El meu interés per Ken Wilber i la filosofia integral

Com explicava al post anterior, de sempre he considerat la New Age com una autèntica bajanada, tot i que els seus seguidors solen caure’m simpàtics. De Ken Wilber n’havia sentit a parlar des dels anys 80. El solien citar al a revista “Integral”, a la que fins i tot vaig estar subscrit, una revista pionera en l’ecologisme. Tanmateix, no sé per què, vaig associar a Ken Wilber amb el moviment de la New Age, i mai vaig tenir cap interés en llegir-lo.

La cosa va canviar cap allà al 2003 o 2004, no recordo. Algú amb qui confiava me’n va parlar en termes elogiosos. Vaig començar a buscar referències i ressenyes d’ell per internet, i em vaig tirar enrera: era una espècie de Hegel (un filòsof quasi incomprensible per a mi) que a més parlava del Vedanta (del que no coneixia res), en una “teoria de tot” que incloia uns nivells de colors (els Vmemes) estranyíssims. Llavors vaig pensar que seria massa difícil llegir-lo.

Tanmateix, com els elogis que m’havien fet eren d’algú seriós, em va picar el cuquet de la curiositat i vaig decidir començar no per cap llibre de filosofia, ja que em va semblar que serien massa abstractes i metafísics, i em vaig comprar “Boomeritis”, que és la única novel.la que ha escrit. Pensava que seria més fàcil iniciar-se amb una novel.la, a veure que tal.

La novel.la em va fascinar. Era un atac profund i sense pietat a tota la mentalitat New Age. ¡Jo que creia que Wilber era un representant de la New Age, i em trobo amb la millor crítica que mai havia llegit contra aquest moviment! I a més a més, era una crítica des de dins, amb un excel.lent coneixement de la matèria, cosa que no tenien altres crítiques que havia llegit a aquest moviment com les de corrents més marxistes o fins i tot des de les religions tradicionals (criticaven la competència! J). A més a més una crítica fonamentada sobre les millors eines que ens ha proporcionat la filosofia i les ciències socials contemporànies.

La novel.la la vaig llegir en anglès (era més barata) i com els personatges de vegades parlaven en argot em costava entendre les seves periècies –també perquè estava escrita fent paròdia del estil deconstructivista postmodern-, sí que entenia millor l’escriptura quan parlava de filosofia, de psicologia i de sociologia. Va ser quan vaig adonar-me de que, a més de demostrar coneixer bé aquestes disciplines, també ho explicava d’una manera molt entenedora i les usava destrament per al seu atac a la New Age (el vMeme patològic verd). Ara, després d’haver llegit els seus llibres, ja no només entenc una mica millor a Hegel sinó que sobre tot he entés el postmodernisme.

Fins la lectura de Wilber sospitava –només sospitava, perquè mai ho havia acabat d’entendre i per tant no podia afirmar-ho o negar-ho- que això del postmodernisme era una mera xerrameca intel.lectualoide. Excel.lents llibres com “Impostures intel.lectuals” de Sokal i Bricmont (per no parlar de l’etern torracollons de Mario Bunge, l’indomable) reafirmaven aquesta sospita meva. El problema que jo tenia és que no entenia bé el que pretenien dir els postmoderns. Doncs bé, Wilber, que és molt didàctic i sistemàtic, m’ha fet entendre per fi de què va això del postmodernisme. I ara he vist que no tot és rebutjable ni tot és xerrameca (com jo havia sospitat), sinó que té unes aportacions força interessants. Amb Wilber també he aprés molt de psicologia i de filosofia oriental. Sé que hi ha gent que el critica dient que no reflecteix bé la filosofia oriental, ni tampoc la teoria de l’evolució i altres disciplines. Tanmateix escriu molt bé, és com un divulgador i compilador de moltes i variades disciplines, només per l’accesibilitat amb que les explica ja m’ha anat molt bé. Al cap i a la fi, jo ara no em ficaré a estudiar filosofia oriental amb profunditat, amb la occidental ja tinc prou feina! Per això és d’agrair la seva capacitat divulgadora.

Wilber no és només un divulgador. Ha construït un sistema, un model: la filosofia integral. Tal com ell diu, tots els models són provisionals i estan destinats a ser superats –i inclosos- per quelcom millor. També diu, referint-se als seus esquemes per explicar la consciència, que no s’ha de confondre el mapa amb el territori, i que l’estudi de la consciència cal complementar-lo amb una pràctica perquè confirmi la validesa dels mapes, que de fet, el més important és la pràctica.

En fi, que per al tema de la masculinitat, de la política i de moltes altres coses, Ken Wilber per a mi és un referent fonamental