dijous, 11 de novembre de 2010

Masculinitat espiritual i auto-flageladora

Vaig llegir al blog del suec Pelle Billing la seva crítica a una pàgina del Facebook on un parell de instructors espirituals –o quelcom així- havien penjat un “Manifest per als homes conscients” (en anglès). És un manifest que, per honorar les dones i el seu patiment per part dels homes al llarg de la història, col·loca vergonya i deshonor damunt de tots els homes. El típic esquema de que la dona només pot ser víctima i l’home només agressor, sense entendre res de les dinàmiques històriques que han creat els rols de gènere per a homes i dones. Tant la resposta de Pelle com la seu amic Eivind, que té un blog molt interessant sobre pel·lícules comentades des d’una òptica masculina, són impecables. Valdria la pena de traduir-les.

Curiosament, un dels autors del manifest, Arjuna Ardagh, va entrar al blog d’Eivind a justificar la seva posició. Es va iniciar un debat força interessant. Desprès de llegir Arjuna jo també vaig dir la meva. Em va semblar que aquest bon home, per un costat fugia d’estudi perquè, en comptes de centrar-se en els arguments d’Eivind, parlava l’ombra (és a dir, els aspectes psicològics dolents que un no veu en si mateix) de l’escriptor masculinista Dedia que segueixen aquests suecs, però que amb ell s’havia portat molt malament i l’havia abusat (Una característica de la realització espiritual és que ningú et pot danyar excepte físicament, deixes de culpar el de fora per la teva infelicitat; potser aquesta mala experiència li esdevingué en una època anterior). Per un altre costat proclamava com adora religiosament la seva esposa, com es troba en èxtasi per la seva relació devocional, i que quan entra a una habitació on es troba ella l’adoració el desborda, “germans, això ens passa a ambdós” afirmava. Vaig escriure que això em sonava estrany i no em semblava humà. Sempre es troba en estat d’èxtasi? Preguntava jo. Sense crisis ni baralles?. Entenc que una relació extàtica així la pots tenir quan t’enamores, però aquest estats de narcisisme que suporten les teves projeccions positives envers l’enamorada no duren més de tres anys, per això no em semblava humà (o “massa humà” com diria Nietzsche). També vaig dir que em semblava màrketing espiritual nord-americà (New Age) que a mi, com estranger, em costava d’entendre.

Em va sorprendre molt que Arjuna m’enviés un email, que també va penjar al blog, per clarificar les meves objeccions. Ho vaig trobar extraordinàriament amable per part seva. Em deia que portava 9 anys casat, que tot i viure als EUA ambdós eren europeus i que amb la seva dona experimentava un flux constant d’energia devocional. Que podia no semblar humà però que la cosa era així, tant amb ells com amb algunes altres parelles. Aquest estat era sobre tot fruit de moltíssima pràctica, no era cosa de la sort; entenia que alguns poguessin pensar que se’n jactava (era el que jo pensava) o que s’avergonyeixin de no trobar tal cosa.

Va estar bé recordar(me) que qualsevol assoliment espiritual és fruit de la pràctica. En la meva nova contestació vaig dir que, tot i que la relació de parella pot ser un bon camí cap a la realització espiritual, cap a l’Absolut (la no-dualitat de la que parla el Vedanta Advaita, o el Tantra), els dos egos que emprenen aquest camí viuen en aquest món relatiu (dual), i no poden defugir la seva condició egoica. De tota manera potser sí que aquest home ha assolit aquesta realització que explica, jo no; encara estic en aquest camí cap a la consciència, que és feixuc! No obstant, m’estranyava que parlés d’altres homes que es sentissin avergonyits pel seu assoliment. Vaig dir que semblava que estigués establint una comparació, i els estats de gràcia valen per si mateixos, no admeten comparacions amb res. Al menys, jo no sento vergonya per no haver assolit l’autorealització (sí altres coses negatives, clar). Com deia al comentari, això de la vergonya és cosa del super-jo, i com explica molt bé Ken Wilber, és important diferenciar el super-jo (bàsicament, la imatge que tinc del meu pare) de Déu o de l’Absolut.

Desprès dels seus comentaris Arjuna ja es va acomiadar del blog. Les discussions sobre el tema encara continuen. Són en un to extraordinàriament educat i moderat, malgrat les discrepàncies de vegades molt profundes. Quina diferència amb les discussions sobre gènere que hi ha aquí!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada