dimarts, 21 de setembre de 2010

Masculinitat patològica (1) 

Seguint la reflexió del post anterior, quan em fico a navegar per la xarxa buscant coses de masculinitat, em quedo astorat d’algunes propostes. Vaig trobar un video (aquest, a diferència del video dels anglesos del post anterior, em nego a facilitar el seu enllaç) realitzat per una gent que treballa en un “programa de educación de las masculinidades en el s. XXI” (video subvencionat pel Gobierno de España) on es veu la relació que té un nen amb el seu pare, que el presenten com un super-heroi, amb capa i super-poders. El video està farcit dels tòpics misàndrics més fastigosos: un pare egoista i irresponsable (drogaddicte, masclista, etc) que enganya i manipula la criatura innocent fins que aquest va prenent consciència que alguna cosa no funciona en aquest super-heroi que se suposa que és el seu pare. El video acaba amb aquesta frase del nen “no sé que hombre voy a ser mañana pero jamás seré como mi padre”. La web va plena de la retòrica tipus “deconstrucció de la masculinitat hegemònica” a la qual hauré de dedicar alguns posts més endavant.

Malgrat no ser del gremi “psi” no puc evitar la temptació de recorrer a la psicoanàlisi per suposar el drama que deu arrossegar l’autor amb el seu papà. La masculinitat, com ens explica la psicologia, es construeix a partir la imatge que hom té del pare, sigui aquest com hagi sigut. Ja se sap, si hom no integra i resol les ferides psíquiques rebudes a la infantesa, les va projectant fora per evitar el dolor. (“la neurosi és el substitut del veritable sofriment” deia Jung). Doncs quasi res el que projecta amb aquest engendro de video. I en aquest cas, al damunt, es deu creure que està realitzat una altruista tasca social

Hi ha masculinitats patològiques i sanes tant en la pre-modernitat, com en la modernitat i la post-modernitat. Vivim una època en que aquests tres àmbits estan barrejats i la visió del món que té cadascun dels tres sol estar en guerra amb els altres. De les patologies de la masculinitat modernes i pre-modernes potser no cal parlar-ne tant perquè ja estan prou denunciades o “deconstruides” com ara està de moda dir. Hem d'agrair a la postmodernitat aquesta tasca de deconstrucció que sincerament crec que ens pot alliberar els homes d'alguns estereotips de gènere que ja no valen i ens resulten opressius.

De tota manera, quan veig que d'aquesta retòrica post-moderna se n'han apoderat uns homes i dones (les feministes del ressentiment) que el que estan fent és declarar la guerra a la seva part masculina, és a dir, alimentant socialment la guerra de sexes, i el seu problema personal el dissimulen amb una dimensió política, amb la canturel.la de que tot és relatiu i tot és construcció, veig com de patològiques es tornen certes proposicions vingudes de la postmodernitat. El famós slogan “el personal és polític” el tornen del revès, per a ells allò polític és personal i així tenen una coartada per fugir d'ells mateixos. Al menys aquesta és la impressió que trec quan llegeixo el que diuen aquests “nous homes” com en Lorente, que l'altre dia en una entrevista parlà del seu pare, o el que explica en els seus escrits l'autor de la web "heterodoxia", dedicada a promocionar amb vehemència aquestes visions autoflagel.ladores i culpabilitzants de la masculinitat, exemple extrem d'això que qualifico com masculinitat patològica . A aquest últim personatge cal agrair-li la seva valenta i candorosa sinceritat quan parla d'ell mateix, ja que és el que em va fer pensar que quan parlava de les seves propostes -sobre tot perquè no és cap analfabet, es nota que ha estudiat molt el tema- en realitat continuava parlant d'ell mateix

2 comentaris:

  1. Quizá una información como la recogida en El País de hoy con el título: Padres de primera, padres de segunda, debiera ser suficiente para recordarle al grupo Heterodoxia, de qué lado está el revanchismo y la inmovilidad, pero me supongo que tampoco esto será suficiente para quien vive el feminismo como un credo, de oración y misa diaria. Eso a propósito de esa masculinidad patológica de la que habla tu entrada.

    ResponElimina
  2. He buscado el enlace:
    http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Padres/primera/padres/segunda/elpepusoc/20100928elpepisoc_1/Tes
    Al lado hay un interesante analisis por parte de una feminista disidente con la línea oficial del resentimiento
    http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Mujeres/independientes/victimas/elpepusoc/20100928elpepisoc_2/Tes

    ResponElimina