvons les garçons! En poques dècades, ¿han canviat tant, els nois i les noies? ¿S'ha produït potser alguna misteriosa mutació de les seves capacitats cognitives, de la seva perícia social o de la seva gestió de les emocions? És evident que no. El que ha canviat són els valors que regeixen a l'aula. La velocitat d'aquest canvi ha estat inaudita (“les garçons sont devenus en quelques décennies le sexe faible de l'école”, diu Auduc). La prova està que, fa poc més de vint anys, les campanyes institucionals encara es basaven a corregir una desigualtat que perjudicava les nenes. A la dècada del 1980, l'Instituto de la Mujer, per exemple, va fer una campanya basada en el lema “No limites su educación, es una mujer del siglo XXI”. Però la desigualtat no es va resoldre: simplement es va capgirar. Les lleis del pèndol? Sí, és clar... i alguna cosa més. El fet que ara no es facin campanyes, i que fins i tot s'oculti un problema estadísticament tan evident com el que estem comentant, posa de manifest que potser la fita no era la igualtat, sinó el simple assoliment de poder per vies que no tenen en compte els mèrits reals de les persones, tal com passa amb la imposició de quotes paritàries a totes les esferes de la societat. És probable que aquesta enginyosa argúcia, que entre finals dels anys seixanta i començaments dels anys setanta es va presentar com un “mecanisme emancipatori”, hagi tocat sostre.

La igualtat és un dels referents bàsics i irrenunciables de la modernitat il·lustrada; la paritat, en canvi, reflecteix a la perfecció els plantejaments postmoderns i postil·lustrats. Alguns experts de prestigi –la majoria dones, per cert, com la professora María Calvo, de la Universidad Carlos III de Madrid– han apostat en els darrers anys per l'anomenada “educació diferenciada”, que implica, entre altres coses, la separació de nois i noies a les aules en determinades edats. A molts països del nostre entorn, aquesta tendència prospera perquè és eficaç: el rendiment, tant de nois com de noies, millora. Confesso que qualsevol actitud de segregació, sigui del tipus que sigui, em neguiteja, tot i que puc admetre que pot arribar a ser útil. En tot cas, crec que aquesta i altres mesures no van a la veritable arrel del problema. El nou sexe dèbil que ara fracassa a l'aula és una manifestació més, entre moltes altres, d'un conflicte més profund. El dilema real és, doncs, un altre: o apostem per la noció moderna d'igualtat, que es basa en una aspiració política de la Il·lustració, o ho fem per l'exploració de la idea postmoderna de paritat, que parteix d'una simulació aritmètica dels ideals igualitaris.

Publicat a
  • Avui 07-09-2010 Pàgina 18

2 comentaris:

  1. Interesante reflexión. Enhorabuena

    ResponElimina
  2. A ver si tu blog deja de ser una voz solitaria que clama en el desierto por lo del fracaso escolar masculino y se empieza de una vez a hablar de ello en los media masivos

    ResponElimina