Les quatre regles de la masculinitat (segons G. Phoenix)

Per al Cercle d’homes de Tortosa vaig mirant i llegint altres treballs amb la masculinitat per internet. En aquest site he trobat “Les quatre regles de la masculinitat”. Bé, no estic gens segur que la masculinitat hagi de tenir regles i que aquestes hagin de ser precisament quatre. Tanmateix, al ser un text molt sintètic he trobat interessant traduïr-lo. Si més no, pot servir per iniciar un debat

1. Apropia’t del teu poder:

La masculinitat es basa en la realització del teu propi poder i en usar-lo amb compassió.

2. Tingues confiança:

La masculinitat es mesura per la grandària de la teva certesa. Els homes saben i els homes actuen; els homes s’enfoquen i són clars en el seus objectius.

3. Sigues fort 

El que fa home a un home és que estigui centrat. La seva fiabilitat ve de mantenir la seva direcció i de transmetre la seva certesa als altres.

4. Estigues present

Traspua una aura d'autenticitat, estigues en el moment. Pren riscos i mantingues la connexió amb els altres, no importa el que sembli que et costarà.

CONSTITUCIÓ D'UN CERCLE D'HOMES A TORTOSA

[Més informació aquí]

 Els homes no estem avesats a parlar de nosaltres mateixos (si no es per “gallejar” o “fer-nos l’important” :-). La societat ens ha ensenyat que ser home és saber-se buscar la vida, demostrar el que valem en el treball i en el món de l’acció. Tanmateix ens manquen eines per poder connectar amb les nostres emocions més genuïnes i saber compartir amb els nostres iguals. Per això necessitem tant de les nostres novies, esposes, mares, a  les qui, amb el nostre silenci, subtilment demanem que se’n facin càrrec de les nostres necessitats emocionals que no sabem ni com formular.

Sovint nosaltres només sabem parlar-nos quan som al bar, discutint de fútbol, o de coses mundanes o intel·lectuals, no del que veritablement sentim, dels desafiaments interiors que encarem: la relació amb les nostres dones, fills, o del propòsit i la direcció de la nostra vida.

A diferència de les dones, els homes no sabem ajuntar-nos i compartir de manera oberta aquestes qüestions. Als homes ens han ensenyat a competir entre nosaltres, a comparar-nos (“ell tindrà més diners, però jo la tinc més grossa” :-). No ens resulta gens fàcil obrir el nostre cor als nostres iguals. Què ens passa quan som davant d’un altre home? Ens fiquem la màscara defensiva, ens surt la competitivitat o una amabilitat tova que evita qualsevol intimitat. 

Per això hem creat aquest Cercle des del Centre Ibai, una estructura que ens guiï per donar-nos suport davant els reptes que ens toca viure en tant que homes. Uns reptes dels que sovint no ens atrevim a parlar-ne obertament en el nostre dia a dia. Aquest forum també és per reptar-nos entre nosaltres a desenvolupar el nostre millor potencial, que sovint es queda amagat sota la vergonya i el silenci; Un potencial que alliberat pot beneficiar-nos a nosaltres, a les nostres dones i la nostra societat

En  aquest Cercle d’homes buscarem veure’ns com som de veritat, en grup, fent-nos d’espill els uns als altres. És una estructura de suport que pot ser terapèutica, però no és per fer sessions de teràpia, no és un substitut del suport professional que cal de vegades (pot ser, això sí, un complement a qui estigui en un procés terapèutic).

Evolucionem en grup

Els homes del cercle respecten i honoren cada company com un home enter que comet errors (molt sovint sense adonar-se que els comet). Tractem de distingir la culpa del error. En  aquest procés de reconèixer i assumir la responsabilitat dels nostres errors intentem no fer-nos mal ni fer-ne als altres caient en blasmes i en culpes que mai permeten evolucionar ni créixer. 

La condició per a formar part del Cercle és la de manifestar un compromís amb el propi desenvolupament i un compromís amb el desenvolupament dels companys. Això significa responsabilitzar-nos de viure més autènticament, és a dir, comprometre’s a una vida més plena i congruent amb el propi propòsit de vida. I que se’ns demani rendir comptes del que costa viure una vida així.

Aquest compromís s’assoleix amb trobades regulars on hi ha un compartir i un feedback autèntic, amb una mica de pràctica espiritual (meditació) i corporal. Tot en un ambient confidencial ofert pel Centre Ibai que proporciona la seguretat de poder-te expressar obertament amb llibertat. 

