Masculinitat premoderna. Els miners xilens.

Qualificar de premoderns els miners xilens atrapats sota terra és una simplificació excessiva. Tanmateix, utilitzaré aquesta etiqueta (i als miners) com excusa intentar parlar d'uns valors que estan molt oblidats en la cultura dominant.

Quan vaig veure la notícia a la TV vaig pensar d'escriure un post preguntant com és que cap media plantejava la famosa "perspectiva de gènere" en aquest cas. Emilio, de "persona no género", se'm va adelantar plantejant la qüestió amb la seva agudesa habitual. Ara agafaré aquests miners com a excusa per parlar d'uns valors denostats per la cultura dominant

Veig als miners, enmig del seu drama, amb la bandera, cantant l'himne nacional. Són molt lluny dels valors que ara es volen per als homes. Pertanyen a una classe, a una cultura, que representa el pitjor per a certa mentalitat postmoderna entestada en superar el "masclisme". És una gent que quan surt de la feina suposo que deu anar al bar a fer el carajillo -o el que beguin a Xile (no com jo, que en el meu temps lliure consumeixo cultura, col.laboro amb ONGs o escric aquest blog, ja que obtinc més satisfacció amb els valors postmaterials de comunicar les meves idees que no pas estar pendent de guanyar més diners o d'anar a bars). La TV ha ensenyat que un d'aquests miners ha tingut una nena que li han dit Esperanza. Probablement el seu pare no serà d'aquests "homes nous" que li canvien els bolquers o s'aixequen de nit per donar-li el biberó (candidat perfecte a perdre la custòdia en cas de divorci). Per no mencionar com aquests homes es deuen relacionar amb el seu propi món emocional, els toscos mecanismes interiors que tindran per expressar la tendresa, o l'agressivitat, o la sexualitat. Respecte d'això últim, si són representants dels valors premoderns, com aquests identifiquen el gènere amb el sexe, tindran tindran totalment assumit que la dona té un paper -rebre l'impuls sexual de l'home, tenir i criar fills- i l'home un altre -proveir-, i que la homosexualitat és una aberració repugnant, cosa que justificarà la burla o agressió als maricons. Com ja he dit, exemple del pitjor masclisme, exemple de la mentalitat a combatre i a canviar per part dels nostres representants de la cultura dominant, de caire postmodern.

Aquesta cultura dominant ha fet circular el mite fantasiós de que en el principi de la història, els homes -astuts, cruels i violents- com a grup van decidir sotmetre i dominar a les dones com a grup, i que ara ja toca revertir aquesta imposició milenària, causa de totes les desgràcies, guerres i desastres ecològics que la humanitat ha patit. Així els miners deuen ser una mostra d'aquest grup dominant.

Tota aquesta introducció ve perquè em faig la pregunta ¿quins valors positius es poden trobar en la mentalitat premoderna? ¿Cal combatre-la, execrar-la com un tot, tal com ara es pretén?

Torno als miners xilens ¿Quins valors els fa baixar a la mina i arriscar la vida? Hi ha valors de la masculinitat tradicional que, davant el drama que ara em mostra la TV, trobo que són admirables, malgrat aquest intent de culpabilització general (una culpa que alguns han decidit que genera uns deutes que cal cobrar). Potser jo encara els trobo més admirables per trobar-me lluny d'aquesta mentalitat premoderna. Sobre tot penso en la lleialtat, a més de l'esforç i el compromís. S'ha parlat molt de l'esforç que han fet les dones al llarg de la història, i actualment, per ser elles mateixes i mantenir la familia. És innegable. Aquests miners ens recorden l'esforç físic, fins l'esgotament, malmetent la salut, que fan els homes, que han fet durant tant de temps. Un esforç conseqüència del compromís i també de la lleialtat; una lleialtat que tenen clar que va més enllà de la seva familia, com mostra això de la bandera i l'himne. No pretenc vindicar nostàlgicament artefactes criminals com les nacions o les ideologies, que tantes vides han sacrificat els últims segles, i sincerament m'alegro que cada día hi hagi menys homes disposats a morir -i matar- per la seva pàtria o la seva religió. Simplement estic parlant del valor de la lleialtat, no de l'objecte de la lleialtat. És un valor típicament masculí, això de la lleialtat, com el d'arriscar la vida pel bé dels fills i el manteniment de la esposa. Sofrir en silenci l'esgotament físic, assumir-lo. Deixar de banda el món emocional interior, no fer-li cas, reprimir-lo, perquè la vàlua de l'home està en la seva força física, no emocional. M'acabo de donar que això últim que he escrit no és un valor positiu, només és premodern.

