diumenge, 26 de juny del 2011

Sobre les xerrades de masculinitat

L’altre dia vaig publicar un post amb uns enllaços a unes conferències sobre masculinitat en anglès. N’hi ha moltes, i només me n’he escoltat algunes. Les de Evolutionary Man les he trobat de molt bona qualitat. La de Ken Wilber la vaig trobar tan bona que l’he transcrita al post anterior. La majoria dels ponents no els coneixia i m’han agradat molt. Per exemple Robert Augusts Masters, que en un moment de la xerrada, davant la pregunta de si l’home, tornant-se més suau, deixant-se plorar, etc. si així s’arreglaran tots els mals d’aquest món que els homes estan causant (el patriarcat!) més o menys diu:

Hi ha una reacció a la pròpia vergonya que es tradueix en agresivitat, sovint cap a ell mateix. Per exemple si la dona arriba a casa i li crida. Les dones, els ho dic a la teràpia, no s’adonen com poden arribar a avergonyir els homes, exposant públicament aquest sentiment que ells tenen –i amaguen- de “no ser prou”. És un sentiment que inhibeix, no ens fa millors, genera culpa que pot derivar en agressió.

Hi ha homes que volen sortir del rol de “èxit”, consolidat en el món laboral, sortir d’això per trobar quelcom més profund. Però tenen por de “no arribar”, què dirà la dona si no porta prous diners, por de no ser prou forts.

La questió és com combinar a) el caure en la vulnerabilitat emocional de ficar-se dins d’un mateix, i b) la necessitat de conduir aquesta energia masculina, ferotge, que ens pot donar la voluntat per entrar en aquests “llocs perillosos” interiors que ens fan por.

Volem protegir la nostra part feble, el nen que tenim dintre. Quan es toca el dolor emocional intern surt aquest guerrer ferotge que vol protegir aquesta part dèbil, tendra, d’un mateix. En protegir-la evitem ensenyar-la al món. Però si no abraça aquesta part vulnerable també li lleva la capacitat de sentir, en tractar de demostrar que no és dèbil sino fort, volent tapar-ho amb la imatge de fortalesa.

Està bé deixar sentir vives aquestes parts suaus, pot haver-hi una gran joia quan te les deixes sentir, el que cal es que aquestes parts no et dirigeixin, ni tampoc fugir d’elles.

Una altra conferència que m’ha agradat moltíssim és la d’un tal Michael Dowd, en que parla demostrant un bon coneixement sobre la base biològica –la testosterona- d’alguns aspectes “problemàtics” propis de la masculinitat: l’impuls sexual i l’agressivitat; i de quina manera es pot integrar això en una masculinitat evolutiva sana. Això passa per reconèixer-ho, no per negar-ho o fugir-ne.

La veritat, fins ara no hi havia parat esment amb tanta importància que tenen les qüestions biològiques, tot i que sabia que era un factor important. El que diu Wilber a l’anterior xerrada sobre la testosterona no ho sabia, i ho he trobat força interessant. Les neurociències cada vegada prenen més importància, i poden servir per contrarestar les exageracions del constructivisme cultural postmodernista del que tant ha abusat cert feminisme, amb uns resultats nefastos com per exemple en l’educació, tal com no es cansa de clamar (em sembla que en el desert!) Emilio des del seu blog. No obstant, fins i tot des de la neurociència es pot aprofitar per muntar discursos misàndrics, tal com denuncia agudament Enrique Gimeno a buenamente.

Com havia dit al post de les xerrades, per algun lloc he llegit que en el moviment d’homes, o masculinisme, es poden distingir quatre corrents

A)Els tradicionals. Correspon a la mentalitat premoderna, on es tendeix a associar el sexe i el gènere. Els rols per a homes i dones estan ben definits. És la mentalitat religiosa, els “Family Values” etc. Infamats com a masclistes pels moderns i postmoderns. Cal recordar, però, que fins i tot la mentalitat tradicional té un aspecte sa

B) Els pro-feministes. Típic de la mentalitat postmoderna. En la meva opinió, tot i les seves bones intencions antimarginadores, en general estan contaminats per les patologies del postmodernisme o, més concretament, del vMeme verd patològic segons la teoria de la Dinàmica Espiral. Penso que estan en un carreró sense sortida. I com a més a més ara dominen l’esfera cultural i política, estan causant un dany enorme, sobre tot en l’educació i les generacions joves. No n’hi ha prou en voler fugir d’un ambient tradicional masclista (que també era nefast) per poder construir una alternativa sana. El que he vist d’ells, en general, és que són tan o més dogmàtics que els tradicionals. Sembla que estiguin fugint dels seus propis fantasmes d’una masculinitat danyada i busquin l’absolució adherint-se a una ideologia que estimula el victimisme i la culpabilització com és el feminisme del ressentiment.

C) El moviment pels drets dels pares (Father Rights Movement). Són els més visibles políticament (tampoc no gaire visibles). Els canvis legislatius misàndrics patrocinats pel feminisme del ressentiment ha deixat nombroses víctimes pel camí. No només homes, també dones com àvies, i sobre tot, nens i nenes . Com diuen les estadístiques, cada vegada creixen més infants sense pare, i això té unes greus conseqüències socials. Aquesta generació amb absència de pare és un fenomen complex, aquestes lleis misàndriques no l’han causat però sí que han coadjuvat al seu creixement. Contra el que sovint se l’acusa, no és un moviment nodrit exclusivament per homes de la mentalitat tradicional (masclistes!), però sí per homes molt desconcertats pel seu paper. Malauradament també alguns estan molt emprenyats, comprensible al ser víctimes de la injustícia. Tanmateix, aquest emprenyo, traduït en acció política, és molt contraproduent.

D) El moviment mitopoiètic. Fa molts d’anys vaig llegir “Iron John” de Robert Bly i el vaig trobar molt avorrit, no em va dir res. Cal dir que llavors no coneixia gens la psicologia jungiana, potser ara el llegiria amb més interès. Cito aquest llibre perquè diuen que és el que va iniciar aquest corrent. Aquí s’hi barregen molts corrents de la New Age. Per tant, és una altra versió vMeme verd que sovint també es torna patològic. No vol confrontar amb el feminisme, com el 1 i el 3, però tampoc s’hi adhereix. La New Age, personalment, sempre l’he trobada una autèntica bajanada, tot i que els seus seguidors solen caure’m simpàtics; serà perquè jo també em sento de la mentalitat postmoderna. De fet, la meva mentalitat ve del que es coneix com “progre”, una altra forma de dir postmodern. Com explicava a la presentació de la meva novel·la, considero la gent del maig del 68 com els meus “germans grans”, perquè que van iniciar un camí que per edat jo no vaig viure però que desprès he seguit gràcies a que ells van lluitar per obrir-lo.

Aquestes xerrades van una més enllà de la mentalitat New Age, per això m’han agradat. I les que he escoltat de Warren Farrell, Ken Wilber i els altres que he citat a dalt m’han semblat d’un nivell científic que supera de molt les bajanades pseudocientífiques irracionalistes de la New Age

dimarts, 21 de juny del 2011

Resum d’una xerrada de Ken Wilber sobre masculinitat

Al post anterior parlava d’una sèrie de conferències en anglès sobre el tema de la masculinitat. Aquí va un resum de la xerrada de Ken Wilber (en el que segur que se m’hauran colat errors). La primera part la trobo molt bona, i també més comprensible. Més endavant, si hom no coneix bé els elements de la filosofia integral –els quatre quadrants i els estadis de desenvolupament- pot resultar una mica més confusa

"Hi ha una noció de que el patriarcat és el responsable de tots els mals d’aquest món, i això només s’arreglarà amb un retorn del femení. Això crea confusió en alguns homes.

Aquesta noció, a qui pren el poder veritablement, és a les dones. Si els homes han oprimit a les dones des del començament de la història i les han llevat el poder, vol dir que aquests són tan intel·ligents i poderosos i elles tan dèbils i estúpides?

Hi ha un canvi quan es passa de la producció hortícola (amb aixada) a la agrícola (amb animals i rella), tal com explica la antropòloga feminista Janet Chafetz. Els homes, de promig, tenen més massa muscular, cosa que els fa més preparats per a aquest treball més pesat, en canvi les dones tenen més risc d’avortament. En la primera, hortícola, el 80% del menjar estava produït per dones. Quan es fa el canvi cap a l’agricultura es produeix un canvi d’una esfera pública més dominada per dones a una altra més dominada per homes. Però això no va ser una opressió dels homes, a ambdós va convenir aquest canvi cap a la producció agrícola. A l’hora d’elegir, són les dones les que elegeixen la seva parella, els homes competeixen entre ells. Si algú ha elegit, no van ser els homes sinó les dones.

