El SAP, lo privado, lo público, y el apoyo a los discriminados

En Mallorca, un grupo de personas afectados por el SAP se han movilizado, y al parecer esta vez han tenido cierto éxito mediático. El “alma” de este éxito ha sido una mujer activa y valiente, la Sra. Lina Serra.

Para nuestro gobierno el SAP es un problema privado, que no debería salir a la luz pública y mucho menos dirimirse en los tribunales. Esto, cuando llegan a admitir que se puedan producir situaciones de Alienación Parental, ya que lo que suelen hacer es negar que exista tal síndrome y, así de paso, niegan el fenómeno de la AP. Es decir, un camino al revés de lo que ha sucedido con la violencia machista. Hace años, si una mujer acudía a comisaría con un ojo morado a denunciar a su marido, la respuesta que recibía era “¿Y Vd. qué le ha hecho? Algo le ha tenido que hacer Vd. a él. Vuelvase a su casa y hagan las paces. Vds. tienen que quererse”. La misma víctima solía creerse estos razonamientos (también los daba el cura, la suegra, la TV, las pelis de Holywood...). El feminismo, con el celebrado slogan “Lo personal es político”, sacó esta violencia invisibilizada del ámbito doméstico para llevarlo a lo público. Un buen punto de partida, pero los excesos de tal exagerada politización han llevado al fracaso de tal política (me parece que el nº de mujeres muertas no ha variado, tanto antes como después de la implementación de las injustas leyes misándricas vigentes).

Con el SAP parece que quieran exactamente lo contrario.Se impide tratar de ese maltrato en público (prohibicionismo del gobierno), y en el supuesto que se den casos dicen que hay que solventarlos directamente con el maltratador/a, algo imposible en los casos graves. Como leí en una psicóloga negacionista: “SAP: el amor hay que ganarlo [por parte de la víctima difamada]”

Hay un punto añadido en esta lucha por los derechos de los menores afectados por el SAP. Como ya he dicho, el éxito de la movilización se debe al coraje de la Sra. Serra, una madre que se ha negado a “tragarse” su sufrimiento en privado y se planta ante los negacionistas sin tapujos. Quiero recordar, no obstante, que la mayor parte de los afectados son padres. Sin embargo, el éxito mediático y político del feminismo del resentimiento hace que, cuando un hombre protesta por una injustícia, aparezca no como víctima sino como sospechoso, que “algo habrá hecho”.

De la misma manera que las sufragistas en un primer momento necesitaron del apoyo de hombres como Stuart Mill para ganarse la respetabilidad de la opinión pública y que no las tomaran por locas o algo peor, o el sufrimiento de los negros esclavos el s. XIX se tuviera que hacer oír a través de escritores blancos como la autora de “La cabaña del Tio Tom”, parece que los hombres en este momento, para ganar respetabilidad en sus vindicaciones contra la injustícia, necesitan que haya mujeres que se pongan al frente de sus demandas. De ahí el mérito añadido de la Sra. Serra, y de otras madres y mujeres que, junto con los hombres, tratan de conseguir leyes justas para todos.

Un escrit de Jordi Pruneda

El meu amic Jordi Pruneda, que treballa amb qüestions d'igualtat a l'ajuntament de Girona, m'ha enviat aquest escrit on amplia uns comentaris que m'havia fet a una entrada anterior i que jo li vaig respondre en una altra entrada a començaments de mes. Ara ell ha revisat els seus comentaris amb la meva resposta i ha escrit el següent article. Si tinc temps ja comentaré aquest escrit, de moment ara només vull reafermar novament el meu escepticisme davant una organització com Ahige, i també lloar el quadre amb els valors, un bon resum.

Per una igualtat inclusiva des d’una perspectiva sistèmica

AHIGE (2011) ha publicat un document constitucional, recent aprovat com proposta política de l’entitat: « Por una igualdad inclusiva ». És tot un programa polític. Satisfà molt veure el nivell d’integralitat i de síntesi que ens dóna el document. Poc a poc el moviment per la igualtat va madurant.

Aquesta entitat espanyola –AHIGE- és la central del dit “masculinisme feminista”. En algunes comunitats autònomes i nacionalitats, altres corrents del masculinisme en diuen d’aquest “masculinisme subvencionat”. En qualsevol cas a Catalunya (2011) això no seria exacte, doncs des del feminisme institucional barceloní s’ha ningunejat força aquesta entitat, perquè està centrat en la “política de dones”. Aquest feminisme que s’expressa institucionalment amb “polítiques de dones” és vist com a intel·lectualment esgotat per masculinistes més integrals o inclusius.

Així doncs, ara AHIGE reivindica –amb aquest document aprovat per l’Assemblea- la integralitat; és a dir, incloure els homes en la política d’igualtat, tot fent-se ressò de com algunes polítiques han desmotivat bona part dels homes per la igualtat, quan ideològicament hom es declara d’acord amb la igualtat.

De fet és una posició reiterativa: parlar d’igualtat inclusiva o perspectiva integral de gènere... és parlar de la linealitat de la recta: reiteratiu. La perspectiva de gènere és per definició integral i a llarg termini la igualtat o és inclusiva o no és igualtat. Perquè, doncs, la reiteració? Ara fa falta insistir en els conceptes originals perquè convertits en politiques des de certs feminismes, la ‘política de gènere’ només ha abordat una part de les relacions de gènere i no ha inclòs a tothom. Però repeteixo, estan esgotats: a la UE quan parlen de “gènere” parlen de tothom, l’Institut Europeu de la Igualtat de Gènere[1] inclou tant les relacions masculines com les femenines.