Bé, potser encara hi hauran més valors positius de la masculinitat premoderna que cal tenir en compte. Aquests miners, igual que els mariners del vaixell ALAKRANA, o fins i tot els soldats que van a l'Afganistan, tan lluny de la meva forma de vida, m'han ajudat a comprendre i rescatar alguns del valors premoderns que, malgrat que alguns apologistes de la masculinitat postmoderna els denostin rabiosament, penso que encara val la pena de tenir en compte.

La web de la Plataforma Ciudadana por la Igualdad ja funciona

Aquesta plataforma està vinculada al jutge Serrano de Sevilla. Amb les seves declaracions sobre les lleis de gènere va encendre el lobby oficial del feminisme del ressentiment. Per tant li van caure les consabudes difamacions, calumnies, insults i alguna querella. Penso que si els va encendre tant no va ser pel que deia sinó perquè el que deia provenia d'algú de dintre del stablishment, i fins ara la disidència -amb l'excepció de la jutge Maria Sanahuja, que també li va caure una de bona- estava força discreta, per usar una paraula suau. Aquest jutge de discret res, amb la seva gràcia andalusa parla alt i molt clar, massa clar per a alguns. Un “enemic del poble” de Ibsen.

Aquí està la web: Plataforma Ciudadana por la Igualdad

Masculinitat patològica (1)

Seguint la reflexió del post anterior, quan em fico a navegar per la xarxa buscant coses de masculinitat, em quedo astorat d’algunes propostes. Vaig trobar un video (aquest, a diferència del video dels anglesos del post anterior, em nego a facilitar el seu enllaç) realitzat per una gent que treballa en un “programa de educación de las masculinidades en el s. XXI” (video subvencionat pel Gobierno de España) on es veu la relació que té un nen amb el seu pare, que el presenten com un super-heroi, amb capa i super-poders. El video està farcit dels tòpics misàndrics més fastigosos: un pare egoista i irresponsable (drogaddicte, masclista, etc) que enganya i manipula la criatura innocent fins que aquest va prenent consciència que alguna cosa no funciona en aquest super-heroi que se suposa que és el seu pare. El video acaba amb aquesta frase del nen “no sé que hombre voy a ser mañana pero jamás seré como mi padre”. La web va plena de la retòrica tipus “deconstrucció de la masculinitat hegemònica” a la qual hauré de dedicar alguns posts més endavant.

Malgrat no ser del gremi “psi” no puc evitar la temptació de recorrer a la psicoanàlisi per suposar el drama que deu arrossegar l’autor amb el seu papà. La masculinitat, com ens explica la psicologia, es construeix a partir la imatge que hom té del pare, sigui aquest com hagi sigut. Ja se sap, si hom no integra i resol les ferides psíquiques rebudes a la infantesa, les va projectant fora per evitar el dolor. (“la neurosi és el substitut del veritable sofriment” deia Jung). Doncs quasi res el que projecta amb aquest engendro de video. I en aquest cas, al damunt, es deu creure que està realitzat una altruista tasca social

Hi ha masculinitats patològiques i sanes tant en la pre-modernitat, com en la modernitat i la post-modernitat. Vivim una època en que aquests tres àmbits estan barrejats i la visió del món que té cadascun dels tres sol estar en guerra amb els altres. De les patologies de la masculinitat modernes i pre-modernes potser no cal parlar-ne tant perquè ja estan prou denunciades o “deconstruides” com ara està de moda dir. Hem d'agrair a la postmodernitat aquesta tasca de deconstrucció que sincerament crec que ens pot alliberar els homes d'alguns estereotips de gènere que ja no valen i ens resulten opressius.