Quan arribem a la era industrial, les màquines substitueixen el treball físic que abans feia el cos humà. La major força física que tenen els homes ja no és un factor tan important com ho ha estat fins llavors. Per això s’abandona l’esclavitud, perquè surt més a compte les màquines. Canvien els valors i les necessitats.

Segon Jean Gebser hi ha una evolució de la mentalitat que passa de l’arcaic, al mític, al racional, i al pluralístic. Ara estem en un estat que està emergint l’integral. Quan es passa de l’agrari-mític al industrial-racional, ja no val la major força física dels homes. Canvia l’estructura social. Aquesta mentalitat, per primera vegada, no tolera l’esclavitud, que sempre ha estat present en les societats anteriors (malgrat que algunes feministes mitifiquen societats anteriors al patriarcat).

Patriarcat, és a dir, els homes governen, no vol dir que oprimeixen les dones. Les institucions del període agrari són patriarcals. D’aquí surten els estereotips, però molts d’ells estan basats en la biologia. El feminisme comença quan les dones poden accedir al treball en l’esfera pública, i molts homes eren feministes, basats en el principi “els éssers humans són iguals”. Altres homes i dones s’hi oposaven. És una història d’alliberament de rols imposats per homes i dones. No és la història d’un patriarcat “dolent” en que els homes s’imposaren a les dones. Una cultura on els homes només poden tenir sexe amb una única dona no és una cultura dirigida per homes! Els homes van quedar estereotipats en un rol de la mateixa manera que les dones.

L’estereotip masculí és que un home, per a una dona, és un “objecte de triomf” (“success object”), el que el fa atractiu és el seu poder. Mentre que per a una dona, l’estereotip és ser “sex object”, ser atractiva. La dona busca poder en l’home perquè quan ella està embarassada no pot valdre’s per si mateixa, necessita suport, sobre tot quan neix el nen; necessita un protector i un proveïdor. I aquests són els rols que es van desenvolupar per a l’home.

Quan la tribu, l’imperi o la nació entra en guerra, només són els homes els que van a lluitar i morir. Protegint. Els homes són el sexe prescindible (disposable sex) que protegeix i proveeix. Les dones són els objectes sexuals atractius que produeixen nens. Això ve de la biologia. Algunes feministes objecten a la biologia perquè creuen que “biologia és destí”. Els tipus de rols sexuals que desenvolupen homes i dones venen de la biologia: testosterona. La testosterona, en els homes, és un impuls cap a l’agressió i cap al sexe (els homes hi pensen molt en el sexe, porno, somnis, etc. Molt més que les dones, que tenen imagineria romàntica). Per això els homes tendeixen a objectivar les dones com a objecte sexual. I les dones se senten atretes per homes d’èxit i triomf(success objects)

Però l’aspecte biològic és només un aspecte. Hem de tenir en compte els quatre quadrants: interior/exterior, individual/col·lectiu. L’exterior col·lectiu pot ser agrícola, industrial etc. També hi ha un interior col·lectiu. Per biologia les dones prefereixen un company per tota la vida, i els homes moltes companyes (produeixen bilions d’espermatozous, comparats amb un òvul). Quan la dona està prenyada, ja no té raons darwinianes per voler tenir sexe, perquè ja està embarassada. L’home no té aquesta raó, pot voler continuar escampant la seva llavor. Per exemple, un estudi de Harvard, abans de la SIDA, deia que els joves gais tenien una mitjana de 360 companys sexuals a l’any, les lesbianes només 1. Hi ha una gran diferència amb l’impuls sexual entre homes i dones.

Els altres tres quadrants modifiquen aquest impuls sexual tan diferent entre homes i dones. Quan arriba l’era industrial, canvia molt l’esfera exterior productiva. Molts homes estan d’acord amb que les dones poden fer el mateix. Això és la racionalitat moderna. Alliberar les dones d’un rol imposat a l’època agrària, que tenia una visió del món mítica: els que ara anomenem fonamentalistes per la seva visió tradicional. Avui, vas al midwest i et trobes que els grangers tenen encara aquests valors patriarcals (familiy values), creuen en la veritat literal de la bíblia, els homes són homes i les dones, dones, la homosexualitat és inadmissible... A altres llocs creuen en la igualtat. Ara les dones, en la majoria de les universitat, són la majoria dels alumnes.

A partir del moviment de Robert Bly etc, molts homes van anar cap enrere per retrobar els seus elements de masculinitat, però en termes d’alliberament és una direcció equivocada, és anar cap a l’egocèntric.

