L’altre dia vaig publicar un post amb uns enllaços a unes conferències sobre masculinitat en anglès. N’hi ha moltes, i només me n’he escoltat algunes. Les de Evolutionary Man les he trobat de molt bona qualitat. La de Ken Wilber la vaig trobar tan bona que l’he transcrita al post anterior. La majoria dels ponents no els coneixia i m’han agradat molt. Per exemple Robert Augusts Masters, que en un moment de la xerrada, davant la pregunta de si l’home, tornant-se més suau, deixant-se plorar, etc. si així s’arreglaran tots els mals d’aquest món que els homes estan causant (el patriarcat!) més o menys diu:
Hi ha una reacció a la pròpia vergonya que es tradueix en agresivitat, sovint cap a ell mateix. Per exemple si la dona arriba a casa i li crida. Les dones, els ho dic a la teràpia, no s’adonen com poden arribar a avergonyir els homes, exposant públicament aquest sentiment que ells tenen –i amaguen- de “no ser prou”. És un sentiment que inhibeix, no ens fa millors, genera culpa que pot derivar en agressió.
Hi ha homes que volen sortir del rol de “èxit”, consolidat en el món laboral, sortir d’això per trobar quelcom més profund. Però tenen por de “no arribar”, què dirà la dona si no porta prous diners, por de no ser prou forts.
La questió és com combinar a) el caure en la vulnerabilitat emocional de ficar-se dins d’un mateix, i b) la necessitat de conduir aquesta energia masculina, ferotge, que ens pot donar la voluntat per entrar en aquests “llocs perillosos” interiors que ens fan por.
Volem protegir la nostra part feble, el nen que tenim dintre. Quan es toca el dolor emocional intern surt aquest guerrer ferotge que vol protegir aquesta part dèbil, tendra, d’un mateix. En protegir-la evitem ensenyar-la al món. Però si no abraça aquesta part vulnerable també li lleva la capacitat de sentir, en tractar de demostrar que no és dèbil sino fort, volent tapar-ho amb la imatge de fortalesa.
Està bé deixar sentir vives aquestes parts suaus, pot haver-hi una gran joia quan te les deixes sentir, el que cal es que aquestes parts no et dirigeixin, ni tampoc fugir d’elles.
Una altra conferència que m’ha agradat moltíssim és la d’un tal Michael Dowd, en que parla demostrant un bon coneixement sobre la base biològica –la testosterona- d’alguns aspectes “problemàtics” propis de la masculinitat: l’impuls sexual i l’agressivitat; i de quina manera es pot integrar això en una masculinitat evolutiva sana. Això passa per reconèixer-ho, no per negar-ho o fugir-ne.
La veritat, fins ara no hi havia parat esment amb tanta importància que tenen les qüestions biològiques, tot i que sabia que era un factor important. El que diu Wilber a l’anterior xerrada sobre la testosterona no ho sabia, i ho he trobat força interessant. Les neurociències cada vegada prenen més importància, i poden servir per contrarestar les exageracions del constructivisme cultural postmodernista del que tant ha abusat cert feminisme, amb uns resultats nefastos com per exemple en l’educació, tal com no es cansa de clamar (em sembla que en el desert!) Emilio des del seu blog. No obstant, fins i tot des de la neurociència es pot aprofitar per muntar discursos misàndrics, tal com denuncia agudament Enrique Gimeno a buenamente.
Com havia dit al post de les xerrades, per algun lloc he llegit que en el moviment d’homes, o masculinisme, es poden distingir quatre corrents
A)Els tradicionals. Correspon a la mentalitat premoderna, on es tendeix a associar el sexe i el gènere. Els rols per a homes i dones estan ben definits. És la mentalitat religiosa, els “Family Values” etc. Infamats com a masclistes pels moderns i postmoderns. Cal recordar, però, que fins i tot la mentalitat tradicional té un aspecte sa
B) Els pro-feministes. Típic de la mentalitat postmoderna. En la meva opinió, tot i les seves bones intencions antimarginadores, en general estan contaminats per les patologies del postmodernisme o, més concretament, del vMeme verd patològic segons la teoria de la Dinàmica Espiral. Penso que estan en un carreró sense sortida. I com a més a més ara dominen l’esfera cultural i política, estan causant un dany enorme, sobre tot en l’educació i les generacions joves. No n’hi ha prou en voler fugir d’un ambient tradicional masclista (que també era nefast) per poder construir una alternativa sana. El que he vist d’ells, en general, és que són tan o més dogmàtics que els tradicionals. Sembla que estiguin fugint dels seus propis fantasmes d’una masculinitat danyada i busquin l’absolució adherint-se a una ideologia que estimula el victimisme i la culpabilització com és el feminisme del ressentiment.
C) El moviment pels drets dels pares (Father Rights Movement). Són els més visibles políticament (tampoc no gaire visibles). Els canvis legislatius misàndrics patrocinats pel feminisme del ressentiment ha deixat nombroses víctimes pel camí. No només homes, també dones com àvies, i sobre tot, nens i nenes . Com diuen les estadístiques, cada vegada creixen més infants sense pare, i això té unes greus conseqüències socials. Aquesta generació amb absència de pare és un fenomen complex, aquestes lleis misàndriques no l’han causat però sí que han coadjuvat al seu creixement. Contra el que sovint se l’acusa, no és un moviment nodrit exclusivament per homes de la mentalitat tradicional (masclistes!), però sí per homes molt desconcertats pel seu paper. Malauradament també alguns estan molt emprenyats, comprensible al ser víctimes de la injustícia. Tanmateix, aquest emprenyo, traduït en acció política, és molt contraproduent.
D) El moviment mitopoiètic. Fa molts d’anys vaig llegir “Iron John” de Robert Bly i el vaig trobar molt avorrit, no em va dir res. Cal dir que llavors no coneixia gens la psicologia jungiana, potser ara el llegiria amb més interès. Cito aquest llibre perquè diuen que és el que va iniciar aquest corrent. Aquí s’hi barregen molts corrents de la New Age. Per tant, és una altra versió vMeme verd que sovint també es torna patològic. No vol confrontar amb el feminisme, com el 1 i el 3, però tampoc s’hi adhereix. La New Age, personalment, sempre l’he trobada una autèntica bajanada, tot i que els seus seguidors solen caure’m simpàtics; serà perquè jo també em sento de la mentalitat postmoderna. De fet, la meva mentalitat ve del que es coneix com “progre”, una altra forma de dir postmodern. Com explicava a la presentació de la meva novel·la, considero la gent del maig del 68 com els meus “germans grans”, perquè que van iniciar un camí que per edat jo no vaig viure però que desprès he seguit gràcies a que ells van lluitar per obrir-lo.