Celebro aquest document i voldria refermar-lo com una bona política d’igualtat, fent-ne una lectura des d’una perspectiva sistèmica (Compte: no hi ha 4 moviments masculinistes[2], n’hi ha 5, perquè també cal tenir en compte el masculinisme des del que s’observen els 4 primers. A aquest 5è masculinisme potser se’n pot dir “integral”, seguint l’esquema de la teoria evolutiva amb la que treballa Ken Wilber; o potser “sistèmic” si es deixa orientar per que es coneix com a teràpia familiar sistèmica).

El document té dues parts, una diagnostica i una propositiva. Al ser un document programàtic, si tingués en compte la diversitat del masculinisme no tradicional, la part diagnòstica podria obviar-se: que cadascú entengui la història com li convingui i posem-nos d’acord amb la part programàtica, allò pel que necessitem aliances de tots i totes. És a dir, mirant al futur ens entendrem tots els homes –i dones- que volem superar el llastra sexista. Però sí ens cal un mínim anclatge històric per entendre allò del present que volem superar.

Així doncs, des de la perspectiva sistèmica, si es vol respectar i prendre de tots els moviments masculinistes presents, les idees centrals del document poden llegir-se així:

1. Tots els moviments per la igualtat de gènere tracten de superar el patriarcat. No aporta res el fet discernir si el patriarcat –govern dels homes- ha estat consentit activament tant per homes com per dones, o ha estat imposat maliciosament per alguns homes sobre les dones i infants. Qualsevol interpretació que es vulgui del passat porta a identificar el sexisme (superioritat discriminatòria d’un sexe sobre un altre) com a mal present.

2. Lo central del sexisme estereotipat en diem “masclisme” per una part, i no oblidem “submisa” per l’altra part. Sistèmicament no hi un sense l’altra. Per evitar l’oblit, millor parlar de “sexisme” que ho engloba tot, tant les relacions d’ells com d’elles. Les dues són ara font d’infelicitat.
   

3. La societat encara és sexista i atorga identitats i rols estereotipats en funció del sexe. No és només el rol el que resulta opressiu, la identitat estereotipada és encara més frustrant..

4. Identificar el sexisme com a fet cultural, canviable, desconstruir els processos com s’empodera... permet el canvi. La crítica cultural postmoderna en això ha contribuït a la superació del model estereotipat que el poder hegemònic construeix pel control social que l’interessa.

5. Com a model de relacions, el patriarcat –consentit, o imposat, o les dues coses- està a final de cicle: és un final patètic. Avui ja no és útil a ningú. En el mode de desenvolupament globalitzat actual, a ningú l’interessa aportar energia al model per canviar-lo de cicle. Per la raó que sigui, ni per la mentalitat racional, ni per la pluralista, ni per la integral, li serveix el model... doncs, l’evolució es mou cap a la llibertat (Hegel), o el que és el mateix cap a la humanització (Carbonell). El patriarcat és una presó que deshumanitza. El problema central, doncs, és la falta de llibertat.

6. No hi ha “culpa” en el sexisme. Tots els moviments no tradicionals intenten partir d’aquesta base de desculpabilització, si més no pel que té la culpa de paralitzant. Encara que algunes parts del masculisme feminista mantinguin a l’ombra la flagel·lació i la expiació (què hi farem! No sabria dir si respon més a caràcters personals o a posicions socials). El que tots treuen a la llum, en el que s’explicita, és “responsabilitat”: de fer-se càrrec de la socialització amb la que un/a s’ha fet.... I afegiria: tot agraint-li que ens permet contrastar amb la consciencia del que un/a és: soc feliç amb el que tinc de masclista? No. Doncs em faig càrrec de canviar-ho. Les relacions amb igualtat s’ajusten més al que sóc (al que som). Per tant treballo d’un egocentrisme infeliç, a un “nosaltres” iguals, que satisfà millor la meva essència.

7. Des d’una perspectiva sistèmica, la llibertat necessita un previ reconeixement responsable del que ara és contrari a la llibertat, és a dir, reconeixement del dolor de l’altre/a en el que s’hi ha participat:
1. El dolor de les dones esteretipades com a objecte sexual. El dolor dels homes estereotipats com a objecte d’èxit.
2. L’opressió de ser usada com a paridora o mestressa de casa. L’opressió de ser usat per a la guerra i la provisió, com a “sexe prescindible”.
3. El dolor i la solidaritat per la violència de gènere i per l’exclusió de gènere. Igualment per les homofòbies.

Això és independent de que la biologia hi pugi ajudar. La biologia és base, però l’evolució és humana.

8. I alhora un reconeixement de l’energia de resistència i sacrifici que s’ha dedicat al canvi emancipador:

· en primer lloc al feminisme, en totes les formes. És la lluita de les dones el que més ha transformat.

· També, més recentment, als moviments de masculinitats alternatives a l’hegemònica (de mentalitat tradicional-agrària). Molt espacialment al moviment LGTB.

9. Finalment, seguint l’esquema típic d’un procés terapèutic aplicat al cas, després del reconeixement, després de l’agraïment al que ha aportar de positiu a la humanitat i de la responsabilització del que de negatiu hom a aprofitat, aniria bé un comiat. Hem de reconèixer d’entrada que per ara no hi ha rituals per a que les noves generacions puguin fer el pas que les acomiadi del patriarcat egocentrista. Sabem de l’eficàcia i utilitat social dels rituals, però s’han anat desdibuixant com si fossin relíquies del passat.

