De AHIGE, la censura, els lobbies i la Custòdia Compartida

Fa unes setmanes vaig publicar una entrada sobre el pronunciament en favor de la Custòdia Compartida dels homes pro-feministes d’Ahige. Més tard vaig tornar a la seva pàgina web i vaig escriure un petit comentari titulat “Más vale tarde que nunca” que linkava al meu blog. En enviar-lo sortí un missatge que deia “pendent d’autorització”
Ara he tornat a la web i veig que el meu comentari no ha estat publicat. Per descomptat que a la seva web tenen tot el dret de censurar el que els vingui de gust. De tota manera em crida l’atenció que censurin comentaris que no són insultants ni agresius, sinó simplements crítics; no diu gaire d’un talant que proclama “desde ese enfoque plantea un “gran diálogo y debate en los próximos meses” i que “entendemos que sólo a través del diálogo y el consenso, será viable la opción que proponemos”; no sé fins a quin punt serà indicatiu d’aquest col.lectiu que es presenten a si mateixos com heterodoxos i “progres”.
Llegeixo a la seva web el to llastimós amb que es queixen d’insults rebuts i d’incomprensió per la seva postura

Antonio García se resiste a que la custodia compartida se tenga que asociar con hombres machistas, y lamenta que su defensa haya sido acaparada por “un sector extremista” (...) No solamente contra las mujeres que luchan por la igualdad (...), sino contra los hombres igualitarios, que no se han librado de insultos --“traidores, vendidos”--, amenazas y boicoteos de actos. “En otros países no pasa esto”, remacha

De tota manera, respecte d’insults, voldria escoltar la seva posició sobre les seves íntimes companyes feministes amb les que estan associats en nombroses campanyes conjuntes (i en la rebuda de subvencions). Per exemple, al EL PAÍS del 7/06/2006 es va publicar un escrit de 260 signatures [no sé si havia signataris d’Ahige] encapçalades per la Sra. Pérez del Campo, presidenta de la Federación de Asociaciones de Mujeres Separadas y Divorciadas, un dels lobbies feministes més potents de l’Estat espanyol on es deia.

“Las asociaciones de mujeres ya habían advertido que la custodia compartida iba a ser motivo de presión, de instrumentalización de los hijos y, en definitiva, un obstáculo para las mujeres en su derecho al divorcio (…) La práctica diaria muestra cómo se va desbaratando el panorama idílico con que se presentó la innovación de la custodia compartida: quienes solicitan esta modalidad de custodia son en su mayoría los agresores”

La representant d’aquesta organització –gràcies als seus contactes amb el PSOE- té linia directa amb les més altes instàncies de l’Estat. Per això el 20 i 21 d’octubre del 2005 va impartir una ponència al “Servicio de Formación Continua del Consejo General del Poder Judicial” en un curs sobre “separación y divorcio” en que en el punt “4.1 Reflexiones sobre la guarda y custodia compartida” y el “4.2 La inevitable instrumentación de la ley por el agresor” instruïa als jutges de la següent manera:

La mal llamada guarda y custodia "compartida" ha sido una demanda insistentemente reclamada por determinados grupos de varones que, cobijados en pintorescas denominaciones, se han distinguido por la violencia que esgrimen hacia las mujeres (...)

La petición de custodia compartida no dejaba de ser, en la práctica judicial, una nota excepcional, que generalmente coincidía con el empleo de argumentos de presión por parte de padres violentos para conseguir que la mujer depusiera su decisión separatoria (...)

debemos añadir ahora la constancia que tenemos de que la demanda de guarda y custodia compartida está claramente abanderada por varones que ejercieron violencia durante la convivencia. (...)

ya se han producido indicios suficientemente expresivos de que algunos padres tratan de utilizar el argumento y la amenaza de la guarda y custodia compartida para satisfacer sus fines particulares dentro del proceso separatorio. Ello nos permite augurar que en no más de un año podremos presentar datos concluyentes del grave error legislativo que ha supuesto esa innovación en nuestro ordenamiento jurídico. Entre tanto, respondan del daño que con ella se ocasione quienes elaboraron y aprobaron la ley. Una ley, entre cuyos gruesos desaciertos se cuenta el de neutralizar los fundamentos de la ley integral de la Violencia de género.