Finalment també assumim un compromís de xalar, de viure una vida més lleugera i alegre, de reforçar els llaços d’amistat i de no deixar mai de banda el bon humor en la nostra tasca.

Xiques! Ei, disculpeu-nos; Això només és per a homes (una estoneta! Desprès ens retrobareu més sencers i íntegres :-) 

Vols saber-ne més i apuntar-te al Cercle d'homes?

Ponencia del IV Congreso Internacional sobre SAP y Custodia Compartida

En el anterior post se me olvidó adjuntar el texto de mi ponencia "Fundamentos epistemológicos y políticos del negacionismo SAP". Aquí está el enlace a la ponencia

Asistencia al IV Congreso SAP y Custodia Compartida

En un primer momento, expectación; no conocía a nadie personalmente, solo por internet. Después de las presentaciones y salir a cenar, para mi fue muy interesante sobre todo conocer a las psicólogas que participaron en el Congreso por su profesionalidad, su conocimiento del tema y su experiencia. A Asunción Tejedor sólo la conocía por haber leído su libro; Fue muy interesante tratar con dos grandes profesionales como israelí Lali Gerszenzon y la alemana Ursula Kodjoe. En el caso de Ursula Kodjoe además, en lo personal, me dió una gran satisfacción su ponencia sobre “La dinámica de la alienación transgenerativa” puesto que vino  a apoyar lo que yo había planteado como una hipótesis en mi artículo “Dos hipótesis sobre elnegacionismo fanatizado del SAP”. Según sus investigaciones, el SAP se genera con la abuela y el modelo problemático de relación que transmite a su hija. Ésta, de adulta, una vez superada la “fase de enamoramiento” después de iniciar una relación y concebir, conecta con la angustia inconsciente que vivió en su infancia y se desencadena el SAP.

Lo que también observé de estas profesionales extranjeras es que, el tema que centra mi trabajo, esto es, desmontar el negacionismo del SAP y denunciar sus inconsistencias, a ellas no les preocupa mucho. Están tan ocupadas en los juzgados de sus países tratando de proteger a los menores que sufren este maltrato, y ofrecer alternativas positivas a este drama, que el negacionismo para ellas es como una lluvia lejana al que no le hacen caso. Su trabajo es proteger a los niños, y ya tienen bastante. No estaban para polemizar con los negacionistas, sinó para proponer soluciones y abordajes constructivos del tema. Probablemente en sus países el negacionismo SAP y sus barbaridades no habrán tenido la fuerza y el apoyo institucional que aquí está gozando.

Fue también muy interesante conocer al juez Serrano en persona. El resumen que hago de él está en estas dos palabras: sensatez y valentía. Estuvo explicando lo que se encuentra en su trabajo como juez de familia. También su mosqueo con la ideología de género que, a través de sus ejecutores, le ha valido su escandalosa y vergonzosa condena. Ahí discrepo en alguna de sus valoraciones ideológicas (bueno, lo mío es la ideología, los filósofos siempre criticamos, ya se sabe …). Los conceptos de sensatez y valentía no parece que suelan ir juntos. Simplemente lo digo porque me pareció muy sensato lo que explicaba, pero al mismo tiempo, para aplicar esta sensatez, en su trabajo “se moja”. De ahí lo de valiente. Uno puede trabajar para la administración como un burócrata y cubrirse así las espaldas. No es su caso. Me pareció terrible la anécdota que explicó de un colega de trabajo al saber que lo habían condenado: “después de lo que a ti te ha pasado, yo también voy a tener el cuenta el interés superior del menor, pero no del que está en el juzgado sinó el de mi hija”(es decir, que será sumiso para que no lo echen del trabajo).

Complemento de su charla fueron los duros testimonios que aportó el público. Padres y abuelos que llevan semanas y meses sin ver a sus hijos, y la justícia no hace nada, sólo papeleo burocrático de “corta y pega”. Como dijo uno del público “Si a Vd. lo han condenado por alargar 24h la custodia de un niño para estar su padre ¿a cuanto tendrían que condenar al juez que después de ocho meses sin poder ver a mi hijo y reclamar mi custodia todavía no hace nada de nada?”