-Quin és el moviment que han de fer els homes? Cap on hem d’anar?

Hegel diu que la evolució es mou cap a la llibertat. Cada estadi del desenvolupament (agrari, racional, etc.) té un aspecte interior de valors. Els valors de l’agrari és fonamentalisme, la bíblia és la veritat etc. El racional són els valors moderns: drets individuals etc. Aquí (EEUU) tenim un 40% de gent que està en els valors tradicionals. Un 50% en els valors moderns: ciència, tecnologia etc. A partir dels anys 60, surt l’estat pluralístic, postmodern: no hi ha veritat universal, totes les cultures tenen la seva veritat, però cauen en contradiccions. Diuen que no es pot estereotipar a cap individu, forçar-lo a cap rol. Alliberar tant homes i dones dels rols tradicionals, de quan tothom sabia el que era un home i una dona. Les feministes van desafiar i atacar el rol de la dona com “mestressa de casa”, (fins al punt de fer sentir culpables a les mestreses de casa), tothom pot triar el que vol ésser: metge o el que sigui.

Els tradicionalistes creuen que els seus valors són els únics veritables. Els moderns, entre bíblia i ciència trien la ciència, l’anterior ho troben absurd. La postmodernitat diu que hem de mirar a tots per igual, pot haver un “amo de casa” que cuidi dels nens. Però la majoria d’homes i dones ho veuran estrany. L’estadi integral vol donar espai als estadis anteriors: cada estadi està bé, però el següent està millor, és més inclusiu; és el que ara està sorgint. Un home i una dona d’aquest estadi s’hi trobarà bé amb els seus dos costats, inclús si un home es torna més masculí això no serà cap amenaça; i si se’n vol anar cap a rols més femenins (infermera, per ex) també s’hi trobarà bé.

Gilligan va descobrir que l’evolució moral d’homes i dones es diferent (autonomia i comunió), però ambdós sexes travessen els mateixos estadis de desenvolupament: disminuir el narcisisme i augmentar la integració. L’home integral es troba bé amb tots els factors que li emergeixen relacionats amb sexe i gènere, i la dona també. És la visió de holons: una completitud que és part de quelcom més gran –holoarquia, transcendir i incloure.

Gilligan deia “els nois tenen ales, les noies arrels”. Un impuls ascendent, eros, autonomia, i un impuls descendent, àgape, comunió, abraçar. Homes i dones es poden sentir confortables amb aquests quatre impulsos, autonomia i comunió, eros i àgape. Les dones ho tenen més difícil amb l’autonomia, els homes, pel seu impuls a la llibertat, ho tenen més difícil per relacionar-se amb el seu cos, construir relacions, sempre volen anar més enllà de les estrelles. Els homes han de treballar la comunió, l’abraç, baixar i incloure, no només anar “més enllà”. Estem en un punt que ara pot passar.

Els valors agraris encara tenen molta força actualment. Alliberar-se d’aquest rols dominants. Les dones ja s’han alliberat molt d’aquests rols, ara cal als homes, que no s’identifiquen només amb els valors d’èxit. Tots passem pels diferents estadis, i cal vigilar de no quedar-se atrapat en els primers estadis. Els homes no van elegir els valors patriarcals, quan eren el sexe prescindible (disposable) –guerra, treballs perillosos-, que tan mal els ha fet.

Què podem fer, com a homes, per contribuir a aquest alliberament?

Prendre tantes perspectives com puguem. Assolir així uns estadis d’alliberament tant per homes com dones, i ambdós assumir els rols que vulguin, tant de eros com de àgape. És cert que tenim cossos biològics diferents, per tant hi haurà diferents tipus d’èmfasi en homes i dones. Les dones es queden embarassades, per ex. Aquestes diferències estaran en nosaltres. Podem entrar en els rols i no convertir les diferències en absoluts, per això cal adoptar la perspectiva de l’altre. Que l’home vegi a la dona des dels ulls de la dona, i que la dona contempli l’home des dels ulls de l’home, així és com evolucionem, junts. Ningú en el passat va ser un corderet oprimit ni un porc opressor, vam caminar junts. Veure a l’altre, respectar a l’altre i estimar el que veiem; expandir la consciència adoptant les màximes perspectives i honorar-les totes. Amb força i presència, això és l’home integral del futur.

dissabte, 18 de juny del 2011

Conferències sobre masculinitat (en anglès)

Aquests dies m'estic escoltant algunes de les xerrades penjades en els següents sites:

No les he escoltat totes, perquè n'hi ha moltes. La xerrada de Warren Farrell, com sempre, acertadíssima.