De tota manera, quan veig que d'aquesta retòrica post-moderna se n'han apoderat uns homes i dones (les feministes del ressentiment) que el que estan fent és declarar la guerra a la seva part masculina, és a dir, alimentant socialment la guerra de sexes, i el seu problema personal el dissimulen amb una dimensió política, amb la canturel.la de que tot és relatiu i tot és construcció, veig com de patològiques es tornen certes proposicions vingudes de la postmodernitat. El famós slogan “el personal és polític” el tornen del revès, per a ells allò polític és personal i així tenen una coartada per fugir d'ells mateixos. Al menys aquesta és la impressió que trec quan llegeixo el que diuen aquests “nous homes” com en Lorente, que l'altre dia en una entrevista parlà del seu pare, o el que explica en els seus escrits l'autor de la web "heterodoxia", dedicada a promocionar amb vehemència aquestes visions autoflagel.ladores i culpabilitzants de la masculinitat, exemple extrem d'això que qualifico com masculinitat patològica . A aquest últim personatge cal agrair-li la seva valenta i candorosa sinceritat quan parla d'ell mateix, ja que és el que em va fer pensar que quan parlava de les seves propostes -sobre tot perquè no és cap analfabet, es nota que ha estudiat molt el tema- en realitat continuava parlant d'ell mateix

masculinitat victimista

Tinc la sensació que en aquest blog no escric prou des d’una òptica positiva de la masculinitat, que era el meu propòsit inicial. De fet no em resulta fàcil trobar propostes en aquesta línia. Vaig tafanejant per blogs i sites d’internet, tractant d’aprendre i de conèixer, i el panorama el trobo prou desèrtic.

Entre les coses que he trobat navegant està aquest vídeo. Entenc des d’on l’han fet els seus autors, però no trobo que aquest sigui el camí. Simplement han copiat la victimitis que cert feminisme ha sabut explotar amb enorme habilitat, i fa una anàlisi dels media i del llenguatge per aixecar una sospita d’una mena de conspiració antimasculina. Sé que tenen part de raó, però nomes part. També el feminisme del ressentiment té part de raó, les seves poca-soltades no les construeix sobre el buit. No crec que la resposta a les incoherències, les mitges veritats i les manipulacions d’aquest feminisme –que el blog personas no género denuncia amb una lucidesa implacable- sigui utilitzar una estratègia semblant i començar una carrera a veure qui acumula més victimisme.

La necessària trobada i col·laboració entre masculinitat i feminitat només pot venir de superar victimismes i ressentiments. Com ja he escrit aquí –mal que em pesi- les dones ens porten avantatge (òbviament no m’estic referint a les feministes ressentides ni als seus companys masculins neo-conversos atrapats en l’auto-odi). Les propostes més positives majoritariament continuen venint de dones. La veritat, (com la bondat i la bellesa) no té gènere, ja ho sé. Tanmateix tinc la impressió que en aquests moments hi ha un desequilibri, que moltes dones estan en una recerca molt honesta de la veritat (tot i que la minoria més patològica s’hagi apropiat dels mecanismes més visibles del poder), que els homes no ho estem tant, i que si el poc que fem al damunt és per imitar el pitjor del feminisme errarem molt en el camí.

La revista MENTE SANA se apunta a la misandría

Me han pasado por email este artículo publicado en esta revista dedicada a la psicología y el crecimiento personal. Está trufado con lo tópicos misándricos habituales en los negacionistas del SAP. Como ya he replicado a estas barbaridades en otros sitios, ahora no voy a perder el tiempo. He tratado de basar mis réplicas en el análisis del uso parcial de las aportaciones de la postmodernidad. Me llama la atención que, junto a los tópicos de raigambre pseudo-postmoderna, se encuentren perlas pre-modernas dignas de un imam saudí o de Rouco Varela:

“la paternidad no es comparable a la maternidad... la maternidad afecta primordialmente a la identidad femenina mientras que la paternidad no lo hace del mismo modo con la masculinidad”.

Unas líneas más arriba, sin embargo, esta eminencia pontificaba

"cuando se invoca el bien del menor … se hace bajo el prejuicio que es mejor tener un padre que ninguno... no basta con ser padre biológico para hacer de padre [con la madre hemos visto que sí, aquí no hay igualdad]. Sin embargo, en la judicatura se valora más al padre biológico que al padre social [con el padre no, con la madre sí]”.

Las opiniones son libres. Sin embargo, la autora del artículo firma como presidenta de una sección del Col.legi de Psicòlegs de Catalunya. Y desde este cargo deliberadamente falsea la descripción del SAP descrita por los científicos: “el concepto de SAP descalifica de antemano el testimonio de cualquier hijo que relate abusos sexuales o un trato violento”. Me pregunto si ese Colegio Profesional avala la difusión de la mentira para que las opiniones de sus cargos queden reforzadas y horroricen mejor a los incautos. O si apoya la calumnia -sin pruebas- contra sus colegas : “los informes del juzgado suelen estar sesgados”. A tenor de los bonitos artículos 16, 17, 18, 19 y 29 de su impecable Código Deontológico no debería ser el caso. En su lucha contra la Gran Causa del machismo debe considerar el código deontológico una minucia. Sus compatriotas militares argentinos, en su lucha por la Gran Causa de defender los valores occidentales frente a su inminente liquidación por la subversión comunista, también consideraron una minucia las quejas de las madres y abuelas cuyos nietos fueron secuestrados

Voy a dejar estos fríos análisis para dejar paso a la copia de la carta que me ha enviado una madre afectada por SAP (algo imposible según los negacionistas, pues el SAP según ellos sólo lo invocan los machistas para desacreditar a las mujeres). Que una mujer se proclame víctima del SAP también debe ser una minucia prescindible ante la Gran Causa de las mujeres abstractas.

Buenso dias:
Mi nombre es L S B, con domicilio en ... (Illes Balears) calle...Mi numero de telefono es ...
Mi correo, es para expresar mi indignación en referencia al articulo "En defensa de las madres" publicado en su revista Mente Sana, numero 62.
No entiendo que antes de publicar algo tan evidente como es la manipulación de los menores, se afirme de esta manera de que el S.A.P no existe, sin que se contraste tal información con miles de madres afectadas por tal Sindrome o como quieran llamarle.

Tengo 3 hijos que en la actualidad tiene 17, 16 y 13 años. Una de ellas desde que tenia 13 años me rechaza sin causa justificada. Ahora tiene 16. Me insultó, me humilló e incluso me agredio, por la rabia y el odio que siente hacia mi, dandole la justicia mucho poder.
Eso, es lo que permite, la humillación y la falta de respeto de los menores hacia sus padres rechazados, inculcado por el odio del otro progenitor y lo que le rodea.
Ya sé que se preguntarán, como afirma la persona del articulo la Sra. Claudia Truzzoli, que algo habré hecho para que mi hija me rechace. Pues nada más que querer a mis hijos y apoyarles en que tengan un padre y una madre en identicas condiciones.

¿Si hubiera hecho algo malo a mi hija, hubiera abusado de ella o maltratado, no creen que sus otros dos hermanos de 13 y 17 años, en la actualidad tambien me rechazarian? Porque no investigan todo ello y sabrán muchas verdades.
Llevo 3 años, sin contacto con mi hija, que tenia en aquel entonces 13 años y la dispusieron en mi contra a base de manipulaciones, odio, rencor y episodios no vividos en una menor que no puede recordar si todo ello es cierto. No así los hermanos que viven conmigo, que pueden contrarstar la información de las dos partes. El padre, ha hecho lo imposible, para que se rompiera el vinculo con mi hija. Ni correos, ni llamadas, ni cartas, desde hace tres años desapareció de nuestras vidas. Y mis otros dos hijos, siguen sufriendo los intentos de manipulación. chantages emocionales y amenazas, por no querer posicionarse a su favor. Incluso mi hija de 13 años, se vé sometida al rechazo de su padre y abuelos paternos, por no querer entrar en la manipulacion de todos ellos para que me rechazara. Lleva dos años sin ver a su padre, ni sus abuelos porque estos le rechazan. La juez, sabe perfectamente lo que sucede y ni tan siquiera ha hecho nada más que pedir a los menores su aportación de un granito de arena en mantener el vinculo con su hermana. No creen que seria mucho mejor, pedir ese granito de arena a ese padre, para que todos tuvieramos una familia en identicas condiciones. Ya roza lo absurdo y para más Inri, no obliga a mi hija a mantener el vinculo, ahora que ya tiene 16 años, porque no quiere obligarla y el convenio ya está desfasado para su edad. Pueden imaginarse el dolor que siento ante todo ello!!!
Asi, consiguieron alejarla. Incumplimientos de convenio, de ordenes judiciales como las que nombra la Sra. Truzzoli en su articulo, de cambios de residencia e incluso de Comunidad Autonoma. Todo ello, unido a la lentitud de la justicia, ha hecho, que miles de madres y padres, vayamos perdiendo a nuestros hijos a partir de los 12 años, cuando dejan a voluntad de un menor, elegir si quieren mantener el vinculo entre su padre o su madre, sin ni siquiera comprobar por equipos especializados en ese tipo de maltrato, que es lo que en realidad está sucediendo. Por desgracia, mi juzgado no es de familia y ni tan siquiera tiene equipo psicosocial que permita averiguar que le sucede a mi hija. Ella, ya se niega a aceptar cualquier ayuda y la juez, no quiere obligarla