Ara que els homes d’Ahige s’han passat a la Custòdia Compartida, hauran de considerar-se ells també “abanderats dels barons que han exercit la violència”? Desprès del seu silenci (còmplice?) durant aquests quatre anys d’insults, calumnies i campanyes denigratòries contra els homes que pretenien fer de pares, ¿tenen alguna cosa a dir directament a aquests grups feministes amb els qui proclamen concordança d’objectius? Des de la seva autoassumida posició de estructural culpabilitat masculina veig que la seva autocrítica ja no arriba a tant, doncs sembla que per a ells denunciar el dogmatisme i el fanatisme misàndric és incorrer en “enfrentamiento sistemático con las mujeres”:

Es evidente el retraso y la tibieza con que hemos tratado esta problemática, debido a la dificultad para encontrar soluciones concretas e igualitarias y también al rechazo que nos producen las posiciones de enfrentamiento sistemático con las mujeres

Quan Ahige proclama al seu document que “el sistema judicial y los otros organismos públicos implicados pueden apoyar el ejercicio responsable de nuestros deberes de padres y madres, o bien mantener el modelo tradicional de familia, en la que la presencia y el cuidado del padre respecto de su prole tiene un papel secundario. Creemos imprescindible que se incluya la perspectiva de género en la formación del personal de los organismos implicados”.¿Aquesta “perspectiva de género” es referirà a cursos de formació a jutges com l’esmentat més amunt? ¿No tenen res a dir?

Gràcies a les pressions del lobby del feminisme del ressentiment, la llei del “divorci express” de l’any 2005 va bloquejar la CC perquè de facto la deixava a l’arbitri del consentiment de només una de les dues parts: la mare. Aquest desequilibri ha portat molta injustícia i molt de dolor, per no entrar a parlar dels qui més han perdut: els nens i nenes. En aquella època les enqüestes (Gallup) donaven un 90% de ciutadans a favor de la CC i un 83,6% li donaven suport fins i tot sense l’acord dels pares. Un lobby és una organització que fa pressió als polítics per satisfer els seus objectius malgrat que vagin contra la majoria. Per entendre com va funcionar aquest lobby és interessant llegir aquesta nota de premsa d’Europa Press, del 20 d’abril de 2005, el dia abans que s’aprovés la llei del “divorci express”:

El presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, se comprometió hoy a revisar el régimen de custodia compartida de los hijos diseñado en el proyecto de reforma de la Ley del Divorcio, que precisamente será debatido mañana en el pleno del Congreso, para su remisión al Senado.

El presidente del Gobierno hizo esta promesa durante la celebración del acto de balance de la labor del Ejecutivo en materia de igualdad, en el que además estrenó un nuevo formato al someterse, tras una intervención inicial, a un diálogo más informal con representantes de 19 organizaciones de mujeres.

Precisamente, las organizaciones hicieron notar reiteradamente al jefe del Ejecutivo su desacuerdo con la reforma del divorcio en lo que se refiere a la custodia compartida de los hijos. Representantes como la presidenta de la Federación de Mujeres Separadas y Divorciadas, Ana María Pérez del Campo, reclamaron al presidente del Gobierno que intervenga para evitar la imposición judicial de la custodia compartida cuando no hay acuerdo entre las partes. "Si no cambia esta Ley, neutralizará la Ley Integral contra la violencia de género", denunció.

Durante la intervención de Pérez del Campo, el jefe del Ejecutivo le interrumpió para afirmar "esta misma noche". "No hagas más esfuerzos, conmigo, no hace falta", dijo tras el discurso de la feminista en contra de una custodia compartida sin acuerdo de los padres.

La tasca d’aquest lobby va funcionar a la perfecció per convéncer que tot home és un maltractador en potència i que la dona només pot ser víctima, un ésser dèbil i impotent que necessita tutela especial de l’Estat. Van haver altres veus feministes que van ficar el crit al cel per aquesta visió tan ressentida, victimista, unilateral i reduccionista de les relacions home-dona. A la columna de la dreta hi ha un link a un article de la jutge feminista M. Sanahuja sobre les lleis del divorci i de violència de gènere. Tanmateix, aquestes veus no van ser escoltades i el feminisme del ressentiment se’n va sortir amb la seva campanya de denigració masculina. Com s’explicava un any més tard en un article de la revista TIEMPO el 31/07/06

La diputada de ERC Rosa María Bonàs reconoce que esta ley se rebajó de sus objetivos iniciales por la presión de los grupos feministas: “Pretendíamos abrir más la custodia de los hijos a los padres, pero nos dio pánico porque algunas feministas dijeron que lo que queríamos era favorecer a los maltratadores”.

Durant uns quants anys han fet funcionar aquesta mentida de que tot home és un possible maltractador i que si demana la custòdia compartida no ho fa perquè realment vulgui passar més temps ocupant-se dels seus fills sinó per eludir pagar la pensió o per continuar controlant a la ex a través de les criatures (les dones no ho poden fer això últim també?). Mentrestant els homes d’Ahige no només callaven davant d’aquestes infàmies, sinó que anaven colze amb colze amb aquestes organitzacions. En fi, com diu l’adagi : «pots enganyar alguns algun temps, però no pots enganyar tothom tot el temps », i els mateixos d’Ahige han acabat reconeixent l’insostenible de l’argumentació contra la CC:

comprobamos la enorme contradicción que conlleva, por un lado, defender la asunción de responsabilidades, la paternidad afectiva y cercana y la eliminación de los estereotipos sexistas y, por el otro, emitir el mensaje a los hombres de que, en caso de separación, van a ser considerados únicamente padres proveedores y será la madre la que asuma la responsabilidad de la crianza. Esto no hace más que consolidar los roles tradicionales de género.”