Com deia és un document fonamentalment programàtic. La part de diagnosi només té el sentit d’emmarcar les propostes. Des d’una lectura sistèmica, aquesta part programàtica pot engrescar a totes les mentalitats de dones i homes no tradicionalistes. És a dir, té la virtut d’identificar les polítiques entorn les que hi pot haver un ampli consens social per concretar-les en mesures transformadores. Seguint el document, presento aquesta lectura resumida en 6 punts:

1. L’objectiu és la igualtat, que vol dir llibertat, que vol dir superar el sexisme. Relacions lliures i consentides entre iguals. És un objectiu declarativament acceptat per quasi tota la societat, 95%, tant homes com dones. El problema és avui el gran salt que hi ha entre el declarat i el practicat, més per part d’homes que de dones. De fet, l’objectiu és cobrir aquest salt entre el que es diu i el que es fa.

2. Anàlisi integral: considerar tots els factors causants i mantenidors, integrar la perspectiva de dones i la d’homes, cadascú mirant amb els ulls de l’altre/a, considerar holísticament a les persones. Considerar les diferències com a valor, i la llibertat com a integració individualitzadora de potencials humans exclosos pel sexisme.

3. Canvi de valors postmoderns, en la direcció de ser més complert i de més diversitat. Tot plegat és igual a ser més lliure. Cadascú i cadascuna es fa responsable de desenvolupar el que li falta dels valors abans exclosos, tant d’allò masculí com del femení:

Valors	Femenins	Masculins
Que completen tant a homes com a dones	Comunió Empatia, solidaritat, cooperació Expressió emocional Cura...	Autonomia Contenció emocional (templança) Protecció...
Que deshumanitzen tant a homes com a dones	Submissió Manipulació...	Superioritat Imposició violenta Repressió afectiva Competitivitat...

4. Transformació personal, tant homes com dones. Ells per obrir-se a l’esfera privada aportant-hi valors nous; elles per deixar-hi entrar i aportar nous valors a l’esfera pública. Valors que tenen traducció en temps i qualitat de dedicació.

5. El moviment és sistèmic: el que passa a uns afecta a altres. Dit amb altres paraules: el moviment és mixt, dones i homes, junts. Sense deixar la “política de dones” on es necessari, es passa a la “política de gènere” inclusiva de dones i homes.

6. Coemancipació: superar el sexisme com a realització dels drets humans o de ciutadania; com a humanització, des d’una perspectiva evolutiva.

Jordi

Juliol 2011

---

[1] se creó el 20 de diciembre de 2006; su cometido consistirá en ayudar a las instituciones europeas y a los Estados miembros a fomentar la igualdad de género en todas las políticas comunitarias y en las políticas nacionales resultantes, y a luchar contra la discriminación por razón de sexo. Otra de las tareas del Instituto será sensibilizar a los ciudadanos de la Unión Europea sobre este tema.

[2] Tradiconal, mitopoiètic, feminista, i de pares separats.

A mis amigos del 15M

Cuando adviertas que para producir necesitas la autorización de quienes no producen nada; cuando compruebes que el dinero fluye hacia quienes trafican no con bienes sino con favores; cuando percibas que muchos se hacen ricos por el soborno y las influencias más que por el trabajo, y que las leyes no te protegen contra ellos, sino que, por el contrario, son ellos los que están protegidos contra ti; cuando repares que la corrupción es recompensada y la honradez se convierte en un sacrificio personal, entonces podrás afirmar sin temor a equivocarte que tu sociedad está condenada."

Ayn Rand

La rebelión de Atlas

Resposta a un comentari

Hola jordi

Comento les teves interessants aportacions que has fet al meu post sobre les xerrades de la masculinitat.

Cites un document d’AHIGE que encara no he llegit “Por una masculinidad inclusiva”. A veure què diuen aquesta vegada. Dius que aquesta entitat ha estat ningunejada pel feminisme institucional. A mi em semblava el contrari, sempre havia vist total concordança entre ambdós, al menys ells s’hi identifiquen amb els seus objectius. Tot i que tenen propostes lúcides i interessants.

Tampoc tinc tan clar que s’hagi esgotat això que la “política de gènere” només inclogui un gènere i no les relacions masculines. De la mateixa manera que veus que els que han dirigit les institucions econòmiques (ministeris, FMI, etc.) passen a dirigir grans empreses (Goldman Sachs per ex.) i al revés, aquests lobbys al marge de la democràcia que ens han dut al desastre que ara denuncien els del 15M, doncs de la mateixa manera veig que la “política de gènere” està en mans d’un lobby de professionals de classe mitjana alta, majoritàriament dones, que han sapigut apropiar-se d’una part dels pressupostos socials amb un discurs fanatitzat en el que encara no he vist per a res això que s’hagi tornat més inclusiu.

Entrant amb les teves idees centrals, en la nº1 estic totalment d’acord que el sexisme és un mal present. Tanmateix jo penso que sí és una aportació entendre com s’ha generat el patriarcat. La “teoria de la imposició”, és a dir, a la nit dels temps uns homes astuts i malvats per essència es van imposar sobre unes dones idiotes i dèbils, i això ha perdurat fins que unes altres dones que ja no es volien sentir inferiors (i alguns homes que no es volien sentir culpables) han dit PROU a aquesta colla de cabrons que fins ara estan vivint com a marahàs a costa d’explotar-les a elles. En primer lloc, aquesta explicació manipula i contradiu la història i l’antropologia. En segón lloc, aquesta falsetat ha contribuit a l’estat emocional misàndric que ara domina i que ha servit per a molts dels abusos “de gènere” que ara pateix la nostra societat (a més dels abusos sexistes que malauradament no s’han eliminat del tot).