Se han puesto en algún momento en la piel, de tantas madres y por supuesto padres que nos vemos sometidos a tal maltrato que nos deteriora la vida dia a dia, intentando recuperar y mantener un vinculo normalizado con nuestros hijos y no se nos deja, porque una mala persona no lo permite, ni tan siquiera lo favorece, yendo de victima con denuncias falsas que son archivadas automaticamente, por falta de pruebas.

Si, yo, soy victima del S.A.P y leyendo su articulo, no puedo más que expresar mi rechazo e indignación contra todo lo que he leido en su revista.
Antes de ello, les invito a vdes. a que conozcan mi caso y el de tantas madres afectadas.
Nuestras historias son sangrantes y desgarradoras, hasta tal punto que hay madres con intentos de suicidio que no pueden soportar el saber que sus hijos están vivos y no pueden decirles que le quieren.

Les paso, algunos links, en los cuales he manifestado mi deseo de mantener un contacto con mi hija y lo he hecho a través de los medios de comunicación para que de una vez, no se niegue lo evidente porque el S.A.P, existe no es cuestión de género, sino de unas malas personas llenas de odio y rencor.

Que mayor maltrato es, el separar a los hijos de sus padres. Pueden mirar a los ojos a esos padres y madres maltratados por las injusticias de la justicia, por el Ministerio de Igualdad y por esas Asociaciones Feministas que lo unico que buscan es lucrarse a base de subveciones que apoyan muchas veces las denuncias falsas de algunas mujeres.
Ese tipo de recomendaciones de algunos abogad@s que incitan a denunciar falsamente, es lo que hace increible a algunas mujeres que en realidad sufren ese maltrato. Que se dejen de hacer el ridiculo como lo están haciendo y que de una vez, escuchen los ofrecimientos de las madres que sufrimos.

Tambien existen profesionales de la salud, les podria nombrar los que se prestaron a base de talonario a emitir informes falsos los cuales estan denunciados ante la justicia. Se trata de psicologos o psiquiatras que no dudaré en que salgan en los medios sus nombres una vez, la justicia les haya castigado por sus malas gestiones, solo por lucrarse a base de tanto dolor.

Cuanto dolor hay en mi familia, que se ven separados los hermanos de su hermana, de su abuelo, de sus tios y otros primos.

Pueden ponerse en algún momento en nuestra piel, para poner en su revista tal insulto hacia nosotras.

Tienen mis datos para contrastar todo lo que les digo y me ofrezco para cualquier intervención.
http://www.mallorcadiario.com/index.php?option=com_content&task=view&id=36240&Itemid=34

http://www.mallorcadiario.com/index.php?option=com_content&task=view&id=38435&Itemid=29

LA DIFErÈNCIA ALARMANT ENTRE EL

FRAcÀS ESCOLAR MASCUlÍ I FEMENÍ

El nou sexe dèbil

Ferran Sáez Mateu 07/09/10 Diari AVUI

seguim capficats en assumptes banals, però, això sí, mediàticament vistosos. Quants ordinadors hi ha a cada aula? Quants barracots s'han plantat o s'han deixat de plantar, enguany? Sempre el mateix: quin avorriment! Hi ha altres qüestions més substancials, però també més incòmodes; les defuig tothom, com si no hi fossin. En aquest article voldríem centrar-nos en un d'aquests temes tabú que afecten el mateix cor del sistema educatiu. La veritat és que, sense necessitat de simplificar gaire, el tema es pot resumir amb una senzilla frase: en l'actualitat, el fracàs escolar és un problema bàsicament masculí. A l'escola hi ha un nou sexe dèbil: els nois. El pedagog i bon amic Gregorio Luri és la primera persona que em va fer reflexionar sobre aquest fet, aportant algunes dades estadístiques realment esfereïdores. És estrany que en una societat suposadament basada en la idea d'igualtat (amb conselleries, regidories o ministeris específics!) de tot això no se'n parli gens.