Com deia a l’altre post meu, benvinguts al club, més val tard que mai. Tinc una certa curiositat per veure cap on evolucionarà aquesta organització, perquè malgrat les meves crítiques pel seu dogmatisme acrític (per molt que es presentin com crítics, tolerants etc –ja he parlat de la seva censura), en ells he llegit alguns plantejaments interessants. A veure si algun dia són capaços de parlar clarament de la Sindrome d’Alienació Parental (SAP) i de les violacions dels Drets Humans de la infància, o de si continuarant aferrant-se al negacionisme fanatitzat del que van fer gala quan va sortir la 1ª sentència a Espanya sobre la SAP, el “cas de Manresa”. Per cert, l’altre dia vaig llegir això a internet. La font no la tinc contrastada, però sembla verosímil

Apreciado Juan Manuel:

Soy Jesús, el "padre de Manresa", y durante 3.5 años me encontré con una situación absolútamente insostenible de no poder ver a mi hija porque mi ex-mujer no me dejaba verla (lo tengo en sentencia ratificado por la audiencia provinciald e Barcelona)...; ¿sabes cómo se resolvió el tema?: me dieron la guarda y custodia a mí, mi ex no vió a mi hija durante 10 meses y finalmente, tras un periodo de unos 4-6 meses (no recuerdo ahora) de visitas de fines de semana (cada 15 días) de mi ex-mujer a nuestra hija, pudimos llegar a un acuerdo amistoso -increíble, pero fue así- de guarda y custodia compartida, que todavía mantenemos de lo más satisdfactorio para todos, y principalmente para nuestra hija, que está encantada con ese acuerdo. Dado lo antgedicho, dame la dirección de correo de esas tales "feministas", que tal vez les pueda decir cuatro verdades, aunque aún así, no hay peor ciego que el que no quiere ver.

Un abrazo.

Jesús

Potser aquest pare tindrà també la paciència explicar també quatre veritats a aquests “homes nous i dialogants” de ahige que, quan va sortir la sentència que protegia a la seva nena d’un greu maltracte, van ficar el crit al cel (simplement van “retallar i enganxar” el que van dir les feministes fanàtiques) donant per suposat que es tractava d’un masclista i un maltractador.

Necessitem un Moviment d’Homes?

Extret de Pelle Billing

Deixant de banda la nostra opinió personal sobre qüestions de gènere, drets de la dona i drets de l'homes, la veritat innegable és que el feminisme és un moviment consolidat, mentre que no s'ha establert cap moviment equivalent que defensi els drets dels homes
Si creu, com jo, que els rols de gènere masculí i femení estan més o menys igualment constrenyits, llavors semblaria inevitable fer campanya a favor d'un moviment de masculinisme, per a atorgar a l'alliberament dels homes el mateix status polític que a l'alliberament de la dona. És això el què estic defensant?
Sí i no. És evident que cal enfocar més acuradament la situació dels homes i el rol de gènere masculí que actualment tenim, tanmateix, necessitem assegurar-nos que aquestes qüestions s'enfoquin de la manera més constructiva possible - i sense convertir les ganes de reformes pragmàtiques en una ideologia o una religió.
Abans d'endinsar-nos en la complexa qüestió de com ficar en l'agenda política els afers dels homes, donem una ullada als grups masculins, institucions i sistemes de suport que definitivament necessitem crear, o augmentar dràsticament en nombre:

Grups d'homes

* Per a que els homes accedeixin a les seves veritables veus, sense cap dona al voltant per a impressionar-la
* Parlar de paternitat
* Per a que els homes expressin el seu dolor, això inclou tant el dolor personal com el dolor col·lectiu al voltant del rol de gènere masculí
* Per a explorar el què significa ser un home en un món postmodern
* Parlar de com centrar-se en la pròpia carrera mentre encara se és pare i marit

Grups masculins de suport

* Per a víctimes de violència domèstica
* Per a supervivents d'abusos sexuals
* Per a ex-presos. Ja que la societat és incapaç de disminuir la criminalitat, el mínim que podem fer és oferir grups de suport per als que estan buscant un nou començament.

Refugis d'homes

* Per al 70-80% d'indigents que són homes
* Per a víctimes masculines de la violència domèstica, que actualment són refusats als refugis de dones

La psicologia d'homes

* Necessitem enfocaments terapèutiques diferents per a homes? És parlant sobre les pròpies emocions la millor manera que els homes es desenvolupin psicològicament?
* La investigació psicològica específica de gènere beneficiaria ambdos sexes

Lligams masculins

* La investigació mostra que els homes tenen menys amics de confiança que dones
* És important reintroduir camaraderia entre homes, i superar homofòbia. Què té de dolent que un home consoli un altre home que ha perdut la seva muller, nen o amic?
* Desenvolupar una amistat masculina que signifiqui alguna cosa més que únicament fer o mirar l'esport junts.

Pel que fa a mi, introduir aquests recursos per als homes no té gaire a veure amb la política, i la seva existència no dependrà de subvencions governamentals. També em costa trobar arguments contra la creació o expansió d'aquests recursos, del moment que s'adrecen a preocupacions genuïnes i urgents entre els homes.

Masculinisme contra l'Alliberament de Gènere

Però què hi ha sobre la present dimensió política dels drets d'homes? Quin és el millor camí per tirar endavant?

Un moviment masculinista pot ser necessari com a mesura provisional, per posar les qüestions dels homes en l'agenda política, i per alçar consciència pública al voltant de les qüestions dels homes. De moment, la majoria de les persones probablement creuen que no hi ha cap problema real amb el rol de gènere masculí, i que els homes no són res més que el sexe privilegiat.

El risc molt real d'establir un moviment de masculinisme és que prou fàcilment podria polaritzar-se i tornar-se intolerant tal com ho ha fet el feminisme. Creant una guerra entre un moviment feminista cada vegada més insalubre, i un moviment masculinista que s'expandeixi i que es polaritzi ràpidament no servirà a ningú.

Tanmateix, necessitem projectar com el rol de gènere masculí fa mal als homes, i com el feminisme afegeix "insult a la ferida" fent que els homes es sentin culpables per problemes generats per la humanitat, no únicament pels homes. Intentar prescindir d'aquest pas, i evitar encarar-se amb aquestes qüestions masculines, a la llarga portarà un retrocés.

Hi ha de vegades una tendència, tant entre homes i dones, de defensar un via per a homes que exclusivament accentua que els homes necessiten evolucionar més, actuar més, etcètera. Tan important com és per als homes continuar desenvolupant-se i demanar més de si mateixos, això no es pot fer a expenses de la societat que s'enfronta amb els problemes masculins que han existit durant milers d'anys, ademés dels que últimament han estat afegits pel feminisme. Als homes no se'ls pot negar aquest procés, tot i que necessitem mantenir el procés net i evitar denigrar les dones

El treball inicial de posar les qüestions dels homes en l'agenda política pot implicar un moviment masculinista, però sóc un ferm creient que l'objectiu final cal que sigui un moviment d'alliberació de gènere que descrigui totes les qüestions de gènere acuradament i no atorgui privilegis al dolor i les experiències de cap gènere. Un moviment així s'equilibrarà internament i resistirá convertir-se en una ideologia.

Traduït de Pelle Billing

Dos articles de divulgació científica interessants

-Título: El padre es la clave de lo que nos hace humanos
Vínculo: http://www.terceracultura.net/tc/?p=1346

-Título: Los secretos del pene: ¿Por qué tiene esta forma?Vínculo: http://www.terceracultura.net/tc/?p=1350

Igualtat no significa necessariament “ser el mateix”

Extret del Blog de Pelle Billing

Avui en dia hi ha molta confusió al voltant del que significa realment la igualtat de gènere. Haurem arribat a igualtat de gènere quan la meitat de tots els Consellers Delegats a les empreses siguin dones? O haurem arribat a igualtat de gènere quan les dones i els homes siguin exactament iguals amb l'excepció dels seus órgans reproductius?

Desafortunadament aquests dos criteris semblen predominants en jutjar si els sexes són iguals o no, i els polítics tendeixen a pensar -com a mínim a Suècia i molts altres països- que els sexes romandran desiguals fins que la meitat de tots els Consellers Delegats a les empreses siguin dones i ambdós sexes es comportin exactament de la mateixa manera.

Ja que no hem arribat a aquest punt, l'acció afirmativa per a dones es veu bastant acceptable. Tanmateix, aquests criteris de "ser el mateix" no tenen res a veure amb la igualtat de gènere autèntica, i en canvi introdueix un element de confusió en parlar d'aquest tema.

Suposant que és inherentment problemàtica que la igualtat signifiqui "ser el mateix", des del moment que es vol que els homes i les dones facin exactament les mateixes eleccions de carrera, eleccions familiars i eleccions d'estils de vida, ja que bàsicament s'intenta fer encaixar els individus en la seva pròpia noció preconcebuda de realitat.