Vull fer esment del que dius al punt 3.

No és només el rol el que resulta opressiu, la identitat estereotipada és encara més frustrant. Si no mirem als i a les que s’identifiquen amb alguna orientació sexual no estàndard.

Estic d’acord que les minories sexuals solen patir més. Tanmateix, penso que el problema està en la qüestió de la identitat i sobre tot de la identificació. ¿Qui necessita identificar-se com a homo, hetero etc? És el Poder el que el defineix a un (gran tema de Michel Foucault); clar que, amb la identificació, el meu ego aconsegueix seguretat. Per això la nostra cultura es dedica a “vendre” tota mena d’identitats i particularismes, (només cal fixar-se en l’evolució de la publicitat: l’important ja no és mostrar les virtuts del producte, sinó la “manera de ser” que et confereix). Per això de vegades trobo una mica sorprenents les sorolloses vindicacions polítiques que les minories sexuals fan de la seva condició, em dóna la impressió que són mostres de narcissisme (“mireu-me, sóc clarament diferent, però vull que vosaltres em reconegueu aquesta diferència...”), sense que per això vulgui disculpar les escandaloses discriminacions i agressions per part de les religions i dels pre-moderns en general. Però si la resposta a aquestes discriminacions és un augment del narcissisme, malament anem.

Estic molt d’acord amb el 4, el 5 i el 6 i com ho has expressat. Al 6, tanmateix, dius que tots els moviments parteixen de la desculpabilització. Com hauràs llegit a aquest blog, la meva reiterada crítica a cert feminisme, que he anomenat “del ressentiment”, precisament és pel seu abús de la culpabilització i del victimisme i per abonar la falsetat de la “teoria de la imposició”. Això de ressentiment ho he tret de Nietzshe, quan critica les morals reactives front a les creatives. I per desgràcia aquest corrent reactiu ha contaminat altres moviments que genuinament lluiten per la llibertat.

També m’ha agradat molt el que dius al 7. La última part (3/3) trobo que també està molt bé. A veure si més endavant escric més sobre els valors, està molt bé el que dius. El que no em queda clar és si és un resum del document d’AHIGE o és una proposta teva. Si és d’AHIGE doncs molt bé que vagin avançant per aquí. Sóc bastant escèptic amb aquesta associació. He llegit coses coses interessants d’ells, i cal reconèixer que volen reflexionar sobre la masculinitat, quan malauradament a la majoria dels homes aquests temes encara no els importen gaire. Tanmateix considero que representen un clar exemple de la masculinitat patològica pròpia de la postmodernitat: la culpa, el dogmatisme, la misandria, etc. Per exemple: La seva acrítica adhesió als postulats del constructivisme cultural, el mensypreu als factors biològics (neurociències) que expliquen la construcció de la masculinitat, el seu suport a totes les lleis misàndriques vigents, basades en la distorsió ideològica de les ciències socials, com l’abús de les enqüestes esbiaixades, com el famós punt de partida (indemostrat, míllor dit, fals) de “l’impuls masculí de dominació“ amb que justifiquen tota la política de gènere misàndrica. Un punt de partida que, per una banda el consideren atàvic, quasi com un “pecat original” difícil d’eradicar (per això el seu suport a l’enduriment de les lleis misàndriques); per una altra banda, en tant que adherents acrítics del constructivisme cultural, quelcom que hauria de ser molt fàcil d’eliminar, ja que com tot es construcció un es pot construir com vulgui. No he vist que sàpiguen sortir d’aquesta contradicció. En un altre sentit, no és tan diferent del que feia abans l’esglèsia: fer-te sentir culpable dels teus instints naturals (el sexe és pecat!) per així vendre la seva absolució.

Ja vaig escriure sobre ells pel document de la custòdia compartida. Posteriorment vaig parlar amb home que havia estat amb ells uns anys però va marxar desencisat. Aquest home em va passar uns emails interns que s’havia creuat amb altres membres i mostraven el mateix fanatisme i dogmatisme de les feministes del ressentiment, ja que aquest home volia que AHIGE es pronunciés per la Custòdia Compartida. Els insults i desqualificacions que li van dirigir eren astoradors (“qué hace este SOS PAPÁ aquí, que se vaya con los machistas...!” “Como dice Lorente...” .sembla que l’inquisidor fanátic de Lorente Acosta per a ells és como el Papa de Roma per a una beata). El més curiós és que finalment sí que es van pronunciar oficialment a favor de la CC (amb molt de retard, com els criticava en la meva entrada del blog).

Buf, em sembla que he escrit una entrada amb molt de barrija-barreig. Són idees per a explicar més poc a poc. En fi, a veure si així surt més debat.

Cordialment

Enric

El meu interés per Ken Wilber i la filosofia integral

Com explicava al post anterior, de sempre he considerat la New Age com una autèntica bajanada, tot i que els seus seguidors solen caure’m simpàtics. De Ken Wilber n’havia sentit a parlar des dels anys 80. El solien citar al a revista “Integral”, a la que fins i tot vaig estar subscrit, una revista pionera en l’ecologisme. Tanmateix, no sé per què, vaig associar a Ken Wilber amb el moviment de la New Age, i mai vaig tenir cap interés en llegir-lo.