Rauen en algunes dècimes, les diferències percentuals entre nois i noies? No, en absolut. Estem parlant d'una cosa molt seriosa que, en el cas d'algunes comunitats autònomes espanyoles, resulta directament esperpèntica. A Catalunya, en el període 2000-2007, el percentatge de fracàs escolar de les noies fou de l'ordre del 21,8%. El dels nois, del 32,3%. La diferència és molt important, però no arriba a l'alarmant disparitat d'altres llocs de l'Estat espanyol com ara la Rioja, on el percentatge de fracàs escolar femení és del 21,3%, mentre que el masculí arriba al 40,3%: gairebé el doble. Més dades: el percentatge de nois repetidors entre el total d'alumnes que han finalitzat l'ESO és del 49%; el de noies, el 26%. A més, el tant per cent de noies amb títol de batxillerat supera en 12 punts el dels nois. El reguitzell de dades que podríem anar afegint va sempre en la mateixa direcció: des de fa uns anys, a l'escola passa alguna cosa que fomenta una manifesta desigualtat en el rendiment acadèmic de nois i noies, i és sempre en detriment dels primers. Inexplicablement, les institucions encarregades del foment de la igualtat s'inhibeixen d'un problema que, per raons òbvies –les dades són ben espectaculars!– no ignoren pas. Sobre aquesta actitud desconcertant, cadascú pot pensar el que consideri oportú. Al meu entendre, es tracta d'una inevitable conseqüència de la confusió entre la igualtat, que és una idea jurídica i política, i la paritat, que és una noció merament aritmètica. Aquest és el fons real del problema. A l'escola se'n percep una traducció específica i indirecta, d'aquesta confusió, i en altres llocs, una altra. El tema de fons, però, és exactament el mateix.

L'any 2009, Jean-Louis Auduc va publicar un llibre significativament intitulat Sauvons les garçons! En poques dècades, ¿han canviat tant, els nois i les noies? ¿S'ha produït potser alguna misteriosa mutació de les seves capacitats cognitives, de la seva perícia social o de la seva gestió de les emocions? És evident que no. El que ha canviat són els valors que regeixen a l'aula. La velocitat d'aquest canvi ha estat inaudita (“les garçons sont devenus en quelques décennies le sexe faible de l'école”, diu Auduc). La prova està que, fa poc més de vint anys, les campanyes institucionals encara es basaven a corregir una desigualtat que perjudicava les nenes. A la dècada del 1980, l'Instituto de la Mujer, per exemple, va fer una campanya basada en el lema “No limites su educación, es una mujer del siglo XXI”. Però la desigualtat no es va resoldre: simplement es va capgirar. Les lleis del pèndol? Sí, és clar... i alguna cosa més. El fet que ara no es facin campanyes, i que fins i tot s'oculti un problema estadísticament tan evident com el que estem comentant, posa de manifest que potser la fita no era la igualtat, sinó el simple assoliment de poder per vies que no tenen en compte els mèrits reals de les persones, tal com passa amb la imposició de quotes paritàries a totes les esferes de la societat. És probable que aquesta enginyosa argúcia, que entre finals dels anys seixanta i començaments dels anys setanta es va presentar com un “mecanisme emancipatori”, hagi tocat sostre.

La igualtat és un dels referents bàsics i irrenunciables de la modernitat il·lustrada; la paritat, en canvi, reflecteix a la perfecció els plantejaments postmoderns i postil·lustrats. Alguns experts de prestigi –la majoria dones, per cert, com la professora María Calvo, de la Universidad Carlos III de Madrid– han apostat en els darrers anys per l'anomenada “educació diferenciada”, que implica, entre altres coses, la separació de nois i noies a les aules en determinades edats. A molts països del nostre entorn, aquesta tendència prospera perquè és eficaç: el rendiment, tant de nois com de noies, millora. Confesso que qualsevol actitud de segregació, sigui del tipus que sigui, em neguiteja, tot i que puc admetre que pot arribar a ser útil. En tot cas, crec que aquesta i altres mesures no van a la veritable arrel del problema. El nou sexe dèbil que ara fracassa a l'aula és una manifestació més, entre moltes altres, d'un conflicte més profund. El dilema real és, doncs, un altre: o apostem per la noció moderna d'igualtat, que es basa en una aspiració política de la Il·lustració, o ho fem per l'exploració de la idea postmoderna de paritat, que parteix d'una simulació aritmètica dels ideals igualitaris.