Una Millor Definició

La igualtat entre els sexes simplement significa que els homes i les dones tinguin iguals drets, responsabilitats i oportunitats. Segons aquesta definició necessitem eliminar tota la discriminació legal així com desmontar els estereotips que impedeixen que la gent porti la vida que vol. Tothom hauria de tenir igual accés a l'educació, mercat de treball, subvencions governamentals, etcètera. Si hom creu amb aquesta definició d'igualtat, llavors desestima tota classe d'acció afirmativa [discriminació positiva], ja que l'acció afirmativa és una forma de discriminació.

No obstant, aconseguir aquesta classe d'igualtat de gènere no significa necessàriament que els homes i les dones es converteixin en el mateix!

Els homes i les dones poden molt be continuar fent eleccions diferents pel que fa al treball, família i hobbies - mentrestant són perfectament iguals encara. De fet, és irrellevant per la igualtat de gènere que els homes i les dones facin o no les mateixes eleccions, mentre cada home i cada dona sigui veritablement lliure d'escollir qualsevol camí que li sembli correcte.

Quan es deixa de banda el criteri de "ser el mateix", la igualtat de gènere es torna molt més assolible, i no limita llibertat individual. La igualtat de gènere cal que versi sobre donar més elecció a les dones i als homes, no per imposar nous estereotips de com s'hauria de comportar cada sexe. I afirmar que homes i dones poden i haurien de tornar-se completament similars no és res més que una altra classe d'estereotip.

La Meva Opinió Personal

Tots sabem que els homes i les dones fan diferents eleccions d'estil de vida, i això generalment es contempla com un senyal de programació cultural i d'estereotips de gènere que es manifesten en individus que no estan en contacte amb els seus veritables desigs.

Accepto que la programació cultural influeix les eleccions d'homes i dones d'una manera molt real, tanmateix, no estic d'acord amb l'asserció que totes les diferències de gènere es construeixen culturalment. La investigació ha mostrat que les diferències biològiques entre els sexes existeixen, i en la meva opinió seria ingenu suposar que els homes i les dones començarien a fer exactament les mateixes eleccions, fins i tot en una societat que fos completament oberta de ment

Però sabeu? Ni tan sols no m'importa si està d'acord amb mi sobre les diferències biològiques entre els sexes. Mentre es defensi la idea de que la igualtat signifiqui iguals oportunitats, drets i responsabilitats – al mateix temps que es desestimi l'acció afirmativa i altres formes de discriminació - llavors estem bàsicament treballant cap al mateix objectiu.

Tanmateix, diré això: No puc evitar trobar ofensiu que moltes branques del feminisme afirmin que totes les diferències de gènere es construeixen culturalment. Dient això, bàsicament afirmen que la majoria de les persones no estan en contacte amb el que realment volen per a la seva vida, i que la gent es deixa guiar en qualsevol direcció que dictin els estereotips.

Vostè personalment sent que la seva pròpia vida està controlada en un 100 per cent per estereotips i estructures culturals, o és capaç de fer eleccions que vagin contra allò que s'espera de Vè.?

Traduït de http://www.pellebilling.com/2009/03/equality-need-not-mean-sameness/

El patriarca herido. Por Alfonso Colodrón

PALABRA DE HOMBRE (I)

En esta serie de artículos se reflexiona sobre la condición masculina en el siglo XXI. Ya no sirven los viejos modelos y arquetipos para saber qué es ser hombre hoy día. En la sociedad actual, los patrones económicos, sociopolíticos y familiares están cambiando vertiginosamente. Las cuestiones planteadas y algunas de las posibles respuestas constituyen una síntesis de la evolución de los distintos movimientos de hombres en las últimas décadas y, sobre todo, del trabajo práctico realizado durante los últimos tres años en convivencias-talleres facilitados por el autor, con hombres comprometidos en transformar sus relaciones con las mujeres, con otros hombres y con el mundo en general.

El patriarca herido

“Estoy en manos del Dios desconocido,

y él me está infringiendo su propio olvido,

para llevarme luego a un nuevo amanecer,

a ser un hombre nuevo”.

(D.H. Lawrence)

Tal vez estos versos describan muy bien el desarraigo y las expectativas que muchos hombres sienten hoy día tironeados por fuerzas opuestas y expuestos al desmoronamiento de todos los esquemas en los que fueron educados. A pesar de los supuestos avances culturales, no acaban todavía de caer los viejos arquetipos del joven héroe que ha de salvar a la doncella, y del príncipe azul que ésta espera y que acaba coronado como rey y patriarca. Pero resulta que la heroicidad de llevar un sueldo a casa todos los meses se convierte en algo banal y rutinario, aunque no por ello menos dificultoso en tiempos de crisis, y que los jóvenes príncipes envejecen y su sangre es roja como la del común de los mortales. Y, para colmo, ellas también cazan las perdices –aportan dinero al hogar- y ellos tienen que guisarlas por turnos y fregar los platos. Y los felices amantes de los cuentos de hadas se cansan de comer todos los días perdices y empieza entonces la verdadera vida, la que no se cuenta en ningún cuento clásico. Y también las discusiones y los conflictos. Y después la frustración y muchas veces las separaciones y los procesos judiciales.

Sin embargo, aunque se reconozca en teoría la igualdad de derechos y obligaciones de mujeres y hombres, se sigue poniendo el énfasis de la identidad de género en la diferenciación cultural. A un niño, abuelos, padres y compañeros le harán saber que es niño si hace todo lo contrario de lo que hacen las niñas. Su identidad futura de varón se basará en no vestirse con los mismos colores, no hablar como ellas, no interesarse en las mismas conversaciones ni juegos y, sobre todo, mantener apariencia y formas “masculinas”, ser duro, no mostrar vulnerabilidad ni forma alguna de “amaneramiento”.

Más adelante, su pareja le exigirá “llevar los pantalones” cara a la sociedad, aunque en el hogar mande ella. Le pedirá que sea fuerte y tierno, que exprese sus emociones. Le exigirá que sepa escuchar sin tener que dar consejos y que pueda conmoverse por alguna pena susurrada, sin que tenga inmediatamente que poner el parche. Y a fuerza de intentar ser un buen amante, un buen marido, una buena pareja, se convierte en lo que Jung reprochó hace ya un siglo a los hombres americanos: se habían convertido en buenos hijos de sus parejas. Competían laboralmente en el mundo exterior y en ese mundo hacían sus guerras, pero se comportaban como corderitos dentro del hogar.

Muchos de los hijos de esos “corderitos” redoblaron la apuesta al rechazar en los años 60 la guerra del Vietnam. Si ese era el modelo a seguir, preferían no ser varones adultos y se convirtieron en lo que Robert Bly llamó “varones suaves”, más reflexivos y más tiernos, pero menos libres y más dependientes (“Iron John. La primera respuesta no machista al feminismo”, Editorial Plaza y Janés).

Han pasado desde entonces varias décadas y es ahora cuando puede detectarse con más claridad en España este fenómeno. En las sesiones individuales de terapia y en los grupos de hombres, un porcentaje significativo son hombres buenos, pero dependientes. Algunos dependientes todavía de sus madres y otros de sus parejas; con frecuencia, de ambas, con el lógico reforzamiento del conflicto: la necesidad de contentar a dos mujeres a las que se encuentra unido por un cordón umbilical simbólicamente similar.

A pesar de meritorios intentos de personas y grupos aislados, seguimos con años de retraso en todo lo que concierne la implantación de movimientos, terapias y vías espirituales respecto a muchos otros países. En España se recuerda como uno de los primeros ensayos sobre la masculinidad “La alienación del varón”, de J-V Marqués, publicado por la revista “El Viejo topo” en 1979. En esas mismas fechas, participaba yo en mi primer encuentro para hombres en Nueva Zelanda, con ayuno y sauna ritual incluidas. Fue toda una revelación que quise compartir a mi regreso a España en 1981. Sin embargo, a principios de los 80, cualquier encuentro de hombres era sospechoso de ser un encuentro sólo para gays. Durante estos veinte años, han surgido aquí y allá grupos aislados y diversos, de índole terapéutico, académico o político, cuya duración media no ha superado los dos años. También se han organizado Jornadas, cursillos, conferencias y se han formado algunas asociaciones, pero generalmente sin contacto entre sí y sin tener en cuenta los trabajos y avances realizados por los demás.

A pesar de todo, ha transcurrido el tiempo suficiente para poder diferenciar, como en el resto del mundo, diferentes corrientes. El movimiento de objeción de conciencia al servicio militar obligatorio podría considerarse el antecedente de todas ellas. Y no porque los objetores se diesen cuenta de actuar como hombres en una problemática exclusivamente masculina en aquella época, sino porque estaban poniendo en cuestión una de las bases históricas de dominación masculina: los ejércitos y las guerras tradicionales.

Los profeministas se centran junto a las mujeres en la igualdad y luchan contra de la violencia de género. Pero una corriente radical asume las tesis más extremistas de algunas de las tendencias del movimiento feminista, que considera al varón como un violador en potencia y sin remedio. Los profeministas “liberales”, se sienten iguales, pero asumen la culpa histórica de la explotación de las sociedades patriarcales a lo largo de los siglos y asumen una asimetría histórica: ahora les tocaría poco a poco la parte peor.