Per algun lloc he llegit que hi ha quatre corrents en els moviments d’homes: A) els tradicionalistes, habitualment d’arrel religiosa (family values), B) els pro-feministes (masculinitat subvencionada: són els que ara ofereixen la majoria de cursets per a homes amb el suport de conselleries, ajuntaments etc –porció del pastís del feminisme institucional. Prediquen la visió culpable de la masculinitat i l’auto-flagelació com a absolució salvadora –disculpeu-me la ironia simplificadora). C) El corrent mitopoiètic (no confronta amb el feminisme però tampoc s’hi adhereix. Busca construir una nova masculinitat des dels mites i els arquetips. D) El moviment de pares que després d’un divorci reivindica drets que les lleis dificulten: Custòdia Compartida, etc. (Father’s Rights Movement)

Tinc la impressió que la majoria dels ponents estan en la línia del corrent mitopoiètic (C), tot i que els que jo he escoltat van més enllà d’aquesta línia, estan en la filosofia integral, que m’interessa molt perquè proposa un model força atractiu de la masculinitat i la feminitat, tractant de superar les visions confrontatives i culpabilitzants

dimecres, 15 de juny del 2011

Conferencia del Dr. Fericgla en Madrid sobre masculinidad y feminidad

Un científico pionero en muchos campos, del cual he aprendido mucho. Espero que después la conferencia se publique en algún sitio para que los que no hemos podido asistir la podamos leer.



diumenge, 15 de maig del 2011

Un blog interessant

Fa molts dies que no alimento aquest blog, ocupacions diverses m'hi mantenen apartat. Mantinc l'esperança de trobar temps per tornar-hi.
Mentrestant, vull recomanar un blog que aporta un debat de qualitat i discrepant amb el corrent polític dominant, per tant un debat molt necessari i lamentablement escamotejat dels mass media principals. Es tracta del blog Personas, no género

divendres, 1 d’abril del 2011

Missatge de Ken Wilber al Japó

Salutacions als meus amics del Japó.

En tant que hom tracta de viure una Vida Integral, en el procés sempre hi ha alts i baixos. Tenir una consciència integral vol dir que tens una consciència més alta, més ampla, més profunda, amb més perspectives, i amb més cura, més preocupació i més amor. Així que fins i tot quan sorgeixen moments difícils, és important mantenir el cor i la ment oberts, amples, abraçant.

Això s'aplica als problemes a la prefectura de Fukushima. La naturalesa potencialment devastadora d'aquests problemes té la tendència a fer-nos aclucar els ulls, estretir la pròpia consciència, treure’ns del cap tot l'assumpte. Però això és exactament el que no hauriem de fer. En comptes de tancar-nos, cal que ens obrim, mantenir el cor i la ment molt oberts, fins i tot en aquestes circumstàncies aterridores. Un Testimoniatge constant, tranquil, enmig de la tempesta, et manté en relació directa amb l’Esperit, com Esperit, i t’ancora en el que importa de veritat i en el que és la Realitat última. D'aquesta manera, els fenòmens a la superfície simplement poden continuar venint i marxant tal com vulguin, però tu romans ancorat a la Font immutable, al Fonament i al veritable Si Mateix de tot.

Fes el que puguis per ajudar amb els fenòmens de la superfície, però roman ancorat en el seu Testimoni, de manera que les realitats del dia a dia "et fan més mal, però t’importen menys". "Et fan més mal", perquè ets més sensible, més conscients d'elles i les permets en totes les circumstàncies, sense donar-los-hi l'esquena o amagar-te d'elles. No obstant això, "t’importen menys", perquè has deixat d'identificar-te amb elles, romanent "neti, neti", o en "ni això ni allò" sinó en el Testimoni imparcial de totes elles.

Els meus pensaments i oracions estan amb tots vosaltres durant aquests temps difícils. Que descanseu en el Si Mateix veritable i integral, i continueu endavant el millor que pugueu!

Us envio molt d'amor i llum, Ken Wilber

dimecres, 30 de març del 2011

SAP: Del negacionismo al prohibicionismo

Modestia aparte, creo que mis escritos sobre el SAP han contribuido a que en España se haya popularizado el término negacionismo entre los activistas y los investigadores para referirse a los que niegan este fenómeno, sobre todo por razones políticas.

El lobby del feminismo del resentimiento ha realizado una excelente labor estos últimos años. Sus peones en el Congreso, el CGPJ y el Gobierno han trabajado con eficacia. Hay una gran diferencia con las asociaciones que combaten el SAP, mayoritariamente de padres separados, demasiado atomizadas, a veces hasta peleadas entre ellas, y cuyo motor de acción parece más dirigido por el cabreo que por la inteligencia.

El resultado de este buen trabajo del lobby es que, en este momento, el argumentario de los negacionistas se sustenta en estos tres argumentos (yo lo llamo la santísima trinidad de los negacionistas):

1. No está reconocido en el DSM (ni otras instituciones médicas, como la AEN)

2. El CGPJ se ha pronunciado en contra

3. El Gobierno (Ministerio de Igualdad) también.

Conclusión: no tiene validez médica ni jurídica y el gobierno lo combate. Ya no hace falta acudir a los argumentos tremendistas (“invento de pederastas”). Con estos sencillos argumentos de autoridad además se gana la batalla en los mass media. Para el público que no tenga idea de qué va el tema, esta simple trinidad es muy convincente. Desmontar lo falaz de este argumentario cuesta más. Hay que decir sin embargo que el lobby tampoco lo tiene tan fácil, cada vez hay más víctimas del SAP, hombres y mujeres, y no están dispuestos a callar.

El argumentario sobre todo se sustenta en la falacia ad verecundiam (apelación a la autoridad): ya no hace falta escuchar a las víctimas ni a los científicos que trabajan con el SAP, puesto que la autoridad ha dicho que eso no existe. El punto nº1 se falsea, y para los puntos nº2 y 3 ya se ha encargado el lobby de que sea así. [Por cierto, me hace gracia esas feministas, tan autónomas y combatientes del patriarcado ellas, los ojos que ponen cuando invocan de forma tan sumisa la autoridad que les da la razón; parece como que la necesidad de un papá protector va pareja con su rechazo de lo masculino –especulaciones freudianas mías…]

Con este buen trabajo del lobby pienso que habrá que poner en circulación otro término para referirse a lo que está pasando: prohibicionismo. Para el lobby, en este momento, con su santa trinidad ya no hace falta continuar negando el SAP, ahora de lo que se trata es del siguiente paso: erradicarlo. Las medidas políticas ya están en marcha. En un sistema democrático y de libertades como el nuestro no serán a lo Lysenko, más bien se trata de enviar un mensaje a la gran mayoría que no sabe de qué va el tema: usar el SAP comportará problemas, mejor olvidarlo. Me recuerda la campaña política de hace años cuando se empezó a reivindicar la normalización del uso del valenciano: con la excusa –científicamente disparatada- de que eso no era valenciano sino otra lengua, catalán, y la polémica política que se armó, el resultado es que muchos, por ahorrarse problemas, optaron por lo seguro: usar el castellano. Objetivo de los “blaveros” cumplido: el valenciano no es una lengua de uso normal, sino un reducto folcklórico como las fallas.

Con el prohibicionismo vigente el lobby piensa que va a dar más poder a las mujeres en los procesos de separación, custodia, etc. tal como ya sucede en otros aspectos de estos procesos. Lo lamentable de esta prohibición in toto del SAP no solamente es que al garantizar la impunidad de los maltratadores por SAP incrementa la visión confrontativa entre los géneros, cuyas víctimas no sólo son hombres privados injustamente de su paternidad sino también muchas mujeres que sufren difamaciones, aspecto que el lobby olvida deliberadamente. Lo peor es que este prohibicionismo despoja a los menores de su derecho a la integridad en favor de la potestad de sus madres –y también padres- a usarlos y manipularlos con impunidad, como si fuesen una “propiedad” que se puede usar para satisfacer necesidades espurias.

En la postmodernidad se redefinen los géneros, se redefine la feminidad, se redefine la masculinidad (que es de lo que quiere tratar este blog, aunque hable mucho de SAP!), se redefine el concepto de familia… Sin embargo, que con todos estos cambios se desprotejan los derechos de los menores es un atentado de graves consecuencias. Ante este panorama me viene a la memoria el profesor Antonio Escohotado, -durante muchos años considerado un “enemigo del pueblo” Ibseniano por su lúcida crítica al prohibicionismo de las drogas- que solía invocar esta cita de Thomas Jefferson: “la mentira siempre necesita de la ayuda del gobierno”.