Publicat a

• Avui 07-09-2010 Pàgina 18

Gènere gramatical i comisariat polític contra docents

A través del blog “Personas, no género” m'assabento de les intimidacions per part del poder polític que han hagut de patir uns professors de Llengua Espanyola d'un institut a Múrcia. Tot perquè el Seminari de Llengua va mantenir el seu criteri científic i docent front a les pallassades políticament correctes, en aquest cas per la típica confusió entre gènere gramatical i els rols de gènere. Aquí està la notícia contada per ells mateixos, val molt la pena de llegir, així com els comentaris.

Per un costat em complau la dignitat mostrada per aquests col.legues meus de Múrcia, que han escrit una carta al seu govern regional que acaba així

Consideramos deplorable que instituciones públicas como las que usted representa traten de interferir en el trabajo de unos servidores públicos cuyo único objetivo es mejorar, mediante la transmisión de conocimientos, una sociedad y un país que actualmente se encuentra en serias dificultades económicas.

Por eso le exigimos una disculpa formal que dé el asunto por concluido.

Atentamente.»

Per un altre costat, totes aquestes cartes conminatòries que han rebut de diverses institucions em fa pensar en aquella acusació tan fàcil i tan comuna contra els “enxufats” al pessebre de la burocràcia feminista, de que s'hi fiquen pels diners. Potser sí que els diners els importa a aquesta gent, tanmateix la seva contumàcia contra aquests professionals penso que va més enllà del mer interès crematistic o de justificar el sou que els paga el poble, i més aviat mostra el grau de fanatisme que impregna la seva tasca. Això em sembla inquietant, al cap i a la fi, la cobdicia és una debilitat humana prou fàcil de detectar i per tant de corregir o prevenir (en aquests nivells, no en els gestors de Wall Street...). El fanatisme i el dogmatisme, el “jo tinc la raó i t'he de fer canviar sigui com sigui”, que actualment domina tant en els afers de gènere, són molt més difícils d'abordar. Al menys, els meus col.legues de Múrcia han sabut estar al seu lloc, i amb la defensa de la seva dignitat professional -i personal- ens han donat una lliçó a tots. Felicitats

http://deseducativos.com/2010/08/30/la-evolucion-de-las-costumbres-otra-historia-real/

Ausencia de rigor científico y sesgo ideológico en el negacionismo SAP por la AEN

La Asociación Española de Neuropsiquiatría publicó hace unos meses un "pronunciamiento" contra cientifidad del Síndrome de Alienación Parental y su admisibilidad en los tribunales. Este documento es "más de lo mismo" de lo que ya publicó en su revista, que en su día me sirvió para redactar mi tesina para el máster en Práctica Filosófica en el Universidad de Barcelona y también una breve carta que admitieron publicar como réplica. Este "pronunciamiento" parece que lo han publicado para reforzar la presentación una nueva organización negacionista, que ha adquirido una gran fuerza mediática gracias al padrinazgo de los conocidos lobbies del feminismo institucional.

He redactado este escrito de 8 páginas "Ausencia de rigor científico y sesgo ideológico en el negacionismo del SAP por la AEN" donde vuelvo a abordar las incoherencias y las confusiones epistemológicas y políticas de esta Asociación. Esta vez he tratado de ser más analítico y más conciso, y he dejado de lado la abundancia de sarcarmos e ironías con la que trufé mi anterior tesina. Con un "ladrillo" de 45 páginas pensé que tales recursos amenizarían su lectura. Ahora he tratado de mostrar como se podría desacreditar el SAP según el falsacionismo de Popper (algo que la AEN no logra ni de lejos), e incluso he intentado recoger y reconocer las aportaciones positivas de esta asociación para el debate. Lo que de momento no he hecho ha sido mandarles mi escrito, a pesar de que al final dicen que ofrecen constituir un grupo de trabajo "para profundizar en el tema desde un punto de vista profesional". Ante tantos disparates y tanta carga ideológica me ha cogido la pereza.