Otra parte interesante del Congreso fue conocer a los organizadores. La verdad es que quizás “me pasé” un poco con Juan Carlos Presa, el presidente de la organización del Congreso y de SOS papá, ya que, como nos habíamos sentado juntos para comer, aproveché para soltarle todas la críticas que tengo contra las organizaciones de padres ¿Cómo es posible que sean tan ineficaces e inoperantes? Si la Custodia Compartida es una demanda mayoritaria en nuestra sociedad, creo que las encuestas dicen que un 85% está a favor ¿Cómo puede haber todavía este bloqueo legislativo? Entre los millones de votos que perdió el PSOE en las últimas elecciones, creo que fueron muy pocos a causa de las leyes misándricas que ellos apoyaron, a pesar de tantos damnificados ¿Por qué no se organizan para actuar como un lobby organizado que recoja este malestar y darle visibilidad y contenido político? Dentro de ese partido hay gente consciente de tanta injusticia, pero sin esa acción política no van a hacer autocrítica, como ahora están tratando de hacerla por lo de la crisis mientras se lamen las heridas. Creo que la única vez que he visto las asociaciones de padres unirse, y por tanto ser visibles en la prensa, fue cuando la condena del juez Serrano. Es muy posible que esta condena represente un punto de inflexión de tantos atropellos, y a sus promotores fanatizados les acabe saliendo el tiro por la culata. Este juez es una persona honesta y valiente; él no dice nada nuevo, pero está dentro del stablishment, de ahí la alarma de los inquisidores ante su insumisión: con él se puede abrir la puerta para que por fin se hable de lo innombrable.

Mientras tanto las asociaciones de padres llevan años atomizadas y peleándose entre ellas. De hecho, a quien menos tendría yo que criticar precisamente es a lo organizadores de este congreso. Ya llevan cuatro, todo un éxito. Un éxito por el apoyo institucional y por la calidad de muchos de sus ponentes  (no lo digo por mi! J). Y por llevar el tema de la Custodia Compartida y el drama del SAP a la esfera pública con esa calidad. Pienso que hay que felicitarles. Tengo la impresión que los lobbies más fanatizados van de capa caída, ya veremos. También está por ver si los menores de este país, y sus padres, finalmente van a gozar de una legislación más justa. Soy moderadamente optimista, y después de pasar por el Congreso y de ver su éxito lo soy un poco más.

IV Congreso SAP y Custodia Compartida en Valencia

Me han invitado como ponente al IV Congreso Internacional de SAP y Custodia Compartida. Curioso, el mundo de Internet, ya  que la relación que tengo con los ponentes y organizadores ha sido por este medio, donde ellos también me han conocido por haber colgado en la red mis escritos de crítica al negacionismo pseudocientífico de esa forma de maltrato infantil. Ahora podré conocerlos en persona.

Recuerdo haber leído por internet, en congresos anteriores, unos panfletos donde representates del feminismo fanatizado lanzaban a los asistentes críticas ad hominem (esto es, no basadas en lo que dicen sino en quien lo dice). No sé si esta vez también habrán publicado el panfleto, me da la impresión que los negacionistas más fanáticos van de capa caída. De hecho, me pica en el ego que no me incluyan en esa lista donde figuraban autores como Aguilar o Bronchal. Ya sé que ellos son investigadores rigurosos y yo no soy más que un analista de textos, algo parecido a lo que hace la Asociación Española de Neuropsiquiatría, que en lugar de dedicarse a la investigación empírica se centran en la deconstrucción postmodernista de textos, es decir, se meten en el terreno de la filosofía, y además lo hacen mal, de ahí mi crítica.

Con esto del ego y mi vanidad por no salir en la lista negra donde figuran estos autores, me entra la tentación de seguir el ejemplo de mi admirado compositor Bela Bartok. Cuando los nazis organizaron la exposición Entartete Kunst (“arte degenerado”), éste les envió una carta de protesta porqué a él no lo habían incluido en la lista. Le escribió a Goebbels diciéndole “En este caso mi música también es decadente y proclamo que soy un judío voluntario”, consideraba un honor que los nazis le etiquetaran como músico degenerado.

En fin, si los fanáticos rebuscan en mi vida privada, seguro que algo encontrarán (además de multas de tráfico) para poderme equiparar a los investigadores punteros del SAP, algún pecado mío tendrán para airear. Pasar de ser un discreto bloguero y escritor a figurar en su lista infamante alimentaría mi ego público. Me temo que no llegaré a tanto. Para “enemigo del pueblo” ya tienen al juez Serrano y a gente mucho más válida, además, con el recorte de las subvenciones dudo que ahora les quede energía para meterse con alguien de mi insignificancia. Una cura de humildad para mi ego y su sed de fama.

Un altre fragment de la meva novel•la. Del fanatisme.