En el extremo opuesto, han surgido asociaciones en defensa del varón. Algunas quieren defender el statu quo, los viejos privilegios, que nada se mueva o, en último caso, que se mueva hacia la recuperación de los poderes perdidos. Otras asociaciones se limitan a protegerse de los abusos de las leyes incompletas y mal aplicadas sobre igualdad de género. Muchos hombres se consideran perjudicados en los derechos de visita a los hijos, o en la partición de bienes, cuando no son acusados en falso por sus ex parejas y pierden la patria potestad, con el grave perjuicio para los hijos que sufren, en muchos casos, el síndrome de alienación parental. De aquí las asociaciones de padres separados.

En medio, se encuentran todos los talleres y grupos informales de apoyo mutuo, liberación emocional y desarrollo del propio potencial personal, centrados en desarrollar el “ánima” o parte sensible, intuitiva, artística y nutritiva del varón.

Y lo que más dio que hablar durante una época fue el movimiento mítico-poético basado fundamentalmente en redescubrir la parte primitiva, auténticamente masculina y en inventar nuevos ritos de paso o iniciación para llegar a ser un auténtico hombre adulto mental, emocional y espiritualmente.

Una quinta corriente que yo llamaría “transpersonal”, no estaría centrada sólo en el desarrollo individual ni tampoco en el social o el político, sino en los tres al mismo tiempo. En el intento de crear un nuevo arquetipo, tras la muerte del héroe y la caída del patriarca, Allan B. Chinen, a través de sus cuentos para adultos y su interpretación junguiana, propone el cazador, el chamán y el Tramposo como nuevos arquetipos que “personifican una firmeza masculina que evita la guerra, honra lo femenino y reconoce el equilibrio de la naturaleza…. El Tramposo acentúa la curación en lugar del heroísmo, la comunicación en lugar de la conquista y la exploración sobre la explotación” (“Más allá del héroe” , Editorial Kairós).

Hoy más que nunca parece necesario crear espacios donde los hombres puedan no competir entre sí, encontrar una auténtica fraternidad entre iguales, trabajarse su sombra y recuperar la que proyectan sobre las mujeres, recobrar la auténtica energía masculina perdida y reflexionar sobre las acciones individuales y colectivas que puedan contribuir a la paz y a la justicia entre el hombre y la mujer y en el mundo. Sólo con verdadera paz y justicia se enraizará la auténtica igualdad.

Alfonso Colodrón

Terapeuta gestáltico y consultor transpersonal

tao@alfonsocolodron.net

www.alfonsocolodron.net

Pel que fa a la Santedat Femenina

Traducció de Pelle Billing: Concerning Female Sainthood

Si vas ser educat en el feminisme i amb una mare benintencionada, pots haver tingut la impressió que les dones siguin criatures fràgils, sinceres i morals. No, deixa’m reformular això (perquè aquest blog no és per atacar les dones). Si vas ser educat en el feminisme i amb una mare benintencionada, molt probablement tenies la impressió que les dones siguin més fràgils, més sinceres i més morals que els homes.

Roy F. Baumeister, professor de psicologia social, resumia el fenomen d’idealitzar les dones de la següent manera:

La investigació d'Eagly ha compilat muntanyes de dades dels estereotips que té la gent sobre els homes i dones, que els investigadors resumien com "L’efecte WAW" que significa Women Are Wonderful: "les Dones Són Meravelloses." Tant els homes com les dones tenen una visió molt més favorables de les dones que dels homes. Gairebé a tothom li agraden les dones més que els homes. Naturalment jo també.

Els estereotips Socials ens farien així creure que les dones són millor o com a mínim més preferibles que els homes. En un món postfeminista, on es considera que la crítica a les dones és sexista, i es considera que la crítica als homes és políticament correcta, pot ser útil donar un cop d’ull a la investigació que ens mostra que les dones són exactament tan humanes com els homes.

En una gran enquesta a Anglaterra sobre les dones i les mentides, es van obtenir alguns resultats molt interessants:

• La MEITAT de totes les dones mentirien als seus marits o als companys per mantenir la seva relació si es quedaven embarassades d’un altre home
• També deien que quatre de deu (Un 42%) mentiria sobre la contracepció per aconseguir embarassar-se, malgrat els desigs del seu company.
• L’enquesta sobre les actituds de les dones cap a veritat, relacions, i comportament, la aclaparadora majoria (Un 96%) deia admetre mentir
• Vuit de deu dones (Un 83%) admeten dir "gran mentides, que poden canviar vida "
• Els companys (Un 70%) són la majoria amb possibilitats de ser enganyats per dones
• La meitat (Un 49%), si passaven nit amb una celebritat, correrien a contar-ho als mitjans de comunicació per 25,000, i un 38% diuen que es casarien purament per diners.
• Un alarmant 31% de totes les dones diuen que no dirien a un futur company si tenien una malaltia sexual. Això augmenta per a un 65% per a dones solteres
• Una cinquena part de les dones amb un company de llarga durada (Un 19%) diuen que han fet trampa amb en ell sobre tenir un afer, mentre que un 30% de totes les dones han tingut un afer amb un home casat.