La cosa va canviar cap allà al 2003 o 2004, no recordo. Algú amb qui confiava me’n va parlar en termes elogiosos. Vaig començar a buscar referències i ressenyes d’ell per internet, i em vaig tirar enrera: era una espècie de Hegel (un filòsof quasi incomprensible per a mi) que a més parlava del Vedanta (del que no coneixia res), en una “teoria de tot” que incloia uns nivells de colors (els Vmemes) estranyíssims. Llavors vaig pensar que seria massa difícil llegir-lo.

Tanmateix, com els elogis que m’havien fet eren d’algú seriós, em va picar el cuquet de la curiositat i vaig decidir començar no per cap llibre de filosofia, ja que em va semblar que serien massa abstractes i metafísics, i em vaig comprar “Boomeritis”, que és la única novel.la que ha escrit. Pensava que seria més fàcil iniciar-se amb una novel.la, a veure que tal.

La novel.la em va fascinar. Era un atac profund i sense pietat a tota la mentalitat New Age. ¡Jo que creia que Wilber era un representant de la New Age, i em trobo amb la millor crítica que mai havia llegit contra aquest moviment! I a més a més, era una crítica des de dins, amb un excel.lent coneixement de la matèria, cosa que no tenien altres crítiques que havia llegit a aquest moviment com les de corrents més marxistes o fins i tot des de les religions tradicionals (criticaven la competència! J). A més a més una crítica fonamentada sobre les millors eines que ens ha proporcionat la filosofia i les ciències socials contemporànies.

La novel.la la vaig llegir en anglès (era més barata) i com els personatges de vegades parlaven en argot em costava entendre les seves periècies –també perquè estava escrita fent paròdia del estil deconstructivista postmodern-, sí que entenia millor l’escriptura quan parlava de filosofia, de psicologia i de sociologia. Va ser quan vaig adonar-me de que, a més de demostrar coneixer bé aquestes disciplines, també ho explicava d’una manera molt entenedora i les usava destrament per al seu atac a la New Age (el vMeme patològic verd). Ara, després d’haver llegit els seus llibres, ja no només entenc una mica millor a Hegel sinó que sobre tot he entés el postmodernisme.

Fins la lectura de Wilber sospitava –només sospitava, perquè mai ho havia acabat d’entendre i per tant no podia afirmar-ho o negar-ho- que això del postmodernisme era una mera xerrameca intel.lectualoide. Excel.lents llibres com “Impostures intel.lectuals” de Sokal i Bricmont (per no parlar de l’etern torracollons de Mario Bunge, l’indomable) reafirmaven aquesta sospita meva. El problema que jo tenia és que no entenia bé el que pretenien dir els postmoderns. Doncs bé, Wilber, que és molt didàctic i sistemàtic, m’ha fet entendre per fi de què va això del postmodernisme. I ara he vist que no tot és rebutjable ni tot és xerrameca (com jo havia sospitat), sinó que té unes aportacions força interessants. Amb Wilber també he aprés molt de psicologia i de filosofia oriental. Sé que hi ha gent que el critica dient que no reflecteix bé la filosofia oriental, ni tampoc la teoria de l’evolució i altres disciplines. Tanmateix escriu molt bé, és com un divulgador i compilador de moltes i variades disciplines, només per l’accesibilitat amb que les explica ja m’ha anat molt bé. Al cap i a la fi, jo ara no em ficaré a estudiar filosofia oriental amb profunditat, amb la occidental ja tinc prou feina! Per això és d’agrair la seva capacitat divulgadora.

Wilber no és només un divulgador. Ha construït un sistema, un model: la filosofia integral. Tal com ell diu, tots els models són provisionals i estan destinats a ser superats –i inclosos- per quelcom millor. També diu, referint-se als seus esquemes per explicar la consciència, que no s’ha de confondre el mapa amb el territori, i que l’estudi de la consciència cal complementar-lo amb una pràctica perquè confirmi la validesa dels mapes, que de fet, el més important és la pràctica.

En fi, que per al tema de la masculinitat, de la política i de moltes altres coses, Ken Wilber per a mi és un referent fonamental

Sobre les xerrades de masculinitat

L’altre dia vaig publicar un post amb uns enllaços a unes conferències sobre masculinitat en anglès. N’hi ha moltes, i només me n’he escoltat algunes. Les de Evolutionary Man les he trobat de molt bona qualitat. La de Ken Wilber la vaig trobar tan bona que l’he transcrita al post anterior. La majoria dels ponents no els coneixia i m’han agradat molt. Per exemple Robert Augusts Masters, que en un moment de la xerrada, davant la pregunta de si l’home, tornant-se més suau, deixant-se plorar, etc. si així s’arreglaran tots els mals d’aquest món que els homes estan causant (el patriarcat!) més o menys diu:

Hi ha una reacció a la pròpia vergonya que es tradueix en agresivitat, sovint cap a ell mateix. Per exemple si la dona arriba a casa i li crida. Les dones, els ho dic a la teràpia, no s’adonen com poden arribar a avergonyir els homes, exposant públicament aquest sentiment que ells tenen –i amaguen- de “no ser prou”. És un sentiment que inhibeix, no ens fa millors, genera culpa que pot derivar en agressió.

Hi ha homes que volen sortir del rol de “èxit”, consolidat en el món laboral, sortir d’això per trobar quelcom més profund. Però tenen por de “no arribar”, què dirà la dona si no porta prous diners, por de no ser prou forts.

La questió és com combinar a) el caure en la vulnerabilitat emocional de ficar-se dins d’un mateix, i b) la necessitat de conduir aquesta energia masculina, ferotge, que ens pot donar la voluntat per entrar en aquests “llocs perillosos” interiors que ens fan por.

Volem protegir la nostra part feble, el nen que tenim dintre. Quan es toca el dolor emocional intern surt aquest guerrer ferotge que vol protegir aquesta part dèbil, tendra, d’un mateix. En protegir-la evitem ensenyar-la al món. Però si no abraça aquesta part vulnerable també li lleva la capacitat de sentir, en tractar de demostrar que no és dèbil sino fort, volent tapar-ho amb la imatge de fortalesa.

Està bé deixar sentir vives aquestes parts suaus, pot haver-hi una gran joia quan te les deixes sentir, el que cal es que aquestes parts no et dirigeixin, ni tampoc fugir d’elles.

Una altra conferència que m’ha agradat moltíssim és la d’un tal Michael Dowd, en que parla demostrant un bon coneixement sobre la base biològica –la testosterona- d’alguns aspectes “problemàtics” propis de la masculinitat: l’impuls sexual i l’agressivitat; i de quina manera es pot integrar això en una masculinitat evolutiva sana. Això passa per reconèixer-ho, no per negar-ho o fugir-ne.

La veritat, fins ara no hi havia parat esment amb tanta importància que tenen les qüestions biològiques, tot i que sabia que era un factor important. El que diu Wilber a l’anterior xerrada sobre la testosterona no ho sabia, i ho he trobat força interessant. Les neurociències cada vegada prenen més importància, i poden servir per contrarestar les exageracions del constructivisme cultural postmodernista del que tant ha abusat cert feminisme, amb uns resultats nefastos com per exemple en l’educació, tal com no es cansa de clamar (em sembla que en el desert!) Emilio des del seu blog. No obstant, fins i tot des de la neurociència es pot aprofitar per muntar discursos misàndrics, tal com denuncia agudament Enrique Gimeno a buenamente.

Com havia dit al post de les xerrades, per algun lloc he llegit que en el moviment d’homes, o masculinisme, es poden distingir quatre corrents

A)Els tradicionals. Correspon a la mentalitat premoderna, on es tendeix a associar el sexe i el gènere. Els rols per a homes i dones estan ben definits. És la mentalitat religiosa, els “Family Values” etc. Infamats com a masclistes pels moderns i postmoderns. Cal recordar, però, que fins i tot la mentalitat tradicional té un aspecte sa

B) Els pro-feministes. Típic de la mentalitat postmoderna. En la meva opinió, tot i les seves bones intencions antimarginadores, en general estan contaminats per les patologies del postmodernisme o, més concretament, del vMeme verd patològic segons la teoria de la Dinàmica Espiral. Penso que estan en un carreró sense sortida. I com a més a més ara dominen l’esfera cultural i política, estan causant un dany enorme, sobre tot en l’educació i les generacions joves. No n’hi ha prou en voler fugir d’un ambient tradicional masclista (que també era nefast) per poder construir una alternativa sana. El que he vist d’ells, en general, és que són tan o més dogmàtics que els tradicionals. Sembla que estiguin fugint dels seus propis fantasmes d’una masculinitat danyada i busquin l’absolució adherint-se a una ideologia que estimula el victimisme i la culpabilització com és el feminisme del ressentiment.

C) El moviment pels drets dels pares (Father Rights Movement). Són els més visibles políticament (tampoc no gaire visibles). Els canvis legislatius misàndrics patrocinats pel feminisme del ressentiment ha deixat nombroses víctimes pel camí. No només homes, també dones com àvies, i sobre tot, nens i nenes . Com diuen les estadístiques, cada vegada creixen més infants sense pare, i això té unes greus conseqüències socials. Aquesta generació amb absència de pare és un fenomen complex, aquestes lleis misàndriques no l’han causat però sí que han coadjuvat al seu creixement. Contra el que sovint se l’acusa, no és un moviment nodrit exclusivament per homes de la mentalitat tradicional (masclistes!), però sí per homes molt desconcertats pel seu paper. Malauradament també alguns estan molt emprenyats, comprensible al ser víctimes de la injustícia. Tanmateix, aquest emprenyo, traduït en acció política, és molt contraproduent.

D) El moviment mitopoiètic. Fa molts d’anys vaig llegir “Iron John” de Robert Bly i el vaig trobar molt avorrit, no em va dir res. Cal dir que llavors no coneixia gens la psicologia jungiana, potser ara el llegiria amb més interès. Cito aquest llibre perquè diuen que és el que va iniciar aquest corrent. Aquí s’hi barregen molts corrents de la New Age. Per tant, és una altra versió vMeme verd que sovint també es torna patològic. No vol confrontar amb el feminisme, com el 1 i el 3, però tampoc s’hi adhereix. La New Age, personalment, sempre l’he trobada una autèntica bajanada, tot i que els seus seguidors solen caure’m simpàtics; serà perquè jo també em sento de la mentalitat postmoderna. De fet, la meva mentalitat ve del que es coneix com “progre”, una altra forma de dir postmodern. Com explicava a la presentació de la meva novel·la, considero la gent del maig del 68 com els meus “germans grans”, perquè que van iniciar un camí que per edat jo no vaig viure però que desprès he seguit gràcies a que ells van lluitar per obrir-lo.

Aquestes xerrades van una més enllà de la mentalitat New Age, per això m’han agradat. I les que he escoltat de Warren Farrell, Ken Wilber i els altres que he citat a dalt m’han semblat d’un nivell científic que supera de molt les bajanades pseudocientífiques irracionalistes de la New Age

Resum d’una xerrada de Ken Wilber sobre masculinitat

Al post anterior parlava d’una sèrie de conferències en anglès sobre el tema de la masculinitat. Aquí va un resum de la xerrada de Ken Wilber (en el que segur que se m’hauran colat errors). La primera part la trobo molt bona, i també més comprensible. Més endavant, si hom no coneix bé els elements de la filosofia integral –els quatre quadrants i els estadis de desenvolupament- pot resultar una mica més confusa

"Hi ha una noció de que el patriarcat és el responsable de tots els mals d’aquest món, i això només s’arreglarà amb un retorn del femení. Això crea confusió en alguns homes.

Aquesta noció, a qui pren el poder veritablement, és a les dones. Si els homes han oprimit a les dones des del començament de la història i les han llevat el poder, vol dir que aquests són tan intel·ligents i poderosos i elles tan dèbils i estúpides?

Hi ha un canvi quan es passa de la producció hortícola (amb aixada) a la agrícola (amb animals i rella), tal com explica la antropòloga feminista Janet Chafetz. Els homes, de promig, tenen més massa muscular, cosa que els fa més preparats per a aquest treball més pesat, en canvi les dones tenen més risc d’avortament. En la primera, hortícola, el 80% del menjar estava produït per dones. Quan es fa el canvi cap a l’agricultura es produeix un canvi d’una esfera pública més dominada per dones a una altra més dominada per homes. Però això no va ser una opressió dels homes, a ambdós va convenir aquest canvi cap a la producció agrícola. A l’hora d’elegir, són les dones les que elegeixen la seva parella, els homes competeixen entre ells. Si algú ha elegit, no van ser els homes sinó les dones.

Quan arribem a la era industrial, les màquines substitueixen el treball físic que abans feia el cos humà. La major força física que tenen els homes ja no és un factor tan important com ho ha estat fins llavors. Per això s’abandona l’esclavitud, perquè surt més a compte les màquines. Canvien els valors i les necessitats.

Segon Jean Gebser hi ha una evolució de la mentalitat que passa de l’arcaic, al mític, al racional, i al pluralístic. Ara estem en un estat que està emergint l’integral. Quan es passa de l’agrari-mític al industrial-racional, ja no val la major força física dels homes. Canvia l’estructura social. Aquesta mentalitat, per primera vegada, no tolera l’esclavitud, que sempre ha estat present en les societats anteriors (malgrat que algunes feministes mitifiquen societats anteriors al patriarcat).

Patriarcat, és a dir, els homes governen, no vol dir que oprimeixen les dones. Les institucions del període agrari són patriarcals. D’aquí surten els estereotips, però molts d’ells estan basats en la biologia. El feminisme comença quan les dones poden accedir al treball en l’esfera pública, i molts homes eren feministes, basats en el principi “els éssers humans són iguals”. Altres homes i dones s’hi oposaven. És una història d’alliberament de rols imposats per homes i dones. No és la història d’un patriarcat “dolent” en que els homes s’imposaren a les dones. Una cultura on els homes només poden tenir sexe amb una única dona no és una cultura dirigida per homes! Els homes van quedar estereotipats en un rol de la mateixa manera que les dones.

L’estereotip masculí és que un home, per a una dona, és un “objecte de triomf” (“success object”), el que el fa atractiu és el seu poder. Mentre que per a una dona, l’estereotip és ser “sex object”, ser atractiva. La dona busca poder en l’home perquè quan ella està embarassada no pot valdre’s per si mateixa, necessita suport, sobre tot quan neix el nen; necessita un protector i un proveïdor. I aquests són els rols que es van desenvolupar per a l’home.

Quan la tribu, l’imperi o la nació entra en guerra, només són els homes els que van a lluitar i morir. Protegint. Els homes són el sexe prescindible (disposable sex) que protegeix i proveeix. Les dones són els objectes sexuals atractius que produeixen nens. Això ve de la biologia. Algunes feministes objecten a la biologia perquè creuen que “biologia és destí”. Els tipus de rols sexuals que desenvolupen homes i dones venen de la biologia: testosterona. La testosterona, en els homes, és un impuls cap a l’agressió i cap al sexe (els homes hi pensen molt en el sexe, porno, somnis, etc. Molt més que les dones, que tenen imagineria romàntica). Per això els homes tendeixen a objectivar les dones com a objecte sexual. I les dones se senten atretes per homes d’èxit i triomf(success objects)

Però l’aspecte biològic és només un aspecte. Hem de tenir en compte els quatre quadrants: interior/exterior, individual/col·lectiu. L’exterior col·lectiu pot ser agrícola, industrial etc. També hi ha un interior col·lectiu. Per biologia les dones prefereixen un company per tota la vida, i els homes moltes companyes (produeixen bilions d’espermatozous, comparats amb un òvul). Quan la dona està prenyada, ja no té raons darwinianes per voler tenir sexe, perquè ja està embarassada. L’home no té aquesta raó, pot voler continuar escampant la seva llavor. Per exemple, un estudi de Harvard, abans de la SIDA, deia que els joves gais tenien una mitjana de 360 companys sexuals a l’any, les lesbianes només 1. Hi ha una gran diferència amb l’impuls sexual entre homes i dones.