L'últim dia vaig publicar un tros de la novel·la amb motiu de la mort de Fraga. En rellegir aquell capítol “La defensa dels valors occidentals contra totes les amenaces”, la continuació del qual ara reprodueixo a sota, em va fer pensar amb la qüestió del fanatisme. Continuo parlant del tema de la tortura ficant dades reals del què va ser l’Escola de les Amèriques. M’invento el personatge del Comandante Pindado en aquella escola de torturadors i, inspirat per la excel·lent obra d’Antonio Escohotado, faig que apareixi un personatge històric: H. J. Anslinguer, un dels grans inquisidors fanàtics del s. XX. Al rellegir aquest capítol d’Anslinguer m’ha fet pensar amb un paral·lelisme amb qui considero el gran inquisidor de l’Espanya contemporània, el Dr. Lorente Acosta, antic delegat del govern per a la violència de gènere. De la mateixa manera que l’alcoholitzat Anslinguer va reeixir amb els seus arguments delirants contra la droga (la “inquisició farmacràtica”, en paraules d’Escohotado), els arguments misàndrics fanatitzats del Dr. Lorente contra els homes i el masculí també han tingut el seu èxit.

Els companys de promoció de Riobaldo i Diodoro a Astúries els havia tocat aprendre ràpid quina era la seva missió, mentre que els nostres protagonistes encara romanien prou descol·locats per les novetats de la patrulla. S’havien quedat una estona més espiant els hippies. Van observar que aquestos, en comptes de fumar tabac americà de paquet com feien habitualment els estrangers, que tots eren rics, el tabac el cargolaven, com els pobres. A més a més, amb el tabac hi barrejaven el que amb la distància els semblà una herbeta verda triturada. Curiosament, només fumaven un únic cigarret el qual se l’anaven passant d’un a l’altre i llavors es quedaven riallers, relaxats, lànguids. La parella de guàrdies civils no entenia aquests estranys rituals.

Precisament el Comandante Pindado, que havia abandonat la direcció de l’acadèmia de la Guàrdia Civil per travessar l’oceà i realitzar uns cursets de formació a l’Escola de les Amèriques, en aquell moment estava rebent una conferència sobre drogues, en concret sobre el perillós potencial de la marihuana, tremenda amenaça als nostres valors occidentals i a l’estabilitat planetària.

Quan al Comandante Pindado li van comunicar que aniria a l’Escola de les Amèriques, situada a Fort Gülick, zona del Canal de Panamà, per a rebre l’entrenament que l’exèrcit dels Estats Units impartia en castellà als militars de tota Amèrica Llatina per formar-los en la seva missió de defensa contra el comunisme, torçà la boca amb mitja rialla. Què ens han d’ensenyar els ianquis a nosaltres, si hem estat els primers al món en vèncer el marxisme al camp de batalla ja fa més de vint anys?. De tota manera, una vegada a l’Escola s’adonà que aquells americans eren una gent força organitzada i competent a l’hora d’ensenyar. Només el manual per interrogar els sospitosos, per exemple, tenia més de 145 pàgines, amb tota mena de tècniques psicològiques per “doblegar” el detingut. Dosificar el dolor amb la intensitat necessària per aconseguir l’objectiu proposat. “Com són de prolixos, aquesta gent”, reflexionava el Comandante Pindado mentre pensava amb els mètodes expeditius que usava el sergent Hidalgo, massa poc subtil per als refinats procediments dels gringos. Tècniques ben pensades i eficients, com totes les invencions americanes, que deixaven enrere el meritori estadi d’artesania representat pel caparrojos i els seus col·legues a Espanya. El Comandante, home cabal malgrat el seu orgull d’espanyol victoriós, havia de reconèixer que aquestos americans sabien fer les coses ben fetes. La millor mostra han estat els seus col·legues militars d’escola quan tornaren a Xile, el Salvador, etc. Només els de Nicaragua van fallar.

Ara bé, la classe d’aquell dia, “L’amenaça de la droga”, ja li semblava una extravagància típica dels ianquis. Dels Estats Units havia arribat en persona ni més ni menys que H. J. Anslinger, el tsar de la lluita contra la droga, per impartir una conferència sobre els nous desafiaments a la seguretat i als nostres valors, centrant-se amb la terrible marihuana, com a reconegut expert que era. Al 1937, mentre Espanya guanyava els seu futur batint-se al front contra el comunisme, el coratjós Anslinger també perfilava un nou futur per a la humanitat en aconseguir per al seu país, en contra dels pusil·lànimes informes mèdics que ho desaconsellaven, la primera prohibició al món de la marihuana. Convencé els legisladors reticents relacionant-la amb immigrants mexicans degenerats que perpetraven tota mena de crims horrorosos, i per la irreprimible inclinació a la violència i a les orgies sexuals que suscitava. La lluita contra aquesta “substància diabòlica” no havia acabat, com havia assegurat feia poc al Congrés, calia redoblar els esforços per combatre aquest “assassí de la joventut”, ara per raons oposades a les de l’any 37, ja que els usuaris de la marihuana “es tornen malaltissament pacifistes” i “propensos a picar l’esquer del comunisme…”, en un moment que la nació necessitava dels seus joves per enviar-los a la guerra del Vietnam. El Comandante Pindado sacsava el cap. Aquests americans!: grenyuts, maricons, pacifistes, drogoaddictes… a la victoriosa Espanya de Franco no tenim aquests problemes.