Aquests són alguns resultats força seriosos, i no són gaire encoratjadors per a un home que busqui una relació compromesa.

Això fa que els homes siguin més sincers que les dones? Probablement no, la meva suposició és que si la mateixa enquesta s’hagués fet en homes, els resultats no haurien estat més galdosos. Tanmateix, aquesta enquesta destrossa l’estereotip que afirma que les dones són meravelloses, o com a mínim més morals del que són els homes.

Les dones ja no són més morals que els homes, i quan més aviat tots nosaltres ens adonem més aviat podem tenir igualtat veritable entre els sexes.

http://www.pellebilling.com/

Els “homes pro-feministes” es pronuncien a favor de la custòdia compartida

Llegeixo que els homes d'AHIGE per fi s'han pronunciat favorablement per la Custòdia Compartida, desprès de més de quatre anys de solitària i incompresa lluita de tants altres col·lectius. M'entren temptacions de contestar-los "benvinguts al club", si no fos perquè no soc de cap club ni aquest blog representa a ningú excepte les meves opinions –tot i que espero que estiguin en connexió amb un corrent molt més ample que la meva persona.

A la seva web havia llegit reflexions veritablement interessants i molt profitoses sobre la condició masculina i els desafiaments que ha d'afrontar en aquests temps. Però, per una altra banda, la seva total identificació amb els postulats més radicals del feminisme del ressentiment – un lobby que està dictant a les nostres institucions la política de gènere i de família- en la meva opinió tornava invàlides la major part de les seves propostes, o si més no, les mostrava llunyanes, poc connectades amb les necessitats i el sentir de gran part d'homes. A n'això últim crec que també hi contribuïa prou com traspuava als seus escrits una preocupació per la problemàtica gai. Potser en un altre post escriuré més com veig això dels gais i la masculinitat; de moment només vull apuntar que sempre m'ha sorprès l'exagerada posició política que alguns d'aquests grups han fet de la seva condició, tot i que entenc que un grup minoritari i marginalitzat mai pot deixar de banda les qüestions polítiques. De tota manera, com a grup minoritari, un accent exagerat en la política de la identitat tan pròpia de la postmodernitat (a veure si explico què entenc per això en un altre post) simplement els allunyava de la majoria dels homes i de la posició que crec que cal prendre avui davant les qüestions de gènere.

Com apuntava Enrique Gimeno en un intel·ligent post del seu blog, el problema d'aquests grups d'homes pro-feministes és que, amb aquesta identificació amb el feminisme del ressentiment més radical, sembla que la proposta que ofereixen als homes solament és la de l'auto-flagel.lació per la culpa inexpiable de pertànyer al pervers col·lectiu que des de temps immemorials ha oprimit, maltractat i marginat les dones (cosa no només indemostrada, sinó falsa, com dic a la columna de la dreta i espero anar argumentant). Per això, tot i l'interés d'alguns dels plantejaments d'AHIGE, com he dit, els veia desconnectats. De fet, quan jo entrava a una web sobre masculinitat, el "test" que feia per veure per on anaven, era mirar la seva posició sobre la Custòdia Compartida i també sobre la Síndrome d'Alienació Parental. Aquest últim punt encara és molt més crític, perquè fa referència a gravíssimes situacions de maltracte infantil. El negacionisme fanàtic d'aquest cruel maltractament, un negacionisme totalment ideologitzat, per mi deixava "retratat" la solvència i la integritat d'aquests grups. I AHIGE, si no recordo malament, estava alineat amb aquest negacionisme. Em pregunto si tardaran molt de temps en rectificar i si seran capaços de fer una autocrítica per la seva ceguesa davant la greu violació dels drets humans d'un col·lectiu –el dels infants- que no pertanyia al nucli de les seves preocupacions.

Em pregunto també què passarà amb molts dels col·lectius –sobre tot d'homes- que estan lluitant per la Custòdia Compartida. Encara no he llegit amb deteniment la proposta d'AHIGE, però si aquests grups que són tan prop del Govern han fet aquest moviment en favor de la CC, penso que no tardarà gaire en arribar la reforma legislativa que per fi contempli la elecció real de la CC sense les trampes actuals, que fa que només sigui possible quan una de les dues parts –la dona- atorga el seu consentiment. Dic això perquè molts d'aquests col·lectius traspuen un masclisme i un ressentiment antifeminista que crec que no va enlloc. S'han agafat a una causa totalment justa –la lluita per la CC- per fer-se visibles i guanyar adeptes. ¿Què faran, llavors, quan per fi s'hagi aconseguit la CC?