Els “homes pro-feministes” es pronuncien a favor de la custòdia compartida

Llegeixo que els homes d'AHIGE per fi s'han pronunciat favorablement per la Custòdia Compartida, desprès de més de quatre anys de solitària i incompresa lluita de tants altres col·lectius. M'entren temptacions de contestar-los "benvinguts al club", si no fos perquè no soc de cap club ni aquest blog representa a ningú excepte les meves opinions –tot i que espero que estiguin en connexió amb un corrent molt més ample que la meva persona.

A la seva web havia llegit reflexions veritablement interessants i molt profitoses sobre la condició masculina i els desafiaments que ha d'afrontar en aquests temps. Però, per una altra banda, la seva total identificació amb els postulats més radicals del feminisme del ressentiment – un lobby que està dictant a les nostres institucions la política de gènere i de família- en la meva opinió tornava invàlides la major part de les seves propostes, o si més no, les mostrava llunyanes, poc connectades amb les necessitats i el sentir de gran part d'homes. A n'això últim crec que també hi contribuïa prou com traspuava als seus escrits una preocupació per la problemàtica gai. Potser en un altre post escriuré més com veig això dels gais i la masculinitat; de moment només vull apuntar que sempre m'ha sorprès l'exagerada posició política que alguns d'aquests grups han fet de la seva condició, tot i que entenc que un grup minoritari i marginalitzat mai pot deixar de banda les qüestions polítiques. De tota manera, com a grup minoritari, un accent exagerat en la política de la identitat tan pròpia de la postmodernitat (a veure si explico què entenc per això en un altre post) simplement els allunyava de la majoria dels homes i de la posició que crec que cal prendre avui davant les qüestions de gènere.

Com apuntava Enrique Gimeno en un intel·ligent post del seu blog, el problema d'aquests grups d'homes pro-feministes és que, amb aquesta identificació amb el feminisme del ressentiment més radical, sembla que la proposta que ofereixen als homes solament és la de l'auto-flagel.lació per la culpa inexpiable de pertànyer al pervers col·lectiu que des de temps immemorials ha oprimit, maltractat i marginat les dones (cosa no només indemostrada, sinó falsa, com dic a la columna de la dreta i espero anar argumentant). Per això, tot i l'interés d'alguns dels plantejaments d'AHIGE, com he dit, els veia desconnectats. De fet, quan jo entrava a una web sobre masculinitat, el "test" que feia per veure per on anaven, era mirar la seva posició sobre la Custòdia Compartida i també sobre la Síndrome d'Alienació Parental. Aquest últim punt encara és molt més crític, perquè fa referència a gravíssimes situacions de maltracte infantil. El negacionisme fanàtic d'aquest cruel maltractament, un negacionisme totalment ideologitzat, per mi deixava "retratat" la solvència i la integritat d'aquests grups. I AHIGE, si no recordo malament, estava alineat amb aquest negacionisme. Em pregunto si tardaran molt de temps en rectificar i si seran capaços de fer una autocrítica per la seva ceguesa davant la greu violació dels drets humans d'un col·lectiu –el dels infants- que no pertanyia al nucli de les seves preocupacions.

Em pregunto també què passarà amb molts dels col·lectius –sobre tot d'homes- que estan lluitant per la Custòdia Compartida. Encara no he llegit amb deteniment la proposta d'AHIGE, però si aquests grups que són tan prop del Govern han fet aquest moviment en favor de la CC, penso que no tardarà gaire en arribar la reforma legislativa que per fi contempli la elecció real de la CC sense les trampes actuals, que fa que només sigui possible quan una de les dues parts –la dona- atorga el seu consentiment. Dic això perquè molts d'aquests col·lectius traspuen un masclisme i un ressentiment antifeminista que crec que no va enlloc. S'han agafat a una causa totalment justa –la lluita per la CC- per fer-se visibles i guanyar adeptes. ¿Què faran, llavors, quan per fi s'hagi aconseguit la CC?