Els altres tres quadrants modifiquen aquest impuls sexual tan diferent entre homes i dones. Quan arriba l’era industrial, canvia molt l’esfera exterior productiva. Molts homes estan d’acord amb que les dones poden fer el mateix. Això és la racionalitat moderna. Alliberar les dones d’un rol imposat a l’època agrària, que tenia una visió del món mítica: els que ara anomenem fonamentalistes per la seva visió tradicional. Avui, vas al midwest i et trobes que els grangers tenen encara aquests valors patriarcals (familiy values), creuen en la veritat literal de la bíblia, els homes són homes i les dones, dones, la homosexualitat és inadmissible... A altres llocs creuen en la igualtat. Ara les dones, en la majoria de les universitat, són la majoria dels alumnes.

A partir del moviment de Robert Bly etc, molts homes van anar cap enrere per retrobar els seus elements de masculinitat, però en termes d’alliberament és una direcció equivocada, és anar cap a l’egocèntric.

-Quin és el moviment que han de fer els homes? Cap on hem d’anar?

Hegel diu que la evolució es mou cap a la llibertat. Cada estadi del desenvolupament (agrari, racional, etc.) té un aspecte interior de valors. Els valors de l’agrari és fonamentalisme, la bíblia és la veritat etc. El racional són els valors moderns: drets individuals etc. Aquí (EEUU) tenim un 40% de gent que està en els valors tradicionals. Un 50% en els valors moderns: ciència, tecnologia etc. A partir dels anys 60, surt l’estat pluralístic, postmodern: no hi ha veritat universal, totes les cultures tenen la seva veritat, però cauen en contradiccions. Diuen que no es pot estereotipar a cap individu, forçar-lo a cap rol. Alliberar tant homes i dones dels rols tradicionals, de quan tothom sabia el que era un home i una dona. Les feministes van desafiar i atacar el rol de la dona com “mestressa de casa”, (fins al punt de fer sentir culpables a les mestreses de casa), tothom pot triar el que vol ésser: metge o el que sigui.

Els tradicionalistes creuen que els seus valors són els únics veritables. Els moderns, entre bíblia i ciència trien la ciència, l’anterior ho troben absurd. La postmodernitat diu que hem de mirar a tots per igual, pot haver un “amo de casa” que cuidi dels nens. Però la majoria d’homes i dones ho veuran estrany. L’estadi integral vol donar espai als estadis anteriors: cada estadi està bé, però el següent està millor, és més inclusiu; és el que ara està sorgint. Un home i una dona d’aquest estadi s’hi trobarà bé amb els seus dos costats, inclús si un home es torna més masculí això no serà cap amenaça; i si se’n vol anar cap a rols més femenins (infermera, per ex) també s’hi trobarà bé.

Gilligan va descobrir que l’evolució moral d’homes i dones es diferent (autonomia i comunió), però ambdós sexes travessen els mateixos estadis de desenvolupament: disminuir el narcisisme i augmentar la integració. L’home integral es troba bé amb tots els factors que li emergeixen relacionats amb sexe i gènere, i la dona també. És la visió de holons: una completitud que és part de quelcom més gran –holoarquia, transcendir i incloure.

Gilligan deia “els nois tenen ales, les noies arrels”. Un impuls ascendent, eros, autonomia, i un impuls descendent, àgape, comunió, abraçar. Homes i dones es poden sentir confortables amb aquests quatre impulsos, autonomia i comunió, eros i àgape. Les dones ho tenen més difícil amb l’autonomia, els homes, pel seu impuls a la llibertat, ho tenen més difícil per relacionar-se amb el seu cos, construir relacions, sempre volen anar més enllà de les estrelles. Els homes han de treballar la comunió, l’abraç, baixar i incloure, no només anar “més enllà”. Estem en un punt que ara pot passar.

Els valors agraris encara tenen molta força actualment. Alliberar-se d’aquest rols dominants. Les dones ja s’han alliberat molt d’aquests rols, ara cal als homes, que no s’identifiquen només amb els valors d’èxit. Tots passem pels diferents estadis, i cal vigilar de no quedar-se atrapat en els primers estadis. Els homes no van elegir els valors patriarcals, quan eren el sexe prescindible (disposable) –guerra, treballs perillosos-, que tan mal els ha fet.

Què podem fer, com a homes, per contribuir a aquest alliberament?

Prendre tantes perspectives com puguem. Assolir així uns estadis d’alliberament tant per homes com dones, i ambdós assumir els rols que vulguin, tant de eros com de àgape. És cert que tenim cossos biològics diferents, per tant hi haurà diferents tipus d’èmfasi en homes i dones. Les dones es queden embarassades, per ex. Aquestes diferències estaran en nosaltres. Podem entrar en els rols i no convertir les diferències en absoluts, per això cal adoptar la perspectiva de l’altre. Que l’home vegi a la dona des dels ulls de la dona, i que la dona contempli l’home des dels ulls de l’home, així és com evolucionem, junts. Ningú en el passat va ser un corderet oprimit ni un porc opressor, vam caminar junts. Veure a l’altre, respectar a l’altre i estimar el que veiem; expandir la consciència adoptant les màximes perspectives i honorar-les totes. Amb força i presència, això és l’home integral del futur.