Riobaldo i Diodoro finalment abandonaren Cala Maria per retornar a la caserna i informar el sergent de les novetats hagudes en la ronda, -no de totes, però.

Enric Carbó. "Els emprenedors" Ed. Montflorit 2004. pgs 47-50

De la mort de Fraga, la masculinitat i la tortura. Fragment de la meva novel.la.

Ahir els diaris anaven plens amb la mort del polític Fragra Iribarne. Fa uns deu anys vaig començar a escriure una novel.la (la única que he escrit, va guanyar el premi Despuig) ambientada als anys 60 del s. XX. Vaig tractar de que fos una novel.la humorística i amable, tot i que el que reflecteix no ho és gens. Documentant-me sobre aquella època per al llibre vaig descobrir coses prou repugnants d’aquest personatge, i ho vaig reflectir vel.ladament en un episodi. Em refereixo a Fraga com “el joveníssim ministre del ram”

En aquella època encara no m’havia interessat pels aspectes de la masculinitat. Tanmateix, rellegint-la m’adono que l’episodi reflecteix com l’Estat construeix la masculinitat al seu servei. En aquest cas la tortura al servei de l’Estat, tortura majoritàriament exercida per homes (“han de desmostrar els seus collons i la seva vàlua”), tot i que els beneficiats eren tant els prohoms del règim i com les seves damisel.les enjoiades. El bloqueig emocional, la manca d’empatia, la submissió a un ideal abstracte (“la pàtria!”): trets tan característics de certa masculinitat que s’exacerben per introjectar-los en uns nois de classe baixa (els guàrdies civils de la novel.la) i confondre així la masculinitat i la valentia amb la deshumanització i la violència.

Aquí va el text

En aquells mateixos moments, mentre Riobaldo i Diodoro havien descobert els hippies -i més coses- realitzant els primers serveis de la seva carrera, uns altres companys seus de promoció, que com a primer destí se’ls havia enviat a Astúries, començaven a curtir-se de veritat en la defensa de la pàtria. Havia esclatat una vaga dels miners, clara mostra que el marxisme i el bandidatge no descansava. S’havien d’aplicar a fons, i tenir els collons molt ben posats per aguantar tot el que havien d’aguantar, demostrant així la seva vàlua. L’enemic estava experimentat en la lluita, i no es podien tolerar febleses. El sargento Hidalgo, més conegut com el caparojos, constitutia un exemple per a tots aquells novençans poc avesats a com s’havia de guerrejar contra la subversió. Era un veterà que ja havia estat amb Franco reprimint la revolta minera del 34. Sabia fer-se respectar. Si amb les tenalles s’havia d’arrencar les ungles d’un subversiu, doncs sense vacil.lar. Un paio amb collons, sí senyor. El sergent Hidalgo, només de sentir el seu nom al calabós, el comunista s’ho feia al damunt.
La lluita contra els vaguistes estava essent molt dura. Aquesta vegada el sergent fins i tot havia hagut de fer honor al seu àlias. Aquestos abusos provocaren que alguns intel.lectuals abandonessin els seus llibres per signar una carta de protesta per tanta barbàrie contra els miners. El joveníssim ministre del ram, feu mostra del caràcter oberturista tant de la nova etapa del Règim –s’havia entrat en el periode del desenvolupament- com del seu propi tarannà (-oberturista i democràtic fins entrat el segle XXI, en tots els càrrecs públics que des de llavors ha estat ocupant, sempre al servei de la democràcia i la llibertat, com així li ha estat reconegut per periodistes, polítics i acadèmics –gran país, el que honora els seus millors homes i no permet que es jubilin!). No prohibí doncs la publicació de la tímida carta en una revista especialitzada, però posà els punts sobre les i d’aquells erudits poc responsables que no se n’adonaven que estaven fent el joc al comunisme internacional i a les campanyes de desprestigi urdides pels que pretenen enfonsar Espanya una altra vegada.